Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dissabte, 18 de març de 2017

"El carrer de la Pau". La meua contribució fallera d'enguany.

El carrer de la Pau. Pego
La falla la Font em va demanar de participar enguany en el seu llibret amb un article sobre el carrer on visc des de fa molts anys, el carrer de La Pau, i heus ací el resultat que vull compartir amb qui en tinga gust.



Carrer de la Pau


Pocs carrers al món poden vantar-se de tenir unes nits a l’any en què sembla que la lluna plena isca només per a ells. Enfilada amb la ratlla imaginària que abans, quan totes les dones agranaven els carrers, limitava el tros que pertocava a una veïna i a la d'enfront, la lluna es mostra gran, allà lluny, allà baix, a la mar; i quan comença de pujar, seductora, escampa  la llum sobre els ulls lluents de l’aigua que inunda la terra baixa i, amb el seu embruix, sembla que done més pau al carrer de la Pau.
El carrer de la Pau és enganyós, pareix pla però té dues vessants, com qualsevol carrer rellevant, i una prolongació moderna. Això es veu, per exemple, quan plou, llavors l’aigua del carrer “de tota la vida” es distribueix més o menys equitativament: una meitat va cap a la Replaceta, com si volguera anar sense poder cap al centre del poble, i l’altra cap a l’Alter de Pau i allà s’ajunta amb la que comença a davallar per la prologació moderna o es desvia per l’Avinguda de Fontilles. Siga com siga, l’aigua pluvial del carrer de la Pau és com la gent que l’habita, que no som centre però tampoc no som perifèria i barregem dues vocacions: una d’urbana i una altra de forana. Unes voltes mirem cap endins i les altres cap enfora.
I no us penseu que aquest carrer aspira a ser un carrer alt com el carrer Major o el carrer Alfonso, no. Ell sap quina és la seua posició, és massa nou, té massa poca tradició. De la mateixa manera que les persones arribem  a la geografia urbana per naixença, per matrimoni, per migració o per circumstàncies diverses, sempre amb la pel·lícula començada, els carrers també naixen amb els pobles començats. D’això, se n’escapen ben pocs, només els fundacionals i encara gràcies.
Per les notícies que ens arriben, el nostre carrer es va obrir cap a l'inici del segle XX sembla que amb el nom d’Alfons XIII. Devia ser llavors considerat un bon carrer, forà però ample i ben ventilat, de llauradors però nou i obert a la Marjal fins a la mar que devia ser tant com dir que mirava cap a la terra promesa. La primera referència documental del carrer de la Pau que trobem a l’Arxiu Municipal és de 1924, quan feia un any del cop d’estat de Primo de Rivera, en un moment polític molt convuls a causa dels desastres militars espanyols en la guerra del Marroc i d’una societat desmoralitzada invocant la pau com a un desig àmpliament compartit. El cas de Pego no és únic ni de bon tros, molts pobles espanyols van batejar un carrer amb aquest nom. Però si hi ha un indicador de la història política d’un poble, aquest és el nom dels carrers; la II República necessitava proclamar els ideòlegs il·lustres i Pablo Iglesias, mort el 1925, va donar nom des del dia 21 d’abril de 1931 a aquest carrer on van viure els alcaldes Juan Nadal Almela i  Aquilino Barrachina. La dictadura de Franco va invocar novament el nom de La Pau —segurament pensant en “la seua”— i així es diu el carrer fins al dia de la data. Cal fer constar que la normalització del nom ha estat ben costosa a pesar dels esforços de la majoria de governs municipals ocorreguts des de la mort del dictador gallec. La secular petja castellanitzadora ha marcat la dicció de molta gent d’edat que encara, de forma cada volta més residual, coneix aquest carrer amb el nom de “La Pas”.
El carrer de la Pau no és fotogènic, hi ha poques fotografies publicades, la majoria són preses des de la Replaceta i el nostre carrer hi apareix només i en el millor dels casos com a decorat llunyà i mig difuminat per un excés de llum al cel de la foto. Altres carrers són pas obligat de processons o de desfilades festives, de protagonistes fotografiables, el carrer de La Pau es limita a escoltar de lluny la Banda de Música quan toca a la Replaceta o quan va per un altre carrer immediat acompanyant falleres o moros i cristians. Siga com siga, les imatges antigues que hem pogut trobar mostren cases suposadament de llauradors més o menys acomodats, amb planta baixa i una cambra superior; un perfil urbà alterat de fa temps per alguns blocs de tres o quatre pisos construïts a partir d’aquells anys seixanta en què molta gent va començar a pensar que es vivia millor en un apartament que en una casa gran i “de poble”. Tot i que les imatges no ho mostren, se sap que cap a mitjan carrer hi hagué inicialment un magatzem de taronges i part d’aquell solar va ser més o menys a partir dels primers anys de la República la primera cotxera dels Autobusos La Amistad. 
També, fins al creixement urbanístic dels primers anys del segle actual, els bancals i una era ocupaven la zona de l’Alter de Pau que ara és la part moderna del nostre carrer. Sembla que no hi ha res més a destacar si no parlem de les persones, però qui signa és d’aquells que ha arribat ací fa quatre dies, com qui diu, i no pot sentir-se objectiu en aquest punt.
I parlant de persones, en algun temps els carros i més tard els tractors passaven per ací per a anar “a defora”, els viatgers esperaven xarrant i fumant l’hora d’eixida dels autobusos, cobradors i xofers feien maniobrar aquells vehicles primitius sorollosos i desmanegats que podien semblar confortables i tot per a qui estava acostumat a anar amb carro. El carrer de la Pau devia ser llavors un carrer ben animat a les primeres hores de la matinada. Però també els dies i les nits d’estiu devien ser escenari de la més pura conxorxa del veïnat, els treballs del camp que es completaven a casa al voltant d’una taula com descorfar o despellorfar havien de donar vida al carrer, i el fet de compartir amb la veïna una part de la collita de verdura era un detall de germanor de tota la vida que encara ara s’agraeix. Més tard ja va venir la televisió i els primers aparells convocaven el veïnat a veure tots junts Galas del sábado i com cantava Fulleraca, per posar un exemple il·lustre. Afortunadament, encara ara perviu alguna tertúlia estival al carrer com a testimoni de tanta gent que ha hagut de suportar sense més recursos que els naturals les caloroses nits estiuenques de Pego. 

Conten i no acaben, finalment, que sempre hi ha hagut molts xiquets en aquest carrer. Els mateixos informadors, de totes les edats, vull dir de totes les edats avançades, diuen que era habitual anar a fer harca contra els del carrer Portelles, anar a fer maldats pel terme i jugar al carrer a tots els jocs imaginables. Córrer i jugar des que era hora d’eixir d’escola fins a hora de sopar, quan la lluna es mostrava per la mar i les mares cridaven a taula. Aquells xiquets de totes les edats creixien al seu temps i són la història d’aquest carrer. Sempre, des dels primers anys del segle XX,  la roda de la vida els ha portats a viure tota la vida ací o a marxar a fer-se amb un altre veïnat, però siga com siga, al carrer de La Pau, qui se’n va i pot, torna; i si no pot, sempre queda l’esperança i l’evidència que algun descendent vinga a viure a casa de l’avantpassat que, com ell ara, en algun temps veia eixir la lluna plena des d’allà lluny, des d’allà baix, des de la mar, eixint expressament per a emmirallar-se en els ulls lluents de l’aigua i il·luminar els jocs i les fantasies de qui té el privilegi de viure en un carrer que la lluna visita com no en visita cap altre.

dijous, 16 de març de 2017

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.
Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:
“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”
Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.
I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:
“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”
I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:
“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]
Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”
I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:
“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]
La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”
I acabe. Vostès reconeixeran amb què:
“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”
Moltes gràcies.
Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."

dissabte, 4 de març de 2017

Experimentar amb el llenguatge poètic

Avui he fet de jurat en un premi de poesia i, davant un poema d'aquells que Josep Pla definia com a obra feta a mitges entre el poeta i el linotipista, més o menys un poema fet de "paraules en llibertat", un membre del jurat n'elogiava les virtuts perquè —deia— li agraden els experiments amb el llenguatge. D'acord, potser a mi també, però "l'experiment" que teníem davant nostre podria haver-lo signat un poeta de fa cent anys. Cent anys! En cent anys el telèfon, el cinema, la premsa, la locomoció... han canviat molt i més que canviaran. Si la poesia encara ha d'experimentar com ho feien Marinetti o André Breton això són només exemples il·lustres, tinc la impressió que alguna cosa no va a l'hora.

dilluns, 19 de desembre de 2016

La il·lusió de cada dia

Anit, me n'hauria anat ric a dormir, si no hagués estat perquè vaig comprovar el cupó dels cecs que havia comprat el passat divendres.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Abans bizantins que catalans

El passat divendres, dia 21, a la Casa de Cultura de Pego, vaig tenir la sort de compartir taula i micròfon amb Ferran Garcia-Oliver a propòsit del seu llibre Valencians sense ADN, guanyador del darrer Premi Joan Fuster d’assaig. La sala era plena de gom a gom amb un públic molt receptiu i crec que sorprès per la novetat de les tesis exposades a l’obra guardonada.


Bàsicament, explicava el professor Garcia-Oliver que el nucli essencial del seu treball és la contraposició de dos relats excloents entre si sobre l’entitat i la història del País Valencià; el primer emmarcat en el context federal de la Corona d’Aragó on el Regne de València gaudia de lleis i d’institucions pròpies i es relacionava i es reconeixia amb Catalunya “per parentiu” però també per interessos compartits; i el segon, progressivament dominant, que tracta d’anul·lar l’anterior i estableix Espanya com a únic i exclusiu espai de referència i de reflexió, dins el qual la tradició històrica del País Valencià queda diluïda i fins i tot silenciada.


El plantejament, fet d’una manera molt rigorosa i amena, repassa, analitza i comenta ambdues tradicions historiogràfiques i posa a l’abast del lector tots els arguments, els mètodes i els problemes a què s’han enfrontat els historiadors al llarg del temps i destaca el fet decisiu de la publicació de Nosaltres els valencians, on Fuster dinamita els discursos especulatius i idealitzants d’un i altre bàndol i s’acara a la seua pregunta “què son —que som— els valencians?" amb criteris tan objectius com li fou possible i enceta i proposa el progressiu augment d’estudis sobre el País Valencià que permeten una visió més exacta del tema, contra la qual s’han alçat veus que, sense abandonar l’acientifisme tradicional, han defensat un relat anticatalanista, eminentment proespanyol i molt sovint de caire violent.
Valencians sense ADN és, a més, un llibre ben escrit que se serveix de l’humor i la ironia per a retratar personatges i opinions mancades de base científica:



“La tradició oral dels pobles, deia el catedràtic d’història antiga [Julián San Valero, un dels màxims adalils de l’anticatalanisme], pot remuntar-se a dos o tres milions d'anys d’antiguitat. Cal tenir molta fe per a creure-s'ho un, però qui sap si Lucy, la pitecantropa, no deixà anar algun vagit precursor del valencià”(pàg. 85)

"'Se puede afirmar sin posibilitat de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaume I', amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d'haver demostrat res de res. 'fenómeno de reconquista'!, és el màxim a què podia arribar un llenguatge flatulències, mancat per complet de substància teòrica.”(pàg. 121)



Acabat l’acte de presentació, vam compartir taula i aliments amb gent de l’Associació Cultural Atzaïla, organitzadora de l’esdeveniment; i durant la tertúlia coincidíem a lamentar les immenses dificultats que tindrà aquest llibre per a arribar al públic a què va destinat; fins i tot algú va expressar dubtes seriosos sobre el grau d’acceptació que tindran les tesis de Valencians sense ADN entre el valencianisme polític actualment més o menys al poder. Estan disposats els nostres protagonistes polítics a acceptar que els dos relats de què parlàvem més amunt necessiten excloure's entre si per a sobreviure? I en cas afirmatiu, quin grau de valor se’ls ha de suposar per a poder estar segurs que, vinguda l’hora, darrere les necessàries reivindicacions econòmiques hi ha també un projecte de País? Quin?

dissabte, 8 d’octubre de 2016

He tornat a l'IES "Enric Valor" amb motiu del 9 d'Octubre


Content d'haver pogut participar en la commemoració del 9 d'Octubre, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'IES Enric Valor de Pego. En la meua intervenció he glossat la festa que celebrem, a partir de la consideració de cinc dates:

  • 9 d'octubre: data de naixement del Regne de València. Per voluntat del rei Jaume I, dotat de lleis i institucions pròpies i federat amb la resta de regnes de la Corona d'Aragó.
  • 25 d'abril de 1707: Batalla d’Almansa. Començament de la derrota i final a Barcelona l'11 de setembre de 1714, on van morir molts valencians que s'havien anat replegant en la lluita contra Felip de Borbó. Curiosament, és un fet únic que al País Valencià no hi haja cap carrer dedicat a Felip V —el vencedor de la guerra—, i molts dedicats a l'Arxiduc Carles, a qui valencians i catalans vam defensar heroicament i majoritària. La brutal repressió borbònica va anar acompanyada de la "Nova Planta": "por justo derecho de conquista" —els perdedors som territori conquistat— a la crema de pobles i ciutats, cal afegir que van quedar abolits els drets, les lleis i les institucions de què gaudíem des de la nostra fundació com a poble.
  • 14 d'abril de 1931: la II República reconeix el dret d'utodeterminació de les nacions de l'Estat Espanyol. Catalunya proclama el seu Estatut d'Autonomia però el País Valencià no hi arriba a causa del cop d'Estat feixista del general Franco.
  • 6 de desembre de 1978: promulgació de la Constitució espanyola. Una constitució que és una nova "nova planta" per tal com ignora deliberadament tota la història anterior a la II República i no reconeix els drets històrics que els valencians —juntament amb Catalunya, Aragó i les Illes— vam perdre arran de la Guerra de Successió. Una Constitució que descafeïna les nacions històriques, les iguala a altres regions de l’Estat, les anomena "comunitats autònomes” i els prohibeix la federació per tal que —sense dir-ho expressament— els Països catalans no puguen recuperar la històrica organització política federal amb què el rei Jaume ens havia constituït.
  • 1 de juliol de 1982: un Estatut d'autonomia súbdit de la Constitució, ple de concessions en matèria de llengua, de símbols i en definitiva d'autogovern, les conseqüències de les quals encara patim i enguany denunciem especialment pel que fa al finançament i les infrastructures.

En conclusió:
  • La commemoració del 9 d'Octubre no pot ser completa si no es tenen en consideració les altres dates que hem esmentat.
  • Els valencians no podem quedar-nos només reivindicant un millor finançament, tot i que és una reivindicació totalment justa. Aquest model econòmic centralista sempre serà contrari als interessos dels valencians i de la resta de nacions vençudes a la Guerra de Successió. Les xifres en són ben eloqüents.
  • Cal que recuperem els Furs i les institucions que vam perdre quan vam ser conquistats pel rei Borbó.
  • Cal que els valencians recuperem el dret a federar-nos amb la resta de Països Catalans, tal com ho havíem estat en temps dels nostres comtes-reis.
  • Cal en definitiva que recuperem les màximes quotes d'autogovern. Altrament el 9 d'Octubre, la commemoració dels valencians, serà una commemoració en fals, una traïció a la memòria i a la voluntat política del rei Jaume I, al nostre país i a nosaltres mateixos.


diumenge, 18 de setembre de 2016

Adéu, Estiu. A reveure


Les nits d'estiu s'acomiaden com el plaer que oferia un got resplendent, però llegint "La llavor immortal" de Jordi Balló i Xavier Pérez, on els grans arguments travessen els segles i les arts, hem de pensar que els estius renaixen sobre ells mateixos i se'ns oferiran cada any, al seu temps, quan estiguen prou madurs, per a brindar-nos el goig fresc i impúdic que ja hem començat a esperar enyorívolament. L'hivern no és res més que una treva sota la manta de l'esperança.