Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 13 de març del 2024

Exempla plus movent quam predicatio subtilis

 
Aquesta és la meua col·laboració d’enguany al Llibret de la Falla la Font de Pego, que dedica un monogràfic a l’eterna assignatura pendent que és el món de l’ensenyament. La meua contribució no és més que una reflexió i el record d’un episodi que honora els seus protagonistes. Jo, llavors, era el cap d’estudis, un actor secundari, un simple testimoni dels fets.



Ara que estan a punt d’acomplir-se els deu anys de la meua jubilació, em demanen que escriga sobre el meu pas per l’institut de Pego. Deu anys distanciat de la vida acadèmica són molts per a poder dir alguna cosa que encara interesse. Durant el primer any “inactiu” vaig escriure Contra les aules, que era una manera de recordar i, per tant, de reviure els molts moments bons o roïns que he passat al voltant de les aules, i crec que vaig buidar tant la memòria que ara ja no sabria dir res de nou o que valguera la pena de contar.

Contra les aules tenia, a més, el propòsit de deixar escrites les coses que havien passat, sense cap més pretensió, si no era que algú volguera lliurement aprofitar l’experiència de qui, com molta altra gent, ho havia donat tot per l’ensenyament. Era conscient que el meu temps de profesor ja havia passat i que ni el present ni el futur no em corresponien.

Ara, de tant en tant parle amb companys en actiu i els note un cert desencís produït probablement per una burocratització excessiva i per la manca d’autonomia docent que sembla que tenen. Tot, segons em conten, ve determinat per les autoritats via Diari Oficial i documentació subsidiària, sense marge de maniobra o això em donen a entendre. El professor ja és només una corretja de transmissió submisa i sense dret a gaires iniciatives. Ho lamente. Crec que un sistema educatiu que funcione així és un mal sistema educatiu. No oblidem que la paraula “educar” té el sentit de “conduir”, de “guiar”. Difícilment, doncs, podem confiar que la fredor dels documents oficials pugar servir per a guiar ningú en el camí d’aprendre bé unes habilitats o altres. Cal el caliu humà, la proximitat i l’afecte, l’autoritat moral i el lideratge lliurement reconegut perquè la docència siga efectiva.

En el fons, i aquesta no és una consideració menor, l’escola és una institució creada pel poder polític per a inocular en la gent uns models de conducta útils per a la perpetuació del tal poder polític i social. I només la rebel·lió del mestre, el seu compromís amb l’alumne i la societat, quan s’han produït, han contribuït més del que sembla, però no prou, a canviar les coses, a fer minvar allò que Flaubert anomenava “l’estupidesa humana”. El món de la docència es complica i no sembla que genere satisfacció en ningú. Però ja dic que toque d’oïda i sé que no ho deuria fer. Potser m’equivoque de mig a mig. Crec, tanmateix, que les coses poden ser molt simples o molt complicades segons les miren.

Futboler com soc, recorde que fa molts anys, un davanter del Real Madrid va fallar un penal en un partit decisiu contra el Deportivo de la Coruña. Jorge Valdano, l’entrenador blanc, es va desfer en explicacions filosòfiques, que si l’alè del públic al bescoll del jugador, que si la responsabilitat, que si “el miedo escénico” i no sé quantes complexitats més justificaven una errada tan decisiva en la història universal del club castellà. Contra això, modestament i irònicament, Arsenio Iglesias, l’entrenador rival, va respondre més o menys així: “jo em pensava que llançar un penal consistia senzillament a xutar una pilota des d’un punt determinat, i ficar-la dins la porteria”. Crec que un i altre tenien raó.

L’ensenyament és una cosa així. Té la complicació de l’escena i del públic, dels resultats i de la crítica, però també té la simplicitat de saber que la pilota entrarà si confiem en nosalres mateixos, si som capaços de mirar als ulls de l’alumne i de fer que ell ens mire igualment. Si això passa, si es dona aquesta màgia, aquesta relació noble, la resta, els coneixements, vindran gairebé sols. Això és el que he pensat sempre, així he procurat comportar-me durant tants anys i he d’agrair a la manera de ser, franca i apassionada de la gent de Pego, que m’haja donat tantes oportunitats d’aplicar el meu pensament.

He tingut sort en la vida professional. Mirant-ho bé, han canviat moltes coses a Pego des que vaig arribar a l’institut, i no perquè hi arribara jo, és clar. Puc dir amb orgull que pertany a una generació de grans mestres de tots els nivells educatius —digueu-los professors, si voleu, però m’agrada més la paraula mestre—. Una transformació com la que hem viscut només pot donar-se amb el concurs d’un bon i nombrós equip de professionals treballant en una societat capaç d’entendre progressivament la bondat dels canvis proposats.

Pense, ara, i és un exemple eloqüent, en la introducció del valencià a les escoles pegolines. Des d’aquells pioners Pep Bas i Salvador “el Cantero”, per a entendre’ns i cite només dos noms emblemàtics però sé que n’hi ha un bon grapat més, que van començar a demostrar que aprendre en la llengua del carrer i de casa era molt més eficaç i divertit que aprendre en una llengua imposada, fins a la quasi normalitat lingüística en què vivim ara han calgut molts esforços i una societat progressivament receptiva. També hi hagué una resistència ferotge, campanyes casa per casa per a atiar l’oposició a l’entrada del valencià a l’ensenyament i altres tenebroses maniobres més. Ara tot això és història. Hem tingut la sort que els millors mestres de la meua generació van saber vèncer aquella resistència i van evidenciar que a voltes les societats es transformen per a bé.

Deixeu-me referir una anècdota que confirma tot el que dic, no és personal, la vaig viure com a cap d’estudis i per tant només en soc testimoni. Per aquells temps remots  —sembla ara que estic llegint l’Evangeli— en què discutíem molt sobre el tema de la llengua, un professor ben reconegut i admirat pels alumnes els anava donant uns apunts en valencià, eren gratuïts i elaborats per ell per pròpia iniciativa i perquè els considerava útils i necessaris. Al primer consell escolar, la mare d’un d’aquells alumnes, significativament de dretes i bastant d’església, va protestar perquè els apunts eren en valencià. El cap d’estudis, com era la seua obligació, va informar el professor i ell va decidir que ja que no volien els apunts en valencia, deixaria de fer-los, al capdavall ja tenien un llibre oficial. Mentrestant la mare va contar al fill la seua protesta i ell la va renyar perquè aquells apunts eren millors que el llibre, segurament escrit en castellà, i ell no tenia cap dificultat per a estudiar-los. Pocs dies després la mare em va demanar disculpes i em va pregar que les transmetera al professor. El lliurament d’apunts no va arribar a interrompre’s mai. Així és la bona gent de Pego.

De tot això podem traure alguna conclusió amb què acabaré. Primerament no devem deixar-nos portar pels prejudicis, ni per l’obediència o la fe cegues, val més observar la realitat, traure’n conclusions i aplicar-les correctament. Però en segon lloc l’exemple em fa tornar als plantejaments inicials. Una cosa eren les disposicions curriculars que havia publicat el DOGV i una altra cosa era l’ànima d’aquell professor, la llibertat que va aprofitar per a interpretar les disposicions legals en favor dels seus alumnes. Per altra banda, res de tot això no hauria passat sense la seua “insubmissió”, en no seguir al peu de la lletra les instruccions oficials i diagnosticar encertadament la realitar i transformar-la segons la seua iniciativa i la seua creativitat. Dues coses que convidria no tallar mai.

Quasi han passat deu anys des que vaig abandonar les aules i estic segur que això, la mirada als ulls, la confiança i fins i tot diria que la llibertat professional són principis que no poden haver canviat. Per això he pensat en l’exemple, perquè els exemples són més commovedors —entenguem “convincents”— que la predicació subtil, sobretot quan es tracta de coses delicades com ara la de donar suport a un col·lectiu sovint incomprès i moltes voltres maltractat.

dimecres, 28 de febrer del 2024

Són reconsagrats, els fallers dels llibrets

 


Sembla que ara està de moda que les comissions dels llibrets de falles demanen col·laboracions amb unes regles més estrictes que abans. Ara ja no et diuen “escriu un article”, sinó “escriu un article sobre tal tema”. I d’on ve l’elecció del tema? Això voldria saber! M’han demanat escrits sobre molts temes però enguany, la falla Sagrada Família Corea de Gandia m’ha proposat el tema “bellum”, amb una explicació del significat del mot que ara no repetiré. Simplement l’article que em va eixir és la glossa d’una paraula que no ix als nostres diccionaris.


Bellum. D’on ve “bellum”?

Confesse que he buscat a diversos diccionaris la veu “bellum” —objecte, tema o títol del llibret que el lector té a les mans— i no l’he trobada. Afortunadament, en una carta explicativa adreçada als col·laboradors, l’equip convocant a aquesta participació en dona diverses definicions que no sé de quina acadèmia o diccionari valencià les han tretes. En vista que tenia un agafador tan insegur, he pensat si el suggerimient podia vindre de la paraula llatina “bellum” i de sobte m’he evocat, a mi mateix, als meus dotze o tretze anys, a l’institut, fent aquell “batxillerat elemental” de quatre anys que era el pla d’estudis anterior a l’EGB, en què començàvem a estudiar llatí a segon o tercer, és a dir en una edat molt tendra encara. Tan tendra que el professor de llatí ens feia traduir una llibre considerat fàcil: Bellum gallicum o De bello gallico, segons es vulga, de Juli Cèsar.

D’aquella experiència recorde poques coses, potser el començament del llibre: “Gallia est omnis divisa in partes tres”. Haig de recórrer a la consulta d’una edició d’aquesta obra per a saber com continua: “quarum unam incolunt Belgae, alliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua celtae nostra Galli aplellatur.” Ara em sona bonic, el llatí, però confesse que en aquells anys d’estudiant la meua relació amb aquest idioma no va ser precisament idíl·lica; confesse ara, de la mateixa manera, el meu penediment per no haver aprofundit quan tocava en el coneixement de la llengua de Ciceró i Virgili. D’aquells anys i d’aquella incipient incursió en la llengua clàssica, recorde també que l’objectiu era “traduir” i subratlle traduir perquè sembla que no n’hi havia cap altre, d’objectiu; calia reconèixer els casos en què estaven aquells mots desordenats, segons la nostra lògica romànica moderna, i reconstruir ordenadament la frase en castellà, naturalment en castellà perquè era “la lengua del imperio”. El significat de les paraules ja ens interessava menys, les buscàvem al diccionari bilingue i en copiavem la primera accepció que apareixia amb un resultat tan catastròfic, a voltes, que en l’idioma de Franco era tan inintel·ligible com en l’original suposadament escrit pel famós militar, polític i escriptor romà.

Ara em trobe en una situació similar. Em conviden a escriure, a divagar o a dissertar, segons em vinga la inspiració, a partir del títol d’un projecte de llibre, una paraula que ni tan sols apareix als diccionaris, i em cal tirar mà d’un Diccionari particular, és a dir de les definicions contingudes en una carta de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia per a traure clarícia del que em demanen, si no és que m’he equivocat jo en la cerca, anant d’un diccionari a un altre com un desesperat.

És clar que un fracàs inicial com el que descric és molt desmotivador, tant com el d’aquell xiquet que convertia el llatí de Cèsar en frases sense sentit perquè allò de la polisèmia dels mots era un concepte massa remot per a algú que amb prou faenes s’havia d’aclarir en una llengua apresa per a anar a escola i per a res més. L’altra, la pròpia, era l’habitual des que deixàvem de parlar al professor i ens adreçàvem, molt fluixet, que no ens sentira ningú, encara dins de classe, al company.

Incapaç, doncs, de pensar en res de què puga escriure a partit del suggeriment del mot “bellum”, faig meua la primera accepció que en dona el Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia:

“Esforç que fan dos invidius que, agafats cos a cos, tracten cadascun de tirar l’altre a terra”. 

Deixe passar unes quantes setmanes i de nit i de dia pense en dos individus que s’esforcen per tirar-se a terra. Des que era adolescent o, si voleu jovenent, no he vist cap baralla. En aquell temps sí que els d’un poble i els del poble veí es trobaven al ball dels disssabtes o dels diumenges en una sala d’un poble neutral amb la sola intenció de barallar-se entre ells, jo no vaig participar mai en aquells enfrontaments, digueu-me covard, però no ho vaig fer. Podria jo ara contar la baralla del “Llosco” del meu poble contra un foraster que l’agafava pel coll i els dos redolaven per terra entre les parelles que ballaven i tractaven de trobar-se, l’un a l’altra i viceversa, les parts sensibles del cos. No ho contaré, tampoc no sé per què es van barallar, sols recorde que el Llosco em va dir: “ja no eres amic meu.” Jo li vaig preguntar: “per què?”. “Perquè m’has vist barallar-me i no has vingut a defensar-me.” Així anaven les coses però no recorde que l’anècdota tinguera més transcendència. Passen més setmanes encara i no trobe res que m’inspire. Fins i tot arribe a consultar uns quants cants de l’Infern de la Divina Comèdia per si trobe algun enfrontament entre florentins que fora digne de reportar ací. Però tampoc no hi trobe cap font d’inspiració.

D’aquell xiquet que ni sabia traduir Cèsar ni manejar un diccionari, ha eixit l’adult que soc ara viciós i avesat a consultar diccionaris (demane perdó una volta més per no haver trobat en cap el mot “bellum”). Ara ja sé que quan la primera accepció no explica el sentit adient del mot que consultem cal anar a la segona, en aquest cas:

“Esforç que fan per vencer l’un a l’altre, dos individus, dos pobles, dos partits, etc.”

D’això sí que podria escriure. Direu que és una mania meua però des de fa uns quants anys dedique molts esforços a estudiar i a escriure alguna cosa sobre la guerra de les Germanies, tants esforços i d’una manera tan insistent hi he dedicat que alguns amics pròxims ja no amaguen la preocupació per si em passa alguna cosa, per si tinc algun problema de salut mental. Jo crec que no, però no voldria fer-me pesat. Alce la vista mentre escric i tinc davant meu, en un prestatge, un exemplar de Tirant lo Blanc —una altra de les meues manies— i pense que hauria pogut escriure sobre la batalla d’amor entre el protagonista i la Princesa. En definitiva, una batalla d’amor, entesa com l’entenien els medievals, sí que s’ajusta a l’accepció que tractem. Tirant, l’enamorat, sosté una lluita ferotge per tal d’enderrocar les muralles del castell de resistència que li posa la seua amada i entrar victoriós per la porta de la glòria. Estaria bé, parlar d’això, però ara ja tinc gairebé l’article acabat i seria una bogeria, després de tants mesos de reflexions, tirar-ho tot a la paperera dels textos inservibles i començar-ne un de nou. No. No parlaré de batalles amoroses, ni de follies literàries.

Vaig enfilat en l’escriptura de l’article. Fa només unes hores em pensava que no l’escriuria, he estat temptat de fer un correu als amables autors del Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia i manifestar-los la meua incapacitat per a escriure res amb cara i ulls. Però no ho he fet; en lloc d’això, m’he posat a escriure, gairebé fent escriptura automàtica d’aquella amb què alguns avançats del segle XX pretenien subvertir l’ordre i la pulcritud clàssics en l’art de la ploma. Repasse el que tinc fet i m’adone que, si açò té un poc de trellat, probablement m’estic acostant a la tercera i darrera de les accepcions de l’esmentat diccionari:

“Acció que exerceixen l’una contra l’altra dues forces, dues tendències, etc.”

 Clarament m’he vist enfrontat a mi mateix, l’infant que es perdia entre les pàgines d’aquell diccionari que té un nom ara políticament indicible i l’adult que no sap viure sense tres o quatre o cinc diccionaris oberts permanentment en diverses pestanyes del navegador; l’home perplex que vol escriure sobre un tema que desconeix, i l’irritat que està a punt de renegar del compromís de col·laboració en un llibret de falla; i finalment l’home indecís que no sap si açò que està a punt de signar té cara i ulls i “l’home fàcil” que veu molt difícil dir no a una amable invitació.

divendres, 23 de febrer del 2024

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.



Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.


En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.


Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.


dijous, 28 de desembre del 2023

La rosa

 

Dir que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita”, només ho pot haver dit —i ho va dir— un literat que estava fent literatura.

dimecres, 27 de desembre del 2023

A la trinxera!

Repassant arxius antics m’he trobat aquestes notes que per la data de creació, segon l’ordinador, són de 2011 però poden ser anteriors. La pena, tanmateix, és que poden ser actuals encara i per molt de temps, per això, les recupere ací.

Fa unes setmanes vaig telefonar a la RENFE per reservar un bitllet de l’Euromed per anar de València a Barcelona. Em va atendre una senyoreta de nom Elena Molina i manteníem una conversa bilingüe, ella en perfecte castellà i jo en perfecte català fins que ella em va dir que no m’entenia la paraula “vuit” o “huit”, com la dic jo en el meu català del País Valencià. A partir d’aquell moment, la tal senyoreta Molina em va demanar que li parlés en castellà perquè no m’entenia. Però he de dir, en honor a la veritat, que ho va fer amb arguments ben contundents:
  1. a)  Si no li parlava en castellà no em podria atendre, aquest argument irrefutable me’l va repetir diverses vegades.

    b)  Que si algú li parlés en anglès faria el mateix poc esforç per entendre’l.

  2. c)  Que estava trucant a una plataforma “nacional” i, per tant, només s’hi podia parlar en castellà.

  3. d)  I final, que “estamos en España”.

L’anècdota a la qual ja estem més o menys acostumats pel simple fet de repetir-se massa vegades no passa de ser això, una anècdota. Però fa pensar que no n’hi ha prou de saber que l’única manera de guanyar per al català especialment al País Valencià− determinats àmbits d’ús és no claudicar davant les amenaces de persones com la senyoreta Molina en qüestió.

Les senyoretes molines també tenen ben apresa la lliçó: l’única manera de conservar àmbits d’ús per al castellà és no claudicar davant els pocs o molts irreductibles que s’entesten a usar llengües minoritàries que per a l’única cosa que serveixen és per a desintegrar la “nació espanyola”.

Fins ací les regles del joc són les que són i no hi ha més cera que la que crema. Però les senyoretes molines també saben que estan a punt de fer un pas més, que ja poden fer un pas més. Per un moment m’imagine la meua interlocutora penjant el telèfon i proferint cap a mi adjectius poc elegants. La incomoditat que deu suposar per a ella mantenir la seua actitud inflexible no deu ser menor que per als qui no diem per respecte a les persones a les molines també− els adjectius que de bona gana diríem si fóssem menys civilitzats.

Per això ja han posat en circulació el pas següent. M’explicava un amic coneixedor dels cercles dels voltants de la Plaça de Cánovas, a València, que allà, quan un parla en catalàvalenciàbalear, diuen: “Este aun está en la trinchera”. No entenc gaire de termes bèl·lics però em sembla que la trinxera és un recurs defensiu propi dels qui no estan en condicions de passar a l’ofensiva a baioneta calada. Ara bé, la qüestió en aquest cas rau en el fet de saber si som només nosaltres els qui estem a la trinxera i ells preparen l’atac definitiu o si per contra tots dos bàndols estem atrinxerats i desparant a tort i a dret per tal d’evitar el cos a cos. Per resoldre el dilema, els estrategs solen analitzar els moviments de l’enemic. Per la nostra banda observem que les senyoretes molines, de moment, es dediquen a repetir moltes vegades els seus arguments, com si no se’ls acabassen de creure del tot o com si els calgués encara engreixar el seu cos d’exèrcit. Per tant, podem deduir que elles, les molines, també estan a la trinxera i que la guerra, per ara, és una guerra de posicions on juga un paper molt important la poderosa artilleria en forma de telèfon de venda per telèfon de determinats missatges, de mitjans de comunicació i, de forma eficaç, la infanteria del boca a boca. La seua arma és la insistència.

Per això cal que nosaltres usem les mateixes armes i els engeguem els nostres arguments, moltes vegades, constantment, sense deixar que ens intimiden:

  1. a)  Si no em parla en català no li compre el bitllet i me’n vaig amb cotxe.

  2. b)  Allà vostè i la seua ruqueria de no voler aprendre idiomes. Que no sap que en

    Flandes se ha puesto el sol? En quin segle o en quina trinxera viu?

  3. c)  Ja sé que això és una plataforma “nacional”, però és que jo trucava des de

    l’estranger.

  4. d)  Ho sent, senyoreta Molina, però amb vostè, que no entén res, no hi ha arguments que valguen. Sàpiga que no ens fa cap por ni cap fàstic la trinxera. Fa tants anys que hi som!

diumenge, 13 d’agost del 2023

Música

 

Hi ha qui diu que la música són matemàtiques. Però jo, que no sóc ni matemàtic ni músic, entenc que la música és l’art de combinar l’exactitud i el sentiment. Adés escoltava Mendelsohn.

dijous, 3 d’agost del 2023

Política


 "Crec que tenim una idea” -va dir algú-. I va nàixer la política.