Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 29 de novembre de 2017

Una contribució personal al "XXI Homenatge a la paraula"

Coberta del llibre
Amb l'espectacle "Diguem no!", celebrat a Gandia el passat 19 de desembre, el CEIC Alfons el Vell escenificava el seu tradicional "Homenatge a la paraula", ja en la XXI edició, enguany al voltant de la societat líquida en el sentit que Zygmunt Bauman ha encunyat el terme. El punt de partida de la posada en escena ha estat un llibre escrit per a l'ocasió amb divuit textos —articles, poemes o narracions— encapçalades esplèndidament per "La insuficiència de la Paraula" de Simona Škrabec, les respectives il·lustracions de cada col·laboració literària, i una presentació de Vicenta Llorca, coordinadora del treball.
Fa uns mesos vaig ser convidat a participar en el projecte i ací us deixe la meua contribució.



La meua “crisi” de contemporani de mi mateix

Enric Ferrer: "Torre de Babel"
Amb Homer al capdavant, els grecs antics sabien o van aprendre que les paraules eren “alades” i que es podien comparar amb les “fletxes que volen”. No hi ha epítets més exactes, la volatilitat i la capacitat feridora són inherents a “la paraula” i potser per això hem hagut d’inventar-nos una expressió per a donar fermança i bondat a allò que per definició no és ferm ni bo. Diem “donar la paraula” quan volem manifestar que adquirim verbalment un compromís seriós, l’incompliment del qual malmetria d’una manera o altra la reputació de l’adquirent. “La paraula és l’home”, diuen a més al meu poble per a responsabilitzar algú, aquell qui ha parlat, del compromís expressat amb “la paraula”. Tanmateix la dita popular ens adverteix d’una desconfiança ancestral quan ens recorda que “la millor paraula és la que està per dir”, és a dir que no hi ha paraula millor que el silenci deliberat. Pot semblar contradictori, però el silenci “sona” més a saviesa que no pas la paraula, l’instrument creat per a mostrar-la.
El tema és llarg i ha ocupat el centre de moltes reflexions. Però tal com em deia un amic l’altre dia i vaig haver de donar-li la raó, no és difícil el consens sobre l’associació de “paraula” i “mentida”, sembla que vagen tan agafades de la mà com l’ou i la gallina. La paraula, “l’ús de la paraula”, permet explicar la realitat en uns termes tan relatius com vulga l’orador. “La història, l’escriuen el vencedors”, diu la dita antiga i l'afirmació semblaria vàlida si no fos perquè igualment, tant vencedors com vençuts, malden des de la seua posició per escriure-la, ells i no els altres; els primers per a fixar-la i els segons per a canviar-la i començar a guanyar-la.
I és precisament l’actual relativisme dels relats el que fa més mal. Els egipcis o els medievals, per posar només un parell d’exemples, esculpien en pedra la seua veritat perquè la creien i la volien tan eterna com el poder a què anava lligada indissolublement i exclusiva. Calgueren segles perquè l’home comencés a ser conscient de la falsedat d’una tal creença. Fou potser amb el Romanticisme que vam començar a superar aquella ingenuïtat. Escrivia Shelley en glossar, potser amb dolor però no amb rebel·lia, la descoberta de la ruïna d’una estàtua de Ramsès II:
“Em dic Ozimàndias, rei de reis.
Contempleu les meves obres, poderosos, i desespereu.”
Res no roman. Al voltant de la decadència
d’aquesta immensa ruïna, il·limitada i despullada,
l'arena llisa i solitària s'estén fins a la llunyania.


La reflexió, era però massa individual encara. Més que no pas per la paraula, més que no pas per la civilització, el sofriment del poeta era de caire individual. Els Shelleys podien admetre que les civilitzacions anteriors eren efímeres, necessàriament efímeres, fins arribar a la seua eviterna contemporaneïtat, no gaire feliç, certament, però encara construïda sobre bases sòlides, sobre tradicions i veritats poc vulnerables per més doloroses que poguessen aparèixer a la vista d’un poeta turmentat, víctima del seu temps.
La liquidació de la història, el final del discurs tradicional amb què les avanguardes van acarar el nou segle va liquidar definitivament la pedra amb què en altre temps s’havia esculpit la paraula-veritat. És llavors quan els valors comencen a fer aigua i són “definitivament” proscrits. El canvi de perspectiva ex-nihilo, l’optimisme i fins i tot l’arrogància amb què s’enceta aquest discurs demolidor de la tradició pot ser comprensible a la llum dels condicionaments històrics d’aquell moment. Les conseqüències que comporta, a més, el traspàs del pes civil des de la vella urbs a la metròpoli han estat a bastament estudiades i ens acaren a un relativisme mai vist en la història. La democratització del discurs, el dret universal a la paraula, ajudat pel creixement imparable de les tecnologies, no ens assegura la capacitat de generar els anticossos necessaris per a acarar la nova etapa en què la informació, la paraula, la veritat malviuen en un caos que no ens pot fornir cap vacuna contra els riscos de la mentida epidèmica.
Malgrat tot, allò que dol, el màxim engany és el sentiment de vacuïtat cada vegada més àmpliament compartit. No és la primera volta ni l’última que la humanitat, l'occidental si més no, viu en aquest estat, però aquesta vegada ens afecta de ple, i això ja no és literatura. Mentre les paraules continuen sent “alades fletxes que volen” proferides en totes direccions, la mentida serà cada vegada més difícil de copsar; cal, com tota la vida, que ens ajudem amb el domini i la interpretació del gest, d’un llenguatge menys “humà” que la paraula, per a guanyar una certesa cada vegada més boirosa. Ens diem “informats” i potser només som víctimes d’una distracció disfressada i omnímoda. Davant d’això, és explicable l’angoixa, l’spleen universal, l’agnosticisme empíric i experimentat que necessita homenatjar “la paraula” perquè continuem creient-hi. Altrament, en què podríem creure?

Sobre el XXI Homenatge a la Paraula, visiteu: http://alfonselvell.com/xxi-homenatge-la-paraula/

dimarts, 21 de novembre de 2017

Sobre la Història (amb majúscula)

Llegesc de vegades com qui espigola, cercant suports o incerlocutors per a les meues reflexions; i acabe de trobar-me aquest passatge que transcric:

"En qualsevol cas, els valencians tenim un «país històric»: amb un passat documentat, pares i orígens coneguts, llengua formal i literària, noms i dates, i vicissituds conservades  als papers dels arxius, en els llibres i en la pedra dels edificis. I sobretot, amb un passat polític (el subratllats són meus): un regne fundat i definit amb límits clars i estables, un Estat propi en temps medievals i moderns institucionalment establerts, un país «independent» amb sistema legal codificat i propi, i tot allò que cal per a no patir un gran «dèficit d'història».  La qüestió és que la història, no com a matèria acadèmica sinó com a fonament d'una comunitat moral, té valor i utilitat, és a dir «serveix» efectivament de ciment i material de cohesió, en tant que és història conscient: coneguda, sabuda, recordada com a «memòria» social o ensenyada i apresa." Joan Francesc Mira: La nació dels valencians. 2015.

Heus ací per què Espanya ens ha adoctrinat durant segles i voldria continuar fent-ho en l'oblit de la nostra condició de poble amb un passat polític i tots els trets identitaris que Mira esmenta ací, és a dir en i amb la negació de la possibilitat que els valencians tinguem un present i un futur polític propis. No ho oblidem.


dijous, 9 de novembre de 2017

Paràfrasi

Perdoneu la insistència:
Tot adoctrinament que no adoctrines tu, te l’adoctrinarà un altre en contra teua.




divendres, 20 d’octubre de 2017

Adoctrinar: el que diu el llibre o el que jo crec?

Conten que en una escola de primària, un mestre va preguntar a un alumne:
—La terra gira al voltant del sol?
I diuen que l’alumne va respondre:
—Mestre, què vol que li conteste, el que diu el llibre o el que jo crec?
L’anècdota, se non è vero è ben trovato, revela una realitat inqüestionable: els nostres escolars no només s’eduquen i aprenen a l’escola sinó que també són permeables a una infinitat d’estímuls i d’aprenentatges extraescolars: l’observació de la realitat, les bones o males companyies, les relacions familiars, els mitjans audiovisuals, les lectures paral·leles a les encomanades pels mestres, etc. De fet, l’horari escolar no sol arribar en el pitjor dels casos a set hores diàries, la resta d’hores són de lliure disposició i totalment extraacadèmiques o alienes a la formació reglada de l’escola.
Però l’anècdota encara revela un aspecte poc tingut en compte. Quan l’alumne contraposa el que diu el llibre al que ell pensa, acaba de confirmar la feblesa d’un dels pilars sobre els quals s’ha basat el coneixement al món judeocristianomusulmà des de l’Edat Mitjana ençà. El llibre —tant és si l’escrivim amb majúscula com si no— ja no representa, ja no “és” l’autoritat; l’home actual ja pot rebel·lar-se contra el llibre en nom de les seues idees. L’avanç, no cal dir-ho, és important i saludable, la democratització del coneixement, que ens havia de fer més feliços, ja és un fet. I tanmateix no sé fins a quin punt en som més, de feliços.
Podríem ara parlar de les accepcions i dels malentesos que pot provocar el sentit trabucat de paraules com “democratització”. Per exemple, el “dret” a la cultura no significa que tothom haja assolit el mateix nivell cultural, és clar; però el fet de creure-ho ja conté un perill evident, “lo mismo un burro que un gran professor” —denunciava aquell tango—, i per això hi ha qui gosa —des de la seua ignorància puntual sobre una matèria— discutir l’autoritat científica, tant és si parlem de medicina, com de pedagogia o d’arboricultura, tant és.
I el perill és evident, atacant la institució i l’autoritat acadèmiques, hom ataca i destrueix la civilització basada en el progrés i en el coneixement, i banalitza fins i tot el concepte de “cultura”. La transmissió de la cultura en una societat nova ja no és patrimoni “únic” de l’escola, però l’escola,  com si el seu poder fos omnímode encara, rep atacs de qui confon “auctoritas” amb “democràcia”, “ciència” amb “opinió”, “mestre” amb “pare”. Els valencians, d’això, en tenim una llarga experiència.
Tanmateix, com a professor de dilatat exercici, he pogut constatar que l’anècdota de més amunt és una metàfora perfecta del moll de la qüestió. Si no fos perquè el fruit i la compensació de l’escola sempre arriben al cap dels anys, hom podria desenganyar-se de l’exercici docent. Quantes vegades i quants docents hem defensat a classe valors com ara la llibertat d’opinió, la tolerància, la igualtat entre les persones, la veritat científica, etc. i hem trobat en els alumnes actituds declaradament contràries als nostres arguments? D’on vénen, on s’aprenen aquests valors contraris als que el mestre té el manament social de defensar i molt generalment comparteix? D’on ve la consigna —més o menys explícita— de combatre'ls? La resposta és òbvia, de fora de l’escola, i no només de l’entorn social o familiar —en determinats casos— sinó també i sobretot de mitjans molt més poderosos i molt més penetrants que l’escola, posats per la mateixa societat —o la seua classe dirigent— que encomana funcions tan nobles i en un àmbit més limitat als mestres. 
Deia Joan Fuster i cite de memòria que “un obrer amb un televisor ja no és un obrer, és un televident” i la frase és molt més profunda del que puga semblar a primera vista. Perquè aquests poderosos mitjans, vacunats i blindats contra la impotent massa de “televidents” —però no de les teranyines del capital—, rarament són acusats d’”adoctrinar”; és l’escola qui “adoctrina”. És l’escola, el reducte més sòlid contra el pensament únic, qui "adoctrina". I això és el que molesta a alguns doctrinaris moders amagats dins la sotana del poder. I lamentablement  la proclama d'aquesta molèstia ideològica sempre sol donar bons rèdits a la demagògia.

I arribats en aquest punt cal confessar-ho. Tothom adoctrina, en un sentit o en un altre: l’actitud d’un mestre, el seu missatge, la programació de Tele 5 o de TV3, el sermó en família o des de la trona, les proclames de qualsevol orador públic o privat, qualsevol llibre, tot és doctrina; però on cal parar atenció és en la qualitat de la “doctrina”, en el camí que proposa. Al capdavall, són aquells que ataquen l’adoctrinament els qui en realitat han estat prou adoctrinats per a no tolerar altra doctrina que la seua. La substitució del llibre pel televisor no és innòcua ni gratuïta, gens. Anem amb compte.

dissabte, 18 de març de 2017

"El carrer de la Pau". La meua contribució fallera d'enguany.

El carrer de la Pau. Pego
La falla la Font em va demanar de participar enguany en el seu llibret amb un article sobre el carrer on visc des de fa molts anys, el carrer de La Pau, i heus ací el resultat que vull compartir amb qui en tinga gust.



Carrer de la Pau


Pocs carrers al món poden vantar-se de tenir unes nits a l’any en què sembla que la lluna plena isca només per a ells. Enfilada amb la ratlla imaginària que abans, quan totes les dones agranaven els carrers, limitava el tros que pertocava a una veïna i a la d'enfront, la lluna es mostra gran, allà lluny, allà baix, a la mar; i quan comença de pujar, seductora, escampa  la llum sobre els ulls lluents de l’aigua que inunda la terra baixa i, amb el seu embruix, sembla que done més pau al carrer de la Pau.
El carrer de la Pau és enganyós, pareix pla però té dues vessants, com qualsevol carrer rellevant, i una prolongació moderna. Això es veu, per exemple, quan plou, llavors l’aigua del carrer “de tota la vida” es distribueix més o menys equitativament: una meitat va cap a la Replaceta, com si volguera anar sense poder cap al centre del poble, i l’altra cap a l’Alter de Pau i allà s’ajunta amb la que comença a davallar per la prologació moderna o es desvia per l’Avinguda de Fontilles. Siga com siga, l’aigua pluvial del carrer de la Pau és com la gent que l’habita, que no som centre però tampoc no som perifèria i barregem dues vocacions: una d’urbana i una altra de forana. Unes voltes mirem cap endins i les altres cap enfora.
I no us penseu que aquest carrer aspira a ser un carrer alt com el carrer Major o el carrer Alfonso, no. Ell sap quina és la seua posició, és massa nou, té massa poca tradició. De la mateixa manera que les persones arribem  a la geografia urbana per naixença, per matrimoni, per migració o per circumstàncies diverses, sempre amb la pel·lícula començada, els carrers també naixen amb els pobles començats. D’això, se n’escapen ben pocs, només els fundacionals i encara gràcies.
Per les notícies que ens arriben, el nostre carrer es va obrir cap a l'inici del segle XX sembla que amb el nom d’Alfons XIII. Devia ser llavors considerat un bon carrer, forà però ample i ben ventilat, de llauradors però nou i obert a la Marjal fins a la mar que devia ser tant com dir que mirava cap a la terra promesa. La primera referència documental del carrer de la Pau que trobem a l’Arxiu Municipal és de 1924, quan feia un any del cop d’estat de Primo de Rivera, en un moment polític molt convuls a causa dels desastres militars espanyols en la guerra del Marroc i d’una societat desmoralitzada invocant la pau com a un desig àmpliament compartit. El cas de Pego no és únic ni de bon tros, molts pobles espanyols van batejar un carrer amb aquest nom. Però si hi ha un indicador de la història política d’un poble, aquest és el nom dels carrers; la II República necessitava proclamar els ideòlegs il·lustres i Pablo Iglesias, mort el 1925, va donar nom des del dia 21 d’abril de 1931 a aquest carrer on van viure els alcaldes Juan Nadal Almela i  Aquilino Barrachina. La dictadura de Franco va invocar novament el nom de La Pau —segurament pensant en “la seua”— i així es diu el carrer fins al dia de la data. Cal fer constar que la normalització del nom ha estat ben costosa a pesar dels esforços de la majoria de governs municipals ocorreguts des de la mort del dictador gallec. La secular petja castellanitzadora ha marcat la dicció de molta gent d’edat que encara, de forma cada volta més residual, coneix aquest carrer amb el nom de “La Pas”.
El carrer de la Pau no és fotogènic, hi ha poques fotografies publicades, la majoria són preses des de la Replaceta i el nostre carrer hi apareix només i en el millor dels casos com a decorat llunyà i mig difuminat per un excés de llum al cel de la foto. Altres carrers són pas obligat de processons o de desfilades festives, de protagonistes fotografiables, el carrer de La Pau es limita a escoltar de lluny la Banda de Música quan toca a la Replaceta o quan va per un altre carrer immediat acompanyant falleres o moros i cristians. Siga com siga, les imatges antigues que hem pogut trobar mostren cases suposadament de llauradors més o menys acomodats, amb planta baixa i una cambra superior; un perfil urbà alterat de fa temps per alguns blocs de tres o quatre pisos construïts a partir d’aquells anys seixanta en què molta gent va començar a pensar que es vivia millor en un apartament que en una casa gran i “de poble”. Tot i que les imatges no ho mostren, se sap que cap a mitjan carrer hi hagué inicialment un magatzem de taronges i part d’aquell solar va ser més o menys a partir dels primers anys de la República la primera cotxera dels Autobusos La Amistad. 
També, fins al creixement urbanístic dels primers anys del segle actual, els bancals i una era ocupaven la zona de l’Alter de Pau que ara és la part moderna del nostre carrer. Sembla que no hi ha res més a destacar si no parlem de les persones, però qui signa és d’aquells que ha arribat ací fa quatre dies, com qui diu, i no pot sentir-se objectiu en aquest punt.
I parlant de persones, en algun temps els carros i més tard els tractors passaven per ací per a anar “a defora”, els viatgers esperaven xarrant i fumant l’hora d’eixida dels autobusos, cobradors i xofers feien maniobrar aquells vehicles primitius sorollosos i desmanegats que podien semblar confortables i tot per a qui estava acostumat a anar amb carro. El carrer de la Pau devia ser llavors un carrer ben animat a les primeres hores de la matinada. Però també els dies i les nits d’estiu devien ser escenari de la més pura conxorxa del veïnat, els treballs del camp que es completaven a casa al voltant d’una taula com descorfar o despellorfar havien de donar vida al carrer, i el fet de compartir amb la veïna una part de la collita de verdura era un detall de germanor de tota la vida que encara ara s’agraeix. Més tard ja va venir la televisió i els primers aparells convocaven el veïnat a veure tots junts Galas del sábado i com cantava Fulleraca, per posar un exemple il·lustre. Afortunadament, encara ara perviu alguna tertúlia estival al carrer com a testimoni de tanta gent que ha hagut de suportar sense més recursos que els naturals les caloroses nits estiuenques de Pego. 

Conten i no acaben, finalment, que sempre hi ha hagut molts xiquets en aquest carrer. Els mateixos informadors, de totes les edats, vull dir de totes les edats avançades, diuen que era habitual anar a fer harca contra els del carrer Portelles, anar a fer maldats pel terme i jugar al carrer a tots els jocs imaginables. Córrer i jugar des que era hora d’eixir d’escola fins a hora de sopar, quan la lluna es mostrava per la mar i les mares cridaven a taula. Aquells xiquets de totes les edats creixien al seu temps i són la història d’aquest carrer. Sempre, des dels primers anys del segle XX,  la roda de la vida els ha portats a viure tota la vida ací o a marxar a fer-se amb un altre veïnat, però siga com siga, al carrer de La Pau, qui se’n va i pot, torna; i si no pot, sempre queda l’esperança i l’evidència que algun descendent vinga a viure a casa de l’avantpassat que, com ell ara, en algun temps veia eixir la lluna plena des d’allà lluny, des d’allà baix, des de la mar, eixint expressament per a emmirallar-se en els ulls lluents de l’aigua i il·luminar els jocs i les fantasies de qui té el privilegi de viure en un carrer que la lluna visita com no en visita cap altre.

dijous, 16 de març de 2017

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.
Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:
“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”
Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.
I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:
“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”
I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:
“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]
Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”
I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:
“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]
La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”
I acabe. Vostès reconeixeran amb què:
“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”
Moltes gràcies.
Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."

dissabte, 4 de març de 2017

Experimentar amb el llenguatge poètic

Avui he fet de jurat en un premi de poesia i, davant un poema d'aquells que Josep Pla definia com a obra feta a mitges entre el poeta i el linotipista, més o menys un poema fet de "paraules en llibertat", un membre del jurat n'elogiava les virtuts perquè —deia— li agraden els experiments amb el llenguatge. D'acord, potser a mi també, però "l'experiment" que teníem davant nostre podria haver-lo signat un poeta de fa cent anys. Cent anys! En cent anys el telèfon, el cinema, la premsa, la locomoció... han canviat molt i més que canviaran. Si la poesia encara ha d'experimentar com ho feien Marinetti o André Breton això són només exemples il·lustres, tinc la impressió que alguna cosa no va a l'hora.