Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dilluns, 24 d’octubre del 2016

Abans bizantins que catalans

El passat divendres, dia 21, a la Casa de Cultura de Pego, vaig tenir la sort de compartir taula i micròfon amb Ferran Garcia-Oliver a propòsit del seu llibre Valencians sense ADN, guanyador del darrer Premi Joan Fuster d’assaig. La sala era plena de gom a gom amb un públic molt receptiu i crec que sorprès per la novetat de les tesis exposades a l’obra guardonada.


Bàsicament, explicava el professor Garcia-Oliver que el nucli essencial del seu treball és la contraposició de dos relats excloents entre si sobre l’entitat i la història del País Valencià; el primer emmarcat en el context federal de la Corona d’Aragó on el Regne de València gaudia de lleis i d’institucions pròpies i es relacionava i es reconeixia amb Catalunya “per parentiu” però també per interessos compartits; i el segon, progressivament dominant, que tracta d’anul·lar l’anterior i estableix Espanya com a únic i exclusiu espai de referència i de reflexió, dins el qual la tradició històrica del País Valencià queda diluïda i fins i tot silenciada.


El plantejament, fet d’una manera molt rigorosa i amena, repassa, analitza i comenta ambdues tradicions historiogràfiques i posa a l’abast del lector tots els arguments, els mètodes i els problemes a què s’han enfrontat els historiadors al llarg del temps i destaca el fet decisiu de la publicació de Nosaltres els valencians, on Fuster dinamita els discursos especulatius i idealitzants d’un i altre bàndol i s’acara a la seua pregunta “què son —que som— els valencians?" amb criteris tan objectius com li fou possible i enceta i proposa el progressiu augment d’estudis sobre el País Valencià que permeten una visió més exacta del tema, contra la qual s’han alçat veus que, sense abandonar l’acientifisme tradicional, han defensat un relat anticatalanista, eminentment proespanyol i molt sovint de caire violent.
Valencians sense ADN és, a més, un llibre ben escrit que se serveix de l’humor i la ironia per a retratar personatges i opinions mancades de base científica:



“La tradició oral dels pobles, deia el catedràtic d’història antiga [Julián San Valero, un dels màxims adalils de l’anticatalanisme], pot remuntar-se a dos o tres milions d'anys d’antiguitat. Cal tenir molta fe per a creure-s'ho un, però qui sap si Lucy, la pitecantropa, no deixà anar algun vagit precursor del valencià”(pàg. 85)

"'Se puede afirmar sin posibilitat de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaume I', amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d'haver demostrat res de res. 'fenómeno de reconquista'!, és el màxim a què podia arribar un llenguatge flatulències, mancat per complet de substància teòrica.”(pàg. 121)



Acabat l’acte de presentació, vam compartir taula i aliments amb gent de l’Associació Cultural Atzaïla, organitzadora de l’esdeveniment; i durant la tertúlia coincidíem a lamentar les immenses dificultats que tindrà aquest llibre per a arribar al públic a què va destinat; fins i tot algú va expressar dubtes seriosos sobre el grau d’acceptació que tindran les tesis de Valencians sense ADN entre el valencianisme polític actualment més o menys al poder. Estan disposats els nostres protagonistes polítics a acceptar que els dos relats de què parlàvem més amunt necessiten excloure's entre si per a sobreviure? I en cas afirmatiu, quin grau de valor se’ls ha de suposar per a poder estar segurs que, vinguda l’hora, darrere les necessàries reivindicacions econòmiques hi ha també un projecte de País? Quin?

dissabte, 8 d’octubre del 2016

He tornat a l'IES "Enric Valor" amb motiu del 9 d'Octubre


Content d'haver pogut participar en la commemoració del 9 d'Octubre, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'IES Enric Valor de Pego. En la meua intervenció he glossat la festa que celebrem, a partir de la consideració de cinc dates:

  • 9 d'octubre: data de naixement del Regne de València. Per voluntat del rei Jaume I, dotat de lleis i institucions pròpies i federat amb la resta de regnes de la Corona d'Aragó.
  • 25 d'abril de 1707: Batalla d’Almansa. Començament de la derrota i final a Barcelona l'11 de setembre de 1714, on van morir molts valencians que s'havien anat replegant en la lluita contra Felip de Borbó. Curiosament, és un fet únic que al País Valencià no hi haja cap carrer dedicat a Felip V —el vencedor de la guerra—, i molts dedicats a l'Arxiduc Carles, a qui valencians i catalans vam defensar heroicament i majoritària. La brutal repressió borbònica va anar acompanyada de la "Nova Planta": "por justo derecho de conquista" —els perdedors som territori conquistat— a la crema de pobles i ciutats, cal afegir que van quedar abolits els drets, les lleis i les institucions de què gaudíem des de la nostra fundació com a poble.
  • 14 d'abril de 1931: la II República reconeix el dret d'utodeterminació de les nacions de l'Estat Espanyol. Catalunya proclama el seu Estatut d'Autonomia però el País Valencià no hi arriba a causa del cop d'Estat feixista del general Franco.
  • 6 de desembre de 1978: promulgació de la Constitució espanyola. Una constitució que és una nova "nova planta" per tal com ignora deliberadament tota la història anterior a la II República i no reconeix els drets històrics que els valencians —juntament amb Catalunya, Aragó i les Illes— vam perdre arran de la Guerra de Successió. Una Constitució que descafeïna les nacions històriques, les iguala a altres regions de l’Estat, les anomena "comunitats autònomes” i els prohibeix la federació per tal que —sense dir-ho expressament— els Països catalans no puguen recuperar la històrica organització política federal amb què el rei Jaume ens havia constituït.
  • 1 de juliol de 1982: un Estatut d'autonomia súbdit de la Constitució, ple de concessions en matèria de llengua, de símbols i en definitiva d'autogovern, les conseqüències de les quals encara patim i enguany denunciem especialment pel que fa al finançament i les infrastructures.

En conclusió:
  • La commemoració del 9 d'Octubre no pot ser completa si no es tenen en consideració les altres dates que hem esmentat.
  • Els valencians no podem quedar-nos només reivindicant un millor finançament, tot i que és una reivindicació totalment justa. Aquest model econòmic centralista sempre serà contrari als interessos dels valencians i de la resta de nacions vençudes a la Guerra de Successió. Les xifres en són ben eloqüents.
  • Cal que recuperem els Furs i les institucions que vam perdre quan vam ser conquistats pel rei Borbó.
  • Cal que els valencians recuperem el dret a federar-nos amb la resta de Països Catalans, tal com ho havíem estat en temps dels nostres comtes-reis.
  • Cal en definitiva que recuperem les màximes quotes d'autogovern. Altrament el 9 d'Octubre, la commemoració dels valencians, serà una commemoració en fals, una traïció a la memòria i a la voluntat política del rei Jaume I, al nostre país i a nosaltres mateixos.