Quique Dacosta, sense prejudicis

No conec personalment Quique Dacosta, les tres estrelles Michelin que ostenta el seu restaurant m'imposen un gran respecte i m'inhabiliten per a escriure sobre el seu reconegudíssim art culinari, però els qui han tractat aquest pretigiós cuiner parlen d'un xicot llest, amable i molt solidari que, havent arribat al cim, no ha oblidat els seus orígens humils. "Sóc un fill de la fam", afirma en una entrevista a El País publicada el passat 16 de desembre. I continua: 
"Vaig arribar a Dénia amb 14 anys i mig i em vaig posar a escurar plats. Sóc de Jarandilla de la Vera (Cáceres) y vaig aterrar amb la meua mare al barri de pescadors. Mirava per les finestres i veia gent penjant peixos als estenedors, assecant pops i tonyines, parlant en valencià... Era com haver-me'n anat a l'exili. Estava en un altre país."
Amb quina naturalitat més encomiable explica aquest senyor això que molts polítics i tertulians mediàtics espanyols no reïxen a explicar i fins i tot trabuquen barroerament. És evident que una persona d'Extremadura, sense prejudicis ni conceptes previs, ha de trobar-se tan a l'estranger al barri mariner de Dénia entre gent que parla valencià, com a Marsella o a Liorna envoltada de mariners que parlen francès o italià. Les llengües són, en primer lloc, manifestacions de realitats, maneres d'explicar-les i de viure-les; però com a producte humà que són, no poden defugir la condició d'armes llancívoles que refrenden la famosa frase que Hobbes va prendre de Plaute: "Homo homini lupus est".