Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dilluns, 19 de desembre del 2016

La il·lusió de cada dia

Anit, me n'hauria anat ric a dormir, si no hagués estat perquè vaig comprovar el cupó dels cecs que havia comprat el passat divendres.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Abans bizantins que catalans

El passat divendres, dia 21, a la Casa de Cultura de Pego, vaig tenir la sort de compartir taula i micròfon amb Ferran Garcia-Oliver a propòsit del seu llibre Valencians sense ADN, guanyador del darrer Premi Joan Fuster d’assaig. La sala era plena de gom a gom amb un públic molt receptiu i crec que sorprès per la novetat de les tesis exposades a l’obra guardonada.


Bàsicament, explicava el professor Garcia-Oliver que el nucli essencial del seu treball és la contraposició de dos relats excloents entre si sobre l’entitat i la història del País Valencià; el primer emmarcat en el context federal de la Corona d’Aragó on el Regne de València gaudia de lleis i d’institucions pròpies i es relacionava i es reconeixia amb Catalunya “per parentiu” però també per interessos compartits; i el segon, progressivament dominant, que tracta d’anul·lar l’anterior i estableix Espanya com a únic i exclusiu espai de referència i de reflexió, dins el qual la tradició històrica del País Valencià queda diluïda i fins i tot silenciada.


El plantejament, fet d’una manera molt rigorosa i amena, repassa, analitza i comenta ambdues tradicions historiogràfiques i posa a l’abast del lector tots els arguments, els mètodes i els problemes a què s’han enfrontat els historiadors al llarg del temps i destaca el fet decisiu de la publicació de Nosaltres els valencians, on Fuster dinamita els discursos especulatius i idealitzants d’un i altre bàndol i s’acara a la seua pregunta “què son —que som— els valencians?" amb criteris tan objectius com li fou possible i enceta i proposa el progressiu augment d’estudis sobre el País Valencià que permeten una visió més exacta del tema, contra la qual s’han alçat veus que, sense abandonar l’acientifisme tradicional, han defensat un relat anticatalanista, eminentment proespanyol i molt sovint de caire violent.
Valencians sense ADN és, a més, un llibre ben escrit que se serveix de l’humor i la ironia per a retratar personatges i opinions mancades de base científica:



“La tradició oral dels pobles, deia el catedràtic d’història antiga [Julián San Valero, un dels màxims adalils de l’anticatalanisme], pot remuntar-se a dos o tres milions d'anys d’antiguitat. Cal tenir molta fe per a creure-s'ho un, però qui sap si Lucy, la pitecantropa, no deixà anar algun vagit precursor del valencià”(pàg. 85)

"'Se puede afirmar sin posibilitat de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaume I', amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d'haver demostrat res de res. 'fenómeno de reconquista'!, és el màxim a què podia arribar un llenguatge flatulències, mancat per complet de substància teòrica.”(pàg. 121)



Acabat l’acte de presentació, vam compartir taula i aliments amb gent de l’Associació Cultural Atzaïla, organitzadora de l’esdeveniment; i durant la tertúlia coincidíem a lamentar les immenses dificultats que tindrà aquest llibre per a arribar al públic a què va destinat; fins i tot algú va expressar dubtes seriosos sobre el grau d’acceptació que tindran les tesis de Valencians sense ADN entre el valencianisme polític actualment més o menys al poder. Estan disposats els nostres protagonistes polítics a acceptar que els dos relats de què parlàvem més amunt necessiten excloure's entre si per a sobreviure? I en cas afirmatiu, quin grau de valor se’ls ha de suposar per a poder estar segurs que, vinguda l’hora, darrere les necessàries reivindicacions econòmiques hi ha també un projecte de País? Quin?

dissabte, 8 d’octubre del 2016

He tornat a l'IES "Enric Valor" amb motiu del 9 d'Octubre


Content d'haver pogut participar en la commemoració del 9 d'Octubre, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'IES Enric Valor de Pego. En la meua intervenció he glossat la festa que celebrem, a partir de la consideració de cinc dates:

  • 9 d'octubre: data de naixement del Regne de València. Per voluntat del rei Jaume I, dotat de lleis i institucions pròpies i federat amb la resta de regnes de la Corona d'Aragó.
  • 25 d'abril de 1707: Batalla d’Almansa. Començament de la derrota i final a Barcelona l'11 de setembre de 1714, on van morir molts valencians que s'havien anat replegant en la lluita contra Felip de Borbó. Curiosament, és un fet únic que al País Valencià no hi haja cap carrer dedicat a Felip V —el vencedor de la guerra—, i molts dedicats a l'Arxiduc Carles, a qui valencians i catalans vam defensar heroicament i majoritària. La brutal repressió borbònica va anar acompanyada de la "Nova Planta": "por justo derecho de conquista" —els perdedors som territori conquistat— a la crema de pobles i ciutats, cal afegir que van quedar abolits els drets, les lleis i les institucions de què gaudíem des de la nostra fundació com a poble.
  • 14 d'abril de 1931: la II República reconeix el dret d'utodeterminació de les nacions de l'Estat Espanyol. Catalunya proclama el seu Estatut d'Autonomia però el País Valencià no hi arriba a causa del cop d'Estat feixista del general Franco.
  • 6 de desembre de 1978: promulgació de la Constitució espanyola. Una constitució que és una nova "nova planta" per tal com ignora deliberadament tota la història anterior a la II República i no reconeix els drets històrics que els valencians —juntament amb Catalunya, Aragó i les Illes— vam perdre arran de la Guerra de Successió. Una Constitució que descafeïna les nacions històriques, les iguala a altres regions de l’Estat, les anomena "comunitats autònomes” i els prohibeix la federació per tal que —sense dir-ho expressament— els Països catalans no puguen recuperar la històrica organització política federal amb què el rei Jaume ens havia constituït.
  • 1 de juliol de 1982: un Estatut d'autonomia súbdit de la Constitució, ple de concessions en matèria de llengua, de símbols i en definitiva d'autogovern, les conseqüències de les quals encara patim i enguany denunciem especialment pel que fa al finançament i les infrastructures.

En conclusió:
  • La commemoració del 9 d'Octubre no pot ser completa si no es tenen en consideració les altres dates que hem esmentat.
  • Els valencians no podem quedar-nos només reivindicant un millor finançament, tot i que és una reivindicació totalment justa. Aquest model econòmic centralista sempre serà contrari als interessos dels valencians i de la resta de nacions vençudes a la Guerra de Successió. Les xifres en són ben eloqüents.
  • Cal que recuperem els Furs i les institucions que vam perdre quan vam ser conquistats pel rei Borbó.
  • Cal que els valencians recuperem el dret a federar-nos amb la resta de Països Catalans, tal com ho havíem estat en temps dels nostres comtes-reis.
  • Cal en definitiva que recuperem les màximes quotes d'autogovern. Altrament el 9 d'Octubre, la commemoració dels valencians, serà una commemoració en fals, una traïció a la memòria i a la voluntat política del rei Jaume I, al nostre país i a nosaltres mateixos.


diumenge, 18 de setembre del 2016

Adéu, Estiu. A reveure


Les nits d'estiu s'acomiaden com el plaer que oferia un got resplendent, però llegint "La llavor immortal" de Jordi Balló i Xavier Pérez, on els grans arguments travessen els segles i les arts, hem de pensar que els estius renaixen sobre ells mateixos i se'ns oferiran cada any, al seu temps, quan estiguen prou madurs, per a brindar-nos el goig fresc i impúdic que ja hem començat a esperar enyorívolament. L'hivern no és res més que una treva sota la manta de l'esperança.

dijous, 8 de setembre del 2016

En prosa, parlant del temps

Llegesc aquesta nit Una vida articulada de Josep Maria Espinàs, una selecció de 36 anys d'articles publicats a l'Avui i a El Periódico. La prosa d'Espinàs, fóra gosadia voler descobrir-la ara, és neta i serena, punyent i sincera, de volguda proximitat al lector, dialogant i fruit de molts anys d'observar el pas inevitable del temps i d'escriure'l amb la parsimònia i l'ofici de qui sap carregar una pipa, encendre-la i anar assaborint-la, vivint-la fins al mínim detall i sense imposicions, deixant-la anar només amb el lleu estímul de l'alè. Però a més, dins la infinita varietat de temes, en Espinàs hi ha sovint el punt de vista inesperat, com ara aquest de 1982, que copie:

"Enguany ja he cobert la meva quota d'entrevistes escolars: m'han vingut a veure, en pocs dies, cinc grups,d'alumnes, d'EGB i de BUP. En alguns casos es tracta d'un "treball d'escola" proposat pel mestre, o la mestra, i m'adono que avui dia corren una mena de mestres que no eren imaginables en el meu temps, o no trobaven l'ambient adequat  per manifestar les seves inquietuds. Uns alumnes fan una revista literària.
Una noieta m'ha adreçat una pregunta que de primer m'ha fet gràcia i després m'ha fet pensar.
—Què va sentir quan el van nomenar escriptor?
Dona, li he dit, a un escriptor, o a un pintor, o a un músic no se'l "nomena", com es nomena un ministre o, en general, un càrrec. Hi ha un moment que un "s'adona" que és escriptor, o es pensa que ho és...
Però quan han marxat m'he quedat meditant sobre els "nomenaments". És cert que l'autèntic nomenament sempre el fan els altres. És la decisió dels altres el que et fa allò: músic, poeta, actor, polític... Quan hi ha una coincidència suficient d'opinions en el fet que algú és novel·lista, ho és. El que no compta és l'autonomenament."

Estic segur que tants anys de contemplar la llarga filera d'"autonomenats" que circulen per tots els camps de la vida obliga a la prudència, i en la meua modesta opinió, la bona escriptura demana molt d'ofici, però també una bona dosi de prudència.

dimecres, 7 de setembre del 2016

"Per què Ciudadanos sí i ERPV no?" A propòsit d'un article de Josep Barberà

Josep Barberà, president d'ERPV, publica a La Veu un article, l'enllaç al qual trobareu al final d'aquesta entradaen què es fa la pregunta que encapçala aquesta entrada i mig la contesta amb una resposta antiga de Joan Baldoví, la qual em dóna peu a aquestes altres preguntes al fil de l'actualitat. Ja sé que són preguntes retòriques a mitges, no pertoca a la immensa majoria de la meua minoria de lectors, ni a mi mateix, respondre-les. M'hi conformaré si no hi ha més remei, però, si hi ha sort, que hi reponga qui li pertoque o que crega que li pertoca.

Òbviament, la resposta citada de Joan Baldoví és una resposta "de polític" i no me la crec. Ja sé que ell és "més que polític", no ho dubte gens, però també cal recordar i agrair el valencianisme del senyor Tardà a la tribuna del Congrés de Diputats i el paper d'ERPV en la reconstrucció nacional. Errors? I tant, però no traïcions. Ni ho crec ni contestaria una altra cosa si parlàssem de Compromís. Allò que més lamente és el desencontre entre forces que haurien d'anar unides. Algú sabria contestar-me què està més lluny de Compromís, si Podemos o ERPV-ERC? Fem-nos ho mirar, perquè al programa electoral dels primers hi ha "pecats" indefensables des del punt de vista estrictament valencià. I jo pregunte: com és que no hi ha ningú capaç d'elaborar sis punts per a un acord —o confluència— de mínims entre Compromís i ERPV? Per què amb Ciutadans sí i amb uns altres no? Què ens fa tanta por? Ah, i no s'hi hauria de valer una resposta "de polític", sinó de compromís amb la terra, un compromís que no és que "se supose" com a la mili sinó que és ben palès i innegable per part d'uns i altres.


Enllaç a l'article: http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/8052/per-que-ciudadanos-si-i-erpv-no

dijous, 19 de maig del 2016

Com a la ratlla de calç

"Jugar a futbol és fàcil, jugar un futbol fàcil és molt difícil". No recorde qui ho va dir, però no deixa de ser sorprenent que jugar amb una pilota puga assemblar-se tant a l'ofici d'escriure.

dijous, 5 de maig del 2016

Els clàssics ens expliquen la modernitat


Casualment he anat a parar a una lectura d'Eiximenis, buscava un altre tema però m'he trobat amb el lladronici i la fornicació. Diu això el bon frare gironí:


"Segonament, car si la senyoria no punia los lladres, faria gran pecat, e es mostraria consentir a llurs mals; doncs, així mateix, si no puneix les fornicacions, apar que hi consenta, majorment com damunt sia dit que, de sa natura, és pitjor pecat de fornicació que de lladrocini simple, car la fornicació és en lo propi cors, segons que diu sant Pau, e el lladrocini és contra la roba, qui val menys que lo nostre propi cos."

Ergo, no és estrany que aquests dies la premsa es faça de ressò dels escàndols financers que tants diners han costat als contribuents que sí que paguem els nostres impostos. Són certs, aquests escàndols dels privilegiats. Sabem que aquests estafadors han robat, però no sabem si han fornicat —no hi ha proves ni papers que ho certifiquen—, la qual cosa els exonera de qualsevol responsabilitat més grossa i punible que comporte penes eternes. Tranquils, doncs, que no ha estat res.

dilluns, 2 de maig del 2016

dilluns, 7 de març del 2016

A tornajornals

Gàrgola de la catedral de València
Equivocades o no, totes les opinions són respectables només en la justa i estricta mesura que siguen respectuoses amb les opinions del proïsme.

dimecres, 24 de febrer del 2016

Meditació transcendental

Signatura
“Tots cometem errors. Per aquest motiu el llapis porta goma d’esborrar”. Amb aquesta divertida frase Homer Simpson, personatge principal de la sèrie animada The Simpsons, va voler consolar la seva filla Lisa per un error que va cometre.

Dissortadament hi ha frases que s'escriuen amb ploma. Heus ací la diferència entre una frase brillant i la realitat. O potser la diferència equival tan sols a la nostra impaciència, que no sap esperar que el sol esvaesca la tinta.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Aprenent de poeta

Fa moltíssims anys, encara tenia esperances d'arribar a poeta i em vaig fer un pla d'aprenentatge. Si aquest era el meu projecte vital, havia d'aprendre primerament a fer sonets. Un bon poeta no serà mai modern si abans no sap fer un sonet clàssic —em deia—. I m'hi vaig posar, imitava els grans mestres, jugava amb el lèxic, amb les rimes, amb les mètriques, amb els accents, amb les sonoritats i amb la retòrica. Un dia ho vaig arraconar tot, per més que ho intentés no faria mai cap poema amb cara i ulls.
De tots aquells versos, que conserve intimament com a pecats de joventut, alguns anaven amb dedicatòria; i tal era la meua timidesa que no vaig gosar mai portar-ne un a la casa museu on podria haver anat a parar. Ara, potser, aquell poema destinat a l'oblit, tant de bo contribuïsca a una bona causa.
Heus-lo ací, preneu-lo com el que és: una vel·leïtat juvenil.

PAISATGE DE TÀRBENA

Un cel blau com l'estiu i els pins i la muntanya.
Tot entortolligat, garlanda del paisatge,
el caminoi s'arronsa, distret, s'estireganya
i l'oreig, a l'ensems, s'acaça entre el boscatge.

Al bell mig de l'indret, seguint la carreranya,
hi ha una caseta vella: un riu-rau i un sequer,
un pouet d'aigua fresca, un pi i un oliver
i un forn de coure pa que ja té una llivanya.

És company  del brossam un superb esbarzer
al modest jardinet del costat del pedrís,
arreu s'evidencia l'abandó del soler.

Resta tan sols l'anunci que a manera de fris
pintat a la paret, saluda el viatger:
"Restaurant Can Pinet. Plats típics del País".

La curiositat ja és per definició un acte imprescindible de rebel·lia.