Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dissabte, 18 de març del 2017

"El carrer de la Pau". La meua contribució fallera d'enguany.

El carrer de la Pau. Pego
La falla la Font em va demanar de participar enguany en el seu llibret amb un article sobre el carrer on visc des de fa molts anys, el carrer de La Pau, i heus ací el resultat que vull compartir amb qui en tinga gust.



Carrer de la Pau


Pocs carrers al món poden vantar-se de tenir unes nits a l’any en què sembla que la lluna plena isca només per a ells. Enfilada amb la ratlla imaginària que abans, quan totes les dones agranaven els carrers, limitava el tros que pertocava a una veïna i a la d'enfront, la lluna es mostra gran, allà lluny, allà baix, a la mar; i quan comença de pujar, seductora, escampa  la llum sobre els ulls lluents de l’aigua que inunda la terra baixa i, amb el seu embruix, sembla que done més pau al carrer de la Pau.
El carrer de la Pau és enganyós, pareix pla però té dues vessants, com qualsevol carrer rellevant, i una prolongació moderna. Això es veu, per exemple, quan plou, llavors l’aigua del carrer “de tota la vida” es distribueix més o menys equitativament: una meitat va cap a la Replaceta, com si volguera anar sense poder cap al centre del poble, i l’altra cap a l’Alter de Pau i allà s’ajunta amb la que comença a davallar per la prologació moderna o es desvia per l’Avinguda de Fontilles. Siga com siga, l’aigua pluvial del carrer de la Pau és com la gent que l’habita, que no som centre però tampoc no som perifèria i barregem dues vocacions: una d’urbana i una altra de forana. Unes voltes mirem cap endins i les altres cap enfora.
I no us penseu que aquest carrer aspira a ser un carrer alt com el carrer Major o el carrer Alfonso, no. Ell sap quina és la seua posició, és massa nou, té massa poca tradició. De la mateixa manera que les persones arribem  a la geografia urbana per naixença, per matrimoni, per migració o per circumstàncies diverses, sempre amb la pel·lícula començada, els carrers també naixen amb els pobles començats. D’això, se n’escapen ben pocs, només els fundacionals i encara gràcies.
Per les notícies que ens arriben, el nostre carrer es va obrir cap a l'inici del segle XX sembla que amb el nom d’Alfons XIII. Devia ser llavors considerat un bon carrer, forà però ample i ben ventilat, de llauradors però nou i obert a la Marjal fins a la mar que devia ser tant com dir que mirava cap a la terra promesa. La primera referència documental del carrer de la Pau que trobem a l’Arxiu Municipal és de 1924, quan feia un any del cop d’estat de Primo de Rivera, en un moment polític molt convuls a causa dels desastres militars espanyols en la guerra del Marroc i d’una societat desmoralitzada invocant la pau com a un desig àmpliament compartit. El cas de Pego no és únic ni de bon tros, molts pobles espanyols van batejar un carrer amb aquest nom. Però si hi ha un indicador de la història política d’un poble, aquest és el nom dels carrers; la II República necessitava proclamar els ideòlegs il·lustres i Pablo Iglesias, mort el 1925, va donar nom des del dia 21 d’abril de 1931 a aquest carrer on van viure els alcaldes Juan Nadal Almela i  Aquilino Barrachina. La dictadura de Franco va invocar novament el nom de La Pau —segurament pensant en “la seua”— i així es diu el carrer fins al dia de la data. Cal fer constar que la normalització del nom ha estat ben costosa a pesar dels esforços de la majoria de governs municipals ocorreguts des de la mort del dictador gallec. La secular petja castellanitzadora ha marcat la dicció de molta gent d’edat que encara, de forma cada volta més residual, coneix aquest carrer amb el nom de “La Pas”.
El carrer de la Pau no és fotogènic, hi ha poques fotografies publicades, la majoria són preses des de la Replaceta i el nostre carrer hi apareix només i en el millor dels casos com a decorat llunyà i mig difuminat per un excés de llum al cel de la foto. Altres carrers són pas obligat de processons o de desfilades festives, de protagonistes fotografiables, el carrer de La Pau es limita a escoltar de lluny la Banda de Música quan toca a la Replaceta o quan va per un altre carrer immediat acompanyant falleres o moros i cristians. Siga com siga, les imatges antigues que hem pogut trobar mostren cases suposadament de llauradors més o menys acomodats, amb planta baixa i una cambra superior; un perfil urbà alterat de fa temps per alguns blocs de tres o quatre pisos construïts a partir d’aquells anys seixanta en què molta gent va començar a pensar que es vivia millor en un apartament que en una casa gran i “de poble”. Tot i que les imatges no ho mostren, se sap que cap a mitjan carrer hi hagué inicialment un magatzem de taronges i part d’aquell solar va ser més o menys a partir dels primers anys de la República la primera cotxera dels Autobusos La Amistad. 
També, fins al creixement urbanístic dels primers anys del segle actual, els bancals i una era ocupaven la zona de l’Alter de Pau que ara és la part moderna del nostre carrer. Sembla que no hi ha res més a destacar si no parlem de les persones, però qui signa és d’aquells que ha arribat ací fa quatre dies, com qui diu, i no pot sentir-se objectiu en aquest punt.
I parlant de persones, en algun temps els carros i més tard els tractors passaven per ací per a anar “a defora”, els viatgers esperaven xarrant i fumant l’hora d’eixida dels autobusos, cobradors i xofers feien maniobrar aquells vehicles primitius sorollosos i desmanegats que podien semblar confortables i tot per a qui estava acostumat a anar amb carro. El carrer de la Pau devia ser llavors un carrer ben animat a les primeres hores de la matinada. Però també els dies i les nits d’estiu devien ser escenari de la més pura conxorxa del veïnat, els treballs del camp que es completaven a casa al voltant d’una taula com descorfar o despellorfar havien de donar vida al carrer, i el fet de compartir amb la veïna una part de la collita de verdura era un detall de germanor de tota la vida que encara ara s’agraeix. Més tard ja va venir la televisió i els primers aparells convocaven el veïnat a veure tots junts Galas del sábado i com cantava Fulleraca, per posar un exemple il·lustre. Afortunadament, encara ara perviu alguna tertúlia estival al carrer com a testimoni de tanta gent que ha hagut de suportar sense més recursos que els naturals les caloroses nits estiuenques de Pego. 

Conten i no acaben, finalment, que sempre hi ha hagut molts xiquets en aquest carrer. Els mateixos informadors, de totes les edats, vull dir de totes les edats avançades, diuen que era habitual anar a fer harca contra els del carrer Portelles, anar a fer maldats pel terme i jugar al carrer a tots els jocs imaginables. Córrer i jugar des que era hora d’eixir d’escola fins a hora de sopar, quan la lluna es mostrava per la mar i les mares cridaven a taula. Aquells xiquets de totes les edats creixien al seu temps i són la història d’aquest carrer. Sempre, des dels primers anys del segle XX,  la roda de la vida els ha portats a viure tota la vida ací o a marxar a fer-se amb un altre veïnat, però siga com siga, al carrer de La Pau, qui se’n va i pot, torna; i si no pot, sempre queda l’esperança i l’evidència que algun descendent vinga a viure a casa de l’avantpassat que, com ell ara, en algun temps veia eixir la lluna plena des d’allà lluny, des d’allà baix, des de la mar, eixint expressament per a emmirallar-se en els ulls lluents de l’aigua i il·luminar els jocs i les fantasies de qui té el privilegi de viure en un carrer que la lluna visita com no en visita cap altre.

dijous, 16 de març del 2017

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.
Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:
“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”
Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.
I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:
“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”
I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:
“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]
Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”
I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:
“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]
La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”
I acabe. Vostès reconeixeran amb què:
“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”
Moltes gràcies.
Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."

dissabte, 4 de març del 2017

Experimentar amb el llenguatge poètic

Avui he fet de jurat en un premi de poesia i, davant un poema d'aquells que Josep Pla definia com a obra feta a mitges entre el poeta i el linotipista, més o menys un poema fet de "paraules en llibertat", un membre del jurat n'elogiava les virtuts perquè —deia— li agraden els experiments amb el llenguatge. D'acord, potser a mi també, però "l'experiment" que teníem davant nostre podria haver-lo signat un poeta de fa cent anys. Cent anys! En cent anys el telèfon, el cinema, la premsa, la locomoció... han canviat molt i més que canviaran. Si la poesia encara ha d'experimentar com ho feien Marinetti o André Breton això són només exemples il·lustres, tinc la impressió que alguna cosa no va a l'hora.