Una banda és un sentiment

 

Amb motiu del centenari de la Unió Musical de Beniarbeig

Publicat al Llibre de Festes de 2025

Que una banda és un sentiment admet pocs dubtes i molts matisos. Un sentiment per als músics i per als simples amants de la música. Ara fa vint-i-cinc anys, quan la nostra banda celebrava el 75è aniversari, la junta directiva va organitzar una trobada de bandes de la comarca amb l’objectiu de colgar de música, literalment, tot el poble. Tretze bandes van anar eixint carrer Major avall, una a cada tres minuts a fi de no barrejar les notes d’unes i altres, i van fer un ampli recorregut pel poble. L’objectiu que en un moment determinat tot Beniarbeig poguera sentir música de banda en viu es va acomplir, però voldria destacar que al pas de la nostra Unió Musical, seguida de la junta directiva de la qual jo tenia la sort de formar part, vaig veure molta gent plorant, hi havia qui estava a la porta de casa, dret, mirant els músics, obertament, però també hi havia qui amagava les llàgrimes darrere de la persiana. Què pensaven i en qui pensaven totes aquelles persones que no podien contenir l’emoció?

No sabria evocar ara com sonava la nostra banda en aquell moment, tinc una sensació de solemnitat en tot el que passava, crec que en cada nota que eixia de cada instrument pesava la responsabilitat de qui protagonitza un moment únic i irrepetible. M’hauria agradat poder mirar  els músics un a un als ulls i preguntar-los si enmig de tanta intensitat emocional podien traure les notes com ho fan habitualment. De segur que per a cadascú —músics o no— hi havia una evocació diferent, un record, un familiar, un moment, un dia, un pasdoble, una absència o per què no també una frustració perquè no ha pogut acabar els estudis de música i arribar a entrar a la banda. Qui sap? També algú, que un dia va deixar la banda per uns motius que poden ser tan diversos com persones hi ha, tenia dret a emocionar-se. Són tantes coses que per això podem dir que una banda és un sentiment.

Una banda és història també. En la memòria col·lectiva de la banda, ja siga perquè algú ho haja llegit o ho haja escoltat d’algú que també ho ha escoltat d’algú altre que ho va viure, perquè el temps va passant i els narradors no són eterns per desgràcia, hi ha la història del poble. Entre la primera interpretació de La entrada, del mestre Esquembre, aquell matí d’octubre de 1925, i la darrera, per ara, el passat 8 de juny, les vivències són infinites. Si pensem que aquell primer concert es va celebrar en temps de la dictadura de Primo de Rivera, que després van vindre una república, una guerrra, una llarga dictadura i l’actual monarquia parlamentària, podem deduir que el relat que recordem ha estat condicionat per les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques pròpies de cada moment: l’escassedat de la postguerra, per exemple, la precarietat de recursos, el redreçament d’aquella Juventud musical dels anys seixanta que encara conservava el nom original, la successiva arribada, juntament amb els canvis polítics, de directors amb uns mètodes i un bagatge formatiu particular, i l’entrada i l’eixida dels músics constitueixen un relat no només inacabable sinó també ric en punts de vista i en maneres de contar. A manera d’exemple, voldria recordar el cas d’un músic important en la història de la banda, que un dia em va contar que es retirava, ja tenia una edat, havia viscut en primera fila la recuperació de l’actual Unió Musical però ja havia arribat a una edat molt respectable i encara que veia amb bons ulls l’arribada de directors jóvens i amb ganes de treballar, va considerar que li havia arribat l’hora de l’adeu. “Mira —em va dir—, açò ha canviat molt, el director posa obres difícils i jo m’he fet vell, ara veig passar les notes i no arribe a hora de tocar-les, què vols que faça?” Un altre músic, amb motiu d’un homenatge pels cinquanta anys en actiu, va resumir molt bé la seua trajectòria: “jo, en estos cinquanta anys, he perdut molt d’aire”. Tant un com l’altre, músics exemplars, resumeixen perfectament el que és la música d’una banda de poble, la tradició de molts jóvens del segle passat que trobaven a l’ombra de la música un lloc on reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé.

Però els temps canvien. Els vells mestres de la música, com n’hem tingut al poble, han estat substituïts per les escoles de música i els conservatoris; el nivell musical, sense dubte, ha millorat, però les bandes no estan exemptes de competència. Els jóvens d’ara tenen molts estímuls per a “reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé”, però també en tenen d’altres per a reunir-se, no aprendre res de profit i continuar passant-ho bé. Tanmateix, afortunadament, la música sempre és un reclam molt atractiu. Tant de bo que continue igual.

Enguany, el del centenari, més que mai, el sentiment és ben viu. Passa el temps, els qui érem jóvens ara fa vint-i-cinc anys, ja som vells i recordem els vells que ens han precedit. Per això voldria acabar evocant el concert del passat dia 8 de juny. Les emocions no van faltar, tant a l’escenari com al pati de butaques; també hi eren entre els directors que tornaven i recuperaven el contacte amb la família que havien contribuït a crear, però sobretot m’agradaria destacar la il·lusió que vaig poder veure en les cares dels components més jóvens, el respecte als més vells, el sentit de l’ordre i de l’oportunitat, les ganes de futur, de preservar el sentiment que, en definitiva, és l’essència de l’art i, per tant, de la música, però sobretot, el sentiment de la identitat del poble de Beniarbeig. I tant de bo que d’ací vint-i-cinc o cinquanta o cent anys algú, a la manera dels temps que vindran, escriga de nou i amb més raó encara, que una banda és un sentiment.

Publicació dels Moros i Cristians 2025. Pego

El passat 7 de juny vaig tenir l’honor de fer de publicador de la festa de Moros i Cristians de Pego. Heus ací el vídeo amb gairebé tot el parlament i el text del parlament mateix:

Publicació Moros 2025

Bona nit. Abans de començar, deixeu-me que salude el Capità senyor Salvador Frau, de la filà Inquisidors, el seu ambaixador, senyor Fernando Morell, de la filà Feixucs, el senyor Enrique Moll, alcalde de Pego, que tinc a la meua esquerre, i la senyora Núria Gómez, presidenta de la Junta Local de Moros i Cristians de Pego, que tinc a la meua dreta, i totes les filaes:
Inquisidors, Al-hagamba Muza, Feixucs,
Almogàvers, Conqueridores, Beduïnes,
Templàries, Algarades, Ah-ben-Saïnes,
Al-Garrapets, Albardins, Coscolls i Alaçdrac.
 Sou l’essència de la festa.
I ara: Silenci. Falten dos minuts per a les set del matí. La nit ha sigut calorosa. Amb l’alba s’alça una brisa fresqueta que ve de la ja desitjada mar. La replaceta és un silenci fresc com de cisterna. Només se sent, fugaçment, un colom que bat les ales i vola baix. La gent va venint i s’acomoda a les baranes o a les voreres.
Fa un silenci de son encara. Els músics, tots amb camisa blanca, ixen de tot arreu i el matí es deforma reflectit a la campana lluent d’una tuba. Els moros de la Gamba preparen els trabucs i formen; uns altres moros, més enrere, es preparen. Allà baix es mesclen les bandes d’uns i altres en una germandat de do-re-mi-fa-sol. Si xarra algú, és fluixet, com si tinguera por de despertar el sol, que no gosa encara traure el cap per darrere les cases. Silenci. Un xiquet que menja pipes fa sonar un crec-crec-crec estrident i massa matiner. Molt de silenci encara. Calma, quietud, tensió. La replaceta és de cotó-en-pel. Algú mira el rellotge. Falten…
I només el net batall d’una campana parteix en dos el matí, i al so d’una marxa estudiada, els moros de la Gamba enceten el moviment ritual. Encara no caminen, només fan un balanceig inaugural. Música. Són les set i amb la Diana comença el dia. Aquell silenci és ara un aplaudiment sentit, familiar i respectuós. Va passant la filà i se’n forma una altra més avall: Feixucs? les Ah-ben-aïnes? Coscolls? Beduïnes? La que siga. Pego està en mans dels moros i dels cristians —dels moros—. Visca la festa!
Però reculem en el temps: la nit passada ha sigut per a alguns més llarga que calorosa. Han sopat en harmonia menús elaborats i ritmes festers. La commemoració de la guerra de cada any entre Jaume I i Al-Azrac va començar, si seguim reculant en el temps, amb “les voltetes”, cercaviles i entrades de bandes, marxes, reverències al capità i visites de cortesia; de càbila a càbila, d’amics a amics, encara que les gelabes siguen de colors diferents i els fesos marquen les diferències pacífiques entre uns i altres.
Contestant a la història, si Pego podia tancar la ruta de la vall cap a Alcalà i Alcoi en els temps d’aquells cabdills insignes, ara és un poble de portes obertes. Al ball d’anit, la vespra de la diana que hem evocat, cadascú va ballar amb qui va voler, va ballar i va beure i va parlar, si la música i l’atropell el deixaven. Tot Pego, moros i cristians —dels moros—, mores i cristianes —dels moros— era una batalla de besos i abraçades i fraternitats. I l’endemà —hui— i l’endemà passat i encara l’endemà passat l’altre, és a dir el diumenge, amb l’entrada jove, la música ressonarà per tot el poble; i tot el poble veurà com els moros triomfants i els cristians vencedors desfilaran orgullosos mostrant les seues armes i la seua imaginació guerrera, sense domini ni vassallatge, en una cordial demostració identitària de cadascú.
Totes les guerres haurien de ser una gran abraçada col·lectiva, sense bombes ni morts, sense injustícies ni prepotències, sense invasors ni envaïts, sense agressors ni agredits, sense perdedors ni vencedors. Aquesta guerra nostra és l’única del món en què tots guanyen. Preservem-la.
Però tot això encara no ha passat i és faena del publicador anunciar que passarà. I tinc l’honor d’anunciar-ho, de proclamar-ho, de publicar-ho als quatre vents: tot això passarà.
I ara aneu a sopar de bona gana. Que el vi córrega per les taules i que entre ferm als cossos del guerrers. I en endavant, endreceu les càbiles, proveïu-vos de les armes necessàries i de les bandes imprescindibles, no us oblideu de la carn per al putxero i de tota l’altra impedimenta sòlida i líquida i gasosa que haureu de necessitar per a la batalla. I després, que cadascú es mude com li pertoque i li agrade, que es pinte a la cara els colors més bel·licosos, que desfile al ritme de la millor marxa i que un terratrèmol de música somoga places i carrers i que Pego siga un poble que només guerreja al so de les marxes —mores o cristianes— més festives.
Visca el capità, visca l’ambaixador, visquen tots els moros sense distinció de raça ni de color, ni de llengua ni de sexe, visquen tots els cristians, que siguen bons, i visca Pego sencer i els seus moros i cristians.

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Amb aquestes reflexions, a manera de manifest personal, he respost a la invitació de la CAPPEV i de la Trobada d’Escoles en Valencià 2025 de la Marina Alta que té lloc al Ràfol d’Almúnia, als escriptors de la comarca de fer un gest de reivindicació col·lectiva de la llengua, ara que està patint gravíssimes agressions institucionals des del govern de Carlos Mazón. Ens cal l’esforç de tots per a combatre l’adversitat i superar-la, perquè com diu el poeta, “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Hi haurà una publicació col·lectiva, molts noms i una única demanda en favor del dret a viure en el nostre idioma. Us convide a llegir tots els textos i a compartir una aspiració innegociable: Pepa Guardiola, Jaume Noguera, Antoni Prats, Jovi Lozano, Pablo Nicolás, Lídia Santacreu, Elvira Cambrils, Rafa Gomar, Carles Mulet, Josep Antoni Ahuir i jo mateix us convidem a la tasca i a la satisfacció de guanyar el que és nostre. 

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Sense la lectura, jo no seria ara el Tomàs Llopis que potser coneixeu. Jo seria un comerciant fracassat, un llaurador sense faena o un senzill passejant, a la meua edat, sense haver trobat sentit a la vida que he viscut.

En altres llocs ho he explicat més detalladament: als meus quinze anys ja havia llegit com a l’obra mestra de la “meua” literatura nacional, és a dir la castellana —coses de l’escola i de la propaganda d’aquell temps— Don Quijote de la Mancha en una versió juvenil. Em vaig divertir llegint-lo, em va agradar molt el Quixot. Però la descoberta del català escrit —digueu-li “valencià”, si voleu— va anar lligada al Tirant lo Blanc i a la lectura de la correspondència entre Joanot Martorell i el seu cosí Joan de Monpalau. “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, escriu l’autor del Tirant al seu cosí. Una paraula, un topònim, Matoses —una partida del terme de Pedreguer on la meua àvia paterna tenia una terra— va enllaçar les meues arrels familiars amb els clàssics de la nostra —ara sí: nostra— literatura. I aquella sonoritat, aquella bellesa de la llengua de Carmesina i sobretot de Plaerdemavida, de qui em vaig enamorar per sempre amb un amor adolescent d’aquells que no s’obliden mai, em va marcar definitivament. Va ser llavors quan vaig descobrir un altre amor vertader, l’amor a la lectura, l’amor a la lectura perquè ja podia llegir en el meu veritable idioma. 

És un idioma sovint maltractat, oblidat, odiat, silenciat. Però contra tot això m’he alçat, enorgullit i digne, amb el meu poble, i m’he mostrat com soc, vivint com parle, no alienat pensant i parlant en una llengua, la meua, i canviant, agenollat i submís, a una altra quan algú —algun poder sobretot— s’esforçava per denigrar-la i ocultar-la.

Fa molts anys, un dia em va dir Enric Valor, un altre dels referents que estime, que “escriure (obviament en català) és com respirar”. I jo, reprenent les seues paraules, us dic que parlar el nostre valencià, escriure’l i defensar-lo és com respirar.

Els valencians aspirem a això: a respirar. No a respirar pel nas d’un altre, sinó pel nostre; no a mirar pels ulls d’un altre, sinó pels nostres; no a parlar amb la llengua d’uns altres, sinó amb la nostra. No a sentir amb el cor d’un altre, sinó amb el nostre, perquè una llengua és un sentiment, una manera col·lectiva i inalienable de sentir.

Des de "Amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar”, del Tirant lo Blanc, passant per “Veles e vents han mos desigs complir” d’Ausiàs March, fins arribar a “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”, d’Estellés, i a “T’estime, t’estimo, t’estim” de La gossa sorda, hem recorregut un camí molt llarg, però més llarg és el camí que ens queda. “Després del teu silenci estricte”, camina decididament.

Exempla plus movent quam predicatio subtilis

 
Aquesta és la meua col·laboració d’enguany al Llibret de la Falla la Font de Pego, que dedica un monogràfic a l’eterna assignatura pendent que és el món de l’ensenyament. La meua contribució no és més que una reflexió i el record d’un episodi que honora els seus protagonistes. Jo, llavors, era el cap d’estudis, un actor secundari, un simple testimoni dels fets.

Ara que estan a punt d’acomplir-se els deu anys de la meua jubilació, em demanen que escriga sobre el meu pas per l’institut de Pego. Deu anys distanciat de la vida acadèmica són molts per a poder dir alguna cosa que encara interesse. Durant el primer any “inactiu” vaig escriure Contra les aules, que era una manera de recordar i, per tant, de reviure els molts moments bons o roïns que he passat al voltant de les aules, i crec que vaig buidar tant la memòria que ara ja no sabria dir res de nou o que valguera la pena de contar.

Contra les aules tenia, a més, el propòsit de deixar escrites les coses que havien passat, sense cap més pretensió, si no era que algú volguera lliurement aprofitar l’experiència de qui, com molta altra gent, ho havia donat tot per l’ensenyament. Era conscient que el meu temps de profesor ja havia passat i que ni el present ni el futur no em corresponien.

Ara, de tant en tant parle amb companys en actiu i els note un cert desencís produït probablement per una burocratització excessiva i per la manca d’autonomia docent que sembla que tenen. Tot, segons em conten, ve determinat per les autoritats via Diari Oficial i documentació subsidiària, sense marge de maniobra o això em donen a entendre. El professor ja és només una corretja de transmissió submisa i sense dret a gaires iniciatives. Ho lamente. Crec que un sistema educatiu que funcione així és un mal sistema educatiu. No oblidem que la paraula “educar” té el sentit de “conduir”, de “guiar”. Difícilment, doncs, podem confiar que la fredor dels documents oficials pugar servir per a guiar ningú en el camí d’aprendre bé unes habilitats o altres. Cal el caliu humà, la proximitat i l’afecte, l’autoritat moral i el lideratge lliurement reconegut perquè la docència siga efectiva.

En el fons, i aquesta no és una consideració menor, l’escola és una institució creada pel poder polític per a inocular en la gent uns models de conducta útils per a la perpetuació del tal poder polític i social. I només la rebel·lió del mestre, el seu compromís amb l’alumne i la societat, quan s’han produït, han contribuït més del que sembla, però no prou, a canviar les coses, a fer minvar allò que Flaubert anomenava “l’estupidesa humana”. El món de la docència es complica i no sembla que genere satisfacció en ningú. Però ja dic que toque d’oïda i sé que no ho deuria fer. Potser m’equivoque de mig a mig. Crec, tanmateix, que les coses poden ser molt simples o molt complicades segons les miren.

Futboler com soc, recorde que fa molts anys, un davanter del Real Madrid va fallar un penal en un partit decisiu contra el Deportivo de la Coruña. Jorge Valdano, l’entrenador blanc, es va desfer en explicacions filosòfiques, que si l’alè del públic al bescoll del jugador, que si la responsabilitat, que si “el miedo escénico” i no sé quantes complexitats més justificaven una errada tan decisiva en la història universal del club castellà. Contra això, modestament i irònicament, Arsenio Iglesias, l’entrenador rival, va respondre més o menys així: “jo em pensava que llançar un penal consistia senzillament a xutar una pilota des d’un punt determinat, i ficar-la dins la porteria”. Crec que un i altre tenien raó.

L’ensenyament és una cosa així. Té la complicació de l’escena i del públic, dels resultats i de la crítica, però també té la simplicitat de saber que la pilota entrarà si confiem en nosalres mateixos, si som capaços de mirar als ulls de l’alumne i de fer que ell ens mire igualment. Si això passa, si es dona aquesta màgia, aquesta relació noble, la resta, els coneixements, vindran gairebé sols. Això és el que he pensat sempre, així he procurat comportar-me durant tants anys i he d’agrair a la manera de ser, franca i apassionada de la gent de Pego, que m’haja donat tantes oportunitats d’aplicar el meu pensament.

He tingut sort en la vida professional. Mirant-ho bé, han canviat moltes coses a Pego des que vaig arribar a l’institut, i no perquè hi arribara jo, és clar. Puc dir amb orgull que pertany a una generació de grans mestres de tots els nivells educatius —digueu-los professors, si voleu, però m’agrada més la paraula mestre—. Una transformació com la que hem viscut només pot donar-se amb el concurs d’un bon i nombrós equip de professionals treballant en una societat capaç d’entendre progressivament la bondat dels canvis proposats.

Pense, ara, i és un exemple eloqüent, en la introducció del valencià a les escoles pegolines. Des d’aquells pioners Pep Bas i Salvador “el Cantero”, per a entendre’ns i cite només dos noms emblemàtics però sé que n’hi ha un bon grapat més, que van començar a demostrar que aprendre en la llengua del carrer i de casa era molt més eficaç i divertit que aprendre en una llengua imposada, fins a la quasi normalitat lingüística en què vivim ara han calgut molts esforços i una societat progressivament receptiva. També hi hagué una resistència ferotge, campanyes casa per casa per a atiar l’oposició a l’entrada del valencià a l’ensenyament i altres tenebroses maniobres més. Ara tot això és història. Hem tingut la sort que els millors mestres de la meua generació van saber vèncer aquella resistència i van evidenciar que a voltes les societats es transformen per a bé.

Deixeu-me referir una anècdota que confirma tot el que dic, no és personal, la vaig viure com a cap d’estudis i per tant només en soc testimoni. Per aquells temps remots  —sembla ara que estic llegint l’Evangeli— en què discutíem molt sobre el tema de la llengua, un professor ben reconegut i admirat pels alumnes els anava donant uns apunts en valencià, eren gratuïts i elaborats per ell per pròpia iniciativa i perquè els considerava útils i necessaris. Al primer consell escolar, la mare d’un d’aquells alumnes, significativament de dretes i bastant d’església, va protestar perquè els apunts eren en valencià. El cap d’estudis, com era la seua obligació, va informar el professor i ell va decidir que ja que no volien els apunts en valencia, deixaria de fer-los, al capdavall ja tenien un llibre oficial. Mentrestant la mare va contar al fill la seua protesta i ell la va renyar perquè aquells apunts eren millors que el llibre, segurament escrit en castellà, i ell no tenia cap dificultat per a estudiar-los. Pocs dies després la mare em va demanar disculpes i em va pregar que les transmetera al professor. El lliurament d’apunts no va arribar a interrompre’s mai. Així és la bona gent de Pego.

De tot això podem traure alguna conclusió amb què acabaré. Primerament no devem deixar-nos portar pels prejudicis, ni per l’obediència o la fe cegues, val més observar la realitat, traure’n conclusions i aplicar-les correctament. Però en segon lloc l’exemple em fa tornar als plantejaments inicials. Una cosa eren les disposicions curriculars que havia publicat el DOGV i una altra cosa era l’ànima d’aquell professor, la llibertat que va aprofitar per a interpretar les disposicions legals en favor dels seus alumnes. Per altra banda, res de tot això no hauria passat sense la seua “insubmissió”, en no seguir al peu de la lletra les instruccions oficials i diagnosticar encertadament la realitar i transformar-la segons la seua iniciativa i la seua creativitat. Dues coses que convidria no tallar mai.

Quasi han passat deu anys des que vaig abandonar les aules i estic segur que això, la mirada als ulls, la confiança i fins i tot diria que la llibertat professional són principis que no poden haver canviat. Per això he pensat en l’exemple, perquè els exemples són més commovedors —entenguem “convincents”— que la predicació subtil, sobretot quan es tracta de coses delicades com ara la de donar suport a un col·lectiu sovint incomprès i moltes voltres maltractat.

Són reconsagrats, els fallers dels llibrets

 

Sembla que ara està de moda que les comissions dels llibrets de falles demanen col·laboracions amb unes regles més estrictes que abans. Ara ja no et diuen “escriu un article”, sinó “escriu un article sobre tal tema”. I d’on ve l’elecció del tema? Això voldria saber! M’han demanat escrits sobre molts temes però enguany, la falla Sagrada Família Corea de Gandia m’ha proposat el tema “bellum”, amb una explicació del significat del mot que ara no repetiré. Simplement l’article que em va eixir és la glossa d’una paraula que no ix als nostres diccionaris.

Bellum. D’on ve “bellum”?

Confesse que he buscat a diversos diccionaris la veu “bellum” —objecte, tema o títol del llibret que el lector té a les mans— i no l’he trobada. Afortunadament, en una carta explicativa adreçada als col·laboradors, l’equip convocant a aquesta participació en dona diverses definicions que no sé de quina acadèmia o diccionari valencià les han tretes. En vista que tenia un agafador tan insegur, he pensat si el suggerimient podia vindre de la paraula llatina “bellum” i de sobte m’he evocat, a mi mateix, als meus dotze o tretze anys, a l’institut, fent aquell “batxillerat elemental” de quatre anys que era el pla d’estudis anterior a l’EGB, en què començàvem a estudiar llatí a segon o tercer, és a dir en una edat molt tendra encara. Tan tendra que el professor de llatí ens feia traduir una llibre considerat fàcil: Bellum gallicum o De bello gallico, segons es vulga, de Juli Cèsar.

D’aquella experiència recorde poques coses, potser el començament del llibre: “Gallia est omnis divisa in partes tres”. Haig de recórrer a la consulta d’una edició d’aquesta obra per a saber com continua: “quarum unam incolunt Belgae, alliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua celtae nostra Galli aplellatur.” Ara em sona bonic, el llatí, però confesse que en aquells anys d’estudiant la meua relació amb aquest idioma no va ser precisament idíl·lica; confesse ara, de la mateixa manera, el meu penediment per no haver aprofundit quan tocava en el coneixement de la llengua de Ciceró i Virgili. D’aquells anys i d’aquella incipient incursió en la llengua clàssica, recorde també que l’objectiu era “traduir” i subratlle traduir perquè sembla que no n’hi havia cap altre, d’objectiu; calia reconèixer els casos en què estaven aquells mots desordenats, segons la nostra lògica romànica moderna, i reconstruir ordenadament la frase en castellà, naturalment en castellà perquè era “la lengua del imperio”. El significat de les paraules ja ens interessava menys, les buscàvem al diccionari bilingue i en copiavem la primera accepció que apareixia amb un resultat tan catastròfic, a voltes, que en l’idioma de Franco era tan inintel·ligible com en l’original suposadament escrit pel famós militar, polític i escriptor romà.

Ara em trobe en una situació similar. Em conviden a escriure, a divagar o a dissertar, segons em vinga la inspiració, a partir del títol d’un projecte de llibre, una paraula que ni tan sols apareix als diccionaris, i em cal tirar mà d’un Diccionari particular, és a dir de les definicions contingudes en una carta de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia per a traure clarícia del que em demanen, si no és que m’he equivocat jo en la cerca, anant d’un diccionari a un altre com un desesperat.

És clar que un fracàs inicial com el que descric és molt desmotivador, tant com el d’aquell xiquet que convertia el llatí de Cèsar en frases sense sentit perquè allò de la polisèmia dels mots era un concepte massa remot per a algú que amb prou faenes s’havia d’aclarir en una llengua apresa per a anar a escola i per a res més. L’altra, la pròpia, era l’habitual des que deixàvem de parlar al professor i ens adreçàvem, molt fluixet, que no ens sentira ningú, encara dins de classe, al company.

Incapaç, doncs, de pensar en res de què puga escriure a partit del suggeriment del mot “bellum”, faig meua la primera accepció que en dona el Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia:

“Esforç que fan dos invidius que, agafats cos a cos, tracten cadascun de tirar l’altre a terra”. 

Deixe passar unes quantes setmanes i de nit i de dia pense en dos individus que s’esforcen per tirar-se a terra. Des que era adolescent o, si voleu jovenent, no he vist cap baralla. En aquell temps sí que els d’un poble i els del poble veí es trobaven al ball dels disssabtes o dels diumenges en una sala d’un poble neutral amb la sola intenció de barallar-se entre ells, jo no vaig participar mai en aquells enfrontaments, digueu-me covard, però no ho vaig fer. Podria jo ara contar la baralla del “Llosco” del meu poble contra un foraster que l’agafava pel coll i els dos redolaven per terra entre les parelles que ballaven i tractaven de trobar-se, l’un a l’altra i viceversa, les parts sensibles del cos. No ho contaré, tampoc no sé per què es van barallar, sols recorde que el Llosco em va dir: “ja no eres amic meu.” Jo li vaig preguntar: “per què?”. “Perquè m’has vist barallar-me i no has vingut a defensar-me.” Així anaven les coses però no recorde que l’anècdota tinguera més transcendència. Passen més setmanes encara i no trobe res que m’inspire. Fins i tot arribe a consultar uns quants cants de l’Infern de la Divina Comèdia per si trobe algun enfrontament entre florentins que fora digne de reportar ací. Però tampoc no hi trobe cap font d’inspiració.

D’aquell xiquet que ni sabia traduir Cèsar ni manejar un diccionari, ha eixit l’adult que soc ara viciós i avesat a consultar diccionaris (demane perdó una volta més per no haver trobat en cap el mot “bellum”). Ara ja sé que quan la primera accepció no explica el sentit adient del mot que consultem cal anar a la segona, en aquest cas:

“Esforç que fan per vencer l’un a l’altre, dos individus, dos pobles, dos partits, etc.”

D’això sí que podria escriure. Direu que és una mania meua però des de fa uns quants anys dedique molts esforços a estudiar i a escriure alguna cosa sobre la guerra de les Germanies, tants esforços i d’una manera tan insistent hi he dedicat que alguns amics pròxims ja no amaguen la preocupació per si em passa alguna cosa, per si tinc algun problema de salut mental. Jo crec que no, però no voldria fer-me pesat. Alce la vista mentre escric i tinc davant meu, en un prestatge, un exemplar de Tirant lo Blanc —una altra de les meues manies— i pense que hauria pogut escriure sobre la batalla d’amor entre el protagonista i la Princesa. En definitiva, una batalla d’amor, entesa com l’entenien els medievals, sí que s’ajusta a l’accepció que tractem. Tirant, l’enamorat, sosté una lluita ferotge per tal d’enderrocar les muralles del castell de resistència que li posa la seua amada i entrar victoriós per la porta de la glòria. Estaria bé, parlar d’això, però ara ja tinc gairebé l’article acabat i seria una bogeria, després de tants mesos de reflexions, tirar-ho tot a la paperera dels textos inservibles i començar-ne un de nou. No. No parlaré de batalles amoroses, ni de follies literàries.

Vaig enfilat en l’escriptura de l’article. Fa només unes hores em pensava que no l’escriuria, he estat temptat de fer un correu als amables autors del Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia i manifestar-los la meua incapacitat per a escriure res amb cara i ulls. Però no ho he fet; en lloc d’això, m’he posat a escriure, gairebé fent escriptura automàtica d’aquella amb què alguns avançats del segle XX pretenien subvertir l’ordre i la pulcritud clàssics en l’art de la ploma. Repasse el que tinc fet i m’adone que, si açò té un poc de trellat, probablement m’estic acostant a la tercera i darrera de les accepcions de l’esmentat diccionari:

“Acció que exerceixen l’una contra l’altra dues forces, dues tendències, etc.”

 Clarament m’he vist enfrontat a mi mateix, l’infant que es perdia entre les pàgines d’aquell diccionari que té un nom ara políticament indicible i l’adult que no sap viure sense tres o quatre o cinc diccionaris oberts permanentment en diverses pestanyes del navegador; l’home perplex que vol escriure sobre un tema que desconeix, i l’irritat que està a punt de renegar del compromís de col·laboració en un llibret de falla; i finalment l’home indecís que no sap si açò que està a punt de signar té cara i ulls i “l’home fàcil” que veu molt difícil dir no a una amable invitació.

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.

Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.

En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.

Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.

Política

 "Crec que tenim una idea” -va dir algú-. I va nàixer la política.

Joan Fuster, com un tennista

 Si fos afeccionat al tennis, m’agradaria jugar un partit amb Federer o amb Nadal o amb qui fos el millor del món —ara sembla que el rànquing està canviant molt—, a pesar que tingués la derrota assegurada. Perquè, ¿no seria motiu de gaudi veure jugar un gran campió des de l’altra banda de la pista, calibrar els seus gests, la forma de pujar a la xarxa, el colpeig en cada jugada, les mirades, les reaccions a cada pilota que fregués la ratlla, fins i tot la commiseració amb què acolliria un rival tan feble com soc jo? Tanmateix em confesse molt ignorant en aquest joc i no seguiré pel camí del símil, sinó que m'acararé al moll de la qüestió.

M’agrada llegir Fuster, sempre ho he fet amb resultats alliberadors, estimulants, “higiènics” —que diria ell mateix—. Entenc Fuster com un gran tennista de la paraula, del diàleg, del debat. Podríem parlar de la seua "versió" oral, de l’home que rebia a casa seua estudiants, professors, polítics, artistes o simplement jovencells intel·lectualment prometedors. Del número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, segons diuen, tothom n'eixia amb els deures posats: una novel·la a escriure, un estudi suggeridor, una acció cívica o potser política… “Ja sabeu aquell aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses" —ironitzava ell mateix.

Diuen, per altra banda, els qui en saben i és fàcil de comprovar, que quan Fuster escriu té sempre en compte el lector destinatari, se li adreça com si li estigués parlant en aquell moment, l'interpel·la, el fa dubtar i si cal respon per ell també. És com el tennista campió, que torna totes les pilotes i, en absència de l'adversari, canvia de camp a cada jugada i i la torna també per ell. I si el lector és bo i actiu i crític —com l'assagista volia—, no deixarà de seguir el consell fusterià: "poseu-hi objeccions, si més no us divertireu". Heus ací el joc, el noble esport del diàleg.

És en això que Fuster s'assembla al campió tennista. Jo tinc un amic que de jove practicava aquest esport i ens guanyava sempre, no regalava cap punt i ho deia; si li’n guanyaves un, era un punt guanyat, mai regalat.

Doncs així com el meu amic jugava al tennis, dialoga Fuster: sense regalar cap victòria dialèctica, i si no fos perquè els escèptics com ell són, per definició, parladors en el millor sentit de la paraula, jo diria que acarar-se a ell era jugar contra un adversari temible, immisericorde, capaç d'aprofitar les febleses de qui tingués davant per a assestar-li l'estocada definitiva. Tanmateix, saber-se vençut d’antuvi i lluitar —perdre, en definitiva— contra ell és una de les millors coses que intel·lectualment poden passar en la vida: no només la derrota es transforma en estímul sinó que també ens mostra les febleses que honestament hom faria bé de corregir-se i millorar.

A casa, hi ha sempre un Fuster a mà, perquè no se m’atrofie l’hàbit de pensar, i el cride de tant en tant; però tinc ara damunt la taula el Diccionari per a ociosos, per una qüestió que podríem dir “professional”, i consulte, només per la brevetat, l'entrada "Bellesa". M'agradaria glossar-la ara. Escriu Fuster:

"No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència". Algú, en alguna d'aquelles nits de Whisky i tabac Winston, degué portar-li el dilema a la ment, un contertulià, una lectura, un pensament, tant se val. L'afirmació, per a Fuster no mereix cap insistència argumental o millor dit: sí: "Això és una idea de vell o d'impotent". Entenc que cadascú és el que és, jove o vell, anacoreta o vividor, promiscu o impotent, i cadascú té dret a ser com és i a ser respectat en les seues qualitats. "De vell o d'impotent que es resigna a ser-ho", és clar, tampoc no hi ha res a objectar, la resignació és tan "camí" elegible com la rebel·lia, "ja t'apanyaràs", diu Fuster més d'una vegada a qui ha d'escollir una cosa o altra.

Ara bé, sacsegem una miqueta la qüestió. No oblidem que el doctrinari, si renuncia a la concupiscència és en favor de la virtut, de l'evitació del pecat, del camí desitjat de la puresa i de la santedat. Tornem doncs la pilota i vejam què hi dirà l'interlocutor, l'adversari, el lector:

"Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la 'concupiscència' que ens fa desitjar-lo ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten?" El lector de l'any 64 del segle passat, any en què es publicà la primera edició del Diccionari per a ociosos, havia estat, obligatòriament, client del la Primera Comunió, del "con flores a Maria que madre nuestra es" i ben probablement d'alguns exercicis espirituals d'aquells que esdevenien obligatoris per a qualsevol que s'hagués atansat a una església o a un centre educatiu en aquells anys "tenebrosos". Per tant, el lector, el primer lector d'aquest llibre de Fuster, havia de conèixer necessàriament el mateix "vocabulari d'extracció catequística" que empra l'autor per a tornar la pilota del respectable doctrinari antic. Dit d'una altra manera: aquell lector, tant com el doctrinari i tant com Fuster, sap que els pecats de la ira i de l'enveja mereixen a ulls del Jutge Suprem les mateixes flames de l'infern que el de la concupiscència. Fuster en posar-se al capdavant dels pecadors, adopta la mateixa actitud irònica, descreguda i distanciada que mostrà el dia en què va ser cremat en efígie a la Cavalcada del Ninot de València per haver afirmat que els suecans menjaven rates de marjal. "La concupiscència —diguen els moralistes el que vulguen— és la vida", conclou el savi de Sueca.

Però, totes les idees de Fuster i també les conclusions són "provisionals", la pilota ara mateix vola per damunt de la xarxa, la partida no s'ha acabat, podem encara tornar-la, ja que el nostre Nadal o el nostre Federer dialèctic ha renunciar a fer-ho potser perquè se n'ha cansat o perquè ha abandonat una partida avorrida que l'enfronta a un rival tan poc consistent. Se m'ocorren dues reflexions:

La primera és saber si, seixanta anys després que el Diccionari per a ociosos va veure la llum, el lector encara conserva aquell mateix vocabulari —de vegades volgudament amenaçador— a què respon Fuster amb les mateixes armes ben untades d’ironia i empeltades d’escepticisme. No ho crec, vivim un temps que li dona la raó: “la concupiscència és la vida”  i només cal eixir al carrer per a veure com se’n fan ressò els nostres jóvens i no tan jóvens, ja alliberats del temor a les calderes de Pere Botero. Fuster es guardaria prou de censurar-ho. Si visqués, centenari com seria, ja hauria arribat a la inapetència paorosa que temia i s’hi hauria hagut d’adaptar, probablement pecant d’ira, o d’enveja. O potser no tant: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un 'pecat mortal', i són les faltes d'ortografia" —afirmà en un altra moment.

Publicat a Homenatge a la paraula. Gandia, 2022

Evocacions de fa seixanta anys: el dia de Sant Antoni, ecologistes abans dels ecologistes

 

No érem els únics, els de Beniarbeig, que celebràvem Sant Antoni d'aquesta manera. Des de Benimeli fins al Verger, tota la gent de tots els pobles de la falda sud de Segària s'aplegava als peus de la la llarga serra i la poblava tota. Més que el dia de Sant Antoni hauria valgut més que es digués el dia de Santa Segària. Però ho contaré més en primera persona, tal com jo ho vaig viure.

El meu avi patern, de nom Tomàs com el meu pare, com jo mateix i com molts avantpassats meus des del segle XVIII a Beniarbeig segons he pogut constatar, era fuster, caçador ocasional com tota la família masculina, més per necessitat de menjar carn a poc preu que pel vici de matar, i apicultor segurament per influència de mon pare, el qual —com solia ser habitual entre molts hòmens de la seua generació— coneixia bé la muntanya,  hi anava a caçar sovint, sabia trobar els cocons per a beure i en distingia els que eren per a les persones dels que hi havia al costat, més accessibles perquè hi beguessen els animals; coneixia, a més, totes les coves i tots els avencs, les sendes i els passos estrets; i com que la postguerra encara era viva em deia que sabia una cova on podria amagar-me en cas de necessitat i no em podria trobar mai ningú. No va arribar a ensenyar-me-la, tot siga dit, i per això soc sempre un home localitzable en un lloc o altre. Ho dic perquè quede clar que per aquesta banda de la família teníem als anys seixanta del segle passat, encara no fa ni un segle, una relació sovintejada amb la muntanya i sobretot amb Segària.

El meu avi Tomàs tenia una terra a la partida de Racons de Beniarbeig, al peu de la serra, molt a prop de l'avenc de Sigarra, que a la meua novel·la Hi ha morts que pesen cent anys, vaig canviar el nom —no recorde per què, ni ara ho tornaria a fer— per l'avenc de Driss, i cada any el dia de Sant Antoni hi anàvem de paella, com molta més gent que es reunia als respectius bancals de la zona, i ja abans de dinar, xiquets i grans, si no havíem de fer la paella, pujàvem muntanya amunt fins al portell i hi havia qui anava fins a la Cadireta del Rei Moro, que és com dir que feia el cim per aquella zona, i baixava a dinar. Havent dinat, la vesprada curteja al ple de l'hivern, tornava a haver-hi una pujada més a la muntanya. Aquesta volta cadascú portava la seua capsa de mistos a la butxaca.

Quan començava la davallada, tothom anava mirant coscolls i argelagues ben situats, treia els mistos i els pegava foc. Era una tria conscient, els majors ensenyaven als menuts quines mates es podien cremar i quines no per a evitar incendis massa grans. I així, encenent petits focs anàvem baixant muntanya avall, fins que arribàvem al peu de Segària i tornàvem ja quan fosquejava cap al poble. Els de Beniarbeig, els de Benimeli, els de Sanet, els d'Ondara i els del Verger, tots fèiem el mateix ritual, i en arribar als pobles respectius, Beniarbeig té en això una perspectiva privilegiada, tota la muntanya era plena de llumetes que s'anaven apagant a poc a poc i el paisatge tenia un aspecte de faula, de màgia, de bellesa natural, diria que d'invitació a la natura perquè es regeneràs de la mà de l'home fins l'any que ve.

Després les coses van canviar, com sap tothom. Les festes tradicionals i locals van deixar pas a un calendari festiu molt més estricte i més harmònic amb les modernes relacions laborals. Assistíem a un món nou i semblava que definitiu, i fins i tot aquells protectors del medi ambient, aquells ajudants del procés natural de la regeneració van deixar pas a una nova relació de deixament, d'abandó i d'oblit amb la natura i especialment amb la muntanya.

I juntament amb la relació respectuosa de l'home amb la muntanya va desaparèixer també la consciència que constituïa un matrimoni d'interessos: necessitàvem la llenya per a escalfar-nos i per a encendre el forn, i l'herba per a la pastura, tant com la natura necessitava la nostra mà per a regenerar-se. Però no li som imprescindibles, ella té els seus propis recursos, actuen més lentament però mai no han deixat d'actuar: la tronada d'estiu, el llampec encén a gran escala l’extensa làmpada de milers de bombetes que creàvem col·lectivament cada Sant Antoni per a anunciar la victòria de la vida i de la primavera. I quan hem deixat de fer-ho l'oratge ha recuperat del seu paper ancestral i ha actuat a voluntat sobre la garriga que ja no dominem. 

Hi ha massa problemes pendents en aquest punt, la solució és complexa i no demana receptes fàcils. En aquesta societat nostra, l'ecologia, la defensa del medi ambient, ha d'anar acompanyada d'una traducció econòmica. No parle de guanys —que també, segurament—, ni de diner fàcil ni d'especulació, sinó d'evitar pèrdues i desgràcies, de guanyar habitabilitat i cultura natural.

Els experts diran com s'ha de fer i els polítics hauran de fer cas dels tècnics i sobretot de la consciència, minoritària encara però creixent, que cal mirar cap a la muntanya, cap al medi rural i despoblat, i ajudar-lo en el seu desenvolupament perquè ens hi juguem molt. Tot això si la societat ho demana, si aprenem dels errors, si aprenem que les conclusions en calent, que les proclames a peu de flama, que les solucions ràpides i poc meditades no son mai les millors sinó de vegades són les que més indueixen a la desgràcia. Com en la natura, les solucions a llarg termini, constants, honestes i generoses, ens poden ser més favorables que la pluja quan hi ha foc a la muntanya.

Igualtat (2). Apunts per a una metàfora

És una constant en la història que el feble vol igualar-se amb el poderós o, si més no, obligar-lo que s’iguale amb ell a la baixa. I com que cadascú pot posar els exemples que li vinguen de gust, les meues darreres incursions narratives m’han dut a estudiar els moviments de la Primera Germania, quan els burgesos valencians, seguint una profecia d’Eiximenis que anunciava la desaparició de reis i de senyors, pretengueren abolir el senyoriu. “Que ací en algun temps hi hagué senyors”, vol una dona de València que aprenga a recordar el seu fill, un dia en veure passar un cavaller, segons conta Viciana.

En aquell context, a començaments de l’any 1521, Bertomeu de Cas, sucrer i comerciant que feia negocis amb el comte d’Oliva i el duc de Gandia, encapçalà la revolta agermanada en aquesta darrera ciutat. El dia de Sant Jaume d’aquell mateix  any lluità al costat de Vicent Peris a la batalla del riu Vernissa contra el comte, el duc i el virrei, en la victòria agermanada més important de tota la contesa; i poques hores més tard entrà a sac al palau ducal.

Conten les cròniques que aquell dia, Bertomeu de Cas es va vestir amb robes del duc i es va proclamar nou duc de Gandia, mentre el duc destituït fugia cap a Dénia amb la seua família i altres nobles en una comitiva penosa que donava gràcies a Déu si podia salvar la vida. Final de la història. Final de la història si no fos perquè sabem que aquest punt "definitiu" només és un desig de qui s'hi acomoda en un moment donat.

"Així, en endavant, el tal Lenin serà el nou zar?" Pregunta a Doctor Givago un soldat de l'exèrcit bolxevic. Dèiem que la igualtat és inestable. És, però, l'alternança al capdamunt de la cucanya, allò que més se li assembla? Caldria primer determinar qui decideix els candidats a participar en el joc de la noble alternança. Perquè si algú n'és exclòs d'entrada, no voldrà obligar els altres a igualar-se amb ell a la baixa? Punt de partida. Si el soldat bolxevic no pot optar, ell, a ser el nou zar, no tindrà dret a irritar-se contra Lenin?

"Apiturisme", una oferta ben atractiva

 

D'alguna manera, tots tenim una magdalena que ens retorna els vells records, les olors quasi oblidades, les veus, les cares i els afectes que el temps s'ha emportat; una magdalena que ens recorda qui som i d'on venim.

Això em va passar fa uns dies quan un grup d'avis vam organitzar amb El Serralet de Segària http://www.elserralet.com/ una excursió per a dur els nets a veure la vida de les abelles, a conèixer una colmena per dins. Alguns s'estranyaran que use aquest mot ja documentat en català al segle XIII, però també hauria pogut dir "rusc", "arna", "buc", la llengua és rica i bonica.

El Serralet de Segària o El serralet del Fesol és una propietat al terme del Ràfol d'Almúnia on es pot fer apiturisme. Els actuals gestors de l'oferta són, si no vaig errat, la tercera generació d'apicultors en aquesta família, el pare dels quals, activíssim encara, dirigeix una bona explotació transhumant de ruscs i ho conta amb una vivacitat contagiosa.

Vam arribar al Serralet i vam començar amb una sessió teòrica per a descobrir què és una colmena, com viuen i s'organitzen les abelles, de quins instruments se serveix el colmener per a mirar les caixes i traure'n la mel: el fumall i la rasqueta són imprescindibles, entre altres. També vam veure com s'extrau el pol·len i fins i tot la mel, en aquest cas amb un aparell  anomenat "extractor" que centrifuga els quadres  amb les bresques plenes. L'explicació és molt completa i amena, Carles i Ester comuniquen perfectament la seua passió als oients.

Una passió que compartisc recordant que el meu pare també era un entusiasta de les abelles i no només va transmetre el gust per aquest ofici als seus fills sinó que no venia a casa cap amic que no fos convidat a veure en viu i de ben a prop el món de l'apicultura. Per això les explicacions de Carles i Ester, però també les de Juan Carlos, el pare, em van commoure tant, tornava a la infància i a l'adolescència, a quan no només vaig treballar durant les vacances al costat del meu pare, sinó que també vaig conviure amb companys seus d'ofici i m'hi vaig sentir identificat, i encara que la vida m'ha portat a dedicar-me a altres coses em reconec entre ells.

Però impressions personals a banda, l'excursió entrava en la part més interessant. Grans i menuts ens vam vestir d'apicultors, amb la careta, els guants i tota la protecció necessària, i vam poder veure uns quants ruscs en acció: les abelles obreres que de nit mouen les ales per a evaporar l'aigua sobrera que han portat durant el dia barrejada amb el nèctar de les flors, el procés de formació de les noves generacions d'abelles, des que la reina pon els ous fins que ixen de la cel·la perforant la cera que la segella, el trist paper dels mascles, els abellots, que quan ja han fecundat la reina jove estan condemnats a mort; fins i tot vam poder veure com una de les colònies es disposava a fer-se una reina jove segurament perquè la vella ja no era prou fecunda per a assegurar la supervivència de la colmena. Deixe ací aquests apunts ràpids, un esbós elemental de la riquesa que hom pot trobar en el món de les abelles, deixe aquesta invitació per a qui vulga fer-me cas.

La sessió va acabar amb una degustació de mels: de taronger, de frígola, d'acàcia, etc. Mels tastades amb una cullereta o directament menjades en una bresca, com fèiem d'infants, quan el pare tornava a casa i en portava un poal ple, regallant de dolçor i d'aromes de muntanya, però també dels afanys d'un ofici mil·lenari que hem de salvar de les absurditats d'un temps encara massa poc sensible a un dels grans motors de la vida.

El poder

 Deia Mirabeau: “els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.” I alguns republicans, i alguns federalistes, i alguns demòcrates, i alguns comunistes, i alguns... La història, aquella mestra.

El cava que vaig beure i els pastissos que em vaig menjar

 Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F. Aquell curs 80-81 treballava a l’IES Francesc Ribalta de Solsona i n’era el secretari. El 23F feia quatre dies que havia nascut la meua filla en una clínica de Manresa i aquella vesprada, després de dinar, tornàvem a casa, a Solsona, amb la xiqueta. Abans d’arribar-hi vaig passar per l’Institut per si calia signar algun paper i un company, crec que el Flavià Sanfeliu, em va fer un comentari: “uns paios han entrat al Congrés de Madrid i sembla que hi ha hagut trets”. La notícia no em va alarmar, vaig pensar que era cosa d’algun d’aquells aldarulls propis del temps que corria, però en cap cas vaig creure en res de molt greu.

Vaig deixar la família a casa i vaig anar a la pastisseria Massana, una de les millors del món en la meua modesta opinió, i vaig comprar pastissos i cava. En acabar les classes esperava a casa els companys de l’Institut: la Maria, la Nuri, el Pedro, l'Andreu, l'Àngel, el Joan, l'Anna Maria, la Marta, etc. A l’hora convinguda, la gent va anar arribant i va començar la festa, tothom estava molt content amb la nova “neboda”, érem com una família, aquell grup de professors. Però faltava un company, l’Andreu, que havia tingut un compromís i arribà a les nou de la nit, ens va informar del que passava i ens va deixar glaçats. Xaro i jo, amb una xiqueta de quatre dies, ens dèiem allò de “una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena.” Jo me la imaginava "passant la carena", vestida amb aquell camisó llarg que tenia, amb la xiqueta al braç, a la llum de la lluna. La nit devia ser molt freda i ventosa. Vam posar la tele: feien “300 millones”, no l’informatiu habitual. Vam telefonar a la família, el cunyats, a València ens informaven que qui no hi cremava papers intentava fugir sense saber ben bé com ni cap a on. Vam anar a veure mossèn Ferran, de qui ja he parlat a Contra les aules, el director de l’Institut que vivia enfront, i ens va dir que a l’endemà tot estaria resolt. Era un savi sempre ben informat a pesar que no tenia ni telèfon. Una hora després, vam escoltar per ràdio el president Pujol que va dir més o menys aquelles paraules que ha glossat La Trinca: “Tranquil, Jordi, tranquil. És la guàrdia civil.”

La resta ja se sap, o potser no. El monarca no ens va dir reI de nou. De fet, molts detalls encara formen part del secret dels documents classificats. I ahir vaig llegir al llibre Matar Joan Fuster (i altres històries), de Francesc Bayarri, un capítol relacionat amb el tema que parla d'un cert home del maletí, que suposadament va entrar aquella nit al congrés de diputats i en va eixir tranquil·lament. Després diuen que va viure als Estats Units. Què hi havia en aquell maletí? Sense dubte informació més interessant que la que va dir el rei en aquella famosa al·locució.

I en el pla personal, si van mal dades -cal no descartar res-, sempre podré adduir que "Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F".