Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


diumenge, 22 de novembre de 2020

Parlant, la gent s'entén

 

Es va fer hora de parlar, vam parlar i ens vam entendre. Va ser ahir, a mitjan matí, quan el Bar La Placeta tenia gent però no tanta com a les hores punta. Amb una (prohibida) encaixada de mans, una (també prohibida) abraçada, uns somriures (sota les mascaretes respectives), unes paraules i ganes d’enterrar l'incident, Iván i jo vam resoldre totes les diferències que van esclatar en el decurs d’un suggeriment amistós i d’un malentès o un mal moment. Ara ja està tot oblidat.

I si tot el problema ja s’ha esvaït, m’agradaria tractar d’esmenar el mal que hagen pogut fer les meues paraules. Per això em ratifique en les primeres línies del que vaig escriure: La Placeta Bistro Bar —ara ho dic bé— és “un local net i nou i [té una] clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment.” Si, a això afegisc que està regit per bona gent, el client, doncs, l’eventual client, ja sap el que ha de fer i farà el que crega convenient.

I on queda ara i ací el tema de la carta que va encendre la disputa? És secundari. Entenguem-nos, secundari en relació a la voluntat de parlar, d’entendre’s i de fer les coses bé i a gust de tots. El bar La Placeta —Iván i Dorys— i jo hem obert un camí de col·laboració i tant de bo que siga llarg, fecund i positiu. Tant de bo que siga com en aquella pel·lícula de Casablanca “el començament d’una llarga amistat”.

I de la qüestió del dret que tenim els valencians a trobar el nostre idioma en un lloc preferent de la publicitat, de la judicatura, de la sanitat i dels negocis, dels mitjans de comunicació, de les cartes dels restaurants… d’això parlarem un altre dia. Avui, per respecte a les circumstàncies, no toca.

divendres, 20 de novembre de 2020

Si més no, iguals que els residents anglesos

 


Bar La Placeta. Pego
Nota imprescindible per a abans de llegir l'entrada:
Avís important de rectificació: acabem de rebre per un intermediari una telefonada de l'establiment demanant disculpes per la mala resposta. Hem quedat que parlarem i espere que redreçarem les relacions. Per la meua part no he volgut altra cosa. Pregue que ho tingueu en compte a l'hora de valorar els fets. No he suprimit l'entrada perquè ha suscitat molta polèmica i la retirada podria perjudicar l'establiment, cosa que no desitge. Gràcies.


Anit, Xaro i jo vam sopar al Bar La Placeta de Pego. La vetlada prometia ser interessant: bona companyia —l’habitual dels dijous—, un local net i nou i clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment; res no feia pensar que tot s’espatlaria en un moment, el moment en què Iván, el propietari, ens va portar la carta i jo vaig veure que només estava escrita en castellà i en anglès.

Li ho vaig fer notar. El diàleg va anar així, en són testimonis tots els de la taula:

—Home, t’ho dic, amb voluntat d’ajudar, ara que tens l’establiment nou, sense intenció de molestar-te: que els anglesos estiguen millor tractats ací que nosaltres…

Em va tallar la frase:

—Millor tractats? Per què?

—Tens la carta en castellà i en anglès. I nosaltres els valencians no tenim carta?

Jo esperava una resposta més empàtica, una complicitat mínima, una disculpa amable tenint en compte qui era el client, però no. Sense pensar-ho, Iván em va amollar:

—És lo que hi ha. I a qui no li agrade, ja ho sap.

Ens va deixar estupefactes. Xaro jo no ens vam alçar de taula per respecte a la companyia. Vam continuar sopant, anunciant amb veu clara la publicació d’aquest escrit, sabent quina mena de persona regentava l’establiment i que era l’última volta que hi posàvem els peus, si més no jo.

Però el fet que un client deixe d’anar a un lloc és un detall imperceptible, insignificant i no mereixeria aquestes ratlles, passa cada dia a tot arreu. Allò que és important és el sentit i la intenció de la resposta: “els valencians com a tals no tenim dret a una carta en el nostre idioma, qui en té són els anglesos i els castellanoparlants, els valencians que parlem el nostre idioma no. Així de clar i de contundent”.

És clar que estem parlant d’un negoci privat on l’amo pot fer el que vulga i l’eventual client també. Però la qüestió és més profunda: com a valencians que parlem un idioma tan important com tots els altres —cal remarcar-ho sense complexos—, que a més és el nostre, estem disposats a renunciar-hi? En favor de què o de qui? Quin benefici ens reporta haver de canviar d’idioma a l’hora de llegir una carta? Estem disposats a acceptar-ho sense piular? Aquest és el valor que ens donem nosaltres  mateixos i al nostre idioma? És això “lo que hi ha”?

Torne a insistir amb voluntat constructiva: un detall amb el client com ara atendre’l, per escrit, en el seu idioma o com a mínim mostrar la voluntant d’intentar-ho no faria gens de mal a l’establiment i molt de bé a la societat i a l’idioma que usem cada dia. Ho veiem fer amb molts residents estrangers, per què no amb nosaltres mateixos?