L’Alba d’Enric Valor. Brindis d’enguany

 Com cada any, el 22 d’agost es commemora la data de naixement d’Enric Valor. Des de l’alt de Guisop, a la serra del Maigmó, molt a prop del mas de Planisses, que fou propietat del nostre escriptor, la gent valoriana brinda, llig textos, fa sonar instruments, canta i fa muixerangues en un acte tan emotiu com reivindicatiu, mentre el sol ix per la mar, més concretament per la mar d’Altea, majestuosament, invariablement.

Enguany he tingut l’honor de dir les paraules del brindis. Són aquestes, per si voleu brindar pel gran escriptor, per la llengua i pel país, com hem fet nosaltres.

Brindis 2025

Bon dia, amigues i amics del mestre Valor. Permeteu-me en primer lloc que m’adrece també a ell:

Senyor Valor, una volta em va escriure vostè una nota des de València dient entre altres coses: Quan torna per ací avall? M’agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou.”

I jo li responc:

Necessitem tant una conversa amb vostè, senyor Valor, que em veig obligat a tornar-li la pregunta: “Quan torna per ací avall? Ens agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou”, ens ha ajudat tant, i ens ajuda, el seu guiatge!

Senyor Valor: tenim males notícies però també en tenim d’esperançadores: ja sap vostè el que està passant a Alacant, aquella ciutat nostra de la qual vostè va defensar tant la catalanitat; però no m’estendré a contar els despropòsits d’ara. També sap el que està passant a València, on una gent coneguda i malintencionada pretén trencar el consens lingüístic i més encara: si poguessen esmicolarien i desprestigiarien la llengua fins a fer-la desaparèixer totalment. La llista de censures, de mentides, de prohibicions, de greuges i de maniobres perverses podria ser llarga, però tampoc no la farem ara.

Perquè no hem vingut a lamentar-nos, no hi ha temps per al lament, senyor Valor; sinó que hem vingut a celebrar que una gran majoria de famílies valencianes s’han manifestat perquè el nostre valencià, el català de tots —no ho oblidem, reivindiquem la unitat com vostè va fer sempre— siga la llengua vehicular de l’educació al País Valencià. I hem d’aprofitar aquest signe de vitalitat de la consciència lingüística de la nostra societat per a continuar el treball que vostè, seguint els seus mestres va continuar i nosaltres, seguint l’obra que vostè ens va deixar i el seu gran amor a l’idioma continuarem.

Què li he de dir, senyor Valor que vostè no sàpiga? Quina batalla haurem de lliurar que vostè no haja lliurat ja? Per més que els governs actuals, enemics dels valencians i dels catalans tots s’esforcen en la seua perversitat —no oblidem els nostres germans que pateixen tant com nosaltres a les Illes, els de la Catalunya Nord, víctimes del jacobinisme més ferotge, i els del Principat on les coses no són tampoc gaire còmodes—, no podran amb nosaltres, perquè ara som amos d’una llarga tradició de lluita i de defensa rigorosa de l’idioma i de la terra. Seguirem el seu exemple, senyor Valor, la seua insubornable tenacitat, el seu rigor i la seua autoexigència  en l’estudi, en l’ús i en la divulgació del català.

Sí, diguem-ho fort i clar, del català, perquè la unitat forma part del nostre patrimoni i ens fa més forts també des de la nostra estricta valencianitat. Ells també ho saben i per això l’ataquen. D’Elx, de Castallà, d’Alcoi, d’Alzira, de Borriana o de Vinaròs, però també de Les Borges Blanques, de Tamarit de la Llitera, de Verges, de Banyoles, de Mallorca o de Maó, de Perpinyà o de L’Alguer és la nostra llengua compartida. En definitiva, on diguem “bon dia” i ens contesten “bon dia”, és el nostre país tot.

I permeta’m, senyor, Valor, permeteu-me, amigues i amics, que contemplant, l’eixida del sol, els paisatges i “el moviment del personal” des d’on ho contemplava tot el so David; des d’ací on vostè de segur que va caçar més d’una perdiu, més d’un gaig i innombrables llebres, que brindem amb aiguardent fet d’herbes de la serra perquè els aromes i el licor fort ens facen més forts. Més forts com Esclafamuntanyes, més valents com Abella, més determinats com el mig pollastre, més astuts com Tonet, aquell que guanyà la partida a l’Home Roig, i més rebels com la Toneta la de les Alcoies, que va gosar desobeir perquè cal ser desobedients, a voltes, si volem ser lliures.

I així, senyor Valor, tenint presents les criatures que el poble li va donar i vostè va enaltir, guanyarem la partida. Per vostè per aquestes muntanyes que guarden la seua memòria, pel País Valencià i pel nostre valencià, el català de tots.

Brindem. Bon dia.

TripAdvisor menysprea el català

 

Ahir, diumenge, vaig dinar en un restaurant de València i en acabant vaig publicar una ressenya del lloc en la platafarma del cercador on tothom ho cerca tot. El text deia això: 

"Kaikaya

València

Una experiència sorprenent

Bon menjar, a cada plat una sorpresa, un bon ambient i un servei molt amable que t'atén en un valencià molt correcte i és d’agrair.”

Vaig penjar la nota i algú em va suggerir que la podia enviar també a TripAdvisor i ho vaig fer amb el número 992758857, que la plataforma em va assignar. Unes hores després vaig rebre aquest correu:

Una llista que, com es pot veure, no inclou el català. Em vaig sentir insultat i menyspreat. Tot seguit vaig respondre amb el correu que segueix:

"En resposta al seu amable correu en què em diuen que no accepten el meu idioma com a llengua per a publicar i compartir la meua experiència, en aquest cas gastronòmica, he de puntualitzar-los: soc un valencià que parla, pensa, escriu i menja en català, una llengua que té uns dotze milions de parlants. Per altra banda, la meua col·laboració a TripAdvisor és totalment desinteressada i permet, com totes les altres, a la seua plataforma unes línies de negoci de les quals no obtinc cap benefici. Fins ací, estic disposat a col·laborar. Però quan en el temps de la IA i de la traducció automàtica TripAdvisor em diu que no admet el meu idioma com llengua d'ús, i que he de canviar d’idioma, em sent ofès i menyspreat, jo i tots els parlants del meu idioma.

Per tant, abans de fer ús de TripAdvisor com a plataforma de consulta, de reserva o de publicació d'experiències, només admetré una disculpa de TripAdvisor i un canvi de política lingüística que siga favorable al reconeixement del català. Em reserve, naturalment, el dret a publicar a les xarxes i als mitjans que crega oportuns la meua desagradable experiència amb la seua plataforma.

Atentament,

I això és el que estic fent. naturalment, la traducció del correu de TripAdvisor és obra de la configuració del meu correu. La qual cosa demostra que no s’ha de menysprear cap llengua, sinó afavorir la comunicació aprofitant les tecnologies de què disposem avui en dia.

Ah, sí, jo [també] el vaig conèixer, l’Estellés

 

Com cada any, el CEIC Alfons el Vell de Gandia ha celebrat l’Homenatge a la Paraula, enguany en la XXVIII edició, dedicada a homenatjar Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement. A la publicació commemorativa, un grup d’escriptors hem estat convidats a parlar de la nostra relació amb el poeta i el resultat ha estat ben divers i sempre atractiu. Cadascú de nosaltres hem contat una manera personal de fer nostre el poeta: Juli Capilla, Josep Lozano, Josep Tarrassó, Gràcia Jiménez, Ferran Garcia-Oliver, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Yaiza Ferrer, Raquel Molina, Cristina Marqués i Teresa Cháfer formen la nòmina d’un projecte tan inesperat.

Personalment, vaig rebre l’encàrrec pensant que a cadascú li havia de tocar parlar d'un aspecte diferent del poeta i vaig lamentar que m’hagués tocat precisament aquest acostament particular, que no vaig  considerar gens transcendent. Però de grat o per força vaig sucumbir a la temptació d’escriure sobre mi i sobre com vaig conèixer el poeta. I des d’aquesta perspectiva, “una entre tantes”, vaig ordir el text que segueix:

La meua relació amb Vicent Andrés Estellés

Soc un entre tants que poden fer seu aquell vers del poeta: “ah, sí, jo el vaig conèixer”. Però no tant. M’hauria agradat més parlar d’algun altre aspecte d’Estellés que no fos la relació que vaig tenir amb ell, gens intensa ni sovintejada, però unes exigències del guió m’hi han obligat. En aquells primers setanta de l’eclosió de l’anomenat per Fuster “fenomen Estellés”, jo era un jovencell acabat d’eixir del poble i arribat a la València universitària sense gaires referents de res. Va voler la casualitat que anàs a parar al col·legi Major Alejandro Salazar —nom de falangista màrtir—, escindit per causes fàcils de deduir del Col·legi Major Lluís Vives de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, que depenia directament de la Universitat. El curs següent, devia ser l’any 1972, la direcció del Salazar va canviar de mans i recaigué en un professor pròxim a la democràcia cristiana, la qual cosa va permetre que un grup de col·legials inquiets organitzàssem unes jornades sobre el País Valencià. Amb aquesta intenció vam a anar a veure Eliseu Climent i li vam explicar el pla, ell ens va posar en contacte amb uns quants experts en diverses matèries i amb Estellés, que va venir a llegir-nos els seus versos. Va ser la primera vegada que vaig parlar amb ell. El poeta feu el que havia de fer, però sembla que es va espantar amb tota la iconografia feixista que encara adornava aquelles parets i no va voler allargar gens la tertúlia.

Van passar els anys i vaig esdevenir professor dels cursos Carles Salvador que organitzava el llavors anomenat Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, futura Acció Cultural del País Valencià, i vaig poder portar Estellés a llegir versos en alguns dels cursos que impartia. Com feia molta gent llavors, el recollia amb el meu cotxe, ens solia acompanyar la meua dona, i anàvem a la lectura; pel camí Estellés parlava molt, contava anècdotes, de sexe preferiblement, però no vaig acoseguir mai que m’explicàs ni un sol vers seu, defugia les converses sobre la seua poesia. Un dia recorde que el vaig trobar a la Plaça del País Valencià de Picanya i tímidament li vaig dir: “Acabe de llegir Antibes i m’ha agradat molt”. Ell es va quedar parat un moment, pensatiu, i per tota resposta em va dir: “Ah, sí, aquell llibret” i va canviar de tema. Ara puc confessar que em va incomodar que qualifiqués un poemari tan delicat com a “llibret”, jo l’havia trobat deliciós. Potser en la mateixa conversa o en una altra, em va interrompre bruscament quan li vaig dir: “voldria escriure sobre…” —jo llavors encara no sabia si volia ser escriptor—, “escriu-ho”, va ser el seu consell que no oblidaré mai i procure seguir encara i ara més que mai.

Estellés, tenia una manera molt peculiar de ser discret. Recorde que a Ondara, devia ser l’any 78, hi hagué un sopar presidit per Joan Fuster, Sanchis Guarner, el senador socialista Josep Bevià i el mateix Estellés, hi vaig assistir de públic. En aquells moments els debats sobre el futur del País Valencià eren molt vius i de segur que en aquella taula se’n va parlar apassionadament. En acabant, vaig poder parlar una estona amb el poeta i li vaig preguntar sobre alguna cosa del suposat debat d’aquella nit: “Mira, et diré la veritat, em feia tant de mal la cama que no sé de què han parlat”. Certament Estellés va patir molt de les cames, però no descarte que aquella frase fos un recurs per a fugir d’estudi. En això de la simulació, l’autor del Llibre de meravelles, “és un lladre”, com diu un amic meu gran coneixedor de l’obra estellesiana.

Després ens vam veure encara a la Universitat Central de Barcelona, en un homenatge que li van fer al paranimf, hi vaig anar des de Solsona on treballava, i Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll recitaren aquella vesprada unes “Propietats de la pena” que esborronaven, va ser sublim. Crec que fou l’última volta que vaig parlar amb Estellés.

Perquè “un dia es va morir, com es mor tot el món”, tal com va escriure ell mateix d’Ausiàs March, però els seus versos no han deixat mai d’acompanyar-me. Estellés és per a mi com March, Martorell, Corella o Jordi de Sant Jordi per a ell —i també modestament per a mi—, l’amic que t’interpel·la, que et pregunta i et respon, que t’inquieta i t’arrela, que et fa somiar i et desperta astutament.

El temps no és circular. I ara que ell és mort, he de fer cas d’aquell consell: “escriu-ho”. Sí, he d’escriure de totes les nits que he estat pensant els versos d’Estellés per a explicar-los l’endemà als meus alumnes amb la màxima eficàcia pedagògica, literària i cívica possibles; de les moltes nits en què he recitat amb músics excel·lents els poemes del Llibre de Dénia, de l’Hotel París, d’El gran foc dels garbons, del Llibre de meravelles i de tantes altres obres d’Estellés davant d’un públic que vibrava amb les paraules del poeta. He d’escriure d’aquell dia en què vaig descobrir que la comparació: “la teua mà en la meua, com un grapat de terra” va més enllà d’aquella mà “com un ocell” que ell pren en un altre passeig per València amb la seua Isabel. He d’escriure de quan vaig entendre que “jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés” és una declaració, una fiblada que va a les fondàries d’un vers que no s’ha d’explicar sinó de sentir, arribada la seua pentecosta. He d’escriure de tantes coses… d’Estellés…

El per què de la festa de Sant Vicent

 

M’acabe d’assabentar que avui, dia de Sant Vicent, no és festa. Fa molts anys que no vaig a la Cova de Benidoleig a celebrar-la, però l’he celebrada en altres llocs i no he oblidat aquells anys jóvens meus, en un racó d’un o altre bancal, a prop de la cova, preparant una paella o cantant en colla amb una guitarra segurament desafinada,  respirant un aire carregat d’olor de centenars de paelles. Abans, però sobretot després de dinar una orquestreta convidava a ballar. I del ball, a una expedició cap a l’interior de la cova, si podia ser ben acompanyat, millor. Eren els anys dels primers amors i del descobriment del món. No m’hauria pogut creure que un dia així deixaria de ser festa.

Molts anys més tard, en escriure Hi ha morts que pesen cent anys, que s’ambienta en la segona Germania (1693), vaig trobar l’origen de la tradició d’anar de paella a la Cova de Benidoleig el dia de Sant Vicent: Els camperols de la Marina, cansats dels tributs abusius que els imposaven els senyors, es van reunir a la Cova de Benidoleig per a iniciar una expedició que desembocaria en la batalla de Muro. El crit de guerra era: “Visca el rei, muira el mal govern. Visquen els pobres, muira el mal govern!”. Així és com ho vaig contar a la novel·la:

Enllà del riu, a mà dreta, els tossals somreien, verds amb els primers raigs de sol, i Segària s'ho mirava amb complaença mentre de Sanet, de Benimeli, del Ràfol i de Sagra, de Tormos, d'Orba i d'Orbeta, de Laguar i de Benidoleig, i també de Gata i Xaló, de Llíber i d'Alcanalí s'anaven arreplegant les colles de segadors i jornalers armats amb forques, navalles i corbelles; alguns portaven ben amagades als sarrons armes de foc, terceroles i pedrenyals, preparades per a respondre a qualsevol atac de les tropes del rei.

Pels camins polsosos, aquell 9 de juliol de 1693 avançaven les gents, i en arribar uns i altres a la cova de Benidoleig, s'anaven retrobant algunes velles coneixences de pobles més o menys allunyats i parentius ja mig oblidats per la força del temps, i feien circular contalles de bandolers i d'hòmens que s'havien bastat sols per a castigar la injustícia. L'eufòria i la ràbia es confonien quan arribà Francesc Garcia muntat en un cavall; la gent enarborà ensenyes de sant Vicent Ferrer i va fer de nou i amb més insistència el crit convingut: “Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!” Garcia els féu callar. Les veus s'aquietaren, Bernat s'adonà que encara no havia vist el seu cosí Miquel i pujà dalt d'un penyot per veure-hi millor. Havia perdut també els seus companys Mengual i Boronat. El primer s'havia trobat un cunyat de Laguar i l'altre, més allunyat, parlava amb algú que Bernat no coneixia. Aquest s'incomodà en no veure el seu cosí entre la multitud. 

Francesc Garcia va prendre la paraula:

—Heu vingut ací a defensar el pa dels vostres fills i els drets sobre les nostres possessions, atorgats pels bons reis Jaume i Pere, son fill?

I les veus de tots els camperols van contestar:

—Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!

Com un calfred, totes les goles alhora gitaven la ràbia que s'havia anat congriant en cada ànima, en cada casa, en cada poble i en tota la terra. Havia arribat el moment que no tenia marxa enrere. Aquells hòmens sabien que havien de morir, si calia, perquè més dolorosa que la fam pròpia només ho és la dels fills.

Molts no havien sentit les paraules de Vicent Garcia. No els calia, perquè les paraules no eren importants aquell dia. Sols comptava el fet de sentir-se forts per una causa comuna: acabar els abusos i, sobretot, poder menjar. Allò que no havien guanyat els síndics a València seria guanyat pels hòmens de la terra.

Algú va donar l'ordre de descansar i d'esperar noves arribades de gent; passaren unes hores sense que hi hagués cap ordre de marxar cap a un poble o un altre. Hom digué que els cabdills esperaven l'arribada d'alguns de Pedreguer i la dienda tranquil·litzà Bernat, car algú sabia que vindrien. I així fou cap al migdia; el beniarbegí s'havia endormiscat a l'ombra d'un garrofer i el despertà l'aldarull que s'havia format al voltant d'una gentada que venia per llevant. Eren els pedreguers i duien la notícia que a Vilallonga, a la Safor, el batle de Gandia havia arrestat quatre llauradors que no havien volgut partir els fruits amb el duc.

Allò encara escalfà més els ànims de la gent, atiada per la fúria dels nouvinguts; alguns dels quals havien patit uns mesos enrere els mètodes contundents de don Ventura Ferrer i no estaven disposats a tornar a suportar les detencions i les tortures.

—A Vilallonga! —exclamà algú.

—A Vilallonga! —va respondre un cor de camperols que esperaven una consigna.

I un exèrcit de forques, corbelles, garrots i barrets que volaven féu via primer cap a Pedreguer i després cap a Ondara i el Verger amb la intenció de fer créixer el nombre d'efectius disposats a enfrontar-se a les tropes del virrei. I per allà on passaven feien tocar a sometent i, mentre les dones eixien a encoratjar els valents i els xiquets jugaven i saltaven, alguns indecisos s'afegien a la comitiva cada vegada més nombrosa.

Observació de passejant

Abans, una volta a l’any, fèiem la carta als reis, ells venien aquell dia tan esperat i únic, portaven uns paquets i fins l’any que ve. Ara som més pobres, gràcies o per culpa d’Amazon qualsevol dia pot assemblar-se, només assemblar-se, al dia dels reis.

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.

Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.

En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.

Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.

A la trinxera!

Repassant arxius antics m’he trobat aquestes notes que per la data de creació, segon l’ordinador, són de 2011 però poden ser anteriors. La pena, tanmateix, és que poden ser actuals encara i per molt de temps, per això, les recupere ací.

Fa unes setmanes vaig telefonar a la RENFE per reservar un bitllet de l’Euromed per anar de València a Barcelona. Em va atendre una senyoreta de nom Elena Molina i manteníem una conversa bilingüe, ella en perfecte castellà i jo en perfecte català fins que ella em va dir que no m’entenia la paraula “vuit” o “huit”, com la dic jo en el meu català del País Valencià. A partir d’aquell moment, la tal senyoreta Molina em va demanar que li parlés en castellà perquè no m’entenia. Però he de dir, en honor a la veritat, que ho va fer amb arguments ben contundents:

1. a)  Si no li parlava en castellà no em podria atendre, aquest argument irrefutable me’l va repetir diverses vegades.

   b)  Que si algú li parlés en anglès faria el mateix poc esforç per entendre’l.

2. c)  Que estava trucant a una plataforma “nacional” i, per tant, només s’hi podia parlar en castellà.

3. d)  I final, que “estamos en España”.

L’anècdota a la qual ja estem més o menys acostumats pel simple fet de repetir-se massa vegades no passa de ser això, una anècdota. Però fa pensar que no n’hi ha prou de saber que l’única manera de guanyar per al català −especialment al País Valencià− determinats àmbits d’ús és no claudicar davant les amenaces de persones com la senyoreta Molina en qüestió.

Les senyoretes molines també tenen ben apresa la lliçó: l’única manera de conservar àmbits d’ús per al castellà és no claudicar davant els pocs o molts irreductibles que s’entesten a usar llengües minoritàries que per a l’única cosa que serveixen és per a desintegrar la “nació espanyola”.

Fins ací les regles del joc són les que són i no hi ha més cera que la que crema. Però les senyoretes molines també saben que estan a punt de fer un pas més, que ja poden fer un pas més. Per un moment m’imagine la meua interlocutora penjant el telèfon i proferint cap a mi adjectius poc elegants. La incomoditat que deu suposar per a ella mantenir la seua actitud inflexible no deu ser menor que per als qui no diem per respecte a les persones −a les molines també− els adjectius que de bona gana diríem si fóssem menys civilitzats.

Per això ja han posat en circulació el pas següent. M’explicava un amic coneixedor dels cercles dels voltants de la Plaça de Cánovas, a València, que allà, quan un parla en català−valencià−balear, diuen: “Este aun está en la trinchera”. No entenc gaire de termes bèl·lics però em sembla que la trinxera és un recurs defensiu propi dels qui no estan en condicions de passar a l’ofensiva a baioneta calada. Ara bé, la qüestió en aquest cas rau en el fet de saber si som només nosaltres els qui estem a la trinxera i ells preparen l’atac definitiu o si per contra tots dos bàndols estem atrinxerats i desparant a tort i a dret per tal d’evitar el cos a cos. Per resoldre el dilema, els estrategs solen analitzar els moviments de l’enemic. Per la nostra banda observem que les senyoretes molines, de moment, es dediquen a repetir moltes vegades els seus arguments, com si no se’ls acabassen de creure del tot o com si els calgués encara engreixar el seu cos d’exèrcit. Per tant, podem deduir que elles, les molines, també estan a la trinxera i que la guerra, per ara, és una guerra de posicions on juga un paper molt important la poderosa artilleria en forma de telèfon −de venda per telèfon de determinats missatges−, de mitjans de comunicació i, de forma eficaç, la infanteria del boca a boca. La seua arma és la insistència.

Per això cal que nosaltres usem les mateixes armes i els engeguem els nostres arguments, moltes vegades, constantment, sense deixar que ens intimiden:

1. a)  Si no em parla en català no li compre el bitllet i me’n vaig amb cotxe.

2. b)  Allà vostè i la seua ruqueria de no voler aprendre idiomes. Que no sap que en

   Flandes se ha puesto el sol? En quin segle o en quina trinxera viu?

3. c)  Ja sé que això és una plataforma “nacional”, però és que jo trucava des de

   l’estranger.

4. d)  Ho sent, senyoreta Molina, però amb vostè, que no entén res, no hi ha arguments que valguen. Sàpiga que no ens fa cap por ni cap fàstic la trinxera. Fa tants anys que hi som!

Música

 

Hi ha qui diu que la música són matemàtiques. Però jo, que no sóc ni matemàtic ni músic, entenc que la música és l’art de combinar l’exactitud i el sentiment. Adés escoltava Mendelsohn.

Llibertat d'expressió

 Allò que sembla "incorrecte" per a algú, podria, a voltes, ser oportú.

Evocacions de fa seixanta anys: el dia de Sant Antoni, ecologistes abans dels ecologistes

 

No érem els únics, els de Beniarbeig, que celebràvem Sant Antoni d'aquesta manera. Des de Benimeli fins al Verger, tota la gent de tots els pobles de la falda sud de Segària s'aplegava als peus de la la llarga serra i la poblava tota. Més que el dia de Sant Antoni hauria valgut més que es digués el dia de Santa Segària. Però ho contaré més en primera persona, tal com jo ho vaig viure.

El meu avi patern, de nom Tomàs com el meu pare, com jo mateix i com molts avantpassats meus des del segle XVIII a Beniarbeig segons he pogut constatar, era fuster, caçador ocasional com tota la família masculina, més per necessitat de menjar carn a poc preu que pel vici de matar, i apicultor segurament per influència de mon pare, el qual —com solia ser habitual entre molts hòmens de la seua generació— coneixia bé la muntanya,  hi anava a caçar sovint, sabia trobar els cocons per a beure i en distingia els que eren per a les persones dels que hi havia al costat, més accessibles perquè hi beguessen els animals; coneixia, a més, totes les coves i tots els avencs, les sendes i els passos estrets; i com que la postguerra encara era viva em deia que sabia una cova on podria amagar-me en cas de necessitat i no em podria trobar mai ningú. No va arribar a ensenyar-me-la, tot siga dit, i per això soc sempre un home localitzable en un lloc o altre. Ho dic perquè quede clar que per aquesta banda de la família teníem als anys seixanta del segle passat, encara no fa ni un segle, una relació sovintejada amb la muntanya i sobretot amb Segària.

El meu avi Tomàs tenia una terra a la partida de Racons de Beniarbeig, al peu de la serra, molt a prop de l'avenc de Sigarra, que a la meua novel·la Hi ha morts que pesen cent anys, vaig canviar el nom —no recorde per què, ni ara ho tornaria a fer— per l'avenc de Driss, i cada any el dia de Sant Antoni hi anàvem de paella, com molta més gent que es reunia als respectius bancals de la zona, i ja abans de dinar, xiquets i grans, si no havíem de fer la paella, pujàvem muntanya amunt fins al portell i hi havia qui anava fins a la Cadireta del Rei Moro, que és com dir que feia el cim per aquella zona, i baixava a dinar. Havent dinat, la vesprada curteja al ple de l'hivern, tornava a haver-hi una pujada més a la muntanya. Aquesta volta cadascú portava la seua capsa de mistos a la butxaca.

Quan començava la davallada, tothom anava mirant coscolls i argelagues ben situats, treia els mistos i els pegava foc. Era una tria conscient, els majors ensenyaven als menuts quines mates es podien cremar i quines no per a evitar incendis massa grans. I així, encenent petits focs anàvem baixant muntanya avall, fins que arribàvem al peu de Segària i tornàvem ja quan fosquejava cap al poble. Els de Beniarbeig, els de Benimeli, els de Sanet, els d'Ondara i els del Verger, tots fèiem el mateix ritual, i en arribar als pobles respectius, Beniarbeig té en això una perspectiva privilegiada, tota la muntanya era plena de llumetes que s'anaven apagant a poc a poc i el paisatge tenia un aspecte de faula, de màgia, de bellesa natural, diria que d'invitació a la natura perquè es regeneràs de la mà de l'home fins l'any que ve.

Després les coses van canviar, com sap tothom. Les festes tradicionals i locals van deixar pas a un calendari festiu molt més estricte i més harmònic amb les modernes relacions laborals. Assistíem a un món nou i semblava que definitiu, i fins i tot aquells protectors del medi ambient, aquells ajudants del procés natural de la regeneració van deixar pas a una nova relació de deixament, d'abandó i d'oblit amb la natura i especialment amb la muntanya.

I juntament amb la relació respectuosa de l'home amb la muntanya va desaparèixer també la consciència que constituïa un matrimoni d'interessos: necessitàvem la llenya per a escalfar-nos i per a encendre el forn, i l'herba per a la pastura, tant com la natura necessitava la nostra mà per a regenerar-se. Però no li som imprescindibles, ella té els seus propis recursos, actuen més lentament però mai no han deixat d'actuar: la tronada d'estiu, el llampec encén a gran escala l’extensa làmpada de milers de bombetes que creàvem col·lectivament cada Sant Antoni per a anunciar la victòria de la vida i de la primavera. I quan hem deixat de fer-ho l'oratge ha recuperat del seu paper ancestral i ha actuat a voluntat sobre la garriga que ja no dominem. 

Hi ha massa problemes pendents en aquest punt, la solució és complexa i no demana receptes fàcils. En aquesta societat nostra, l'ecologia, la defensa del medi ambient, ha d'anar acompanyada d'una traducció econòmica. No parle de guanys —que també, segurament—, ni de diner fàcil ni d'especulació, sinó d'evitar pèrdues i desgràcies, de guanyar habitabilitat i cultura natural.

Els experts diran com s'ha de fer i els polítics hauran de fer cas dels tècnics i sobretot de la consciència, minoritària encara però creixent, que cal mirar cap a la muntanya, cap al medi rural i despoblat, i ajudar-lo en el seu desenvolupament perquè ens hi juguem molt. Tot això si la societat ho demana, si aprenem dels errors, si aprenem que les conclusions en calent, que les proclames a peu de flama, que les solucions ràpides i poc meditades no son mai les millors sinó de vegades són les que més indueixen a la desgràcia. Com en la natura, les solucions a llarg termini, constants, honestes i generoses, ens poden ser més favorables que la pluja quan hi ha foc a la muntanya.

Igualtat (2). Apunts per a una metàfora

És una constant en la història que el feble vol igualar-se amb el poderós o, si més no, obligar-lo que s’iguale amb ell a la baixa. I com que cadascú pot posar els exemples que li vinguen de gust, les meues darreres incursions narratives m’han dut a estudiar els moviments de la Primera Germania, quan els burgesos valencians, seguint una profecia d’Eiximenis que anunciava la desaparició de reis i de senyors, pretengueren abolir el senyoriu. “Que ací en algun temps hi hagué senyors”, vol una dona de València que aprenga a recordar el seu fill, un dia en veure passar un cavaller, segons conta Viciana.

En aquell context, a començaments de l’any 1521, Bertomeu de Cas, sucrer i comerciant que feia negocis amb el comte d’Oliva i el duc de Gandia, encapçalà la revolta agermanada en aquesta darrera ciutat. El dia de Sant Jaume d’aquell mateix  any lluità al costat de Vicent Peris a la batalla del riu Vernissa contra el comte, el duc i el virrei, en la victòria agermanada més important de tota la contesa; i poques hores més tard entrà a sac al palau ducal.

Conten les cròniques que aquell dia, Bertomeu de Cas es va vestir amb robes del duc i es va proclamar nou duc de Gandia, mentre el duc destituït fugia cap a Dénia amb la seua família i altres nobles en una comitiva penosa que donava gràcies a Déu si podia salvar la vida. Final de la història. Final de la història si no fos perquè sabem que aquest punt "definitiu" només és un desig de qui s'hi acomoda en un moment donat.

"Així, en endavant, el tal Lenin serà el nou zar?" Pregunta a Doctor Givago un soldat de l'exèrcit bolxevic. Dèiem que la igualtat és inestable. És, però, l'alternança al capdamunt de la cucanya, allò que més se li assembla? Caldria primer determinar qui decideix els candidats a participar en el joc de la noble alternança. Perquè si algú n'és exclòs d'entrada, no voldrà obligar els altres a igualar-se amb ell a la baixa? Punt de partida. Si el soldat bolxevic no pot optar, ell, a ser el nou zar, no tindrà dret a irritar-se contra Lenin?

Sobre la igualtat

Fa calor. Em captiven els detalls de la novel·la El mag, de Colm Tóibín, que estic llegint. Un dels molts passatges, que em fan aturar la lectura i pensar, narra la proclamació de l’Estat Popular de Baviera (1918-19) encapçalat per l’escriptor Kurt Eisner, un intent de revolució socialista del qual Alfred Pringsheim, sogre de Thomas Mann i membre d’una rica família bavaresa, diu: ”Prediquen la igualtat dels homes, cosa que vol dir que odien tothom que no sigui com ells.” I és clar, pense jo, com haurien de voler una igualtat que els obligués, a ells, a ser diferents de com són, ara que es creuen amb poder per a imposar la seua idea d’igualtat universalment i definitivament?

Però la igualtat sempre és més inestable que la desigualtat. Només se sosté amb la força i encara caldria preguntar-se si la força, l’exercici de la força, no és ja d'entrada una manera de desigualtat. En el fons, hi a alternatives abans d’arribar-hi. El respecte a la diferència n’és una. I arribats en aquest punt, no és això la igualtat? Els igualitaris més repatanis, o els privilegiats més entercs, serien els primers a negar-ho. Jo no soc tan agosarat.

"Apiturisme", una oferta ben atractiva

 

D'alguna manera, tots tenim una magdalena que ens retorna els vells records, les olors quasi oblidades, les veus, les cares i els afectes que el temps s'ha emportat; una magdalena que ens recorda qui som i d'on venim.

Això em va passar fa uns dies quan un grup d'avis vam organitzar amb El Serralet de Segària http://www.elserralet.com/ una excursió per a dur els nets a veure la vida de les abelles, a conèixer una colmena per dins. Alguns s'estranyaran que use aquest mot ja documentat en català al segle XIII, però també hauria pogut dir "rusc", "arna", "buc", la llengua és rica i bonica.

El Serralet de Segària o El serralet del Fesol és una propietat al terme del Ràfol d'Almúnia on es pot fer apiturisme. Els actuals gestors de l'oferta són, si no vaig errat, la tercera generació d'apicultors en aquesta família, el pare dels quals, activíssim encara, dirigeix una bona explotació transhumant de ruscs i ho conta amb una vivacitat contagiosa.

Vam arribar al Serralet i vam començar amb una sessió teòrica per a descobrir què és una colmena, com viuen i s'organitzen les abelles, de quins instruments se serveix el colmener per a mirar les caixes i traure'n la mel: el fumall i la rasqueta són imprescindibles, entre altres. També vam veure com s'extrau el pol·len i fins i tot la mel, en aquest cas amb un aparell  anomenat "extractor" que centrifuga els quadres  amb les bresques plenes. L'explicació és molt completa i amena, Carles i Ester comuniquen perfectament la seua passió als oients.

Una passió que compartisc recordant que el meu pare també era un entusiasta de les abelles i no només va transmetre el gust per aquest ofici als seus fills sinó que no venia a casa cap amic que no fos convidat a veure en viu i de ben a prop el món de l'apicultura. Per això les explicacions de Carles i Ester, però també les de Juan Carlos, el pare, em van commoure tant, tornava a la infància i a l'adolescència, a quan no només vaig treballar durant les vacances al costat del meu pare, sinó que també vaig conviure amb companys seus d'ofici i m'hi vaig sentir identificat, i encara que la vida m'ha portat a dedicar-me a altres coses em reconec entre ells.

Però impressions personals a banda, l'excursió entrava en la part més interessant. Grans i menuts ens vam vestir d'apicultors, amb la careta, els guants i tota la protecció necessària, i vam poder veure uns quants ruscs en acció: les abelles obreres que de nit mouen les ales per a evaporar l'aigua sobrera que han portat durant el dia barrejada amb el nèctar de les flors, el procés de formació de les noves generacions d'abelles, des que la reina pon els ous fins que ixen de la cel·la perforant la cera que la segella, el trist paper dels mascles, els abellots, que quan ja han fecundat la reina jove estan condemnats a mort; fins i tot vam poder veure com una de les colònies es disposava a fer-se una reina jove segurament perquè la vella ja no era prou fecunda per a assegurar la supervivència de la colmena. Deixe ací aquests apunts ràpids, un esbós elemental de la riquesa que hom pot trobar en el món de les abelles, deixe aquesta invitació per a qui vulga fer-me cas.

La sessió va acabar amb una degustació de mels: de taronger, de frígola, d'acàcia, etc. Mels tastades amb una cullereta o directament menjades en una bresca, com fèiem d'infants, quan el pare tornava a casa i en portava un poal ple, regallant de dolçor i d'aromes de muntanya, però també dels afanys d'un ofici mil·lenari que hem de salvar de les absurditats d'un temps encara massa poc sensible a un dels grans motors de la vida.

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.

Línia 1 del Metro

 Ahir, a la línia 1 del Metro de Barcelona, una jove em va cedir el seient. Dec ser percebut ja com a vell. Altres vegades també m’havia passat, que em cedissen el seient, sobretot quan vaig estar operat del maluc i anava amb una crossa, però també en alguna altra ocasió que no em va alarmar.

Tanmateix aquella noia d’ahir em va mirar amb una convicció que no podia donar peu a equívocs: ja semble un vell, encara que em resistesca a creure-ho, encara que no me’n senta del tot. Som tal com ens veuen, o com ens veiem? Heus ací la qüestió. Moltes voltes, els de més edat ens queixem que els jóvens viatgen al metro o al tren de rodalies asseguts, sense alçar el cap del mòbil, i hi ha qui diu que ho fan per no mirar si hi ha gent gran per qui calga alçar-se. No ho crec, més aviat semblen atrapats per una xarxa invisible i prou, que ja és molt, que ja és massa i tot, per a ser tan jóvens.

Per això en veure aquella invitació tan amable vaig haver de pensar ràpidament mentre mirava els ulls que sobreeixien per dalt de la mascareta de la noia i prendre una decisió: “no em cal seure, li diré que no —fou el primer impuls—. Però si refuse el seient, no frustraré una persona amable que fa el que cal fer davant un vell? —Seguia pensat— I si la frustre, com se sentirà ella? Per ser jo amable, no semblaré, a més de vell, arrogant? A voltes, per un excés d’amabilitat, per declinar un oferiment tan generós, podem provocar un malentès, podem induir a la mala educació, a fomentar la descortesia.”

Això vaig pensar en un viatge curt, d’un dia a la capital, durant el trajecte entre tres o quatre estacions del metro, i vaig decidir que havia de seure. I és que una línia de metro, els formiguers urbans d’ara, malgrat la calor, les ventades, la gent, les olors, les músiques ocasionals i les mascaretes, és molt literària, ja ho deien els moderns del segle passat. 

Quan la palmera suporta el vendaval

Fa uns dies parlava d'aquest poema i de com vaig enregistrar aquestes imatges. Per si us ve de gust.

XIV

Quan la palmera suporta el vendaval,
despentinada en el seu vinclament,
capriciós, incomprès i voluble,
la solitud és visible de lluny.

Home ferit, presoner terra endins.
Fondes arrels fugen a l'infinit
tímidament, cercant amagatall
al mateix lloc on s'enterren els morts.

Demana calma el seu alt pensament,
afortunat d'esquivar l'intangible
malson sonor com una nit d'hivern.

Però el crit prové de la impotència,
de la mirada, de saber el dolor de
quan les palmeres suporten vendavals...

(De Palau de cendra. Barcelona. Columna, 2000)