El Casal Cultural Jaume I de Pedreguer em va atorgar ahir el premi que porta el seu nom, representat per una obra de l’artista Ramon Pérez Carrió. A continuació del lliurament va actuar Abril, una cantant que ens va fer vibrar. No cal que diga com estic d’agraït per una distinció tan inesperada. Però anit vaig dir alguna cosa més que gràcies. Vaig dir això que segueix.
Bona nit. Abans que se m’oblide, vull donar les gràcies al Casal Jaume I per la distinció que m’atorga, ben important per a mi perquè soc un admirador de la seua activitat des de la fundació i, sobretot, del compromís amb el país i amb la llengua que ha guiat sempre les seues programacions. En situacions nacionalment difícils com la que patim ara, és quan es veu la utilitat i el sentit d’entitats com el Casal Jaume I de Pedreguer.
També vull donar les gràcies a tants amics i amigues que han vingut ací a títol personal o ostentant alguna representació, com ara la presidenta i els membres de la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencia, una entitat que m’estime tant.
També estic agraït al Casal perquè sempre, ací, m’he trobat a casa, no “com a casa”, “a casa”. Les presentacions de llibres i totes les activitats que hem vingut a proposar sempre han estat acollides com a pròpies. I sempre m’he trobat a casa també perquè ací he pogut recordar la meua part de pedreguero, que es pot calibrar en un 25%, tal ho he dit moltes voltes. Deu fer poc més o menys un segle, un jove Tomàs el Fuster, de Beniarbeig va vindre a Pedreguer i es va emportar la més guapa del poble, que era la Paquita Miralles, m’agüela. I no ho dic jo sinó que m’ho contava ma tia Tonica, germana de la interessada. Ací usem fonts directes i fiables, no com alguns. Per tant, gràcies al premi que em doneu, puc dir que em sent profeta a la meua terra i això, diuen que no és fàcil.
I he de parlar del guardó que m’atorgueu. Quan vaig rebre la notícia, va ser una filtració telefònica, abans de rebre la carta oficial, em va passar com aquell, en paraules de sant Vicent Ferrer, a qui va vindre “un gran tremolament”; durant uns minuts em van fallar les cames. Però després vaig acceptar que açò són coses que passen quan un ja s’ha fet vell. I davant d’aquesta circumstància ineludible sorgeix la temptació de fer un examen de consciència biogràfica.
Per tant, he de tornar a Pedreguer, a un record decisiu, que ja he contat moltes voltes i pregue que em perdoneu la mania de repetir-me, tan pròpia de vells i més encara de vells premiats. Hui és important que ho diga: en el record hi ha un topònim, Matoses, on la meua àvia tenia una terra i jo hi vaig anar, quan tenia tres o quatre anys, amb el carro i la burreta del veí dels meus avis. No hi he tornat mai més, però Matoses va lligat a la lectura del Tirant lo Blanc i a aquella famosa carta de Joanot Martorell al seu cosí Joan de Montpalau en què li diu: “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, ironitzava, Martorell; però aquella lectura em va fer associar per sempre la terra, la nostra, la més íntima i propera, i els nostres grans clàssics.
I no va ser casualitat l’ús del topònim, fa unes setmanes vaig saber, de la mà de l’admirat medievalista el doctor Abel Soler, que aquell Joan de Montpalau, cosí de Joanot Martorell, que va fer bodes sordes amb la cosina Damiata i després no s’hi va voler casar, era el senyor del castell de l’Ocaive, que el posseïa des de 1447, i que a la mort de Joana Escorna va esdevenir senyor de Pedreguer. Tenia sentit l’al·lusió de Martorell a Matoses, a la terra que posseïa ací el seu cosí. I d’això ve un dels grans amors de la meua vida, l’amor a la llengua a través de la nostra forma de parlar, la meua genuïna de Beniarbeig en companyia de la pròpia de Pedreguer que sempre va conservar la Paquita Miralles, una evidència que les llengües són com són i tenen maneres diverses i enriquidores de manifestar-se, per exemple també i molt especialment, en els textos dels clàssics, dels nostres, posem per cas, que ens són tan pròxims: Martorell, March, Corella, gent de la terra nostra, que compartim amb tots els nostres compatriotes i amb el món.
I sí, l’idioma, el nostre valencià, el català de tots, tal com deia Enric Valor, és a la base de les actuacions que avui premieu. Hi és també perquè el vaig descobrir com a llengua escrita als quinze anys, quan Franco ens l’ocultava. Va ser un fet extraordinari, per a mi. El seu estudi i la seua defensa han marcat la meua vida. Crec que quasi tot el que he fet, ho he fet per aquest idioma, i crec que tot el que he fet en la vida ha estat en aquest idioma nostre i arreu dels Països Catalans. Sí, diguem-ho fort, amb fermesa i sense por: per tots els Països Catalans. És la primera cosa que ens neguen els terraplanistes valencians que sempre parlen en castellà, i saben per què ho fan: perquè sabem i ells estan ben segurs també —més que nosaltres i tot— que la unitat és el nostre punt més fort. Diu Joan Fuster, sempre hem de tornar a Joan Fuster:
“La nostra realitat regional hi té el seu lloc, com la del Principat i la de les Illes.
Fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre, el País Valencià no desment aquest origen: més encara: «és» en tant que el perpetua en les seves concrecions locals.
Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans».
Voler-ho ignorar, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d’una comprensió sincera del «cas valencià». Un dels més lúgubres errors dels polítics indígenes del XIX i del XX ha estat, justament, d’haver desconegut la gravetat d’aquest punt. Això era tant com pensar, parlar i actuar d’esquena als interessos més primaris de la mateixa societat.
I dic jo: una de les més lúgubres obsessions del govern valencià actual i dels socis que li donen suport parlamentari i benzina per a l’odi és atemptar cada dia i cada nit contra els interessos més primaris de la nostra societat, entre els quals innegablement hi ha el reconeixement com a poble, tal com el definia Fuster i han corroborat més matisadament molts estudis posteriors.
Però no parlem “de política”, no voldríem parlar de política si no fora perquè política és tot. També és política el fet que fa molts anys, en plena batalla de València, al lloc on treballava de professor de francès i del I Pla Experimental d’introducció del Valèncià a l’ensenyament, l’anomenat Pla Barceló, vaig rebre amenaces per “catalanista”, “hi haurà hòsties”, recorde que em van dir, entre altres amabilitats. En aquell temps la violència i el terrorisme de l’extrema dreta va tindre episodis com la mort de Miquel Grau a Alacant i les bombes a Joan Fuster i a Sanchis Guarner, més tard també van assassinar Guillem Agulló.
Una conseqüència de tot allò i una sort de la vida va fer que jo aprovara unes oposicions de llengua i literatura catalanes i que iniciara una llarga etapa a Catalunya on vaig fer de professor, vaig aprendre tant com vaig poder i vaig constatar directament i en primera persona que la realitat nacional dels Països Catalans era tal com l’havia llegida als llibres. De tot això i de la coincidència de Matoses ha vingut tot. Tornem als orígens, a casa, carregats amb més experiència i amb les mateixes ganes de sempre de servir el País, de servir la nostra llengua i de servir els interessos més primaris de la nostra societat, del «cas valencià». És una voluntat ferma, una decisió insubornable. I com va dir un altre clàssic, el poeta Jordi de Sant Jordi, a l’hora de fer balanç puc dir amb ell “hai fait món dever ab tots los bons que em trob en companyia”, i això és el que continuaré fent també en endavant, fins que la vida m’ho permeta. Moltes gràcies per compartir unes aspiracions tan nobles i bones i per la vostra companyia d’aquesta nit.
