J. V. Foix: Ho sap tothom i és profecia

Per a escoltar el poema, piqueu en aquest enllaç: Ho sap tothom i és profecia

Una manera de felicitar el Nadal o el record de llargues sessions de música i poesia, que fèiem al racó del foc, amb una pizza i alguna cosa de beure, ara deu fer devora trenta anys, segurament encara era el segle passat.

Guitarra: Miquel Pérez Perelló

Veu: Tomàs Llopis.

Ah, sí, jo [també] el vaig conèixer, l’Estellés

 

Com cada any, el CEIC Alfons el Vell de Gandia ha celebrat l’Homenatge a la Paraula, enguany en la XXVIII edició, dedicada a homenatjar Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement. A la publicació commemorativa, un grup d’escriptors hem estat convidats a parlar de la nostra relació amb el poeta i el resultat ha estat ben divers i sempre atractiu. Cadascú de nosaltres hem contat una manera personal de fer nostre el poeta: Juli Capilla, Josep Lozano, Josep Tarrassó, Gràcia Jiménez, Ferran Garcia-Oliver, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Yaiza Ferrer, Raquel Molina, Cristina Marqués i Teresa Cháfer formen la nòmina d’un projecte tan inesperat.

Personalment, vaig rebre l’encàrrec pensant que a cadascú li havia de tocar parlar d'un aspecte diferent del poeta i vaig lamentar que m’hagués tocat precisament aquest acostament particular, que no vaig  considerar gens transcendent. Però de grat o per força vaig sucumbir a la temptació d’escriure sobre mi i sobre com vaig conèixer el poeta. I des d’aquesta perspectiva, “una entre tantes”, vaig ordir el text que segueix:

La meua relació amb Vicent Andrés Estellés

Soc un entre tants que poden fer seu aquell vers del poeta: “ah, sí, jo el vaig conèixer”. Però no tant. M’hauria agradat més parlar d’algun altre aspecte d’Estellés que no fos la relació que vaig tenir amb ell, gens intensa ni sovintejada, però unes exigències del guió m’hi han obligat. En aquells primers setanta de l’eclosió de l’anomenat per Fuster “fenomen Estellés”, jo era un jovencell acabat d’eixir del poble i arribat a la València universitària sense gaires referents de res. Va voler la casualitat que anàs a parar al col·legi Major Alejandro Salazar —nom de falangista màrtir—, escindit per causes fàcils de deduir del Col·legi Major Lluís Vives de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, que depenia directament de la Universitat. El curs següent, devia ser l’any 1972, la direcció del Salazar va canviar de mans i recaigué en un professor pròxim a la democràcia cristiana, la qual cosa va permetre que un grup de col·legials inquiets organitzàssem unes jornades sobre el País Valencià. Amb aquesta intenció vam a anar a veure Eliseu Climent i li vam explicar el pla, ell ens va posar en contacte amb uns quants experts en diverses matèries i amb Estellés, que va venir a llegir-nos els seus versos. Va ser la primera vegada que vaig parlar amb ell. El poeta feu el que havia de fer, però sembla que es va espantar amb tota la iconografia feixista que encara adornava aquelles parets i no va voler allargar gens la tertúlia.

Van passar els anys i vaig esdevenir professor dels cursos Carles Salvador que organitzava el llavors anomenat Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, futura Acció Cultural del País Valencià, i vaig poder portar Estellés a llegir versos en alguns dels cursos que impartia. Com feia molta gent llavors, el recollia amb el meu cotxe, ens solia acompanyar la meua dona, i anàvem a la lectura; pel camí Estellés parlava molt, contava anècdotes, de sexe preferiblement, però no vaig acoseguir mai que m’explicàs ni un sol vers seu, defugia les converses sobre la seua poesia. Un dia recorde que el vaig trobar a la Plaça del País Valencià de Picanya i tímidament li vaig dir: “Acabe de llegir Antibes i m’ha agradat molt”. Ell es va quedar parat un moment, pensatiu, i per tota resposta em va dir: “Ah, sí, aquell llibret” i va canviar de tema. Ara puc confessar que em va incomodar que qualifiqués un poemari tan delicat com a “llibret”, jo l’havia trobat deliciós. Potser en la mateixa conversa o en una altra, em va interrompre bruscament quan li vaig dir: “voldria escriure sobre…” —jo llavors encara no sabia si volia ser escriptor—, “escriu-ho”, va ser el seu consell que no oblidaré mai i procure seguir encara i ara més que mai.

Estellés, tenia una manera molt peculiar de ser discret. Recorde que a Ondara, devia ser l’any 78, hi hagué un sopar presidit per Joan Fuster, Sanchis Guarner, el senador socialista Josep Bevià i el mateix Estellés, hi vaig assistir de públic. En aquells moments els debats sobre el futur del País Valencià eren molt vius i de segur que en aquella taula se’n va parlar apassionadament. En acabant, vaig poder parlar una estona amb el poeta i li vaig preguntar sobre alguna cosa del suposat debat d’aquella nit: “Mira, et diré la veritat, em feia tant de mal la cama que no sé de què han parlat”. Certament Estellés va patir molt de les cames, però no descarte que aquella frase fos un recurs per a fugir d’estudi. En això de la simulació, l’autor del Llibre de meravelles, “és un lladre”, com diu un amic meu gran coneixedor de l’obra estellesiana.

Després ens vam veure encara a la Universitat Central de Barcelona, en un homenatge que li van fer al paranimf, hi vaig anar des de Solsona on treballava, i Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll recitaren aquella vesprada unes “Propietats de la pena” que esborronaven, va ser sublim. Crec que fou l’última volta que vaig parlar amb Estellés.

Perquè “un dia es va morir, com es mor tot el món”, tal com va escriure ell mateix d’Ausiàs March, però els seus versos no han deixat mai d’acompanyar-me. Estellés és per a mi com March, Martorell, Corella o Jordi de Sant Jordi per a ell —i també modestament per a mi—, l’amic que t’interpel·la, que et pregunta i et respon, que t’inquieta i t’arrela, que et fa somiar i et desperta astutament.

El temps no és circular. I ara que ell és mort, he de fer cas d’aquell consell: “escriu-ho”. Sí, he d’escriure de totes les nits que he estat pensant els versos d’Estellés per a explicar-los l’endemà als meus alumnes amb la màxima eficàcia pedagògica, literària i cívica possibles; de les moltes nits en què he recitat amb músics excel·lents els poemes del Llibre de Dénia, de l’Hotel París, d’El gran foc dels garbons, del Llibre de meravelles i de tantes altres obres d’Estellés davant d’un públic que vibrava amb les paraules del poeta. He d’escriure d’aquell dia en què vaig descobrir que la comparació: “la teua mà en la meua, com un grapat de terra” va més enllà d’aquella mà “com un ocell” que ell pren en un altre passeig per València amb la seua Isabel. He d’escriure de quan vaig entendre que “jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés” és una declaració, una fiblada que va a les fondàries d’un vers que no s’ha d’explicar sinó de sentir, arribada la seua pentecosta. He d’escriure de tantes coses… d’Estellés…

Notes per a una antologia necessària (Premi Joan Climent)

 Amb motiu de la commemoració dels 20 anys del premi de poesia Joan Climent, en qualitat de primer guanyador del certamen (2002), vaig rebre l’encàrrec de prologar una publicació commemorativa, una antologia dels poemes guanyadors. Les notes que segueixen són el text que vaig lliurar a l’edició. No calen més explicacions, crec que hi vaig dir tot el que volia i vaig callar allò que no hauria sabut fer, com ara un comentari dels textos antologats. El llibre s’ha publicat i opinions més expertes faran el balanç que pertoque. Jo, senzillament vaig cometre el pecat de parlar massa de mi mateix, de mi mateix i de les condicions en què naixia el premi Joan Climent.

NOTES PER A UNA ANTOLOGIA NECESSÀRIA

Crec que era el segon any que tenia l’encàrrec d’escriure els poemes a les reines de la Falla de Corea, quan es va convocar la primera edició del Premi Joan Climent. Uns anys abans, un conte meu havia guanyat el Premi Iaraní en la primera convocatòria. “No saps on t’has clavat”, recorde que em va dir el promotor de premi en donar-me la notícia. I m’havia clavat en aquella família fallera que parlava de literatura, de cultura i també de falles; i no recorde de qui va ser la idea d’encarregar-me en endavant la col·laboració poètica del llibret coreà, però fora qui fora tenia una voluntat de canvi i m’hi va saber engrescar.

Ara, més de vint anys després d’haver rebut també la primera estatueta que simbolitza el Premi Joan Climent, de nou em convoca l’editor d’aquesta antologia a presentar un balanç del que ha estat una aventura tan enriquidora i brillant com l’allau de poesia bona, escrita per les millors signatures, que ha acompanyat les reines gandianes gràcies al Premi Joan Climent. Vull confessar, abans de continuar, que vaig refusar de seguida l’oferiment d’escriure ací tot al·legant que m’hi feia sentir part interessada i massa privilegiada en relació als altres guanyadors. Tanmateix, de seguida vaig pensar que el fet de ser-ne el primer em donava un cert dret a explicar alguns detalls, inconfessables llavors, de la poesia que vaig escriure i per què la vaig escriure així. D’alguna manera crec que aquells versos, més enllà del valor literari que jo poguera haver-los donat, eren una poètica socialment o “fallerament” necessària. Per això escric les ratlles que segueixen. Tot siga dit, la primera confessió que he de fer és que sempre havia desitjat escriure-les, probablement perquè sentia la necessitat de justificar la meua “culpa”.

Val a dir que eren anys encara contaminats per les pseudofilologies secessionistes sempre lligades al conservadorisme estètic més ranci i, per tant, causants d’un profund distanciament entre els poetes diguem-ne consagrats i la literatura fallera. El remei va venir precisament de la mà del premi que ens ocupa: els poetes hi van guanyar un espai d’acostament al públic lector i els llibrets van millorar en qualitat literària. Aquest era el context i recorde que vaig escriure els poemes sense pensar en cap guardó ni en cap reconeixement. Son poemes incontaminats de qualsevol aspiració a premi, escrits abans de la convocatòria del Joan Climent, sense gens d’ambient faller als carrers, quan els escriptors de llibret viuen les falles al mateix temps que els ninots comencen a prendre forma al taller de l’artista. Conscientment, en aquells mesos, vaig fer un projecte poètic de transició, volia encetar un camí que s’obrira a la modernitat sense ser prou modern, i vaig decidir que no podia abandonar la forma més clàssica de la poesia, havia de fer sonets per a les reines majors i uns versos més lleugers — cobles en heptasíl·labs— per a les reines infantils. En segon lloc, encara no em va semblar oportú abandonar la idea de fer un retrat femení a cadascuna de les destinatàries, però havia d’eludir els tòpics més usuals de la retòrica fallera i assumir un punt de vista tan nou com em fora possible, dir a la jove dama coses que no sonaren idèntiques a les de la reina d’un altre any o d’una altra falla. I per a això necessitava acostar-me a la persona, conèixer-la sense importunar-la massa. Amb aquesta finalitat vaig fer arribar a les reines un petit qüestionari i els vaig demanar alguna foto, em calia veure’ls la cara, saber com miraven i com somreien, què agradava a cadascuna, què feien, quins projectes tenien; unes poques preguntes que em permeteren una base per a escriure. Tots aquests plantejaments i restriccions que em vaig fer, m’obligaven a treballar d’una manera ben particular per a trobar una poètica nova sense violentar la tradició. Per això em vaig esforçar molt acuradament en el ritme dels versos, que havien de sonar ben “clàssics”, en contrast amb un lleuger agosarament en les imatges i en altres recursos més innovadors.

I en aquest mateix sentit vaig decidir per exemple que la informació recollida de les enquestes no havia d’anar en el poema, havia de ser extrapoètica, i la vaig resumir al títol de cada composició. Abans de començar a llegir els versos, hom ja podia disposar d’una mínima informació contextualitzadora. I tota la resta, a poder ser, ja havia de ser “poesia”.

I el resultat va merèixer un premi que sempre agrairé, però tot ho vaig fer per elles, vull dir per aquelles reines, per la poesia i per les falles. En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, el que vaig fer era una opció, n’hi podia haver moltes altres que desconec. Jo em vaig limitar a gaudir de la sort d’estar en el lloc oportú i en el moment oportú per a esmenar la plana d’aquell aristòcrata sicilià que va parlar de canviar-ho tot perquè no canviara res. El meu joc va ser just el contrari: fer vore que no canviava res perquè canviara alguna cosa.

I han canviat moltes coses de llavors ençà. Després d’aquella primera convocatòria —com supose que degué passar abans—, els debats entre poetes i fallers, amb la presència de Joan Climent, que els presidia, i l’assistència dels successius guanyadors, van continuar durant uns quants anys, en soc testimoni i puc dir que van ser apassionants i molt enriquidors per a tothom. Com a conseqüència d’aquelles intenses tertúlies, podem afirmar que la poesia “fallera” dels llibrets d’ara ja no necessita adjectius, és poesia i prou, com la que hom pot llegir als millors poemaris. I gràcies a la continuïtat d’aquella iniciativa, la normalitat adquirida pel discurs poètic ha prestigiat la llengua mateixa; la societat valenciana que celebra les falles, ja no ha de pensar-se usuària d’una llengua empobrida, de segona, genuflexa i arcaïtzant, sinó de la llengua dels valencians que ve dels grans clàssics de la nostra literatura i arriba fins als nostres dies signada pels poetes cridats a ser els clàssics de demà. I no oblidem, finalment, que les llengües fan i diuen què són i com són els pobles, i el nostre és amic de l’art, de la bellesa, de l’emoció i de la música, com la bona poesia que cada any il·lustra els llibrets i fa honor a les reines i als fallers de cor.

AADD.: 20 anys del premi de poesia Joan Climent. Societat de Foment d’AIC de Gandia. Gandia, 2023.

Sobre novel·la històrica i ensenyament

Si admetem que la novel·la històrica no és un decorat anacrònic de cartró pedra, sinó una mirada al passat, una pregunta, per a entendre el present, Mujica Lainez ens ofereix una bona mostra del gènere. Llegim a Bomarzo:

"Después de todo, los escritores y los profesores, corona del humanismo, que, no obstante la retórica del miramiento, vivían eternamente postergados por los dueños de los señoríos, quienes los consideraban un poco como bufones y un poco como criados, en todo caso como miembros de una casta especial, aparte, a la que no había que tomar muy en serio porque entonces era capaz de volverse peligrosa (ya que los señoríos barruntaban que anhelaba usufructuar el poder, fundándose en presuntas razones de inteligencia), no lo pasaban mal en los caserones florentinos del siglo XVI."

El decorat i el temps són perfectes; la reflexió, adient i la frase, complexa i clara, tanmateix; però em fa l'efecte que, de llavors ençà, la funció docent, si no ha estat rebel, ha esdevingut una bufonada al servei del poder.

El per què de la festa de Sant Vicent

 

M’acabe d’assabentar que avui, dia de Sant Vicent, no és festa. Fa molts anys que no vaig a la Cova de Benidoleig a celebrar-la, però l’he celebrada en altres llocs i no he oblidat aquells anys jóvens meus, en un racó d’un o altre bancal, a prop de la cova, preparant una paella o cantant en colla amb una guitarra segurament desafinada,  respirant un aire carregat d’olor de centenars de paelles. Abans, però sobretot després de dinar una orquestreta convidava a ballar. I del ball, a una expedició cap a l’interior de la cova, si podia ser ben acompanyat, millor. Eren els anys dels primers amors i del descobriment del món. No m’hauria pogut creure que un dia així deixaria de ser festa.

Molts anys més tard, en escriure Hi ha morts que pesen cent anys, que s’ambienta en la segona Germania (1693), vaig trobar l’origen de la tradició d’anar de paella a la Cova de Benidoleig el dia de Sant Vicent: Els camperols de la Marina, cansats dels tributs abusius que els imposaven els senyors, es van reunir a la Cova de Benidoleig per a iniciar una expedició que desembocaria en la batalla de Muro. El crit de guerra era: “Visca el rei, muira el mal govern. Visquen els pobres, muira el mal govern!”. Així és com ho vaig contar a la novel·la:

Enllà del riu, a mà dreta, els tossals somreien, verds amb els primers raigs de sol, i Segària s'ho mirava amb complaença mentre de Sanet, de Benimeli, del Ràfol i de Sagra, de Tormos, d'Orba i d'Orbeta, de Laguar i de Benidoleig, i també de Gata i Xaló, de Llíber i d'Alcanalí s'anaven arreplegant les colles de segadors i jornalers armats amb forques, navalles i corbelles; alguns portaven ben amagades als sarrons armes de foc, terceroles i pedrenyals, preparades per a respondre a qualsevol atac de les tropes del rei.

Pels camins polsosos, aquell 9 de juliol de 1693 avançaven les gents, i en arribar uns i altres a la cova de Benidoleig, s'anaven retrobant algunes velles coneixences de pobles més o menys allunyats i parentius ja mig oblidats per la força del temps, i feien circular contalles de bandolers i d'hòmens que s'havien bastat sols per a castigar la injustícia. L'eufòria i la ràbia es confonien quan arribà Francesc Garcia muntat en un cavall; la gent enarborà ensenyes de sant Vicent Ferrer i va fer de nou i amb més insistència el crit convingut: “Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!” Garcia els féu callar. Les veus s'aquietaren, Bernat s'adonà que encara no havia vist el seu cosí Miquel i pujà dalt d'un penyot per veure-hi millor. Havia perdut també els seus companys Mengual i Boronat. El primer s'havia trobat un cunyat de Laguar i l'altre, més allunyat, parlava amb algú que Bernat no coneixia. Aquest s'incomodà en no veure el seu cosí entre la multitud. 

Francesc Garcia va prendre la paraula:

—Heu vingut ací a defensar el pa dels vostres fills i els drets sobre les nostres possessions, atorgats pels bons reis Jaume i Pere, son fill?

I les veus de tots els camperols van contestar:

—Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!

Com un calfred, totes les goles alhora gitaven la ràbia que s'havia anat congriant en cada ànima, en cada casa, en cada poble i en tota la terra. Havia arribat el moment que no tenia marxa enrere. Aquells hòmens sabien que havien de morir, si calia, perquè més dolorosa que la fam pròpia només ho és la dels fills.

Molts no havien sentit les paraules de Vicent Garcia. No els calia, perquè les paraules no eren importants aquell dia. Sols comptava el fet de sentir-se forts per una causa comuna: acabar els abusos i, sobretot, poder menjar. Allò que no havien guanyat els síndics a València seria guanyat pels hòmens de la terra.

Algú va donar l'ordre de descansar i d'esperar noves arribades de gent; passaren unes hores sense que hi hagués cap ordre de marxar cap a un poble o un altre. Hom digué que els cabdills esperaven l'arribada d'alguns de Pedreguer i la dienda tranquil·litzà Bernat, car algú sabia que vindrien. I així fou cap al migdia; el beniarbegí s'havia endormiscat a l'ombra d'un garrofer i el despertà l'aldarull que s'havia format al voltant d'una gentada que venia per llevant. Eren els pedreguers i duien la notícia que a Vilallonga, a la Safor, el batle de Gandia havia arrestat quatre llauradors que no havien volgut partir els fruits amb el duc.

Allò encara escalfà més els ànims de la gent, atiada per la fúria dels nouvinguts; alguns dels quals havien patit uns mesos enrere els mètodes contundents de don Ventura Ferrer i no estaven disposats a tornar a suportar les detencions i les tortures.

—A Vilallonga! —exclamà algú.

—A Vilallonga! —va respondre un cor de camperols que esperaven una consigna.

I un exèrcit de forques, corbelles, garrots i barrets que volaven féu via primer cap a Pedreguer i després cap a Ondara i el Verger amb la intenció de fer créixer el nombre d'efectius disposats a enfrontar-se a les tropes del virrei. I per allà on passaven feien tocar a sometent i, mentre les dones eixien a encoratjar els valents i els xiquets jugaven i saltaven, alguns indecisos s'afegien a la comitiva cada vegada més nombrosa.

La rosa

 

Dir que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita”, només ho pot haver dit —i ho va dir— un literat que estava fent literatura.

Joan Fuster, com un tennista

 Si fos afeccionat al tennis, m’agradaria jugar un partit amb Federer o amb Nadal o amb qui fos el millor del món —ara sembla que el rànquing està canviant molt—, a pesar que tingués la derrota assegurada. Perquè, ¿no seria motiu de gaudi veure jugar un gran campió des de l’altra banda de la pista, calibrar els seus gests, la forma de pujar a la xarxa, el colpeig en cada jugada, les mirades, les reaccions a cada pilota que fregués la ratlla, fins i tot la commiseració amb què acolliria un rival tan feble com soc jo? Tanmateix em confesse molt ignorant en aquest joc i no seguiré pel camí del símil, sinó que m'acararé al moll de la qüestió.

M’agrada llegir Fuster, sempre ho he fet amb resultats alliberadors, estimulants, “higiènics” —que diria ell mateix—. Entenc Fuster com un gran tennista de la paraula, del diàleg, del debat. Podríem parlar de la seua "versió" oral, de l’home que rebia a casa seua estudiants, professors, polítics, artistes o simplement jovencells intel·lectualment prometedors. Del número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, segons diuen, tothom n'eixia amb els deures posats: una novel·la a escriure, un estudi suggeridor, una acció cívica o potser política… “Ja sabeu aquell aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses" —ironitzava ell mateix.

Diuen, per altra banda, els qui en saben i és fàcil de comprovar, que quan Fuster escriu té sempre en compte el lector destinatari, se li adreça com si li estigués parlant en aquell moment, l'interpel·la, el fa dubtar i si cal respon per ell també. És com el tennista campió, que torna totes les pilotes i, en absència de l'adversari, canvia de camp a cada jugada i i la torna també per ell. I si el lector és bo i actiu i crític —com l'assagista volia—, no deixarà de seguir el consell fusterià: "poseu-hi objeccions, si més no us divertireu". Heus ací el joc, el noble esport del diàleg.

És en això que Fuster s'assembla al campió tennista. Jo tinc un amic que de jove practicava aquest esport i ens guanyava sempre, no regalava cap punt i ho deia; si li’n guanyaves un, era un punt guanyat, mai regalat.

Doncs així com el meu amic jugava al tennis, dialoga Fuster: sense regalar cap victòria dialèctica, i si no fos perquè els escèptics com ell són, per definició, parladors en el millor sentit de la paraula, jo diria que acarar-se a ell era jugar contra un adversari temible, immisericorde, capaç d'aprofitar les febleses de qui tingués davant per a assestar-li l'estocada definitiva. Tanmateix, saber-se vençut d’antuvi i lluitar —perdre, en definitiva— contra ell és una de les millors coses que intel·lectualment poden passar en la vida: no només la derrota es transforma en estímul sinó que també ens mostra les febleses que honestament hom faria bé de corregir-se i millorar.

A casa, hi ha sempre un Fuster a mà, perquè no se m’atrofie l’hàbit de pensar, i el cride de tant en tant; però tinc ara damunt la taula el Diccionari per a ociosos, per una qüestió que podríem dir “professional”, i consulte, només per la brevetat, l'entrada "Bellesa". M'agradaria glossar-la ara. Escriu Fuster:

"No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència". Algú, en alguna d'aquelles nits de Whisky i tabac Winston, degué portar-li el dilema a la ment, un contertulià, una lectura, un pensament, tant se val. L'afirmació, per a Fuster no mereix cap insistència argumental o millor dit: sí: "Això és una idea de vell o d'impotent". Entenc que cadascú és el que és, jove o vell, anacoreta o vividor, promiscu o impotent, i cadascú té dret a ser com és i a ser respectat en les seues qualitats. "De vell o d'impotent que es resigna a ser-ho", és clar, tampoc no hi ha res a objectar, la resignació és tan "camí" elegible com la rebel·lia, "ja t'apanyaràs", diu Fuster més d'una vegada a qui ha d'escollir una cosa o altra.

Ara bé, sacsegem una miqueta la qüestió. No oblidem que el doctrinari, si renuncia a la concupiscència és en favor de la virtut, de l'evitació del pecat, del camí desitjat de la puresa i de la santedat. Tornem doncs la pilota i vejam què hi dirà l'interlocutor, l'adversari, el lector:

"Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la 'concupiscència' que ens fa desitjar-lo ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten?" El lector de l'any 64 del segle passat, any en què es publicà la primera edició del Diccionari per a ociosos, havia estat, obligatòriament, client del la Primera Comunió, del "con flores a Maria que madre nuestra es" i ben probablement d'alguns exercicis espirituals d'aquells que esdevenien obligatoris per a qualsevol que s'hagués atansat a una església o a un centre educatiu en aquells anys "tenebrosos". Per tant, el lector, el primer lector d'aquest llibre de Fuster, havia de conèixer necessàriament el mateix "vocabulari d'extracció catequística" que empra l'autor per a tornar la pilota del respectable doctrinari antic. Dit d'una altra manera: aquell lector, tant com el doctrinari i tant com Fuster, sap que els pecats de la ira i de l'enveja mereixen a ulls del Jutge Suprem les mateixes flames de l'infern que el de la concupiscència. Fuster en posar-se al capdavant dels pecadors, adopta la mateixa actitud irònica, descreguda i distanciada que mostrà el dia en què va ser cremat en efígie a la Cavalcada del Ninot de València per haver afirmat que els suecans menjaven rates de marjal. "La concupiscència —diguen els moralistes el que vulguen— és la vida", conclou el savi de Sueca.

Però, totes les idees de Fuster i també les conclusions són "provisionals", la pilota ara mateix vola per damunt de la xarxa, la partida no s'ha acabat, podem encara tornar-la, ja que el nostre Nadal o el nostre Federer dialèctic ha renunciar a fer-ho potser perquè se n'ha cansat o perquè ha abandonat una partida avorrida que l'enfronta a un rival tan poc consistent. Se m'ocorren dues reflexions:

La primera és saber si, seixanta anys després que el Diccionari per a ociosos va veure la llum, el lector encara conserva aquell mateix vocabulari —de vegades volgudament amenaçador— a què respon Fuster amb les mateixes armes ben untades d’ironia i empeltades d’escepticisme. No ho crec, vivim un temps que li dona la raó: “la concupiscència és la vida”  i només cal eixir al carrer per a veure com se’n fan ressò els nostres jóvens i no tan jóvens, ja alliberats del temor a les calderes de Pere Botero. Fuster es guardaria prou de censurar-ho. Si visqués, centenari com seria, ja hauria arribat a la inapetència paorosa que temia i s’hi hauria hagut d’adaptar, probablement pecant d’ira, o d’enveja. O potser no tant: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un 'pecat mortal', i són les faltes d'ortografia" —afirmà en un altra moment.

Publicat a Homenatge a la paraula. Gandia, 2022

Quan la palmera suporta el vendaval

Fa uns dies parlava d'aquest poema i de com vaig enregistrar aquestes imatges. Per si us ve de gust.

XIV

Quan la palmera suporta el vendaval,
despentinada en el seu vinclament,
capriciós, incomprès i voluble,
la solitud és visible de lluny.

Home ferit, presoner terra endins.
Fondes arrels fugen a l'infinit
tímidament, cercant amagatall
al mateix lloc on s'enterren els morts.

Demana calma el seu alt pensament,
afortunat d'esquivar l'intangible
malson sonor com una nit d'hivern.

Però el crit prové de la impotència,
de la mirada, de saber el dolor de
quan les palmeres suporten vendavals...

(De Palau de cendra. Barcelona. Columna, 2000)

"Quan creus que ja s'acaba", no sempre cal tornar a començar

 

Em comenta un amic escriptor: “Quan t'ha costat anys d'escriure una novel·la i ja creus que l'has acabada; si la llegeixes i la rellegeixes i la tornes a repassar, i la repasses moltes vegades i finalment acabes pensant que ara l'escriuries d'una altra manera, és el moment de deixar-la i començar a preparar una altra aventura literària.”

Però com diu el poeta i amic Tomás Hernández, “no hay certeza en este oficio.” És a dir: tants caps, tants barrets.

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.

Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

Llengua i país

“Els homes no habitem un país; habitem una llengua.”

Jaume Cabré: Jo confesso, pàg. 30.

—Què has après?

—Que aquest violí no és meu, sinó que jo sóc seu. Sóc un de tants que l’ha tingut. Al llarg de la seua vida, aquest storioni ha tingut diversos instrumentistes que l’han servit.” (Jo confesso, 110)

Com el violí, les llengües.

Quan a la ignorància, li diuen "català"

Un moment dels preparatius d'ahir

Amb el grup Melodemodomies, ahir vam presentar als estudiants deniers de secundària i de batxillerat l'espectacle Homer: Odissea, basat en la traducció de Joan Francesc Mira, amb música de Miquel Pérez Perelló per a guitarra, piano, clarinet i violí, i il·lustracions de Joan Castejón. Durant l'actuació, des del pati de butaques arribaven a l'escenari bones vibracions, i els aplaudiments espontanis entre passatge i passatge i sobretot al final de l'actuació indicaven una quota bastant alta de satisfacció entre el públic assistent, potser sorprès per la proposta escènica.

Tanmateix, voldria fixar-me en el comentari que un alumne va fer a la seua professora en acabar la representació, segons ella mateixa em va traslladar: "Està bé, però no ho he entès tot perquè l'home [jo mateix] parlava en català". La professora diu que li va contestar: "home, és de Beniarbeig, o de Pego, en tot cas de la Marina...". Havent meditat l'anècdota, se m'ocorren altres respostes possibles, però és més important l'observació del jove estudiant.

Qualsevol que conega mínimament l'obra i l'estil de Joan Francesc Mira sap que la seua llengua és un "català matisadament valencià", segons afirma l'autor mateix. Per què, doncs, l'alumne diu que "és català"? Potser hi ha una justificació innocent: uns quants centenars d'hexàmetres recitats amb acompanyament musical al llarg de més d'una hora de dicció gairebé ininterrompuda, siga en l'idioma que siga, poden proporcionar —i de segur que proporcionen— a un oient poc entrenat un bon grapat de paraules desconegudes. La particularitat ve de quan l'alumne no reconeix el seu grau de legítima (in)competència i atribueix allò que no entén al fet que "és català”. Òbviament, "és català”; però no en el sentit d'oposat a "valencià", sinó tot al contrari. 

Tanmateix sembla que en alguns sectors de la societat valenciana s'estiga instal·lant un corrent d'opinió pròxim a la valoració que comentem: hom pensa que hi ha una llengua, el valencià, formada pel nostre lèxic més quotidià i col·loquial, i una altra, dita català, formada per tot aquell "valencià" que "no s'entén". I aquest és un perill probablement fomentat des d’una injerència perversa i absurda de la política en la ciència filològica, però també, i potser n’és conseqüència, des de l'actitud d'estalviar esforços al proïsme, al nostre alumnat, a les criatures, als lectors, als oients, als conciutadans. En lloc de fomentar l'exploració, l'aprofundiment, la reflexió, el "conflicte" d'enfrontar-nos a la sorpresa del desconegut o al plaer de la musicalitat abstracta de les paraules, hi renunciem massa benintencionadament. Per aquest camí tot es redueix, menys la incompetència. I això és un suïcidi personal i social.

Potser és hora d'acceptar la realitat: sense esforç no hi ha creixement, sense treball no hi ha enriquiment, sense "entendre", saber i voler saber que les llengües —i no parle només de la meua— són fenòmens complexos dotats d'una història, d'una evolució, d'unes variants que s'expliquen per diversitats geogràfiques, socials, històriques o contextuals; i sense acceptar, sobretot, la impossibilitat d'abastar-les en tota la seua riquesa, haurem de sucumbir al destí de reconèixer que no passarem d'ignorants de la pròpia ignorància, que és més ignorància encara.

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.

Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:

“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”

Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.

I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:

“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”

I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:

“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]

Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”

I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:

“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]

La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”

I acabe. Vostès reconeixeran amb què:

“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”

Moltes gràcies.

Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."

Experimentar amb el llenguatge poètic

Avui he fet de jurat en un premi de poesia i, davant un poema d'aquells que Josep Pla definia com a obra feta a mitges entre el poeta i el linotipista, més o menys un poema fet de "paraules en llibertat", un membre del jurat n'elogiava les virtuts perquè —deia— li agraden els experiments amb el llenguatge. D'acord, potser a mi també, però "l'experiment" que teníem davant nostre podria haver-lo signat un poeta de fa cent anys. Cent anys! En cent anys el telèfon, el cinema, la premsa, la locomoció... han canviat molt i més que canviaran. Si la poesia encara ha d'experimentar com ho feien Marinetti o André Breton —i això són només exemples il·lustres—, tinc la impressió que alguna cosa no va a l'hora.