Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


divendres, 25 de gener del 2013

Memòria d'uns ulls pintats / Memoria de unos ojos pintados

Avui, casualment, al meu institut he vist que una estudiant portava la traducció espanyola de les Memòries d'uns ulls pintats i m'ha estranyat, és una persona que llegeix normalment i bé en català. No he pogut evitar-ho i li he preguntats com era que tenia el llibre en espanyol:
-És que a la llibreria no el tenien en català i me l'he hagut de comprar en castellà. Si no, l'hauria comprat en català, clar que sí.
No cal dir que hem comentat el fet:
-Jo no l'hauria comprat, si no el tenien en català -li he dit.
El fet es pot analitzar de moltes maneres: des de la llibertat que té qualsevol autor d'autoritzar la traducció de la seua obra a qualsevol idioma, des de la llibertat que tenen qualsevol editorial i qualsevol llibreria de fer funcionar el seu negoci de la manera més rendible, des de la llibertat que té el governant de fer la política lingüística que més li plaga després d'haver guanyat unes eleccions i també des de la llibertat que té qualsevol persona de comprar o no un o altre llibre en la llengua que vulga. Fins i tot es podria analitzar el fet des de la llibertat que hom té de comentar totes aquestes coses.
Ara bé, les autèntiques víctimes de totes les llibertats esmentades són les llengües, i especialment les llengües amenaçades, sempre a mercè de les actituds diverses que componen el trencaclosques de la vida.
És per això que no hi ha neutralitat possible, en aquests casos. Qualsevol decisió, qualsevol indecisió pot contribuir a decantar la balança en un o altre sentit. "Tant m'és", pot haver pensat algú sense aturar-se a calcular els efectes de la seua indecisió. I aquesta és potser l'actitud més reprovable. Ja Dante va destinar un cercle per als indecisos, per a aquells que havien passat pel món sense deixar petjada, "a aquests no els vol ni el paradís ni l'infern" -diu-. I els condemna a córrer nus i agullonats per les vespes i els tabals darrere una bandera que no significa res. I és que, és clar, passar per la vida sense haver tractat d'empènyer el món cap a un lloc o altre deu ser, mirant-ho bé, una perspectiva poc il·lusionant. Al capdavall, les ànimes dantesques arriben així a les portes de l'eternitat: tan nues com van venir al món.

dimarts, 22 de gener del 2013

Robar legalment

"El Dret Civil serveix perquè els rics puguen robar als pobres. El Dret Penal serveix per a impedir que els pobres puguen robar als rics." La frase, l'haja dita qui l'haja dita, potser és fàcil de refutar, tot és qüestió de codis i de retòrica; però l'experiència demostra que si hi hagués algun "dret" que impedís als rics de robar als pobres, els rics ja l'haurien canviat per un altre.

diumenge, 20 de gener del 2013

El cistell de les mentides


En aquest món de valors pervertits, moltes mentides barrejades amb unes quantes veritats són l’antimetàfora de la poma podrida al cistell de les pomes bones.

dimarts, 15 de gener del 2013

Mentir

Només el bon mentider és capaç de mentir amb la mateixa rotunditat de qui defensa la veritat. Però anem amb compte: la frase “una bona mentida val per una veritat”, encara que l'haja dita un famós solitari, és tan sols una veritat a mitges al gust i a la mesura només de qui vol fer-nos passar gat per llebre.

dilluns, 14 de gener del 2013

Sobre les follies


La qüestió se m’ha suscitat aquest matí en una classe de literatura universal. Diu Hamlet abans del combat definitiu amb Laertes: “La follia mateixa és l’enemiga del pobre Hamlet.” La frase pot semblar enganyosa però no n'és. En realitat és ambigua, perquè de quina follia parla? de l’evident que ell simula, o de la de Claudi i Gertrudis que cometen els actes forassenyats (no descoberts sense revelació) de l’assassinat i de l’adulteri? O potser cal pensar també en la follia desesperada d’Ofèlia que desencadena encara més dolor en Hamlet? On rau la primera culpa? Hi ha, doncs, follies simulades de conseqüències catastròfiques i hi ha follies ben dissimulades, i reals tanmateix, que satisfan les ambicions i atorguen la corona i la reina. D’aquestes, moltes s’oculten entre la grandesa, el soroll i el fum de l’engany d’un príncep indecís, potser la metàfora del ciutadà modern que viu a cavall de la farsa i de la follia; de la mentida compulsiva i malintencionada i del "vidre llançat, esmicolat als quatre vents de la ciutat", que és com el poeta defineix la veritat.

dimarts, 8 de gener del 2013

Sortir de l'armari lingüístic. Una anècdota d'avui

Avui he trucat a una coneguda agència de missatgeria. Una veu en off m'ha advertit, en correcte espanyol, que per motius de seguretat la conversa seria enregistrada.
Tot seguit, en el mateix correcte espanyol m'ha atès una amable senyoreta que m'ha demanat les dades personals pertinents. Jo li he parlat en correcte valencià i tot ha anat bé fins que li he dit la paraula "vuitanta-tres".
-Me lo puede decir en castellano? -em diu ella.
-Com? Clar que puc, però no és el cas. Que vostè no m'entén en valencià?
I ella argumenta amb irrefutable contundència, o això creia la xica:
-Es que yo no soy española.
"Dona, en això potser ens podríem entendre" (ho pense però no li ho dic).
-Senyoreta, la seua nacionalitat no és una cosa que m'afecte, en tot cas si hi ha un problema és seu i de la seua empresa, no meu -li retruque amablement (Supose que ha quedat enregistrat).
-Si quiere -diu ella-, le paso con una compañera que habla valenciano.
-Mire, li ho agrairé molt.
No se m'ha acomiadat, la pobra xica, i ho sent. S'ha fet un silenci, un parell o tres de segons potser, i:
-Bon dia, diga'm.
 Era una gentil operadora que s'expressava genuïnament en la bella llengua d'Ausiàs March i tot ha anat com una seda. Sense problemes. No és tan difícil.

divendres, 4 de gener del 2013

El capital: heus ací l'enemic

És bo que de tant en tant el cinema incomode l'espectador. En aquest sentit podem dir que el gènere, determinades pel·lícules, vénen a subvenir el paper que tradicionalment ha fet la literatura. Sense els poetes d'estil punyent -o els novel·listes- que ens han acarat amb el dubte, amb l'angoixa o la culpa, amb la provocació, amb la dolorosa realitat, és ben segur que seríem més ingenus, encara.
La darrera pel·lícula de Costa-Gavras és un bon exemple d'això que diem. L'argument, basat en la novel·la homònima de Stéphane Osmont, narra l'acensió d'un jove financer a president d'un gran banc francès des d'on aplica els procediments de la banca moderna -molt allunyats del simple prèstec i del pla de pensions- amb el sol objectiu d'obtenir beneficis per a la seua entitat a costa del que calga, o siga del que, dit amb paraules d'un personatge, es pot resumir així: "els bancs robeu a la gent tres voltes: la primera als vostres empleats quan els feu fora encara que tingueu beneficis. La segona, als vostres clients sagnant-los amb els vostres crèdits. I la tercera destrossant l'estat del benestar perquè els països han de gastar-se tots els diners en deute, i ja no poden sufragar-lo." Un resum cruel, que potser algú pot prendre com a pamfletari ja que tot el que diu és cosa sabuda per la major part dels espectadors, si més no els que optaran per entrar a la sala on es projecte la pel·lícula i no en una altra on el programa siga més amable.
Tanmateix, allò que trobe més interessant d'aquest film és la descripció de la rebotiga bancària, dels seus mètodes i de la progressiva implicació del protagonista, ben conscient de la perversitat dels mètodes que aplica: "vostè es massa jove", diu a una antiga consellera seua experta en finances que voldria publicar els abusos de la banca internacional. "I trobe que vostè ha envellit massa de pressa", li respon ella. En temps de Molière, i potser també en temps de Plaute, el públic s'agradava de veure's representat en escena. El relat de Tourneil i Costa-Gavras no ens posa davant l'espil, sinó que el penetra i ens du a l'altra banda, ens situa entre les files de l'enemic. I això, en totes les guerres, ha estat una bona tàctica.


dimarts, 1 de gener del 2013

Quique Dacosta, sense prejudicis

No conec personalment Quique Dacosta, les tres estrelles Michelin que ostenta el seu restaurant m'imposen un gran respecte i m'inhabiliten per a escriure sobre el seu reconegudíssim art culinari, però els qui han tractat aquest pretigiós cuiner parlen d'un xicot llest, amable i molt solidari que, havent arribat al cim, no ha oblidat els seus orígens humils. "Sóc un fill de la fam", afirma en una entrevista a El País publicada el passat 16 de desembre. I continua: 
"Vaig arribar a Dénia amb 14 anys i mig i em vaig posar a escurar plats. Sóc de Jarandilla de la Vera (Cáceres) y vaig aterrar amb la meua mare al barri de pescadors. Mirava per les finestres i veia gent penjant peixos als estenedors, assecant pops i tonyines, parlant en valencià... Era com haver-me'n anat a l'exili. Estava en un altre país."
Amb quina naturalitat més encomiable explica aquest senyor això que molts polítics i tertulians mediàtics espanyols no reïxen a explicar i fins i tot trabuquen barroerament. És evident que una persona d'Extremadura, sense prejudicis ni conceptes previs, ha de trobar-se tan a l'estranger al barri mariner de Dénia entre gent que parla valencià, com a Marsella o a Liorna envoltada de mariners que parlen francès o italià. Les llengües són, en primer lloc, manifestacions de realitats, maneres d'explicar-les i de viure-les; però com a producte humà que són, no poden defugir la condició d'armes llancívoles que refrenden la famosa frase que Hobbes va prendre de Plaute: "Homo homini lupus est".