Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 21 de juliol del 2021

Quan la palmera suporta el vendaval




Fa uns dies parlava d'aquest poema i de com vaig enregistrar aquestes imatges. Per si us ve de gust.


XIV


Quan la palmera suporta el vendaval,
despentinada en el seu vinclament,
capriciós, incomprès i voluble,
la solitud és visible de lluny.

Home ferit, presoner terra endins.
Fondes arrels fugen a l'infinit
tímidament, cercant amagatall
al mateix lloc on s'enterren els morts.

Demana calma el seu alt pensament,
afortunat d'esquivar l'intangible
malson sonor com una nit d'hivern.

Però el crit prové de la impotència,
de la mirada, de saber el dolor de
quan les palmeres suporten vendavals...


(De Palau de cendra. Barcelona. Columna, 2000)


dimecres, 14 de juliol del 2021

Saben el que fan, les palmeres



Quan dilluns passat, finalment, vam tallar la palmera, vaig sentir com mai que la meua vida havia entrat en una etapa nova. En realitat en vam tallar dues, de palmeres; però l’altra, que també m’ha acompanyat tota la vida, sempre al costat de “la” palmera, no havia tingut la sort d’arribar als més de vint metres d’alçada, ni d’assolir el grau d’icona, de punt de referència per als qui venien a La Caseta de Blai i per als milers de transeünts que circulen cada dia per la carretera que va d’Ondara a Orba.

La palmera havia arribat a un vinclament espectacularment perillós. Nonagenària ja, cada any oferia menys resistència a la llei de la gravetat, era objecte de molts comentaris i centre d’interès dels experts que n’avaluaven constantment la salut. Deien que estava sana però no podien assegurar que resistiria, com fins ara, tots els vendavals que estan per venir. Als oasis i als palmerars -m’explicaven- les palmeres altes i velles, sanes o malaltes, acaben caient senzillament per a deixar lloc a les jóvens que van creixent a la seua vora. Així és la llei per la qual es regeixen, segurament sense dolor ni tristesa.


La meua veïna, de més edat que jo, es planyia, després del fet, que li costava de mirar cap al buit on la palmera s’havia enlairat tota la seua vida. A mi, que em va correspondre prendre la decisió de tallar-la, el dolor em venia de lluny, temia l’hora, temia el moment dràstic en què havia de truncar un creixement ininterromput des que el meu avi la va plantar amb la meua mare de pocs anys aguantant dret el plançó, agafant-lo pel plomall. De llavors ençà, cinc generacions de la meua família ens hem criat a la seua ombra, cinc generacions hem viscut de moltes maneres contemplant-la. Al llarg dels anys i de tan dilatada nissaga passen moltes coses i tothom, en moments bons i en moments amargs, crec que hem tingut com a icona o com a tòtem, conscient o inconscient, la palmera, el nostre pal de paller simbòlic.

Fa anys, vaig començar a acomiadar-me’n. “Quan la palmera suporta el vendaval” és un poema del meu llibre Palau de cendra. Moltes voltes havia vist aquesta escena. L’hivern passat, ara que un qualsevol du un mòbil a la butxaca, vaig filmar un minut d’aquelles envestides del mestral ferotge i el ball perillós de les altes i despentinades palmes. Encara no sabia que potser era la darrera batalla que lliuraven. I quan em van dir la data fatídica de la tala, vaig estar uns dies, a hores i llums diferents, fotografiant la palmera que ja tenia els dies comptats. En fotografiava el conjunt, amb la casa, l’entorn i Segària o el Cavall Verd al fons, aquell tronc que s’elevava i aquelles palmes tan altes, serenament obertes a la llum. Però sobretot vaig fotografiar la inclinació perillosa, l’angle creixent que l’havia sentenciada.

Em van explicar els tècnics que l’operació era difícil, que s’havia de fer amb una grua. La nit de la vespra vaig dormir poc, confiava en els operaris i sabia que m’havia de limitar a contemplar el seu treball i a fotografiar-ho tot, era una manera d’obligar-me a no perdre detall de res. A l’hora prevista, poc més o menys a dos quarts de set, arribaren el giny gegantí i els operaris. Fets els preparatius, un dels hòmens, equipat amb tot el que li calia, s’enganxà a la grua i començà a pujar fins a la corona de la palmera, passà al seu voltant, per sota, una cinta gruixuda i potent i la penjà al ganxo de la grua. Després començà a baixar fins a més o menys la meitat del tronc i, amb la serra mecànica, li féu un tall molt profund, però no serrà la soca del tot. 
Des d’en terra, jo encara vaig pregar una clemència impossible, ja era tard. Llavors la grua començà a roncar, la corona s’alçava, tota la palmera es redreçava, vencia la inclinació fatídica, formà un angle quasi recte amb la terra, tingué un darrer moment de glòria i vaig sentir un espetec. L’engany quedà al descobert, mitja palmera, brandant brandant, començà la davallada fins a tocar terra i quedar immòbil, estesa al llarg del camí.


Una estona més tard, finits tots els treballs, vaig mirar cap al no-res, cap al buit. No m’hi podia acostumar. Els talls encara dolien. Em pesava també molta història, moltes històries. Alguna cosa, però em reconfortà. Fa uns vint anys, potser trenta, la meua dona i jo vam plantar dues palmeretes  davant la vella palmera, perquè li feren companyia o perquè ens en feren a nosaltres, al nostre somni d’una vida harmoniosa a la Caseta de Blai. Durant tots aquests anys les hem cuidades, han crescut sense adonar-nos-en, a una li han eixit tres braços al voltant del tronc principal, l’altra diríem que gaudeix de la seua soca única i poderosa. Totes dues eren part secundària d’un tot i de sobte les he vistes altes, boniques, jóvens i protagonistes, amb futur. Saben el que fan, les palmeres.

dissabte, 20 de març del 2021

Exigent

 

Només es pot ser legítimament exigent en tant que hom haja estat abans autoexigent.

dimarts, 9 de març del 2021

Sobre llengües i nacionalitats

 
Avui s'ha debatut al Congrés de Diputats una proposició no de llei sobre les llengües de l'Estat que demanava el compromís de l'Estat en el respecte a totes elles, posar fi a les discriminacions i especialment a la imposició legal exclusiva del castellà en la normativa estatal. Dit d'una altra manera i cite de memòria, els "espanyols" tenim l'obligació de conèixer el castellà i el dret a saber les altres llengües "pròpies", l'adjectiu ja és prou eloqüent: pròpies que no tenim obligació de conèixer, mentre que el castellà ens és propi per imposició i per tant per obligació. En fi, el tema és massa conegut per a estendre'ns ara a tractar-lo.

El cas és que l'esmentada proposició no eixirà endavant, per culpa dels vots en contra de VOX, PP, Ciutadans i PSOE (que per això també és espanyol). És a dir que els que tenim una llengua naturalment "pròpia", que no siga el castellà, seguirem discriminats.

I precisament avui, llegint la Correspondència  de Joan Fuster amb Vicenç Riera Llorca (exiliat a Mèxic), em trobe una carta de l'escriptor català datada el dia 3 de desembre de 1950 (fa més de setanta anys!) on diu això. Copie literalment:

"A Mèxic, un grup d'exiliats castellans —o de parla castellana— edita una revista político-literària, l'equivalent castellà de LNR (La Nostra Revista); els editors propugnen el reconeixement de les diverses nacionalitats de la península i en tracten els problemes amb bastant comprensió, encara que conserven més prejudicis dels que creuen tenir i de la missa no en saben ni la meitat —una certa bona voluntat— i fan la publicació més decorosa, en tots els aspectes, dels exiliats de llengua castellana. Darrerament, alguns dels seus redactors, socialistes independents que veuen amb simpatia la política de LNR, han manifestat el desig d'entaular converses amb nosaltres. La invitació ha estat feta d'una manera vaga, però insistent. Nosaltres esperem que ens precisin un xic més el que pretenen. Diuen que ens hauríem de posar d'acord per a un treball conjunt. Sembla que accepten la idea de la unió dels Països de Llengua Catalana i que, vist que LNR no és una revista de catalans, sinó de valencians, balears i catalans, ells deixarien de considerar  València i les Illes —com ja havien deixat de considerar Catalunya— camp d'acció seu. A canvi de què? No ens ho han dit encara i jo no tinc gaire pressa a saber-ho. De totes maneres, us he de confessar que aquest intent d'aproximació —tot i que l'acullo amb recel— em plau i el considero un petit èxit." (Joan Fuster. Correspondència. Vol. 15, pàg. 183-184)

De manera que fa més de setanta anys les coses estaven així. Però allò que em sobta d'ara no són els vots dels partits que van guanyar la guerra i van enviar els perdedors al paredó, a l'exili o al silenci, i les llengües a la paperera; sinó el vot dels hereus d'aquells vençuts que avui han votat amb els vencedors en   contra de l'ideari dels seus avis, que ho van donar tot per la llibertat i la democràcia.  


dilluns, 8 de març del 2021

Sobre Fuster i el feminisme


Diu el mestre: "Els prejudicis pesen més que les lleis." A la qual cosa podem respondre: sí, però les lleis, si es compleixen, tenen un poder "educador" capaç de vèncer els prejudicis. Ara, dependrà de les lleis i dels "pre-judicis" del legislador—que també és fal·lible—, que la humanitat avance, o no, cap a una equitat desitjable.

Gràcies, Isidre Crespo Redondo per oferir-nos aquesta lúcida —com no podia ser d'altra manera— reflexió de Joan Fuster (http://elramellet.blogspot.com) sobre el feminisme, a partir de la qual jo m'he permès "assajar-me" mínimament i modesta.

dissabte, 27 de febrer del 2021

El cava que vaig beure i els pastissos que em vaig menjar


 Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F. Aquell curs 80-81 treballava a l’IES Francesc Ribalta de Solsona i n’era el secretari. El 23F feia quatre dies que havia nascut la meua filla en una clínica de Manresa i aquella vesprada, després de dinar, tornàvem a casa, a Solsona, amb la xiqueta. Abans d’arribar-hi vaig passar per l’Institut per si calia signar algun paper i un company, crec que el Flavià Sanfeliu, em va fer un comentari: “uns paios han entrat al Congrés de Madrid i sembla que hi ha hagut trets”. La notícia no em va alarmar, vaig pensar que era cosa d’algun d’aquells aldarulls propis del temps que corria, però en cap cas vaig creure en res de molt greu.

Vaig deixar la família a casa i vaig anar a la pastisseria Massana, una de les millors del món en la meua modesta opinió, i vaig comprar pastissos i cava. En acabar les classes esperava a casa els companys de l’Institut: la Maria, la Nuri, el Pedro, l'Andreu, l'Àngel, el Joan, l'Anna Maria, la Marta, etc. A l’hora convinguda, la gent va anar arribant i va començar la festa, tothom estava molt content amb la nova “neboda”, érem com una família, aquell grup de professors. Però faltava un company, l’Andreu, que havia tingut un compromís i arribà a les nou de la nit, ens va informar del que passava i ens va deixar glaçats. Xaro i jo, amb una xiqueta de quatre dies, ens dèiem allò de “una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena.” Jo me la imaginava "passant la carena", vestida amb aquell camisó llarg que tenia, amb la xiqueta al braç, a llum de la lluna. La nit devia ser molt freda i ventosa. Vam posar la tele: feien “300 millones”, no l’informatiu habitual. Vam telefonar a la família, el cunyats, a València ens informaven que qui no hi cremava papers intentava fugir sense saber ben bé com ni cap a on. Vam anar a veure mossèn Ferran, de qui ja he parlat a Contra les aulesel director de l’Institut que vivia enfront, i ens va dir que a l’endemà tot estaria resolt. Era un savi sempre ben informat a pesar que no tenia ni telèfon. Una hora després, vam escoltar per ràdio el president Pujol que va dir més o menys aquelles paraules que ha glossat La Trinca: “Tranquil, Jordi, tranquil. És la guàrdia civil.”
La resta ja se sap, o potser no. El monarca no ens va dir reI de nou. De fet, molts detalls encara formen part del secret dels documents classificats. I ahir vaig llegir al llibre Matar Joan Fuster (i altres històries), de Francesc Bayarri, un capítol relacionat amb el tema que parla d'un cert home del maletí, que suposadament va entrar aquella nit al congrés de diputats i en va eixir tranquil·lament. Després diuen que va viure als Estats Units. Què hi havia en aquell maletí? Sense dubte informació més interessant que la que va dir el rei en aquella famosa al·locució.
I en el pla personal, si van mal dades -cal no descartar res-, sempre podré adduir que "Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F".

Fuster


Crec que ja ho he dit més d’una volta: a totes les cases deuria haver-hi sempre un fuster a mà.

dimecres, 24 de febrer del 2021

Ciència i ideologia


Des de la ciència es pot arribar a la ideologia. Des de la ideologia, difícilment es pot arribar a la ciència.

dimecres, 10 de febrer del 2021

Un consell que ara fa cinc-cents anys

 


Enguany se celebra el 500è aniversari del començament de la Guerra de les Germanies,  una efemèride que, tant de bo m'equivoque, els valencians potser no celebrarem amb la solemnitat merescuda, que és molta.

Siga com siga, convé recordar que un dels motius del conflicte —n'hi ha uns quants més— fou l'aspiració dels artistes i menestrals a entrar en el govern de la ciutat de València. Ho van aconseguir per primera vegada a l'elecció de jurats de 1520. El 28 de maig de l'any següent, dies després de la votació d'aquell any —cal recordar que els càrrecs es renovaven anualment—, Jaume Ros, jurat en cap, que també va arribar a ser capità general de l'exèrcit agermanat, pronuncià un discurs davant el Consell en què va ressaltar la responsabilitat de l’ofici de jurat i les obligacions dels consellers, i els recomanà:

 “Deliberar les coses que us seran proposades, havent memòria del passat, sciència del present, prudència en lo sdevenidor, e així sereu prudents e savis en deliberar, madurs e justificats en consellar, ferms e constants en perseverar en vostre consell...”

Llegint aquesta nota, he cregut que era una bona lliçó de prudència. Ara, en temps de titulars en lloc de discursos, d’opinadors professionals i d’imitadors dels opinadors professionals, sembla que no val res l'art de deliberar, és a dir de "pesar les raons" de les llurs opinions ni de calcular-ne l'abast prou honestament. Per això ens convé recuperar les paraules d'aquell governant que parlà amb saviesa. 

Acabada la guerra, Jaume Ros, que aconsellà tan bé, fou condemnat a mort i a la confiscació de tots els seus béns. Germana de Foix i la causa dels mascarats que representava fou implacable amb la Germania. La justícia no sempre és justa amb les paraules sàvies ni amb qui les diu.

dimecres, 27 de gener del 2021


"Forma part de la 'correcció política' saber quan s'ha de ser 'políticament incorrecte'. " (Joan Fuster, apòcrif)

Altrament hom serà "incorrecte, políticament".