Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


diumenge, 22 de novembre del 2020

Parlant, la gent s'entén

 

Es va fer hora de parlar, vam parlar i ens vam entendre. Va ser ahir, a mitjan matí, quan el Bar La Placeta tenia gent però no tanta com a les hores punta. Amb una (prohibida) encaixada de mans, una (també prohibida) abraçada, uns somriures (sota les mascaretes respectives), unes paraules i ganes d’enterrar l'incident, Iván i jo vam resoldre totes les diferències que van esclatar en el decurs d’un suggeriment amistós i d’un malentès o un mal moment. Ara ja està tot oblidat.

I si tot el problema ja s’ha esvaït, m’agradaria tractar d’esmenar el mal que hagen pogut fer les meues paraules. Per això em ratifique en les primeres línies del que vaig escriure: La Placeta Bistro Bar —ara ho dic bé— és “un local net i nou i [té una] clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment.” Si a això afegisc que està regit per bona gent, el client, doncs, l’eventual client, ja sap el que ha de fer i farà el que crega convenient.

I on queda ara i ací el tema de la carta que va encendre la disputa? És secundari. Entenguem-nos, secundari en relació a la voluntat de parlar, d’entendre’s i de fer les coses bé i a gust de tots. El bar La Placeta —Iván i Dorys— i jo hem obert un camí de col·laboració i tant de bo que siga llarg, fecund i positiu. Tant de bo que siga com en aquella pel·lícula de Casablanca “el començament d’una llarga amistat”.

I de la qüestió del dret que tenim els valencians a trobar el nostre idioma en un lloc preferent de la publicitat, de la judicatura, de la sanitat i dels negocis, dels mitjans de comunicació, de les cartes dels restaurants… d’això parlarem un altre dia. Avui, per respecte a les circumstàncies, no toca.

7 comentaris:

  1. Eixes actituds, de rectificar, no més les fan persones honestes, i que lo que busquen en l'enteniment i l'empatia. Men al.legre per les dues parts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies.Jo també me n'alegre molt i sé que l'Iván també. Els dos vam respirar quan ens vam donar la mà.

      Elimina
    2. Grande Tomas Llopis...quanta falta fa gent com tu...el meu millor mestre..Gracies

      Elimina
  2. Hui en dia allò fàcil és castigar el personal per les xarxes. Allò de parlar cara a cara i, sobretot, rectificar publicament... Costa de trobar.
    Molt bé Tomàs. Heu donat bon exemple els dos.

    ResponElimina
  3. A Tomàs mai li trobarem una falta en la defensa de la nostra llengua, forma part del seu ADN.
    Tampoc li coneixem actituds despectives i intolerants cap a persona alguna.
    El seu escrit inicial només el podem entendre en el contexte d’una persona amable que es sent ferit com a persona i en allò que més estima. Les reaccions al seu escrit desborden les previsions, i l’enfrontament personal li dol mes que el despreci a la llengua. Per això resol el tema de l’unica manera que saben fer-ho les persones de trellat, amb la paraula i la humilitat que dignifica la constància.
    Amic, company, no esperàvem menys de tu.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Joan Antoni. Certament, les reaccions en un i altre sentit han superat totes les expectatives, però hi havia el desig per ambdues parts de parlar i d'entendre's, passat el moment fatídic, i així ho hem fet.
    Joan Fuster va escriure: "Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics." I tenia raó una volta més el Savi de Sueca, però li va faltar afegir: "i també el primer que us aplaudiran els vostres amics". Moltes gràcies per fer-ho, amics.

    ResponElimina