Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


diumenge, 19 de juliol de 2020

Per què escric

—I tu, per què escrius? em van preguntar ahir.
Doncs entre altres coses —vaig respondre per a incitar-me a llegir el que han escrit els altres.

diumenge, 7 de juny de 2020

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.
Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.

dissabte, 6 de juny de 2020

Manxar-se la camisa

No sempre diem el que volem. De fet, a voltes, diem una altra cosa. Això passà a una mare amiga que va convidar la filla a “bufar les veles” del pastís d’aniversari. L’error és obvi, per bé que freqüent. Cada vegada hi ha més gent que, sempre per influència del castellà, confon un “tros de lona o de tela forta [...] que es ferma a l’antena [...] d’una nau per rebre el vent i fer que aquest faci córrer la nau“ o també un “tros de lona o de tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai” amb una “metxa de cotó envoltada d’una capa de cera [...] que fa una flama lluminosa quan s’encén”. Copie del diccionari i en definitiva vull dir que aquella mare amiga confonia allò que en castellà es diu “vela” (d’una embarcació) o “toldo”, amb la nostra “candela”, “ciri” o “espelma”. Hi ha matisos entre un i altre mot: la candela, segons el diccionari, respon a la definició de més amunt, el ciri és una candela grossa —per exemple el “ciri pasqual”— i una espelma és normalment curta i gruixuda, emprada per a ús domèstic”.
Per tant, qui vulga, pot bufar ciris o pot bufar espelmes; però això de bufar “veles”, haurem de deixar-ho per al llebeig o per a qualsevol dels vents del món.

I ja que parlem de vent, passa igual amb la tendència a dir que hom s’ha fet una “manxa” a la camisa. L’expressió hauria de ser incomprensible, si no fos una altra vegada per la interferència del castellà. Una manxa, per al nostre parlant incontaminat, és un “instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire”, per exemple podríem parlar de la “manxa d’un ferrer” o la “manxa d’un orgue”, però no la manxa d’una camisa. En aquest cas hauríem de dir una “taca”, “una taca d’oli, de tinta o de cafè”. La dita popular “en la millor roba cauen les taques” té un sentit inequívoc: ningú no està lliure de tacar-se la camisa, o dit d’una altra manera tots estem sotmesos al risc d’un accident inesperat.

En conclusió: la “vela” per al vaixell i la “manxa” per al ferrer o per a l’orgue.
I de sobte m’ha vingut al cap aquella galanteria barroca amb aire musical del poeta Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, quan requeria d’amor una jove de nom Tecla:

Tecla que sones amb manxa
amb lo vent gelat i fred,
permet que aquest pobret
te puga picar la panxa!
Ja ma flauta es desenganxa,
pensant en ton bell teclat.
Diràs-me que és desbarat,
però si em dónes lo punt,
per bemoll i contrapunt
te sonaré requintat.

dilluns, 1 de juny de 2020

Passejant València, amb un blog a mà

“Bonica és Valėncia, però ai Bèlgida de la meua vida!” Exclama Enric Valor en una de les seues rondalles. La frase no és banal, resumeix la dicotomia entre el camp i la ciutat i més encara, entre la ciutat i el país. La qüestió ha fet vessar molta tinta i no és ara el moment d’insistir-hi. Tòpics a banda, els valencians "de poble" hem tingut una relació contradictòria amb el "cap i casal".  Hi hem barrejat l’estima i la desconfiança, la indiferència i la ignorància, la proximitat i el distanciament i fins i tot l’odi i el perdó.
De raons per a totes aquestes actituds, n’hi ha de sobres. Però vist amb la perspectiva dels anys, tinc la impressió que València s’amaga d’ella mateixa, de la seua història, de la seua monumentalitat i i fins i tot dels secrets que hi han anat deixant els avantpassats capitalins al llarg dels segles. La ciutat, que a l’Edat Mitjana va ser l’admiració del món, ha tingut després més vocació de capital de província que de capital del País Valencià i això l’ha feta més pobra, més insignificant, més tímida i més autocomplaent de les seues renúncies i dels seus fracassos. Tanmateix, on hi ha sempre en queda i tenim manera de descobrir-ho.
Us propose que seguiu el blog de Lluís de Manuel “Passejant València amb ulls curiosos” https://actualitatvalenciana.com/passejantvalencia/ (també podeu enllaçar-la des de Facebook), on  trobareu múltiples i variadíssimes referències als vint-i-dos segles de la història de la ciutat: una inscripció, el detall d’una finestra, el pany d’una porta, la història d’un carrer, d’una casa, d’un palau, d’un barri o potser d’un personatge que ha deixat petja a la ciutat. “Passejant València amb ulls curiosos” és una pàgina molt completa, de lectura sempre amena, que es pot seguir habitualment al fil de les publicacions però també es pot tenir com a material de consulta i fins i tot com a guia de viatge. Sempre hi ha alguna cosa per descobrir en aquesta ciutat que sense voler hem ignorat massa i que sobtadament, quan la mirem de més a prop, “amb ulls curiosos", enamora.

dissabte, 30 de maig de 2020

El dret a les paraules


Tot allò a què renunciem en temps de bonança, potser ho necessitarem en temps de mancança.

I no ho oblidem, la llei del pèndol anuncia inexorablement que vindran temps pitjors i llavors,  acostumats a la prudència, haurem perdut el dret a les paraules? Sabrem, podrem encara, ser valents i dir-les? Per exemple, encara tindrem dret a dir “llibertat”? Encara podrem acusar els “assassins” que si que en són? Encara tindrem dret a dir “república”, “federalisme”, “independència”? “Justícia”? Encara tindrem dret a dir “País Valencià”, encara tindrem dret a dir “Països Catalans” o ja ens haurem autocondemnat al silenci, a ser una “comunitat” de súbdits agenollats, porucs i espoliats?

dilluns, 25 de maig de 2020

No hi hem passat, a l'altra fase


La dificultat es va fer evident en aquella conversa radiofònica, la locutora va dir:
—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan...
De sobte es va fer un silenci que va semblar llarg, la periodista dubtà, i va afegir:
...passareu...
i féu un altre silenci. Havia dit:
—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan passareu...?
I s'adonà que faltava alguna cosa en aquella pregunta. Un parlant castellà hauria dit correctament:
Nosotros ya hemos pasado a la otra fase, i vosotros cuándo pasaréis?
Però a la locutora i a nosaltres oients —i més encara al nostre inexistent parlant incontaminat—, aquella estructura ens resulta incompleta, diria que poc intel·ligible. Per això ella la va rematar:
—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan passareu... a l'altra fase?
La repetició sonà feixuga, poc elegant, l'entonació de la locutora delatava que sabia la millor solució, però probablement no va gosar “parlar bé”:

—Nosaltres ja hem passat a l'altra fase, i vosaltres quan hi passareu?
De segur que la nostra locutora, amb un petit esforç, s'hauria quedat més tranqui·la.
Com dèiem a l'entrada del passat 18 de maig, el pronom "hi" substitueix "complements circumstancials no introduïts per la preposició "de". Vegem-ne alguns exemples:
  • Anava contra direcció. I per això que hi anava [contra direcció] va tenir un accident.
  • Em vaig quedar sense saber què dir. I per això que m'hi vaig quedar [sense saber què dir], va semblar que li donava la raó.
  • Estic contra la violència. I no és cosa d'ara, hi he estat sempre [contra la violència].
  • La terrassa d'aquell bar era agradable i m'hi vaig passar mig matí [a la terrassa del bar].
  • M'agrada molt aquell restaurant. S'hi menja molt bé [en aquell restaurant]
Crec que no ens costaria molt d'adoptar aquest ús tan pràctic, senzill i elegant, en la nostra parla; sovint ens passa com a la locutora de més amunt, que sabem que falta alguna cosa a la frase però no gosem completar-la, ens falta un automatisme mental, l'entrenament necessari i un puntet de gosadia. Però si estimem la llengua, hem de seguir aquell vers de Lluís Llach que complete ara a la meua conveniència: "Potser cal ser valents altre cop" i dir "hi" en lloc del complement.

divendres, 22 de maig de 2020

Portar mascareta: portar-la o portar-ne

Aquesta dama de la falla no portava mascareta,
però li'n van posar una arran de la pandèmia
De mascaretes, n'hi ha de moltes classes i cal parlar-ne a poc a poc. No m'estic referint a les mascaretes qurúrgiques, les autofiltrants o les casolanes, sinó a una altra forma de classificació més senzilla:
Per una banda hi ha la mascareta aquella de color blau que em vaig comprar un dia que va ploure i hi havia molta gent pel carrer. Vull referir-me amb aquesta llarga descripció a una mascareta concreta que anomenarem "la mascareta" i en parlaré com si no n'hi hagués altra al món.
Per altra banda hi ha "mascaretes", les que dóna l'ajuntament, les que alguns establiments ofereixen als clients, les que podem comprar en una farmàcia. Són "mascaretes" sense història ni atributs, mascaretes que llencem sense pena ni recança una volta que han acabat la vida útil i les substituïm per una altra d'igualment "anònima".
Aquesta classificació barroera que acabe de fer, com veieu, només conté dos tipus de mascaretes:

  • La mascareta concreta amb uns atributs definitoris com la que he esmentat en primer lloc (única i potser insubstituïble).
  • Una mascareta inconcreta, més o menys igual que les altres, sense història ni cap lligam sentimental amb l'usuari, una mascareta sense pena ni glòria.
Dic tot això perquè ahir vaig sentir a la ràdio algú que deia parlant de mascaretes:
"A partir de demà serà obligatori portar-la [la mascareta]"
Si el nostre inexistent parlant valencià incontaminat d'altres llengües hagués sentit la frase, hauria hagut de preguntar: 
—Quina mascareta?
—Quina mascareta? Una mascareta i en pau! —li hauria pogut respondre la locutora.
—Ah, vols dir que serà obligatori portar-ne. No caldrà que siga "la mascareta" amb atributs, sinó una mascareta qualsevol, del tipus que siga.
Aquesta distinció entre allò determinat i allò indeteminat és essencial en el nostre idioma, però la interferència del castellà va esborrant-la perillosament. 
Vegem-ne alguns exemples:
—Les cassoles de tal marca van molt bé per a cuinar els arrossos.
—Ah, sí, jo les tinc!
Qui responga això donaria a entendre al nostre parlant incontaminat que només hi ha unes cassoles "de tal marca" i les té la persona que ha respost, talment com si fossen una pintura original de Picasso. Per això és útil el sentit partitiu que expressa el pronom "en" en el sentit que hi ha molts exemplars d'aquestes cassoles i qui parla només en té un, o potser més d'un exemplars però no tots. La resposta correcta, doncs, hauria de ser:
—Ah, sí, jo en tinc unes i les utilitze molt [les que tinc, concretament, no les de la veïna].
Un altre exemple:
—Les cireres de La Vall de Gallinera són molt bones.
—Ah, sí, jo les compre a tal fruiteria.
Què vol dir això: que compra "totes les cireres que fan a La Vall de Gallinera"? És poc probable, més aviat hauria de dir:
—Ah, sí, jo en compre [de cireres, però no totes] a tal fruiteria.
En conclusió: De mascaretes, n'hi ha prou per a tothom, però si no en teniu  ara mateix demaneu-ne a l'ajuntament o compreu-ne on en venguen. Però no vulgueu comprar-les totes que ara en porten a camionades i us podria passar com amb el paper higiènic.