Vall Nou, l’evitern paradís

 

Si ho preferiu, podeu escoltar el text en aquest enllaç

El paradís

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.

(Ibn Kafaja d’Alzira, 1058-1138)

Amb aquestes paraules, un poeta àrab, que vivia a Alzira, a la vora del Xúquer, ara fa mil anys, cantava el seu paradís a la terra i exortava els valencians a gaudir de l’aigua, de l’ombra, dels rius i dels arbres, de la natura, en definitiva, que ens dona el major confort si la sabem aprofitar. Crida l’atenció la paraula “evitern” —gens usual— però defineix allò que té un començament però no tindrà fi. Això creu ell i un dia, segles més tard, tots els qui eren de la seua religió van ser cruelment expulsats del seu paradís i ja no els va quedar res més que una enyorança de segles per una terra que no van poder veure més.

“El Vall Nou”, com l’anomenen els seus propietaris, és un indret natural, fet amb el treball i el sacrifici de diverses ganeracions que han trobat en aquell paratge valors immaterials: el sentit del bon veïnat, de la cooperació, de la solidaritat i de l’harmonia entre les persones. Són valors que no es poden comprar ni vendre amb diners, però que es cobren amb sensacions úniques: el ventijol d’un capvespre d’estiu quan fa moure els canyars, la llum esmorteïda del sol quan a poc a poc va extingint-se entre els cants dels ocells, la contemplació de d’uns reflexos rosats en unes sèquies netes on nada l’ànec i l’aigua corre plena de moltes altres vides minúscules, les vetlades sota una morera que va acollir fa anys els avis quan contaven coses de la guerra, el raïm d’una parra, el passeig matiner per uns caminals antics fets per anys i anys d’anar i tornar, de xafar aquella arena que a la vora de la mar és un muntanyar on cria el corriol i en la seua modèstia, amagat entre les plantes, espera el moment d’alçar el vol cap a l’aigua de la mar o cap al cel altíssim, sempre cercant el cuquet que l’alimente.

Sí, el Vall Nou, és un paradís per a qui el sap contemplar i entendre. Un paradís amenaçat, un paradís que podria no ser “evitarn” si forasters rics aconsegueixen anar retallant i trossejant horts, cases de sempre, sèquies necessàries, ullals, arbres de soques retorçudes per anys de fer ombra a les persones i als animals de casa.

Per això és important dir als invasors prepotents: podreu comprar terra, però no podreu comprar sentiments, els sentiments que ens fan forts i ens arrelen en allò que és nostre, que ha sigut sempre nostre i volem que siga per als nostres descendents.

I hui i sempre volem fer un homenatge a Pepita i Pepe, que van saber resistir l’ambició dels poderosos perquè se sabien més poderosos encara, poblant i conreant la seua terra, la seua i de ningú més. El seu exemple, la vista del seu “Marell” és un avís: “tot no es pot comprar amb diners”. I el seu llegat també ens fa forts i resistents, conscients que la terra es pot comprar i vendre, però després de la terra ja no hi ha res, ja s’ha acabat tot, ja no tornaríem a ser el que som i volem ser. La terra és la nostra vida i no està en venda.

Seguirem la lliçó de Pepita i de Pepe i mantindrem ben dretes i conreades les nostres cases damunt les nostres terres. Volem que el nostre paradís, com el del poeta siga “evitern” i com diu Estellés “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.