La rosa

 

Dir que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita”, només ho pot haver dit —i ho va dir— un literat que estava fent literatura.

A la trinxera!

Repassant arxius antics m’he trobat aquestes notes que per la data de creació, segon l’ordinador, són de 2011 però poden ser anteriors. La pena, tanmateix, és que poden ser actuals encara i per molt de temps, per això, les recupere ací.

Fa unes setmanes vaig telefonar a la RENFE per reservar un bitllet de l’Euromed per anar de València a Barcelona. Em va atendre una senyoreta de nom Elena Molina i manteníem una conversa bilingüe, ella en perfecte castellà i jo en perfecte català fins que ella em va dir que no m’entenia la paraula “vuit” o “huit”, com la dic jo en el meu català del País Valencià. A partir d’aquell moment, la tal senyoreta Molina em va demanar que li parlés en castellà perquè no m’entenia. Però he de dir, en honor a la veritat, que ho va fer amb arguments ben contundents:

1. a)  Si no li parlava en castellà no em podria atendre, aquest argument irrefutable me’l va repetir diverses vegades.

   b)  Que si algú li parlés en anglès faria el mateix poc esforç per entendre’l.

2. c)  Que estava trucant a una plataforma “nacional” i, per tant, només s’hi podia parlar en castellà.

3. d)  I final, que “estamos en España”.

L’anècdota a la qual ja estem més o menys acostumats pel simple fet de repetir-se massa vegades no passa de ser això, una anècdota. Però fa pensar que no n’hi ha prou de saber que l’única manera de guanyar per al català −especialment al País Valencià− determinats àmbits d’ús és no claudicar davant les amenaces de persones com la senyoreta Molina en qüestió.

Les senyoretes molines també tenen ben apresa la lliçó: l’única manera de conservar àmbits d’ús per al castellà és no claudicar davant els pocs o molts irreductibles que s’entesten a usar llengües minoritàries que per a l’única cosa que serveixen és per a desintegrar la “nació espanyola”.

Fins ací les regles del joc són les que són i no hi ha més cera que la que crema. Però les senyoretes molines també saben que estan a punt de fer un pas més, que ja poden fer un pas més. Per un moment m’imagine la meua interlocutora penjant el telèfon i proferint cap a mi adjectius poc elegants. La incomoditat que deu suposar per a ella mantenir la seua actitud inflexible no deu ser menor que per als qui no diem per respecte a les persones −a les molines també− els adjectius que de bona gana diríem si fóssem menys civilitzats.

Per això ja han posat en circulació el pas següent. M’explicava un amic coneixedor dels cercles dels voltants de la Plaça de Cánovas, a València, que allà, quan un parla en català−valencià−balear, diuen: “Este aun está en la trinchera”. No entenc gaire de termes bèl·lics però em sembla que la trinxera és un recurs defensiu propi dels qui no estan en condicions de passar a l’ofensiva a baioneta calada. Ara bé, la qüestió en aquest cas rau en el fet de saber si som només nosaltres els qui estem a la trinxera i ells preparen l’atac definitiu o si per contra tots dos bàndols estem atrinxerats i desparant a tort i a dret per tal d’evitar el cos a cos. Per resoldre el dilema, els estrategs solen analitzar els moviments de l’enemic. Per la nostra banda observem que les senyoretes molines, de moment, es dediquen a repetir moltes vegades els seus arguments, com si no se’ls acabassen de creure del tot o com si els calgués encara engreixar el seu cos d’exèrcit. Per tant, podem deduir que elles, les molines, també estan a la trinxera i que la guerra, per ara, és una guerra de posicions on juga un paper molt important la poderosa artilleria en forma de telèfon −de venda per telèfon de determinats missatges−, de mitjans de comunicació i, de forma eficaç, la infanteria del boca a boca. La seua arma és la insistència.

Per això cal que nosaltres usem les mateixes armes i els engeguem els nostres arguments, moltes vegades, constantment, sense deixar que ens intimiden:

1. a)  Si no em parla en català no li compre el bitllet i me’n vaig amb cotxe.

2. b)  Allà vostè i la seua ruqueria de no voler aprendre idiomes. Que no sap que en

   Flandes se ha puesto el sol? En quin segle o en quina trinxera viu?

3. c)  Ja sé que això és una plataforma “nacional”, però és que jo trucava des de

   l’estranger.

4. d)  Ho sent, senyoreta Molina, però amb vostè, que no entén res, no hi ha arguments que valguen. Sàpiga que no ens fa cap por ni cap fàstic la trinxera. Fa tants anys que hi som!