Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


diumenge, 22 de novembre de 2020

Parlant, la gent s'entén

 

Es va fer hora de parlar, vam parlar i ens vam entendre. Va ser ahir, a mitjan matí, quan el Bar La Placeta tenia gent però no tanta com a les hores punta. Amb una (prohibida) encaixada de mans, una (també prohibida) abraçada, uns somriures (sota les mascaretes respectives), unes paraules i ganes d’enterrar l'incident, Iván i jo vam resoldre totes les diferències que van esclatar en el decurs d’un suggeriment amistós i d’un malentès o un mal moment. Ara ja està tot oblidat.

I si tot el problema ja s’ha esvaït, m’agradaria tractar d’esmenar el mal que hagen pogut fer les meues paraules. Per això em ratifique en les primeres línies del que vaig escriure: La Placeta Bistro Bar —ara ho dic bé— és “un local net i nou i [té una] clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment.” Si, a això afegisc que està regit per bona gent, el client, doncs, l’eventual client, ja sap el que ha de fer i farà el que crega convenient.

I on queda ara i ací el tema de la carta que va encendre la disputa? És secundari. Entenguem-nos, secundari en relació a la voluntat de parlar, d’entendre’s i de fer les coses bé i a gust de tots. El bar La Placeta —Iván i Dorys— i jo hem obert un camí de col·laboració i tant de bo que siga llarg, fecund i positiu. Tant de bo que siga com en aquella pel·lícula de Casablanca “el començament d’una llarga amistat”.

I de la qüestió del dret que tenim els valencians a trobar el nostre idioma en un lloc preferent de la publicitat, de la judicatura, de la sanitat i dels negocis, dels mitjans de comunicació, de les cartes dels restaurants… d’això parlarem un altre dia. Avui, per respecte a les circumstàncies, no toca.

divendres, 20 de novembre de 2020

Si més no, iguals que els residents anglesos

 


Bar La Placeta. Pego
Nota imprescindible per a abans de llegir l'entrada:
Avís important de rectificació: acabem de rebre per un intermediari una telefonada de l'establiment demanant disculpes per la mala resposta. Hem quedat que parlarem i espere que redreçarem les relacions. Per la meua part no he volgut altra cosa. Pregue que ho tingueu en compte a l'hora de valorar els fets. No he suprimit l'entrada perquè ha suscitat molta polèmica i la retirada podria perjudicar l'establiment, cosa que no desitge. Gràcies.


Anit, Xaro i jo vam sopar al Bar La Placeta de Pego. La vetlada prometia ser interessant: bona companyia —l’habitual dels dijous—, un local net i nou i clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment; res no feia pensar que tot s’espatlaria en un moment, el moment en què Iván, el propietari, ens va portar la carta i jo vaig veure que només estava escrita en castellà i en anglès.

Li ho vaig fer notar. El diàleg va anar així, en són testimonis tots els de la taula:

—Home, t’ho dic, amb voluntat d’ajudar, ara que tens l’establiment nou, sense intenció de molestar-te: que els anglesos estiguen millor tractats ací que nosaltres…

Em va tallar la frase:

—Millor tractats? Per què?

—Tens la carta en castellà i en anglès. I nosaltres els valencians no tenim carta?

Jo esperava una resposta més empàtica, una complicitat mínima, una disculpa amable tenint en compte qui era el client, però no. Sense pensar-ho, Iván em va amollar:

—És lo que hi ha. I a qui no li agrade, ja ho sap.

Ens va deixar estupefactes. Xaro jo no ens vam alçar de taula per respecte a la companyia. Vam continuar sopant, anunciant amb veu clara la publicació d’aquest escrit, sabent quina mena de persona regentava l’establiment i que era l’última volta que hi posàvem els peus, si més no jo.

Però el fet que un client deixe d’anar a un lloc és un detall imperceptible, insignificant i no mereixeria aquestes ratlles, passa cada dia a tot arreu. Allò que és important és el sentit i la intenció de la resposta: “els valencians com a tals no tenim dret a una carta en el nostre idioma, qui en té són els anglesos i els castellanoparlants, els valencians que parlem el nostre idioma no. Així de clar i de contundent”.

És clar que estem parlant d’un negoci privat on l’amo pot fer el que vulga i l’eventual client també. Però la qüestió és més profunda: com a valencians que parlem un idioma tan important com tots els altres —cal remarcar-ho sense complexos—, que a més és el nostre, estem disposats a renunciar-hi? En favor de què o de qui? Quin benefici ens reporta haver de canviar d’idioma a l’hora de llegir una carta? Estem disposats a acceptar-ho sense piular? Aquest és el valor que ens donem nosaltres  mateixos i al nostre idioma? És això “lo que hi ha”?

Torne a insistir amb voluntat constructiva: un detall amb el client com ara atendre’l, per escrit, en el seu idioma o com a mínim mostrar la voluntant d’intentar-ho no faria gens de mal a l’establiment i molt de bé a la societat i a l’idioma que usem cada dia. Ho veiem fer amb molts residents estrangers, per què no amb nosaltres mateixos?


dissabte, 10 d’octubre de 2020

"Tot lo meu mal serà vós no ver". Homenatge als pensionistes de Pego

El passat divendres vaig participar en un homenatge als membres de la Plataforma de Pensionistes de Pego que ens han deixat darrerament. Podeu llegir més avall el text de la meua intervenció:

 “Tot lo meu mal serà vós no ver.” Amb aquestes paraules anunciava Ausiàs March el dolor per la seua mort: tot el mal que tindré —venia a dir el poeta— serà no poder-te vore quan em moriré. Aquestes eren les seues paraules per a una dona de qui estava enamorat. No li importava el fet de morir-se, sinó el fet de deixar de veure-la.

Ausiàs March, l’home més enamorat del seu temps, va escriure molt sobre la mort, sobre la seua mort, que li havia de vindre per un excés d’amor no correspost; però la mort, amb amor o sense amor, és, sobretot i simplement, la mort.

Jo he cavil·lat moltes voltes, a la meua manera i més a mesura que els amics comencen a deixar-nos, el mig vers amb què he començat aquestes paraules: “Tot lo meu mal —em dic moltes voltes quan pense en Maria Dolors i en Femenia, amics de colla de tota la vida—, tot lo meu mal serà vós no ver”, no tornar-vos a veure.

I això mateix podem dir de Pepe Benissili, de Presenta, del tio Ximo Sala, amb els quals no he tingut tant de tracte personal; però els coneixia prou per a dir que de tots ells, de la seua presència a les nostres concentracions reivindicatives, de la tremendament admirable coherència en les seues formes de ser i de viure i fins i tot de la seua fidelitat a guardar la memòria dels seus avantpassats em sent admirador i els dic que tot lo nostre mal és no vore’ls més entre nosaltres.

Més afinadament, Joan Fuster també donava una definició de la mort: “morir-se deu ser deixar d’escriure” —va dir una volta—. No ho prenguem a broma, morir-se deu ser deixar de cultivar allò que ens fa feliços, allò que ens ha fet viure: estimar els nostres, el nostre proïsme, les nostres muntanyes, el nostre cel i la nostra mar, la feliç o a voltes trista convivència amb els amics, compartir les coses que ens agraden.

Però morir-se també és deixar-nos sols, als qui per un temps encara ens quedem ací:


Mor-te abans que jo
un segon abans que jo,
perquè no hages de fer, sola,
el camí de retorn a casa.


Aquest és un poema d’amor d’un poeta alemany, Reiner Kunze, que resumeix el que jo hauria volgut dir ací i que per més que ho intente no trobe unes paraules tan encertades. “fer sola, el cami de retorn a casa”.

Amb Femenia i Maria Dolors, m’unien moltes coses, no les detallaré: junts hem rigut, hem menjat i hem begut; hem conspirat, hem parlat i ens hem abraçat. I al marge de les diferències lògiques i evidents entre un i l’altra, a la seua manera, els dos estimaven la vida per damunt de tot.


“Resistirem”, solia dir Femenia quan li preguntaves com es trobava, no li agradava que li ho preguntaren. Maria Dolors, encara des de la clínica ens enviava fotos per WhastApp, sempre amb un toc d’humor, ben conscient ja del pas que estava a punt de fer.

Poc abans del desenllaç, encara a casa seua, uns amics de la colla la vam visitar i vam estar parlant amb tota la naturalitat que la situació ens permetia, ella ja es cansava molt. Quan ens acomiadàvem, li va donar a Xelo una planta, i ella la va reproduir perquè cadascú en tinguera una a casa. L’estiu que acabem de passar, la planta ha florit, han florit totes les plantes filles d’aquella i floriran sempre en memòria seua.

Ara, quan els amics de la Banda del Pinzell ens reunim, que és ben sovint, fem el que Femenia i Maria Dolors, amb la seua forma de viure i d’entendre la vida, deuen voler que fem: que quan el primer vi posat a taula òmpliga les copes, que les alcem i que cadascú de la manera que puga, diga: “per ells”. I així els recordem.

Hui, una volta més: “Per ells, per tots ells!”

dimecres, 9 de setembre de 2020

"Quan creus que ja s'acaba", no sempre cal tornar a començar

 

Em comenta un amic escriptor: “Quan t'ha costat anys d'escriure una novel·la i ja creus que l'has acabada; si la llegeixes i la rellegeixes i la tornes a repassar, i la repasses moltes vegades i finalment acabes pensant que ara l'escriuries d'una altra manera, és el moment de deixar-la i començar a preparar una altra aventura literària.”

Però com diu el poeta i amic Tomás Hernández, “no hay certeza en este oficio.” És a dir: tants caps, tants barrets.

dijous, 13 d’agost de 2020

N'hi ha que veuen només amb el seu ull

Joan Castejón: Ciclop
M'acaba de passar

Entre en un caixer automàtic, és una sala petita, de fora no es veu qui hi ha dins i m'hi trobe un senyor que es tapa la cara amb un sobre. Hi ha unes persones més fent operacions davant els caixers. De sobte l'home de la cara tapada em diu:
—Estàs massa prop!
—De qui? —Li dic.
—De mi.
Sorprès, faig un pas arrere. Entre ell i ho no hi ha menys d'un metre i mig.
—No, hauries d'esperar-te fora!
—Bé, si estàs més tranquil així... —li dic eixint, i mentrestant ell continua:
—I entrar quan isca algú.
Pocs segons després, ix un xicot i mentre entre, dic a l'home de la cara tapada amb un sobre:
—I tu hauries de posar-te una mascareta.
—És que se m'ha oblidat —s'excusa— i com que visc a l'altra part de poble....
—I no creus que si dónes faltes i bones a uns i altres hauries de ser una miqueta més estricte amb tu mateix?
L'home balbuceja una resposta que no entenc. Quan acabe l'operació al caixer, ja ha desaparegut.

diumenge, 19 de juliol de 2020

Per què escric

—I tu, per què escrius? em van preguntar ahir.
Doncs entre altres coses —vaig respondre per a incitar-me a llegir el que han escrit els altres.

diumenge, 7 de juny de 2020

Josep Pla

 En aquest temps, encara de confinament, i al fil de la pandèmia, he revisitat El quadern gris de Josep Pla, tot recordant les primeres paraules del dietari, del 8 de març de 1918: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat” —així comença i per això em sembla una lectura triada oportunament—.
Pla, llegit aquests dies serenament, sense presses, en la quietud de casa, m’ha semblat més deliciós que mai, ameníssim, divertit i tot, sembla que amb la seua prosa t’agafe de la mà i t’acompanye de manera que no el pugues deixar. No cal estar d’acord amb les seues opinions, és difícil estar-hi sempre, però les tertúlies de cafè que conta, els punts de vista enraonats o de vegades estrafolaris de la gent amb qui es troba, les lectures que comenta o els llocs que visita ajuden molt a passar l’estona, a viure plàcidament, a deixar-se seduir per una llum, per un capvespre, per unes sardines torrades, per una tieta vella i carregada d’històries que arriba inesperadament a casa. Això és el que em passa aquests dies i em sorprenc del plaer que estic trobant en aquesta lectura recuperada. Pense si deu ser que estic fent-me vell.