Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dissabte, 6 de juny de 2020

Manxar-se la camisa

No sempre diem el que volem. De fet, a voltes, diem una altra cosa. Això passà a una mare amiga que va convidar la filla a “bufar les veles” del pastís d’aniversari. L’error és obvi, per bé que freqüent. Cada vegada hi ha més gent que, sempre per influència del castellà, confon un “tros de lona o de tela forta [...] que es ferma a l’antena [...] d’una nau per rebre el vent i fer que aquest faci córrer la nau“ o també un “tros de lona o de tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai” amb una “metxa de cotó envoltada d’una capa de cera [...] que fa una flama lluminosa quan s’encén”. Copie del diccionari i en definitiva vull dir que aquella mare amiga confonia allò que en castellà es diu “vela” (d’una embarcació) o “toldo”, amb la nostra “candela”, “ciri” o “espelma”. Hi ha matisos entre un i altre mot: la candela, segons el diccionari, respon a la definició de més amunt, el ciri és una candela grossa —per exemple el “ciri pasqual”— i una espelma és normalment curta i gruixuda, emprada per a ús domèstic”.
Per tant, qui vulga, pot bufar ciris o pot bufar espelmes; però això de bufar “veles”, haurem de deixar-ho per al llebeig o per a qualsevol dels vents del món.

I ja que parlem de vent, passa igual amb la tendència a dir que hom s’ha fet una “manxa” a la camisa. L’expressió hauria de ser incomprensible, si no fos una altra vegada per la interferència del castellà. Una manxa, per al nostre parlant incontaminat, és un “instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire”, per exemple podríem parlar de la “manxa d’un ferrer” o la “manxa d’un orgue”, però no la manxa d’una camisa. En aquest cas hauríem de dir una “taca”, “una taca d’oli, de tinta o de cafè”. La dita popular “en la millor roba cauen les taques” té un sentit inequívoc: ningú no està lliure de tacar-se la camisa, o dit d’una altra manera tots estem sotmesos al risc d’un accident inesperat.

En conclusió: la “vela” per al vaixell i la “manxa” per al ferrer o per a l’orgue.
I de sobte m’ha vingut al cap aquella galanteria barroca amb aire musical del poeta Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, quan requeria d’amor una jove de nom Tecla:

Tecla que sones amb manxa
amb lo vent gelat i fred,
permet que aquest pobret
te puga picar la panxa!
Ja ma flauta es desenganxa,
pensant en ton bell teclat.
Diràs-me que és desbarat,
però si em dónes lo punt,
per bemoll i contrapunt
te sonaré requintat.

Cap comentari:

Publica un comentari