Richard Wagner a Beniarbeig

La notícia que, a Beniarbeig, per primera volta a la comarca, l’Orquestra de la Marina Alta (OMA), amb vuitanta músics  a l’escenari, oferirà el proper diumenge, 19 d’abril,  un concert monogràfic dedicat a Richard Wagner, amb un programa molt ambiciós basat en fragments destacats d’Els mestres cantors de de Nuremberg, Tristany i Isolda, La Valquíria i L’ocàs dels deus, tot sota el títol genèric de La força de Wagner. La redempció: mort i amor és tot un esdeveniment que m’ha transportat a un record de joventut, del dia llunyà en què vaig escoltat Wagner per primera volta en la meua vida. Era un concert de la Unió Musical de Beniarbeig, que es va celebrar a l’església del poble i els músics van interpretar l’Obertura de Tannhäuser. Era un temps en què els tocadiscos encara eren escassos i servien més per a la festa casolana ballable que per a fomentar la debilitat pels grans compositors.

Anys més tard, també en relació amb Richard Wagner vaig envejar el poeta i crític Joan Maragall, en llegir les seues cròniques dels concerts del Liceu de Barcelona en aquells anys de final del segle XIX i de començament del XX: Por lo que hemos observado en la representación de Tristán e Isolda, y antes en las de de otras obras de Wagner dadas en nuestros teatros, creemos que existe entre el maestro alemán y los públicos de aquí una mala inteligencia…» escrivia en una crítica del 23 de novembre de 1899, referint-se a la dificultat que tenia el públic per a entendre els textos de les òperes del compositor de Leipzig. Per això ell mateix va traduir Tristany i Isolda:

Isolda

Oh, gent sense cor!
Borda nissaga!

¿A on, mare,
s’amaga el poder
que en el mar i el torb comandava?
Oh, art roí de màgia!
Sols per a fer brevatges et val!

El text resultant de la traducció maragalliana resulta encara interessant i grandiós, tal com es desprèn de la mostra, mínima, que acabem de reproduir. Però més que el relat dels tragics amors de Tristany i Isolda, esposa de l’oncle d’ell, m’agradaria aportar una opinió del poeta català sobre el compositor. Deia Maragall en una conferència pronunciada a l’»Associació Wagneriana» de Barcelona:

«Mes Wagner fou ensems un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció d’ambient, de moviment escènic, de qualitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical millor convenien, creà aquest admirable teatre, l’ànima del qual és la música; perquè en ell no és la invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó més aviat sembla que la composició musical simfònicament concebuda evoqui l’aparició, la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest és per a mi el pregon sentit de la denominació de drama musical: és a dir, que el drama naix en la música i consisteix essencialment en ella. I la plasticitat escènica és sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmosfera musical.»

Crec que l’assistència a aquelles òperes i concerts al Liceu de Barcelona deu ser comparable a poques experiències contemporànies nostres. Per això cal agrair a l’OMA que ens acoste tota aquesta màgia musical i la imaginació de l’ambient escènic wagnerià a un lloc, cada dia més emblemàtic i nostre, com és l’Auditori de Beniarbeig.

Una banda és un sentiment

 

Amb motiu del centenari de la Unió Musical de Beniarbeig

Publicat al Llibre de Festes de 2025

Que una banda és un sentiment admet pocs dubtes i molts matisos. Un sentiment per als músics i per als simples amants de la música. Ara fa vint-i-cinc anys, quan la nostra banda celebrava el 75è aniversari, la junta directiva va organitzar una trobada de bandes de la comarca amb l’objectiu de colgar de música, literalment, tot el poble. Tretze bandes van anar eixint carrer Major avall, una a cada tres minuts a fi de no barrejar les notes d’unes i altres, i van fer un ampli recorregut pel poble. L’objectiu que en un moment determinat tot Beniarbeig poguera sentir música de banda en viu es va acomplir, però voldria destacar que al pas de la nostra Unió Musical, seguida de la junta directiva de la qual jo tenia la sort de formar part, vaig veure molta gent plorant, hi havia qui estava a la porta de casa, dret, mirant els músics, obertament, però també hi havia qui amagava les llàgrimes darrere de la persiana. Què pensaven i en qui pensaven totes aquelles persones que no podien contenir l’emoció?

No sabria evocar ara com sonava la nostra banda en aquell moment, tinc una sensació de solemnitat en tot el que passava, crec que en cada nota que eixia de cada instrument pesava la responsabilitat de qui protagonitza un moment únic i irrepetible. M’hauria agradat poder mirar  els músics un a un als ulls i preguntar-los si enmig de tanta intensitat emocional podien traure les notes com ho fan habitualment. De segur que per a cadascú —músics o no— hi havia una evocació diferent, un record, un familiar, un moment, un dia, un pasdoble, una absència o per què no també una frustració perquè no ha pogut acabar els estudis de música i arribar a entrar a la banda. Qui sap? També algú, que un dia va deixar la banda per uns motius que poden ser tan diversos com persones hi ha, tenia dret a emocionar-se. Són tantes coses que per això podem dir que una banda és un sentiment.

Una banda és història també. En la memòria col·lectiva de la banda, ja siga perquè algú ho haja llegit o ho haja escoltat d’algú que també ho ha escoltat d’algú altre que ho va viure, perquè el temps va passant i els narradors no són eterns per desgràcia, hi ha la història del poble. Entre la primera interpretació de La entrada, del mestre Esquembre, aquell matí d’octubre de 1925, i la darrera, per ara, el passat 8 de juny, les vivències són infinites. Si pensem que aquell primer concert es va celebrar en temps de la dictadura de Primo de Rivera, que després van vindre una república, una guerrra, una llarga dictadura i l’actual monarquia parlamentària, podem deduir que el relat que recordem ha estat condicionat per les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques pròpies de cada moment: l’escassedat de la postguerra, per exemple, la precarietat de recursos, el redreçament d’aquella Juventud musical dels anys seixanta que encara conservava el nom original, la successiva arribada, juntament amb els canvis polítics, de directors amb uns mètodes i un bagatge formatiu particular, i l’entrada i l’eixida dels músics constitueixen un relat no només inacabable sinó també ric en punts de vista i en maneres de contar. A manera d’exemple, voldria recordar el cas d’un músic important en la història de la banda, que un dia em va contar que es retirava, ja tenia una edat, havia viscut en primera fila la recuperació de l’actual Unió Musical però ja havia arribat a una edat molt respectable i encara que veia amb bons ulls l’arribada de directors jóvens i amb ganes de treballar, va considerar que li havia arribat l’hora de l’adeu. “Mira —em va dir—, açò ha canviat molt, el director posa obres difícils i jo m’he fet vell, ara veig passar les notes i no arribe a hora de tocar-les, què vols que faça?” Un altre músic, amb motiu d’un homenatge pels cinquanta anys en actiu, va resumir molt bé la seua trajectòria: “jo, en estos cinquanta anys, he perdut molt d’aire”. Tant un com l’altre, músics exemplars, resumeixen perfectament el que és la música d’una banda de poble, la tradició de molts jóvens del segle passat que trobaven a l’ombra de la música un lloc on reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé.

Però els temps canvien. Els vells mestres de la música, com n’hem tingut al poble, han estat substituïts per les escoles de música i els conservatoris; el nivell musical, sense dubte, ha millorat, però les bandes no estan exemptes de competència. Els jóvens d’ara tenen molts estímuls per a “reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé”, però també en tenen d’altres per a reunir-se, no aprendre res de profit i continuar passant-ho bé. Tanmateix, afortunadament, la música sempre és un reclam molt atractiu. Tant de bo que continue igual.

Enguany, el del centenari, més que mai, el sentiment és ben viu. Passa el temps, els qui érem jóvens ara fa vint-i-cinc anys, ja som vells i recordem els vells que ens han precedit. Per això voldria acabar evocant el concert del passat dia 8 de juny. Les emocions no van faltar, tant a l’escenari com al pati de butaques; també hi eren entre els directors que tornaven i recuperaven el contacte amb la família que havien contribuït a crear, però sobretot m’agradaria destacar la il·lusió que vaig poder veure en les cares dels components més jóvens, el respecte als més vells, el sentit de l’ordre i de l’oportunitat, les ganes de futur, de preservar el sentiment que, en definitiva, és l’essència de l’art i, per tant, de la música, però sobretot, el sentiment de la identitat del poble de Beniarbeig. I tant de bo que d’ací vint-i-cinc o cinquanta o cent anys algú, a la manera dels temps que vindran, escriga de nou i amb més raó encara, que una banda és un sentiment.

El per què de la festa de Sant Vicent

 

M’acabe d’assabentar que avui, dia de Sant Vicent, no és festa. Fa molts anys que no vaig a la Cova de Benidoleig a celebrar-la, però l’he celebrada en altres llocs i no he oblidat aquells anys jóvens meus, en un racó d’un o altre bancal, a prop de la cova, preparant una paella o cantant en colla amb una guitarra segurament desafinada,  respirant un aire carregat d’olor de centenars de paelles. Abans, però sobretot després de dinar una orquestreta convidava a ballar. I del ball, a una expedició cap a l’interior de la cova, si podia ser ben acompanyat, millor. Eren els anys dels primers amors i del descobriment del món. No m’hauria pogut creure que un dia així deixaria de ser festa.

Molts anys més tard, en escriure Hi ha morts que pesen cent anys, que s’ambienta en la segona Germania (1693), vaig trobar l’origen de la tradició d’anar de paella a la Cova de Benidoleig el dia de Sant Vicent: Els camperols de la Marina, cansats dels tributs abusius que els imposaven els senyors, es van reunir a la Cova de Benidoleig per a iniciar una expedició que desembocaria en la batalla de Muro. El crit de guerra era: “Visca el rei, muira el mal govern. Visquen els pobres, muira el mal govern!”. Així és com ho vaig contar a la novel·la:

Enllà del riu, a mà dreta, els tossals somreien, verds amb els primers raigs de sol, i Segària s'ho mirava amb complaença mentre de Sanet, de Benimeli, del Ràfol i de Sagra, de Tormos, d'Orba i d'Orbeta, de Laguar i de Benidoleig, i també de Gata i Xaló, de Llíber i d'Alcanalí s'anaven arreplegant les colles de segadors i jornalers armats amb forques, navalles i corbelles; alguns portaven ben amagades als sarrons armes de foc, terceroles i pedrenyals, preparades per a respondre a qualsevol atac de les tropes del rei.

Pels camins polsosos, aquell 9 de juliol de 1693 avançaven les gents, i en arribar uns i altres a la cova de Benidoleig, s'anaven retrobant algunes velles coneixences de pobles més o menys allunyats i parentius ja mig oblidats per la força del temps, i feien circular contalles de bandolers i d'hòmens que s'havien bastat sols per a castigar la injustícia. L'eufòria i la ràbia es confonien quan arribà Francesc Garcia muntat en un cavall; la gent enarborà ensenyes de sant Vicent Ferrer i va fer de nou i amb més insistència el crit convingut: “Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!” Garcia els féu callar. Les veus s'aquietaren, Bernat s'adonà que encara no havia vist el seu cosí Miquel i pujà dalt d'un penyot per veure-hi millor. Havia perdut també els seus companys Mengual i Boronat. El primer s'havia trobat un cunyat de Laguar i l'altre, més allunyat, parlava amb algú que Bernat no coneixia. Aquest s'incomodà en no veure el seu cosí entre la multitud. 

Francesc Garcia va prendre la paraula:

—Heu vingut ací a defensar el pa dels vostres fills i els drets sobre les nostres possessions, atorgats pels bons reis Jaume i Pere, son fill?

I les veus de tots els camperols van contestar:

—Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!

Com un calfred, totes les goles alhora gitaven la ràbia que s'havia anat congriant en cada ànima, en cada casa, en cada poble i en tota la terra. Havia arribat el moment que no tenia marxa enrere. Aquells hòmens sabien que havien de morir, si calia, perquè més dolorosa que la fam pròpia només ho és la dels fills.

Molts no havien sentit les paraules de Vicent Garcia. No els calia, perquè les paraules no eren importants aquell dia. Sols comptava el fet de sentir-se forts per una causa comuna: acabar els abusos i, sobretot, poder menjar. Allò que no havien guanyat els síndics a València seria guanyat pels hòmens de la terra.

Algú va donar l'ordre de descansar i d'esperar noves arribades de gent; passaren unes hores sense que hi hagués cap ordre de marxar cap a un poble o un altre. Hom digué que els cabdills esperaven l'arribada d'alguns de Pedreguer i la dienda tranquil·litzà Bernat, car algú sabia que vindrien. I així fou cap al migdia; el beniarbegí s'havia endormiscat a l'ombra d'un garrofer i el despertà l'aldarull que s'havia format al voltant d'una gentada que venia per llevant. Eren els pedreguers i duien la notícia que a Vilallonga, a la Safor, el batle de Gandia havia arrestat quatre llauradors que no havien volgut partir els fruits amb el duc.

Allò encara escalfà més els ànims de la gent, atiada per la fúria dels nouvinguts; alguns dels quals havien patit uns mesos enrere els mètodes contundents de don Ventura Ferrer i no estaven disposats a tornar a suportar les detencions i les tortures.

—A Vilallonga! —exclamà algú.

—A Vilallonga! —va respondre un cor de camperols que esperaven una consigna.

I un exèrcit de forques, corbelles, garrots i barrets que volaven féu via primer cap a Pedreguer i després cap a Ondara i el Verger amb la intenció de fer créixer el nombre d'efectius disposats a enfrontar-se a les tropes del virrei. I per allà on passaven feien tocar a sometent i, mentre les dones eixien a encoratjar els valents i els xiquets jugaven i saltaven, alguns indecisos s'afegien a la comitiva cada vegada més nombrosa.

Quan la palmera suporta el vendaval

Fa uns dies parlava d'aquest poema i de com vaig enregistrar aquestes imatges. Per si us ve de gust.

XIV

Quan la palmera suporta el vendaval,
despentinada en el seu vinclament,
capriciós, incomprès i voluble,
la solitud és visible de lluny.

Home ferit, presoner terra endins.
Fondes arrels fugen a l'infinit
tímidament, cercant amagatall
al mateix lloc on s'enterren els morts.

Demana calma el seu alt pensament,
afortunat d'esquivar l'intangible
malson sonor com una nit d'hivern.

Però el crit prové de la impotència,
de la mirada, de saber el dolor de
quan les palmeres suporten vendavals...

(De Palau de cendra. Barcelona. Columna, 2000)

Saben el que fan, les palmeres

Quan dilluns passat, finalment, vam tallar la palmera, vaig sentir com mai que la meua vida havia entrat en una etapa nova. En realitat en vam tallar dues, de palmeres; però l’altra, que també m’ha acompanyat tota la vida, sempre al costat de “la” palmera, no havia tingut la sort d’arribar als més de vint metres d’alçada, ni d’assolir el grau d’icona, de punt de referència per als qui venien a La Caseta de Blai i per als milers de transeünts que circulen cada dia per la carretera que va d’Ondara a Orba.

La palmera havia arribat a un vinclament espectacularment perillós. Nonagenària ja, cada any oferia menys resistència a la llei de la gravetat, era objecte de molts comentaris i centre d’interès dels experts que n’avaluaven constantment la salut. Deien que estava sana però no podien assegurar que resistiria, com fins ara, tots els vendavals que estan per venir. Als oasis i als palmerars -m’explicaven- les palmeres altes i velles, sanes o malaltes, acaben caient senzillament per a deixar lloc a les jóvens que van creixent a la seua vora. Així és la llei per la qual es regeixen, segurament sense dolor ni tristesa.

La meua veïna, de més edat que jo, es planyia, després del fet, que li costava de mirar cap al buit on la palmera s’havia enlairat tota la seua vida. A mi, que em va correspondre prendre la decisió de tallar-la, el dolor em venia de lluny, temia l’hora, temia el moment dràstic en què havia de truncar un creixement ininterromput des que el meu avi la va plantar amb la meua mare de pocs anys aguantant dret el plançó, agafant-lo pel plomall. De llavors ençà, cinc generacions de la meua família ens hem criat a la seua ombra, cinc generacions hem viscut de moltes maneres contemplant-la. Al llarg dels anys i de tan dilatada nissaga passen moltes coses i tothom, en moments bons i en moments amargs, crec que hem tingut com a icona o com a tòtem, conscient o inconscient, la palmera, el nostre pal de paller simbòlic.

Fa anys, vaig començar a acomiadar-me’n. “Quan la palmera suporta el vendaval” és un poema del meu llibre Palau de cendra. Moltes voltes havia vist aquesta escena. L’hivern passat, ara que un qualsevol du un mòbil a la butxaca, vaig filmar un minut d’aquelles envestides del mestral ferotge i el ball perillós de les altes i despentinades palmes. Encara no sabia que potser era la darrera batalla que lliuraven. I quan em van dir la data fatídica de la tala, vaig estar uns dies, a hores i llums diferents, fotografiant la palmera que ja tenia els dies comptats. En fotografiava el conjunt, amb la casa, l’entorn i Segària o el Cavall Verd al fons, aquell tronc que s’elevava i aquelles palmes tan altes, serenament obertes a la llum. Però sobretot vaig fotografiar la inclinació perillosa, l’angle creixent que l’havia sentenciada.

Em van explicar els tècnics que l’operació era difícil, que s’havia de fer amb una grua. La nit de la vespra vaig dormir poc, confiava en els operaris i sabia que m’havia de limitar a contemplar el seu treball i a fotografiar-ho tot, era una manera d’obligar-me a no perdre detall de res. A l’hora prevista, poc més o menys a dos quarts de set, arribaren el giny gegantí i els operaris. Fets els preparatius, un dels hòmens, equipat amb tot el que li calia, s’enganxà a la grua i començà a pujar fins a la corona de la palmera, passà al seu voltant, per sota, una cinta gruixuda i potent i la penjà al ganxo de la grua. Després començà a baixar fins a més o menys la meitat del tronc i, amb la serra mecànica, li féu un tall molt profund, però no serrà la soca del tot. 

Des d’en terra, jo encara vaig pregar una clemència impossible, ja era tard. Llavors la grua començà a roncar, la corona s’alçava, tota la palmera es redreçava, vencia la inclinació fatídica, formà un angle quasi recte amb la terra, tingué un darrer moment de glòria i vaig sentir un espetec. L’engany quedà al descobert, mitja palmera, brandant brandant, començà la davallada fins a tocar terra i quedar immòbil, estesa al llarg del camí.

Una estona més tard, finits tots els treballs, vaig mirar cap al no-res, cap al buit. No m’hi podia acostumar. Els talls encara dolien. Em pesava també molta història, moltes històries. Alguna cosa, però em reconfortà. Fa uns vint anys, potser trenta, la meua dona i jo vam plantar dues palmeretes  davant la vella palmera, perquè li feren companyia o perquè ens en feren a nosaltres, al nostre somni d’una vida harmoniosa a la Caseta de Blai. Durant tots aquests anys les hem cuidades, han crescut sense adonar-nos-en, a una li han eixit tres braços al voltant del tronc principal, l’altra diríem que gaudeix de la seua soca única i poderosa. Totes dues eren part secundària d’un tot i de sobte les he vistes altes, boniques, jóvens i protagonistes, amb futur. Saben el que fan, les palmeres.

Dels llargs silencis

Primera pàgina del quadern

La imatge és nítida, no envelleix a pesar que és de quan jo era infant, als inicis de la segona meitat del segle passat: un dels casinos del meu poble ple de parroquians bevent i parlant al taulell i un home sol, assegut en una taula fullejant el diari. La seua cara em retorna amb una expressió de fàstic, de tristesa i de desintères per les notícies que devia llegir sense ganes. Eren anys de silenci i a mesura que aquell glaç es clivellava vaig saber per converses mig agafades al vol que aquell lector solitari era un dels qui més significativament havia perdut la guerra. A Beniarbeig no hi va haver cap mort per la contesa, ni abans ni durant ni després, només un desaparegut sense connotacions —segons les notícies que m’han arribat—, però com a tot arreu hi va haver  guanyadors i perdedors. Els primers, als anys seixanta, semblaven més nombrosos, els segons senzillament no existien i, com aquell home, llegien les notícies amb la remota esperança de trobar una escletxa al règim o, quan Franco parlava per la ràdio, en la intimitat de la cambra giraven el botó del volum per si així, abaixant-lo podien ofegar-lo un poc, però al carrer callaven tots i feien veure que no havia passat res. Així vaig percebre la postguerra fins que a poc a poc els xiquets dels meus anys  vam anar sabent allò que tothom ocultava.

De tot això, de les petites històries inserides en aquells temps tan convulsos, la bibliografia és inabastable i de tant en tant els novel·listes s’han servit de la tècnica del document trobat per a fer més creïble un relat de ficció. Jo he tingut la sort, però, d’haver pogut llegir un document real i encara tinc una imatge borrosa del seu autor avançant per l’interior de la botiga que posseïa. No és cap recurs el que dic sinó la gentilesa, que agraïsc, d’un amic, d’un veí, que fa més d’un any em va parlar d’uns escrits del seu avi on explicava la guerra que va viure, i em va prometre que me’ls deixaria llegir. Fa pocs mesos, el meu veí em va fer a mans els documents, una carpeta de la grandària d’una quartilla amb un rètol enganxat: “Operaciones de valores”, sense dubte un títol poc sospitós. El meu amic em confirma que va ser ell qui va descobrir la carpeta, ni el seu pare, fill de l’autor, en coneixia l’existència.

Jo esperava trobar-me uns papers mal escrits i mal endreçats, però m’equivocava: hi havia dos quaderns, escrits amb bona cal·ligrafia i un castellà acurat, i altres documents de l’època. Aquell home havia pogut estudiar malgrat la misèria i “la insuficencia alimentaria y la falta de higiene”. “En las escuelas de los pueblos apenas si había maestros que enseñaran otras cosas que no fuesen para rezar.” Però els seus pares, a pesar que eren de condició humil, ja sabien llegir i escriure i s’havien pogut independitzar del cacic, que esclavitzava els homes, i amb molt esforç van poder pagar-li un bon mestre particular “no de l’estat” —puntualitza— d’Ondara.

A poc a poc, el nostre autor va contant les peripècies de la seua vida, havia treballat en oficis diversos i en llocs diversos, havia tingut càrrecs de responsabilitat i havia retornat al poble on tenia el seu negoci. El relat és detallat i inserit en apartats ben clarificadors: l’Espanya monàrquica, l’Espanya sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Espanya republicana, l’Espanya en guerra i acabat el conflicte bèl·lic continua comentant l’actualitat de la Segona Guerra Mundial sense deixar de banda la seua peripècia i la de la seua família fins molts anys després. En el relat, hi ha noms propis, alguns qualificats sense embuts, i hi ha històries de traïdors, de testaferros, d’estafadors i de gent generosa que va saber arriscadament posar-se al seu lloc per a salvar vides. Tota la cruesa d’aquells moments escrita en un centenar i mig de pàgines, un document d’un valor incalculable. El segon quadern de la carpeta conté anotacions minucioses de l’administració familiar, que il·lustren perfectament la manera de viure de la gent d’aquells temps.

Quant van costar d’escriure aquestes pàgines? L’autor diu que ja era vell quan va començar el treball,  tot i que podem suposar diverses etapes de redacció, però en qualsevol cas caldria preguntar-se quants anys va esperar, rumiant, sense escriure, organitzant les vivècies en el record nu abans de posar-se amb llum de restriccions i lletra clara a relatar els fets terribles del seu temps. Siga com siga, aquell silenci degué ser etern, amarg i tan insuportable que en justícia ha pogut sobreviure, escrit, als seus protagonistes. L’autor afirma que escriu perquè els seus fills sàpiguen el que va passar, però no va gosar mai ensenyar-los el fruit d’aquelles nits solitàries. Fou el nét qui, casualment, va trobar la carpeta i m’ha fet el favor de posar-me al lloc del fill, ja difunt, d’aquell home sorprenent. No és la història en si el que volia comentar ací, sinó retre un homenatge a tantes persones anònimes que han estat condemnades a l’exili interior, al silenci. Se’n podrien contar moltes vides i molts sofriments, potser la del nostre home, tot i que és apassionant, és només una entre tantes, però ara mateix, en la seua monumental supervivència, ha rescatat i ha venjat un bocí de la memòria familiar i col·lectiva.

Coses de l'idioma. Temes locals (2)

Finalment s'han aclarit les causes de la suposada "involució lingüística" de l'Ajuntament de Beniarbeig. No hi ha tal involució. La Comissió de Festes ha reconegut en una nota —publicada també com a comentari a l’entrada anterior d’aquest bloc— que havia rebut, com sempre, les “Salutacions” de l’Alcalde i de la Regidora de Festes en valencià i en castellà, però "per errada" s'havia imprès la versió castellana en la pàgina principal, tal com descrivíem i valoràvem. No es tracta, doncs, de cap responsabilitat imputable a la Corporació Municipal sinó a una innocent errada en la impressió.

En la mateixa nota els festers demanen disculpes i reconeixen que malgrat els esforços no poden controlar tot el que fan. Segurament tenen raó però el dany ja és fet per més que se n'arribe a reparar una part.

Tots podem equivocar-nos i ens honora el fet de reconèixer els errors, però les errades "d'impremta" solen ser les més tolerades i paradoxalment també molt més greus del que sembla perquè, com diu aquell proverbi llatí, "les paraules volen i l'escriptura roman".

Els llibres de festes són un tros importantíssim de la memòria col·lectiva dels pobles, el fragment més indestructible; quan d’ací vint, trenta o cent anys algú vulga saber el passat de les festes locals haurà d’anar als llibres, i què llegirà de les del 2015? Hi haurà res que explique l’errada que ara lamentem, o algú es tormarà a equivocar interpretant-la, com he fet jo?

Fa molts anys, quan vaig coordinar el dossier del número 1 de L'Aiguadolç, dedicat a Enric Valor, a qui vaig entrevistar, ens felicitàvem ell i jo perquè el número s'havia publicat finalment, i en un moment de la conversa li vaig fer notar la llàstima que hi hagués tantes errades "d’impremta". Ell, amablement, em va respondre sense deixar de somriure:

—És normal, això, es nota que vostè té poc costum de tractar amb impressors.

Potser perquè ell estava molt avesat a tractar amb aquests professionals, diuen que era implacable quan corregia unes galerades.

Si volem aprendre dels errors, faríem bé de parar molta més atenció al llegat escrit, l'únic que dirà als nostres descendents com érem, què pensàvem, què vam encertar i en què ens vam equivocar.

Coses de l'idioma. Temes locals.

(Per a aclarir els fets, determinar responsabilitats i salvar l'honorabilitat de qui calga, pregue que llegiu els comentaris de la Comissió de Festes. Crec que ara mateix no puc fer res més)

En obrir el Llibre de Festes 2015 de Beniarbeig, m'emporte la sorpresa que l'Alcalde i la Regidora de Festes saluden el veïnat en castellà. Ja no sorprèn tant que ho faça el Rector de la Parròquia, perquè és sabut que l'Església valenciana fa com si Jesucrist hagués parlat als seus deixebles i seguidors en llatí —la llengua de l'Imperi— i no en hebreu, són coses que des del punt de vista evangèlic no s'entenen, però els conflictes entre fe i raó no vénen ara al cas.

El cas és que les autoritats civils democràticament elegides han canviat de llengua, se n'han passat al castellà i han relegat el valencià a una columna secundària, a la pàgina esquerra, al costat de les traduccions de la salutació a l'angès i a l'alemany. Feia molts anys que això no passava, potser vint-i-cinc o trenta ininterrompudament per dir alguna dada imprecisa —la primera volta que un alcalde es va dirigir en valencià als beniarbegins va ser l'any 1972—, i per això mateix sorprèn aquesta involució d'ara.

A què respon? Segurament no ho sabrem mai. Quan passen aquestes coses tothom fuig de donar explicacions, no resulta còmode admetre que, posem per cas, el fet siga la conseqüència d'alguna consigna partidista, la reacció a uns resultats electorals, la resposta a una confrontació o a alguna petició "influent" o vés a saber quina altra cosa. Tant és.

Siga com siga, les explicacions no sempre ho expliquen tot i més o menys sempre són discutibles per l'endret o per l'inrevés: un argument es pot contraposar a un altre. Diuen els experts que en matèria d'opcions lingüístiques tenen poca força justificacions que invoquen la tradició, el futur o els sentiments, en comparació amb una resposta irrefutable:

—Vostè per què parla —o escriu— en valencià?

—Perquè em dóna la gana.

Així va contestar Joan Fuster una pregunta semblant i va desarmar el seu adversari. Parlar en valencià, en francès, en xinès o en castellà "perquè em dóna la gana" és un dret inalienable i una responsabilitat exclusiva de la persona. No hi ha res a objectar.

Ara bé, sempre seran opinables les conseqüències d'una o altra opció lingüística i en un cas d'involució com el que ens ocupa dóna la mesura de la consideració que mereix per a l'usuari una o altra llengua: el castellà —para que lo entiendan todos— és l'idioma important, el que té projecció i futur, i els altres són secundaris, una graciosa concessió a les minories. Heus ací l'absurditat: imaginem que la Nit dels Quintos, la de la Presentació, el dia de les carrosses, a la processó o un dia de bous, la llengua majoritària que se senta pels carrers de Beniarbeig siga la que es parla a Burgos, a Jaén o a Buenos Aires i només una minoria de gent parle alemany, anglés o un valencià residual.

I ja no sé si hem de tornar a la fe, però crec que en el pecat porten alguns la penitència. Canviar d'idioma "para que lo entiendan todos" ofèn la intel·ligència de les persones, els idiomes s'entenen amb voluntat, amb paciència, amb cordialitat i amb un esperit universal. De la mateixa manera podem afirmar que els idiomes “no s’entenen" per ideologia, per intolerància i per reduccionisme imperialista i excloent.

Tant de bo, que el fet que ha motivat aquest escrit siga només un esvaró accidental, un "desliz" para que lo entiendan todos  i que la cosa no passe a majors.