Sobre novel·la històrica i ensenyament

Si admetem que la novel·la històrica no és un decorat anacrònic de cartró pedra, sinó una mirada al passat, una pregunta, per a entendre el present, Mujica Lainez ens ofereix una bona mostra del gènere. Llegim a Bomarzo:

"Después de todo, los escritores y los profesores, corona del humanismo, que, no obstante la retórica del miramiento, vivían eternamente postergados por los dueños de los señoríos, quienes los consideraban un poco como bufones y un poco como criados, en todo caso como miembros de una casta especial, aparte, a la que no había que tomar muy en serio porque entonces era capaz de volverse peligrosa (ya que los señoríos barruntaban que anhelaba usufructuar el poder, fundándose en presuntas razones de inteligencia), no lo pasaban mal en los caserones florentinos del siglo XVI."

El decorat i el temps són perfectes; la reflexió, adient i la frase, complexa i clara, tanmateix; però em fa l'efecte que, de llavors ençà, la funció docent, si no ha estat rebel, ha esdevingut una bufonada al servei del poder.

El per què de la festa de Sant Vicent

 

M’acabe d’assabentar que avui, dia de Sant Vicent, no és festa. Fa molts anys que no vaig a la Cova de Benidoleig a celebrar-la, però l’he celebrada en altres llocs i no he oblidat aquells anys jóvens meus, en un racó d’un o altre bancal, a prop de la cova, preparant una paella o cantant en colla amb una guitarra segurament desafinada,  respirant un aire carregat d’olor de centenars de paelles. Abans, però sobretot després de dinar una orquestreta convidava a ballar. I del ball, a una expedició cap a l’interior de la cova, si podia ser ben acompanyat, millor. Eren els anys dels primers amors i del descobriment del món. No m’hauria pogut creure que un dia així deixaria de ser festa.

Molts anys més tard, en escriure Hi ha morts que pesen cent anys, que s’ambienta en la segona Germania (1693), vaig trobar l’origen de la tradició d’anar de paella a la Cova de Benidoleig el dia de Sant Vicent: Els camperols de la Marina, cansats dels tributs abusius que els imposaven els senyors, es van reunir a la Cova de Benidoleig per a iniciar una expedició que desembocaria en la batalla de Muro. El crit de guerra era: “Visca el rei, muira el mal govern. Visquen els pobres, muira el mal govern!”. Així és com ho vaig contar a la novel·la:

Enllà del riu, a mà dreta, els tossals somreien, verds amb els primers raigs de sol, i Segària s'ho mirava amb complaença mentre de Sanet, de Benimeli, del Ràfol i de Sagra, de Tormos, d'Orba i d'Orbeta, de Laguar i de Benidoleig, i també de Gata i Xaló, de Llíber i d'Alcanalí s'anaven arreplegant les colles de segadors i jornalers armats amb forques, navalles i corbelles; alguns portaven ben amagades als sarrons armes de foc, terceroles i pedrenyals, preparades per a respondre a qualsevol atac de les tropes del rei.

Pels camins polsosos, aquell 9 de juliol de 1693 avançaven les gents, i en arribar uns i altres a la cova de Benidoleig, s'anaven retrobant algunes velles coneixences de pobles més o menys allunyats i parentius ja mig oblidats per la força del temps, i feien circular contalles de bandolers i d'hòmens que s'havien bastat sols per a castigar la injustícia. L'eufòria i la ràbia es confonien quan arribà Francesc Garcia muntat en un cavall; la gent enarborà ensenyes de sant Vicent Ferrer i va fer de nou i amb més insistència el crit convingut: “Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!” Garcia els féu callar. Les veus s'aquietaren, Bernat s'adonà que encara no havia vist el seu cosí Miquel i pujà dalt d'un penyot per veure-hi millor. Havia perdut també els seus companys Mengual i Boronat. El primer s'havia trobat un cunyat de Laguar i l'altre, més allunyat, parlava amb algú que Bernat no coneixia. Aquest s'incomodà en no veure el seu cosí entre la multitud. 

Francesc Garcia va prendre la paraula:

—Heu vingut ací a defensar el pa dels vostres fills i els drets sobre les nostres possessions, atorgats pels bons reis Jaume i Pere, son fill?

I les veus de tots els camperols van contestar:

—Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!

Com un calfred, totes les goles alhora gitaven la ràbia que s'havia anat congriant en cada ànima, en cada casa, en cada poble i en tota la terra. Havia arribat el moment que no tenia marxa enrere. Aquells hòmens sabien que havien de morir, si calia, perquè més dolorosa que la fam pròpia només ho és la dels fills.

Molts no havien sentit les paraules de Vicent Garcia. No els calia, perquè les paraules no eren importants aquell dia. Sols comptava el fet de sentir-se forts per una causa comuna: acabar els abusos i, sobretot, poder menjar. Allò que no havien guanyat els síndics a València seria guanyat pels hòmens de la terra.

Algú va donar l'ordre de descansar i d'esperar noves arribades de gent; passaren unes hores sense que hi hagués cap ordre de marxar cap a un poble o un altre. Hom digué que els cabdills esperaven l'arribada d'alguns de Pedreguer i la dienda tranquil·litzà Bernat, car algú sabia que vindrien. I així fou cap al migdia; el beniarbegí s'havia endormiscat a l'ombra d'un garrofer i el despertà l'aldarull que s'havia format al voltant d'una gentada que venia per llevant. Eren els pedreguers i duien la notícia que a Vilallonga, a la Safor, el batle de Gandia havia arrestat quatre llauradors que no havien volgut partir els fruits amb el duc.

Allò encara escalfà més els ànims de la gent, atiada per la fúria dels nouvinguts; alguns dels quals havien patit uns mesos enrere els mètodes contundents de don Ventura Ferrer i no estaven disposats a tornar a suportar les detencions i les tortures.

—A Vilallonga! —exclamà algú.

—A Vilallonga! —va respondre un cor de camperols que esperaven una consigna.

I un exèrcit de forques, corbelles, garrots i barrets que volaven féu via primer cap a Pedreguer i després cap a Ondara i el Verger amb la intenció de fer créixer el nombre d'efectius disposats a enfrontar-se a les tropes del virrei. I per allà on passaven feien tocar a sometent i, mentre les dones eixien a encoratjar els valents i els xiquets jugaven i saltaven, alguns indecisos s'afegien a la comitiva cada vegada més nombrosa.

La rosa

 

Dir que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita”, només ho pot haver dit —i ho va dir— un literat que estava fent literatura.

Sobre la tolerància. Encara Fuster

 Diu Fuster: "fer i deixar fer no va ser mai ben vist pels qui tenien la paella pel mànec. La burgesia, primera 'classe' que afirmava que 'tots som iguals' —en teoria, per descomptat— formalitzà la teoria de la 'tolerància'. He citat Erasme i Voltaire. Constitueixen una referència il·lustre. Les circumstàncies concretes varien geogràficament, segons el grau de 'modernització' o d'aburgesament de cada lloc. Entre nosaltres, encara estem sense 'prendre la Bastilla': encara no hem passat el tràmit de la 'revolució burgesa'. Ací hem passat del feudalisme a les multinacionals, com, segons don Santiago Rusiñol, els hispanoamericans havien passat del lloro al gramòfon. I així ens va..."

La citació és potser massa llarga, però l'he volguda deixar així per a contextualitzar la frase que vull destacar. La comparació entre el feudalisme i el lloro per una banda i de les multinacionals i el gramòfon per l'altra, m'ha fet gràcia. La humorística associació entre el pensament de Fuster i el de Rusiñol em sembla pròpia d’un gran escriptor capaç de convertir una idea vella en sorprenent.

Som conscients de fa temps que la penitència de no haver pres la bastilla és allargada però Fuster ja ho anunciava l'any  78, quan la democràcia era "acabada d’estrenar" i el sentiment de novetat, enganyosa o no, era legítim. Ara aquesta democràcia borbònica ja és vella. Si se’m permet la comparació, és com jo, llavors jove i novençà i ara, per dir-ho amb paraules de Josep Carner, amb "els queixals movents de senectud". En tot aquest temps ens hem tornat més vells i potser més tolerants, fins i tot amb els despropòsits i les mancances del sistema. Per això va bé que algú ens recorde de tant en tant que la tolerància pot ser en algun moment una insidiosa pedra a la sabata del progrés democràtic, que allò  del "tots som iguals" és només en teoria, i que no és convenient oblidar que el "tràmit" de la Bastilla no té succedanis. Tots els anys haurien de ser Any Fuster.

Joan Fuster, el Barça i el València

 D'ací unes hores el València i el Barça jugaran a Mestalla un partit de lliga, com cada any les passions seran les habituals. Algú ha dit que aquest és "el clàssic del corredor mediterrani" —eufemisme, em sembla, massa submís, massa "agenollat", per no dir "el clàssic dels Països Catalans", però això ara no ve al cas i al capdavall les paraules són responsabilitat de qui les signa.

El cas és que el 27 de febrer de 1971 hi hagué al mateix estadi i amb els mateixos equips protagonistes un altre partit. I segurament aprofitant l'avinentesa o per allò d'escalfar els motors, la Casa de Catalunya a València, que era llavors al digníssim carrer de la Pau, va organitzar una tertúlia a la qual van assistir en representació del club culer el president Agustí Montal i el directiu Armand Carabén, els quals convidaren Joan Fuster. Ho conta ell mateix en un article al Serra d'Or del mes següent. "Era una ocasió de trobar-hi alguns vells amics", comenta.

En aquell article, l'assagista de Sueca commença manifestant poc interès personal pel futbol, segueix amb diverses consideracions i observacions molt iròniques sobre la preferència per la tauromàquia d'alguns intel·lectuals valencians: Blasco, Almela i Vives, Duran i Tortajada, etc. i afirma: "més d'un poeta líric ha passat, sense quasi transició, de la contrabarrera a recitar la seua Flor Natural en els Jocs del Rat Penat." Continua Fuster parlant tan difusament com irònica del fil de debat i del públic assistent, divers i nombrós: "Hi ha tres vegades més gent que quan tu hi dones una conferència", diu que va dir al professor Joan Reglà, assidu segurament de la institució i també assistent aquella nit. I acaba amb algunes notícies més que copie directament perquè m'han resultat ben il·lustratives de d'un Fuster que, sense voler, "és la mesura de totes les coses":

"Quan es van calmar els esperits, Agustí Montal pronuncià unes clàusules d'estil ben mesurades, i repartí tres o quatre visques oportuns. Després vam anar a sopar. El pianista del restaurant ens va rebre amb una sardaneta. Era inevitable. "¿Vindràs demà al partit? Et reserve una tribuna", em diu l'Armand [Carabén]. "Home, no cal", li conteste. És segur que no hi comprendria res. Alguna volta, m'he parat a veure en la televisió escenes de futbol, i n'he tret una impressió estranya. De petit, encara acudia al futbol, els diumenges, en un camp rudimentari del meu poble, i en conserve una memòria ben nítida. En aquella època —fa tants anys, ja—, els futbolistes sabien jugar més que no els d'ara. Feien més coses mi més brillants, al camp, i fotien més gols. Em diuen que estic equivocat, i que allò era el palelític pur, i etcétera. Ho deixe córrer. He tornat a Sueca, i escric aquest article. Aquesta tarda, el Barcelona i el València s'han disputat els punts de la jornada. La ràdio informa que han empatat. Sóc incapaç d'apreciar els avantatges, per al València o per al Barcelona, de la peripècia. Ho lamente. Des d'un punt de vista profà i primari, m'hauria estimat més que hagués guanyat el Sueca."

Igualtat (2). Apunts per a una metàfora

És una constant en la història que el feble vol igualar-se amb el poderós o, si més no, obligar-lo que s’iguale amb ell a la baixa. I com que cadascú pot posar els exemples que li vinguen de gust, les meues darreres incursions narratives m’han dut a estudiar els moviments de la Primera Germania, quan els burgesos valencians, seguint una profecia d’Eiximenis que anunciava la desaparició de reis i de senyors, pretengueren abolir el senyoriu. “Que ací en algun temps hi hagué senyors”, vol una dona de València que aprenga a recordar el seu fill, un dia en veure passar un cavaller, segons conta Viciana.

En aquell context, a començaments de l’any 1521, Bertomeu de Cas, sucrer i comerciant que feia negocis amb el comte d’Oliva i el duc de Gandia, encapçalà la revolta agermanada en aquesta darrera ciutat. El dia de Sant Jaume d’aquell mateix  any lluità al costat de Vicent Peris a la batalla del riu Vernissa contra el comte, el duc i el virrei, en la victòria agermanada més important de tota la contesa; i poques hores més tard entrà a sac al palau ducal.

Conten les cròniques que aquell dia, Bertomeu de Cas es va vestir amb robes del duc i es va proclamar nou duc de Gandia, mentre el duc destituït fugia cap a Dénia amb la seua família i altres nobles en una comitiva penosa que donava gràcies a Déu si podia salvar la vida. Final de la història. Final de la història si no fos perquè sabem que aquest punt "definitiu" només és un desig de qui s'hi acomoda en un moment donat.

"Així, en endavant, el tal Lenin serà el nou zar?" Pregunta a Doctor Givago un soldat de l'exèrcit bolxevic. Dèiem que la igualtat és inestable. És, però, l'alternança al capdamunt de la cucanya, allò que més se li assembla? Caldria primer determinar qui decideix els candidats a participar en el joc de la noble alternança. Perquè si algú n'és exclòs d'entrada, no voldrà obligar els altres a igualar-se amb ell a la baixa? Punt de partida. Si el soldat bolxevic no pot optar, ell, a ser el nou zar, no tindrà dret a irritar-se contra Lenin?

El poder

 Deia Mirabeau: “els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.” I alguns republicans, i alguns federalistes, i alguns demòcrates, i alguns comunistes, i alguns... La història, aquella mestra.

Un consell que ara fa cinc-cents anys

 

Enguany se celebra el 500è aniversari del començament de la Guerra de les Germanies,  una efemèride que, tant de bo m'equivoque, els valencians potser no celebrarem amb la solemnitat merescuda, que és molta.

Siga com siga, convé recordar que un dels motius del conflicte —n'hi ha uns quants més— fou l'aspiració dels artistes i menestrals a entrar en el govern de la ciutat de València. Ho van aconseguir per primera vegada a l'elecció de jurats de 1520. El 28 de maig de l'any següent, dies després de la votació d'aquell any —cal recordar que els càrrecs es renovaven anualment—, Jaume Ros, jurat en cap, que també va arribar a ser capità general de l'exèrcit agermanat, pronuncià un discurs davant el Consell en què va ressaltar la responsabilitat de l’ofici de jurat i les obligacions dels consellers, i els recomanà:

 “Deliberar les coses que us seran proposades, havent memòria del passat, sciència del present, prudència en lo sdevenidor, e així sereu prudents e savis en deliberar, madurs e justificats en consellar, ferms e constants en perseverar en vostre consell...”

Llegint aquesta nota, he cregut que era una bona lliçó de prudència. Ara, en temps de titulars en lloc de discursos, d’opinadors professionals i d’imitadors dels opinadors professionals, sembla que no val res l'art de deliberar, és a dir de "pesar les raons" de les llurs opinions ni de calcular-ne l'abast prou honestament. Per això ens convé recuperar les paraules d'aquell governant que parlà amb saviesa. 

Acabada la guerra, Jaume Ros, que aconsellà tan bé, fou condemnat a mort i a la confiscació de tots els seus béns. Germana de Foix i la causa dels mascarats que representava fou implacable amb la Germania. La justícia no sempre és justa amb les paraules sàvies ni amb qui les diu.

"Forma part de la 'correcció política' saber quan s'ha de ser 'políticament incorrecte'. " (Joan Fuster, apòcrif)

Altrament hom serà "incorrecte, políticament".

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.

Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:

“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”

Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.

I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:

“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”

I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:

“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]

Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”

I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:

“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]

La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”

I acabe. Vostès reconeixeran amb què:

“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”

Moltes gràcies.

Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."

En prosa, parlant del temps

Llegesc aquesta nit Una vida articulada de Josep Maria Espinàs, una selecció de 36 anys d'articles publicats a l'Avui i a El Periódico. La prosa d'Espinàs, fóra gosadia voler descobrir-la ara, és neta i serena, punyent i sincera, de volguda proximitat al lector, dialogant i fruit de molts anys d'observar el pas inevitable del temps i d'escriure'l amb la parsimònia i l'ofici de qui sap carregar una pipa, encendre-la i anar assaborint-la, vivint-la fins al mínim detall i sense imposicions, deixant-la anar només amb el lleu estímul de l'alè. Però a més, dins la infinita varietat de temes, en Espinàs hi ha sovint el punt de vista inesperat, com ara aquest de 1982, que copie:

"Enguany ja he cobert la meva quota d'entrevistes escolars: m'han vingut a veure, en pocs dies, cinc grups,d'alumnes, d'EGB i de BUP. En alguns casos es tracta d'un "treball d'escola" proposat pel mestre, o la mestra, i m'adono que avui dia corren una mena de mestres que no eren imaginables en el meu temps, o no trobaven l'ambient adequat  per manifestar les seves inquietuds. Uns alumnes fan una revista literària.

Una noieta m'ha adreçat una pregunta que de primer m'ha fet gràcia i després m'ha fet pensar.

—Què va sentir quan el van nomenar escriptor?

Dona, li he dit, a un escriptor, o a un pintor, o a un músic no se'l "nomena", com es nomena un ministre o, en general, un càrrec. Hi ha un moment que un "s'adona" que és escriptor, o es pensa que ho és...

Però quan han marxat m'he quedat meditant sobre els "nomenaments". És cert que l'autèntic nomenament sempre el fan els altres. És la decisió dels altres el que et fa allò: músic, poeta, actor, polític... Quan hi ha una coincidència suficient d'opinions en el fet que algú és novel·lista, ho és. El que no compta és l'autonomenament."

Estic segur que tants anys de contemplar la llarga filera d'"autonomenats" que circulen per tots els camps de la vida obliga a la prudència, i en la meua modesta opinió, la bona escriptura demana molt d'ofici, però també una bona dosi de prudència.

"Per què Ciudadanos sí i ERPV no?" A propòsit d'un article de Josep Barberà

Josep Barberà, president d'ERPV, publica a La Veu un article, l'enllaç al qual trobareu al final d'aquesta entrada, en què es fa la pregunta que encapçala aquesta entrada i mig la contesta amb una resposta antiga de Joan Baldoví, la qual em dóna peu a aquestes altres preguntes al fil de l'actualitat. Ja sé que són preguntes retòriques a mitges, no pertoca a la immensa majoria de la meua minoria de lectors, ni a mi mateix, respondre-les. M'hi conformaré si no hi ha més remei, però, si hi ha sort, que hi reponga qui li pertoque o que crega que li pertoca.

Òbviament, la resposta citada de Joan Baldoví és una resposta "de polític" i no me la crec. Ja sé que ell és "més que polític", no ho dubte gens, però també cal recordar i agrair el valencianisme del senyor Tardà a la tribuna del Congrés de Diputats i el paper d'ERPV en la reconstrucció nacional. Errors? I tant, però no traïcions. Ni ho crec ni contestaria una altra cosa si parlàssem de Compromís. Allò que més lamente és el desencontre entre forces que haurien d'anar unides. Algú sabria contestar-me què està més lluny de Compromís, si Podemos o ERPV-ERC? Fem-nos ho mirar, perquè al programa electoral dels primers hi ha "pecats" indefensables des del punt de vista estrictament valencià. I jo pregunte: com és que no hi ha ningú capaç d'elaborar sis punts per a un acord —o confluència— de mínims entre Compromís i ERPV? Per què amb Ciutadans sí i amb uns altres no? Què ens fa tanta por? Ah, i no s'hi hauria de valer una resposta "de polític", sinó de compromís amb la terra, un compromís que no és que "se supose" com a la mili sinó que és ben palès i innegable per part d'uns i altres.

Enllaç a l'article: http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/8052/per-que-ciudadanos-si-i-erpv-no

Meditació transcendental

Signatura

“Tots cometem errors. Per aquest motiu el llapis porta goma d’esborrar”. Amb aquesta divertida frase Homer Simpson, personatge principal de la sèrie animada The Simpsons, va voler consolar la seva filla Lisa per un error que va cometre.

Dissortadament hi ha frases que s'escriuen amb ploma. Heus ací la diferència entre una frase brillant i la realitat. O potser la diferència equival tan sols a la nostra impaciència, que no sap esperar que el sol esvaesca la tinta.

Les classes socials segons Rafael Martí de Viciana

Quan Viciana (1502-1582) explica el naixement de la Germania, narra el parlament entre el peraire Joan Llorenç i Guillem Sorolla, teixidor de llana, queixosos tots dos dels abusos que suporten els plebeus de part de "los regidores de la ciudad y de los officiales de la iusticia y caualleros y hombres poderosos [...] que nos supeditan como a cautivos". És llavors quan Llorenç estableix una diferència plàstica i sempre vigent: "porque vemos en ellos la costumbre que tienen los puercos que si vno gruñe todos corren a socorrerle, lo que es muy al reués de los plebeos que seguimos la costumbre de los perros, que si vno llora todos los perros corren a le morder" (Crónica IV, De cómo fue fundada la Germanía).

L'observació és diàfana i justifica del tot la necessitat d'interrogar la història per a entendre el present i no haver de repetir els errors passats. I no ho oblidem: una metàfora no és només una figura retòrica, val més que mil paraules i és medecina aplicable a molts mals i a tots els temps.

"Potser que la infantesa sigui, en el fons, una llengua. O a l'inrevés, si es vol."

Vicenç Villatoro: Un home que se'n va.

El traductor honest

Al pròleg de la traducció catalana de Cien años de soledad, Avel·lí Artís-Gener, autor de Paraules d'Opòton el Vell —una altra obra mestra per al meu gust— recorda que va ser el mateix novel·lista colombià qui va voler una traducció catalana per simpatia a la nostra cultura i potser també en homenatge a Ramon Vinyes, el seu mestre i Sabio catalán de la novel·la de Macondo. No era una operació comercialment rendible —arguïen els catalans implicats en l'operació— però no era cosa de semblar excessivament i única moguts per la qüestió crematística. I així fou com podem gaudir d'una traducció modèlica que no fa envejar gens l'original, cosa que s'esdevé ben poques vegades.

Diu el traductor: "L'encàrrec de traduir al català Cien años de soledad representava una extraordinària aventura del pensament. Perquè es tracta d'un llibre que estimem amb passió i que el sentim com una clau de volta de l'arquitectura literària contemporània. I perquè en García Márquez és un vell amic nostre, de quan Cien años de soledad es gestava lentament dins seu. La traducció feia una excel·lent ocasió de posar-nos a prova, nus davant una novel·la llegida i rellegida, que ara havíem de viviseccionar. Ens calia capgirar les frases, tombar-les de fora a dins i de dins a fora, descompondre-les paraula per paraula. L'aventura era plena de descobertes que compensaven amb escreix l'esforç, perquè la lectura com a traductor ens feia trobar en la novel·la un munt de coses que abans ens havien passat inadvertides, o —almenys ens ho semblava— no ens havíem fixat prou. I tot això per a passar a la nostra llengua, maldant per no perdre la intenció de Gabriel García Márquez ni trair el seu so únic i el seu ritme incomparable."

Siga recordat en honor de Gabriel García Márquez i de l'absoluta fidelitat del traductor a l'original, però siga tingut també com a exemples que admire.

L'infant i la memòria

"... perquè haver crescut a la vora d'un toll de séquia i d'un canyar, amb una parcel·la d'horta formant part de l'espai de la casa i del recinte quotidià de la vida, haver viscut fins a l'adolescència entre camps petits o grans incessantment treballats, cavats, regats, no deixa en l'esperit les mateixes empremtes ni el mateix solatge que una infantesa entre carrers urbans o enmig de muntanyes i valls o de planes eixutes extenses i nues [...] La meua petita persona, la meua vida i la meua memòria, com la vida i la memòria  de tots els humans, no es pot entendre sense una geografia concreta amb molts segles d'història acumulada, d'història humana i d'història natural." 

Joan Francesc Mira: El tramvia groc. Barcelona, 2013. Pàg. 72

Un mestre

Benaventurats els qui han tingut un mestre -maître à penser, s’entén-, perquè ells podran renegar-lo"

Joan Fuster

"Podran", és clar.

Una obra fracassada

"He fracassat, per més retocs que se li facen a aquesta obra [L'educació sentimental] (li'n faré potser), sempre serà defectuosa; Li manquen massa coses i sempre és l'absència allò que fa que un llibre siga fluix." Gustave Flaubert: Carta a Louise Colet, 16-01-1852.

Amors

FRAGMENT D'UNA ELEGIA AMOROSA

Seguiu-me al desert, amics, per tal de veure en l'arena

les pedres enderrocades de la llar de l'estimada.

Vull recordar nits de joia i plànyer el temps que fuig.

La meua vida, aleshores, era un verd esclat de brots

als jardins on ella em duia el vi lluent dels seus ulls.

Ibn Labbun de Morvedre (Trad.: Josep Piera)

Sempre he pensat, influït pels poetes, que l'amor és com el vi. Tanmateix ara hi ha un nou amor, més modern, que es transmet per via cibernètica i és com l'aigua: incolor però sobretot inodor i insípid.