Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 9 de setembre de 2020

"Quan creus que ja s'acaba", no sempre cal tornar a començar

 

Em comenta un amic escriptor: “Quan t'ha costat anys d'escriure una novel·la i ja creus que l'has acabada; si la llegeixes i la rellegeixes i la tornes a repassar, i la repasses moltes vegades i finalment acabes pensant que ara l'escriuries d'una altra manera, és el moment de deixar-la i començar a preparar una altra aventura literària.”

Però com diu el poeta i amic Tomás Hernández, “no hay certeza en este oficio.” És a dir: tants caps, tants barrets.

dijous, 13 d’agost de 2020

N'hi ha que veuen només amb el seu ull

Joan Castejón: Ciclop
M'acaba de passar

Entre en un caixer automàtic, és una sala petita, de fora no es veu qui hi ha dins i m'hi trobe un senyor que es tapa la cara amb un sobre. Hi ha unes persones més fent operacions davant els caixers. De sobte l'home de la cara tapada em diu:
—Estàs massa prop!
—De qui? —Li dic.
—De mi.
Sorprès, faig un pas arrere. Entre ell i ho no hi ha menys d'un metre i mig.
—No, hauries d'esperar-te fora!
—Bé, si estàs més tranquil així... —li dic eixint, i mentrestant ell continua:
—I entrar quan isca algú.
Pocs segons després, ix un xicot i mentre entre, dic a l'home de la cara tapada amb un sobre:
—I tu hauries de posar-te una mascareta.
—És que se m'ha oblidat —s'excusa— i com que visc a l'altra part de poble....
—I no creus que si dónes faltes i bones a uns i altres hauries de ser una miqueta més estricte amb tu mateix?
L'home balbuceja una resposta que no entenc. Quan acabe l'operació al caixer, ja ha desaparegut.

diumenge, 19 de juliol de 2020

Per què escric

—I tu, per què escrius? em van preguntar ahir.
Doncs entre altres coses —vaig respondre per a incitar-me a llegir el que han escrit els altres.

diumenge, 7 de juny de 2020

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.
Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

dissabte, 6 de juny de 2020

Manxar-se la camisa

No sempre diem el que volem. De fet, a voltes, diem una altra cosa. Això passà a una mare amiga que va convidar la filla a “bufar les veles” del pastís d’aniversari. L’error és obvi, per bé que freqüent. Cada vegada hi ha més gent que, sempre per influència del castellà, confon un “tros de lona o de tela forta [...] que es ferma a l’antena [...] d’una nau per rebre el vent i fer que aquest faci córrer la nau“ o també un “tros de lona o de tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai” amb una “metxa de cotó envoltada d’una capa de cera [...] que fa una flama lluminosa quan s’encén”. Copie del diccionari i en definitiva vull dir que aquella mare amiga confonia allò que en castellà es diu “vela” (d’una embarcació) o “toldo”, amb la nostra “candela”, “ciri” o “espelma”. Hi ha matisos entre un i altre mot: la candela, segons el diccionari, respon a la definició de més amunt, el ciri és una candela grossa —per exemple el “ciri pasqual”— i una espelma és normalment curta i gruixuda, emprada per a ús domèstic”.
Per tant, qui vulga, pot bufar ciris o pot bufar espelmes; però això de bufar “veles”, haurem de deixar-ho per al llebeig o per a qualsevol dels vents del món.

I ja que parlem de vent, passa igual amb la tendència a dir que hom s’ha fet una “manxa” a la camisa. L’expressió hauria de ser incomprensible, si no fos una altra vegada per la interferència del castellà. Una manxa, per al nostre parlant incontaminat, és un “instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire”, per exemple podríem parlar de la “manxa d’un ferrer” o la “manxa d’un orgue”, però no la manxa d’una camisa. En aquest cas hauríem de dir una “taca”, “una taca d’oli, de tinta o de cafè”. La dita popular “en la millor roba cauen les taques” té un sentit inequívoc: ningú no està lliure de tacar-se la camisa, o dit d’una altra manera tots estem sotmesos al risc d’un accident inesperat.

En conclusió: la “vela” per al vaixell i la “manxa” per al ferrer o per a l’orgue.
I de sobte m’ha vingut al cap aquella galanteria barroca amb aire musical del poeta Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, quan requeria d’amor una jove de nom Tecla:

Tecla que sones amb manxa
amb lo vent gelat i fred,
permet que aquest pobret
te puga picar la panxa!
Ja ma flauta es desenganxa,
pensant en ton bell teclat.
Diràs-me que és desbarat,
però si em dónes lo punt,
per bemoll i contrapunt
te sonaré requintat.

dilluns, 1 de juny de 2020

Passejant València, amb un blog a mà

“Bonica és Valėncia, però ai Bèlgida de la meua vida!” Exclama Enric Valor en una de les seues rondalles. La frase no és banal, resumeix la dicotomia entre el camp i la ciutat i més encara, entre la ciutat i el país. La qüestió ha fet vessar molta tinta i no és ara el moment d’insistir-hi. Tòpics a banda, els valencians "de poble" hem tingut una relació contradictòria amb el "cap i casal".  Hi hem barrejat l’estima i la desconfiança, la indiferència i la ignorància, la proximitat i el distanciament i fins i tot l’odi i el perdó.
De raons per a totes aquestes actituds, n’hi ha de sobres. Però vist amb la perspectiva dels anys, tinc la impressió que València s’amaga d’ella mateixa, de la seua història, de la seua monumentalitat i i fins i tot dels secrets que hi han anat deixant els avantpassats capitalins al llarg dels segles. La ciutat, que a l’Edat Mitjana va ser l’admiració del món, ha tingut després més vocació de capital de província que de capital del País Valencià i això l’ha feta més pobra, més insignificant, més tímida i més autocomplaent de les seues renúncies i dels seus fracassos. Tanmateix, on hi ha sempre en queda i tenim manera de descobrir-ho.
Us propose que seguiu el blog de Lluís de Manuel “Passejant València amb ulls curiosos” https://actualitatvalenciana.com/passejantvalencia/ (també podeu enllaçar-la des de Facebook), on  trobareu múltiples i variadíssimes referències als vint-i-dos segles de la història de la ciutat: una inscripció, el detall d’una finestra, el pany d’una porta, la història d’un carrer, d’una casa, d’un palau, d’un barri o potser d’un personatge que ha deixat petja a la ciutat. “Passejant València amb ulls curiosos” és una pàgina molt completa, de lectura sempre amena, que es pot seguir habitualment al fil de les publicacions però també es pot tenir com a material de consulta i fins i tot com a guia de viatge. Sempre hi ha alguna cosa per descobrir en aquesta ciutat que sense voler hem ignorat massa i que sobtadament, quan la mirem de més a prop, “amb ulls curiosos", enamora.

dissabte, 30 de maig de 2020

El dret a les paraules


Tot allò a què renunciem en temps de bonança, potser ho necessitarem en temps de mancança.

I no ho oblidem, la llei del pèndol anuncia inexorablement que vindran temps pitjors i llavors,  acostumats a la prudència, haurem perdut el dret a les paraules? Sabrem, podrem encara, ser valents i dir-les? Per exemple, encara tindrem dret a dir “llibertat”? Encara podrem acusar els “assassins” que si que en són? Encara tindrem dret a dir “república”, “federalisme”, “independència”? “Justícia”? Encara tindrem dret a dir “País Valencià”, encara tindrem dret a dir “Països Catalans” o ja ens haurem autocondemnat al silenci, a ser una “comunitat” de súbdits agenollats, porucs i espoliats?

dilluns, 25 de maig de 2020

No hi hem passat, a l'altra fase


La dificultat es va fer evident en aquella conversa radiofònica, la locutora va dir:
—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan...
De sobte es va fer un silenci que va semblar llarg, la periodista dubtà, i va afegir:
...passareu...
i féu un altre silenci. Havia dit:
—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan passareu...?
I s'adonà que faltava alguna cosa en aquella pregunta. Un parlant castellà hauria dit correctament:
Nosotros ya hemos pasado a la otra fase, i vosotros cuándo pasaréis?
Però a la locutora i a nosaltres oients —i més encara al nostre inexistent parlant incontaminat—, aquella estructura ens resulta incompleta, diria que poc intel·ligible. Per això ella la va rematar:
—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan passareu... a l'altra fase?
La repetició sonà feixuga, poc elegant, l'entonació de la locutora delatava que sabia la millor solució, però probablement no va gosar “parlar bé”:

—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan hi passareu?
De segur que la nostra locutora, amb un petit esforç, s'hauria quedat més tranqui·la.
Com dèiem a l'entrada del passat 18 de maig, el pronom "hi" substitueix "complements circumstancials no introduïts per la preposició "de". Vegem-ne alguns exemples:
  • Anava contra direcció. I per això que hi anava [contra direcció] va tenir un accident.
  • Em vaig quedar sense saber què dir. I per això que m'hi vaig quedar [sense saber què dir], va semblar que li donava la raó.
  • Estic contra la violència. I no és cosa d'ara, hi he estat sempre [contra la violència].
  • La terrassa d'aquell bar era agradable i m'hi vaig passar mig matí [a la terrassa del bar].
  • M'agrada molt aquell restaurant. S'hi menja molt bé [en aquell restaurant]
Crec que no ens costaria molt d'adoptar aquest ús tan pràctic, senzill i elegant, en la nostra parla; sovint ens passa com a la locutora de més amunt, que sabem que falta alguna cosa a la frase però no gosem completar-la, ens falta un automatisme mental, l'entrenament necessari i un puntet de gosadia. Però si estimem la llengua, hem de seguir aquell vers de Lluís Llach que complete ara a la meua conveniència: "Potser cal ser valents altre cop" i dir "hi" en lloc del complement.

divendres, 22 de maig de 2020

Portar mascareta: portar-la o portar-ne

Aquesta dama de la falla no portava mascareta,
però li'n van posar una arran de la pandèmia
De mascaretes, n'hi ha de moltes classes i cal parlar-ne a poc a poc. No m'estic referint a les mascaretes qurúrgiques, les autofiltrants o les casolanes, sinó a una altra forma de classificació més senzilla:
Per una banda hi ha la mascareta aquella de color blau que em vaig comprar un dia que va ploure i hi havia molta gent pel carrer. Vull referir-me amb aquesta llarga descripció a una mascareta concreta que anomenarem "la mascareta" i en parlaré com si no n'hi hagués altra al món.
Per altra banda hi ha "mascaretes", les que dóna l'ajuntament, les que alguns establiments ofereixen als clients, les que podem comprar en una farmàcia. Són "mascaretes" sense història ni atributs, mascaretes que llencem sense pena ni recança una volta que han acabat la vida útil i les substituïm per una altra d'igualment "anònima".
Aquesta classificació barroera que acabe de fer, com veieu, només conté dos tipus de mascaretes:

  • La mascareta concreta amb uns atributs definitoris com la que he esmentat en primer lloc (única i potser insubstituïble).
  • Una mascareta inconcreta, més o menys igual que les altres, sense història ni cap lligam sentimental amb l'usuari, una mascareta sense pena ni glòria.
Dic tot això perquè ahir vaig sentir a la ràdio algú que deia parlant de mascaretes:
"A partir de demà serà obligatori portar-la [la mascareta]"
Si el nostre inexistent parlant valencià incontaminat d'altres llengües hagués sentit la frase, hauria hagut de preguntar: 
—Quina mascareta?
—Quina mascareta? Una mascareta i en pau! —li hauria pogut respondre la locutora.
—Ah, vols dir que serà obligatori portar-ne. No caldrà que siga "la mascareta" amb atributs, sinó una mascareta qualsevol, del tipus que siga.
Aquesta distinció entre allò determinat i allò indeteminat és essencial en el nostre idioma, però la interferència del castellà va esborrant-la perillosament. 
Vegem-ne alguns exemples:
—Les cassoles de tal marca van molt bé per a cuinar els arrossos.
—Ah, sí, jo les tinc!
Qui responga això donaria a entendre al nostre parlant incontaminat que només hi ha unes cassoles "de tal marca" i les té la persona que ha respost, talment com si fossen una pintura original de Picasso. Per això és útil el sentit partitiu que expressa el pronom "en" en el sentit que hi ha molts exemplars d'aquestes cassoles i qui parla només en té un, o potser més d'un exemplars però no tots. La resposta correcta, doncs, hauria de ser:
—Ah, sí, jo en tinc unes i les utilitze molt [les que tinc, concretament, no les de la veïna].
Un altre exemple:
—Les cireres de La Vall de Gallinera són molt bones.
—Ah, sí, jo les compre a tal fruiteria.
Què vol dir això: que compra "totes les cireres que fan a La Vall de Gallinera"? És poc probable, més aviat hauria de dir:
—Ah, sí, jo en compre [de cireres, però no totes] a tal fruiteria.
En conclusió: De mascaretes, n'hi ha prou per a tothom, però si no en teniu  ara mateix demaneu-ne a l'ajuntament o compreu-ne on en venguen. Però no vulgueu comprar-les totes que ara en porten a camionades i us podria passar com amb el paper higiènic.


dilluns, 18 de maig de 2020

Anar-hi (a les llibreries, per exemple)

Llibreria Fan Set. València
Sempre m’ha encuriosit la facilitat amb què les modes canvien: el vestuari, el pentinat, fins i tot les begudes que consumim canvien amb el pas del temps, de les estacions, dels anys. Algú, d’alguna manera, “decreta” que ara és moda tal o tal cosa i tothom el segueix. Cal tenir unes conviccions molt fermes per a no canviar els hàbits: sense protestar gens, qui duia el cabell llarg ara el durà curt, qui bevia cuballiure ara beurà gintònic, qui es vestia a ratlles ara es vestirà a quadres. Només els irreductibles s’aguanten ferms en llurs conviccions i ja sabem com costa de mantenir-s’hi.

Una cosa semblant passa amb les llengües, amb la manera d’usar les llengües, sobretot quan viuen en contacte o "en conflicte", que és el que sol passar, en societats molt barrejades com la nostra. Llavors la llengua dominant tendeix a imposar subtilment la "moda" de determinats vocables o de determinades estructures sintàctiques en detriment de les genuïnes de la llengua dominada o minoritzada, si és el cas. I quan passa això, els lingüistes apunten que comencem a fer passos imperceptibles cap a l'adopció de la llengua dominant. 

Baste un exemple. Llegia l’altre dia la frase següent:
  • “Algú em pot confirmar que hui totes les llibreries estan obertes i puc anar tranquil·lament a elles?”
El nostre inexistent parlant valencià incontaminat d'altres llengües de qui parlàvem l'altre dia, vull dir el personatge irreductible que no s'ha deixat seduir per les modes, hauria trobat estranya la segona part de la frase, aquella que podem substituir per un pronom, atès que ja hem dit quin és el complement: "les llibreries". Llavors la frase quedaria així:
  • “Algú em pot confirmar que hui totes les llibreries estan obertes i puc anar-hi tranquil·lament?
No em costa d'imaginar que l'autor de la frase reportada (autor real), una persona que va a les llibreries i que per tant llegeix, deu conèixer l'existència d'aquest pronom feble, però potser sense adonar-se'n —i aquest és el perill— ha caigut en la temptació d'escriure una estructura forastera, estranya al nostre idioma i, el que és més greu, ja l'ha trobada ben natural.

Els pronoms febles en català, com en francès, constitueixen un sistema extraordinàriament lògic i àgil que es pot recuperar amb una mica de pràctica, tal com anirem veient. Que no us facen por. Per ara, direm que, entre altres usos, el pronom hi substitueix parts de la frase que contenen informacions complementàries sobre el lloc, la direcció, la companyia, l'intrument etc. del fet, de l'acció, que volem explicar. Dit d'una manera una miqueta més tècnica: complements circumstancials no introduïts per la preposició "de". Vegem-ne alguns exemples i perdoneu la inevitable explicació. Si no us interessa, podeu saltar-vos-la:
  • Ja has anat a la llibreria? Si, ja hi he anat. (complement de lloc introduït per la preposició a i substituït pel pronom hi)
  • Vaig cap a València, el dia que vulgues anar-hi només m'ho has de dir. Complement circumstancial de direcció introduït per cap a i substituït per hi.
  • Jo viatge amb tren. Per què no hi viatges tu? (complement d'instrument introduït per amb i substituït per hi.
I voldria acabar amb una reflexió pràctica. Els pronoms febles substitueixen complements. Fixem-nos en el final del primer paràgraf, en què he usat ben conscientment el pronom hi per a no haver de repetir el complement "ferms en llurs conviccions":
  • Només els irreductibles s’aguanten ferms en llurs conviccions i ja sabem com costa de mantenir-s’hi.
El nostre benvolgut autor que no ha substituït genuïnament "les llibreries", potser hauria escrit calcant una construcció castellana:
  • Només els irreductibles  s’aguanten ferms en llurs conviccions i ja sabem com costa de mantenir-se així (és a dir "ferms en llurs conviccions").
No creieu que el nostre hi sona molt bé, és més precís i ens fa més elegants i més sintètics? Al meu parer, a voltes val la pena mantenir-se irreductibles.

diumenge, 17 de maig de 2020

Això no passarà

Imaginem per un moment quina catàstrofe, quin caos, si un dia els valencians passem a la fase 2 del confinament i les valencianes no, o viceversa, que tant és.

Però afortunadament això no passarà, gràcies a l’anomenat “llenguatge inclusiu”, “no sexista” i a ents i a entes atentes al cas, com ara @ÀPunt i la majoria del parlamentarietat.

dijous, 14 de maig de 2020

Raimon, Ausiàs March i una capsa de sabates

Per a l'infant que jo vaig ser, Ausiàs March anava associat a una capsa de sabates. Pot semblar estrany, però la majoria de la gent dels pobles de La Marina Alta  anàvem a Gandia a comprar-nos les sabates i allà, a la vora de la parada dels autobusos, hi havia un monument amb un senyor a dalt i la llegenda "Ausias March". El vèiem en arribar a Gandia i el vèiem en tornar a l'autobús carregats amb una capsa de sabates. Però què volia dir "Ausiàs March"? Sabates!

És clar que això passava quan Espanya encara era oficialment "una unidad de destino en lo universal". Ja en aquell temps havíem escoltat "Al vent", "Cançó de matinada" o "El bandoler", per citar algunes mostres d'aquella Nova Cançó. Però Ausiàs March continuava sent la capsa que contenia unes sabates noves.

Edició de Martí de Riquer,  1969
Per això és tan important "Per destruir aquell qui l'ha desert", el disc de Raimon, que avui celebra el cinquantenari. "Així com cell qui es veu prop de la mort / corrent mal temps, perillant en la mar", "Veles e vents han mos desigs complir", "Desert d'amics, de béns e de senyor", etc. eren, amb música, versos que ens calia entendre, que ens incitaven a descobrir el "valencià antic" i a poc a poc, amb Raimon, ho vam anar fent. Per aquells anys, començaren a venir els llibres, en el meu cas el descobriment del Tirant, amb aquell llenguatge medieval, més entenedor que el de March, i ràpidament la relació entre aquell llenguatge dels clàssics i el parlar viu i genuí dels meus avis, tots de La Marina, que encara conservava molts arcaismes. I poc després, un viatge a Mallorca em va fer descobrir aquella variant balear que em va semblar tan exòtica com la veu del narrador Martorell. Exòtica i alhora pròxima, això intuïa l'adolescent que era jo.

I de tot allò, va venir la vocació de fer classes i de llegir i de fer llegir als meus alumnes Ausiàs March i Martorell en versió original, per no perdre ni la sonoritat original, ni la riquesa d'una llengua que no s'acaba mai. Tot això, aquest gust per l'idioma, el dec en gran part a aquests descobriments adolescents. Ausiàs March ja no era una capsa de sabates, era i és encara per a mi una capsa de sorpreses i d'estímuls i de plaers lectors que m'acompanyarà sempre.

Avui, 14 de maig, cinquanta anys després de la publicació del disc de Raimon, per més que per a molts encara siga vigent allò del "destino en lo universal", per a mi hi ha motius d'optimisme: "bollirà el mar com la cassola en forn", "Tot lo meu mal serà vós no ver"! Hem avançat tant, tenim tantes raons per a continuar avançant!

"Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March", va escriure Estellés cinc-cents anys després. On visqué Ausiàs March! No podiem tenir millors padrins, uns padrins tan irrenunciables.

Un altre què?

Si viatgeu pel País Valencià amb les Rodalies de Renfe, de segur que haureu escoltat per la megafonia unes assenyades instruccions sobre com, quan i per on s'han de travessar les vies i una explicació final: "un tren pot ocultar un altre".

Suposem un inexistent parlant valencià incontaminat d'altres llengües. Per a ell, la frase de Renfe seria inintel·ligible: "un altre què?" —preguntaria—. Per a ell la frase necessita un pronom que recupere "tren" sense repetir el mot, és a dir el pronom feble "en": "un tren pot ocultar-ne un altre" (de tren).

Tanmateix, la influència del castellà i la descurança espanyola en l'ús de les llengües "perifèriques", fan que els pronoms febles tendisquen a la desaparició. És un fenomen general que no passa en llengües poderoses com el francès, que té exactament el mateix sistema pronominal que el català.
Afortunadament, en alguns contextos, encara són inintel·ligibles per a molts valencians algunes frases sense el pronom al·ludit, per exemple:

  • Vols paella? En vols més? (de paella. Sense el pronom la frase resulta estranya: "vols més, de què?")
  • No, ja en tinc prou (de paella. Si la resposta fos "ja tinc prou", necessitem un esforç suplementari per a entendre el sentit exacte de la frase.

I una darrera reflexió a manera d'exercici pràctic: faríem mal fet de traduir el famós vers: "¿Qué más quieres? ¿Quieres más?" com a "¿Què més vols, vols més?" (vols més, de què?). Perquè seríem més precisos usant el pronom a la manera de la dita popular: "si en vols més (del que siga que estiguem parlant), para el cabàs". Si en voleu més, (de tot açò dels pronoms febles), no us amoïneu, seguirem parlant-ne.

dimarts, 12 de maig de 2020

"Les seues portes"


Finalment, ahir va arribar la notícia que molts hotels i restaurants han obert les seues portes i això està bé; perquè si en lloc d’obrir “les seues” arriben a obrir les de la competència, s’haurien tirat pedres a la teulada, a més de cometre un acte de violència.

(L’anglès contamina la nostra parla molt més del que ens pensem, i això és molt perillós per a la supervivència del català-valencià-balear)