Quan a la ignorància, li diuen "català"

Un moment dels preparatius d'ahir

Amb el grup Melodemodomies, ahir vam presentar als estudiants deniers de secundària i de batxillerat l'espectacle Homer: Odissea, basat en la traducció de Joan Francesc Mira, amb música de Miquel Pérez Perelló per a guitarra, piano, clarinet i violí, i il·lustracions de Joan Castejón. Durant l'actuació, des del pati de butaques arribaven a l'escenari bones vibracions, i els aplaudiments espontanis entre passatge i passatge i sobretot al final de l'actuació indicaven una quota bastant alta de satisfacció entre el públic assistent, potser sorprès per la proposta escènica.

Tanmateix, voldria fixar-me en el comentari que un alumne va fer a la seua professora en acabar la representació, segons ella mateixa em va traslladar: "Està bé, però no ho he entès tot perquè l'home [jo mateix] parlava en català". La professora diu que li va contestar: "home, és de Beniarbeig, o de Pego, en tot cas de la Marina...". Havent meditat l'anècdota, se m'ocorren altres respostes possibles, però és més important l'observació del jove estudiant.

Qualsevol que conega mínimament l'obra i l'estil de Joan Francesc Mira sap que la seua llengua és un "català matisadament valencià", segons afirma l'autor mateix. Per què, doncs, l'alumne diu que "és català"? Potser hi ha una justificació innocent: uns quants centenars d'hexàmetres recitats amb acompanyament musical al llarg de més d'una hora de dicció gairebé ininterrompuda, siga en l'idioma que siga, poden proporcionar —i de segur que proporcionen— a un oient poc entrenat un bon grapat de paraules desconegudes. La particularitat ve de quan l'alumne no reconeix el seu grau de legítima (in)competència i atribueix allò que no entén al fet que "és català”. Òbviament, "és català”; però no en el sentit d'oposat a "valencià", sinó tot al contrari. 

Tanmateix sembla que en alguns sectors de la societat valenciana s'estiga instal·lant un corrent d'opinió pròxim a la valoració que comentem: hom pensa que hi ha una llengua, el valencià, formada pel nostre lèxic més quotidià i col·loquial, i una altra, dita català, formada per tot aquell "valencià" que "no s'entén". I aquest és un perill probablement fomentat des d’una injerència perversa i absurda de la política en la ciència filològica, però també, i potser n’és conseqüència, des de l'actitud d'estalviar esforços al proïsme, al nostre alumnat, a les criatures, als lectors, als oients, als conciutadans. En lloc de fomentar l'exploració, l'aprofundiment, la reflexió, el "conflicte" d'enfrontar-nos a la sorpresa del desconegut o al plaer de la musicalitat abstracta de les paraules, hi renunciem massa benintencionadament. Per aquest camí tot es redueix, menys la incompetència. I això és un suïcidi personal i social.

Potser és hora d'acceptar la realitat: sense esforç no hi ha creixement, sense treball no hi ha enriquiment, sense "entendre", saber i voler saber que les llengües —i no parle només de la meua— són fenòmens complexos dotats d'una història, d'una evolució, d'unes variants que s'expliquen per diversitats geogràfiques, socials, històriques o contextuals; i sense acceptar, sobretot, la impossibilitat d'abastar-les en tota la seua riquesa, haurem de sucumbir al destí de reconèixer que no passarem d'ignorants de la pròpia ignorància, que és més ignorància encara.

Una contribució personal al "XXI Homenatge a la paraula"

Coberta del llibre

Amb l'espectacle "Diguem no!", celebrat a Gandia el passat 19 de desembre, el CEIC Alfons el Vell escenificava el seu tradicional "Homenatge a la paraula", ja en la XXI edició, enguany al voltant de la societat líquida en el sentit que Zygmunt Bauman ha encunyat el terme. El punt de partida de la posada en escena ha estat un llibre escrit per a l'ocasió amb divuit textos —articles, poemes o narracions— encapçalades esplèndidament per "La insuficiència de la Paraula" de Simona Škrabec, les respectives il·lustracions de cada col·laboració literària, i una presentació de Vicenta Llorca, coordinadora del treball.

Fa uns mesos vaig ser convidat a participar en el projecte i ací us deixe la meua contribució.

La meua “crisi” de contemporani de mi mateix

Enric Ferrer: "Torre de Babel"

Amb Homer al capdavant, els grecs antics sabien o van aprendre que les paraules eren “alades” i que es podien comparar amb les “fletxes que volen”. No hi ha epítets més exactes, la volatilitat i la capacitat feridora són inherents a “la paraula” i potser per això hem hagut d’inventar-nos una expressió per a donar fermança i bondat a allò que per definició no és ferm ni bo. Diem “donar la paraula” quan volem manifestar que adquirim verbalment un compromís seriós, l’incompliment del qual malmetria d’una manera o altra la reputació de l’adquirent. “La paraula és l’home”, diuen a més al meu poble per a responsabilitzar algú, aquell qui ha parlat, del compromís expressat amb “la paraula”. Tanmateix la dita popular ens adverteix d’una desconfiança ancestral quan ens recorda que “la millor paraula és la que està per dir”, és a dir que no hi ha paraula millor que el silenci deliberat. Pot semblar contradictori, però el silenci “sona” més a saviesa que no pas la paraula, l’instrument creat per a mostrar-la.

El tema és llarg i ha ocupat el centre de moltes reflexions. Però tal com em deia un amic l’altre dia i vaig haver de donar-li la raó, no és difícil el consens sobre l’associació de “paraula” i “mentida”, sembla que vagen tan agafades de la mà com l’ou i la gallina. La paraula, “l’ús de la paraula”, permet explicar la realitat en uns termes tan relatius com vulga l’orador. “La història, l’escriuen el vencedors”, diu la dita antiga i l'afirmació semblaria vàlida si no fos perquè igualment, tant vencedors com vençuts, malden des de la seua posició per escriure-la, ells i no els altres; els primers per a fixar-la i els segons per a canviar-la i començar a guanyar-la.

I és precisament l’actual relativisme dels relats el que fa més mal. Els egipcis o els medievals, per posar només un parell d’exemples, esculpien en pedra la seua veritat perquè la creien i la volien tan eterna com el poder a què anava lligada indissolublement i exclusiva. Calgueren segles perquè l’home comencés a ser conscient de la falsedat d’una tal creença. Fou potser amb el Romanticisme que vam començar a superar aquella ingenuïtat. Escrivia Shelley en glossar, potser amb dolor però no amb rebel·lia, la descoberta de la ruïna d’una estàtua de Ramsès II:

“Em dic Ozimàndias, rei de reis.
Contempleu les meves obres, poderosos, i desespereu.”
Res no roman. Al voltant de la decadència
d’aquesta immensa ruïna, il·limitada i despullada,
l'arena llisa i solitària s'estén fins a la llunyania.

La reflexió, era però massa individual encara. Més que no pas per la paraula, més que no pas per la civilització, el sofriment del poeta era de caire individual. Els Shelleys podien admetre que les civilitzacions anteriors eren efímeres, necessàriament efímeres, fins arribar a la seua eviterna contemporaneïtat, no gaire feliç, certament, però encara construïda sobre bases sòlides, sobre tradicions i veritats poc vulnerables per més doloroses que poguessen aparèixer a la vista d’un poeta turmentat, víctima del seu temps.

La liquidació de la història, el final del discurs tradicional amb què les avanguardes van acarar el nou segle va liquidar definitivament la pedra amb què en altre temps s’havia esculpit la paraula-veritat. És llavors quan els valors comencen a fer aigua i són “definitivament” proscrits. El canvi de perspectiva ex-nihilo, l’optimisme i fins i tot l’arrogància amb què s’enceta aquest discurs demolidor de la tradició pot ser comprensible a la llum dels condicionaments històrics d’aquell moment. Les conseqüències que comporta, a més, el traspàs del pes civil des de la vella urbs a la metròpoli han estat a bastament estudiades i ens acaren a un relativisme mai vist en la història. La democratització del discurs, el dret universal a la paraula, ajudat pel creixement imparable de les tecnologies, no ens assegura la capacitat de generar els anticossos necessaris per a acarar la nova etapa en què la informació, la paraula, la veritat malviuen en un caos que no ens pot fornir cap vacuna contra els riscos de la mentida epidèmica.

Malgrat tot, allò que dol, el màxim engany és el sentiment de vacuïtat cada vegada més àmpliament compartit. No és la primera volta ni l’última que la humanitat, l'occidental si més no, viu en aquest estat, però aquesta vegada ens afecta de ple, i això ja no és literatura. Mentre les paraules continuen sent “alades fletxes que volen” proferides en totes direccions, la mentida serà cada vegada més difícil de copsar; cal, com tota la vida, que ens ajudem amb el domini i la interpretació del gest, d’un llenguatge menys “humà” que la paraula, per a guanyar una certesa cada vegada més boirosa. Ens diem “informats” i potser només som víctimes d’una distracció disfressada i omnímoda. Davant d’això, és explicable l’angoixa, l’spleen universal, l’agnosticisme empíric i experimentat que necessita homenatjar “la paraula” perquè continuem creient-hi. Altrament, en què podríem creure?

Sobre el XXI Homenatge a la Paraula, visiteu: http://alfonselvell.com/xxi-homenatge-la-paraula/

Inici del viatge

"Si sapigueres, però, en el teu interior, quantes penes t’ha reservat el destí abans d’arribar a la pàtria, et quedaries ací al meu costat, a guardar-me la casa." Això diu Calipso a Ulisses, però malgrat les seues paraules i la promesa de la immortalitat, cal salpar sempre i posar rumb cap a l'Ítaca que els déus hagen reservat a cadascú.