Amb motiu de la commemoració dels 20 anys del premi de poesia Joan Climent, en qualitat de primer guanyador del certamen (2002), vaig rebre l’encàrrec de prologar una publicació commemorativa, una antologia dels poemes guanyadors. Les notes que segueixen són el text que vaig lliurar a l’edició. No calen més explicacions, crec que hi vaig dir tot el que volia i vaig callar allò que no hauria sabut fer, com ara un comentari dels textos antologats. El llibre s’ha publicat i opinions més expertes faran el balanç que pertoque. Jo, senzillament vaig cometre el pecat de parlar massa de mi mateix, de mi mateix i de les condicions en què naixia el premi Joan Climent.
NOTES PER A UNA ANTOLOGIA NECESSÀRIA
Ara, més de vint anys després d’haver rebut també la primera estatueta que simbolitza el Premi Joan Climent, de nou em convoca l’editor d’aquesta antologia a presentar un balanç del que ha estat una aventura tan enriquidora i brillant com l’allau de poesia bona, escrita per les millors signatures, que ha acompanyat les reines gandianes gràcies al Premi Joan Climent. Vull confessar, abans de continuar, que vaig refusar de seguida l’oferiment d’escriure ací tot al·legant que m’hi feia sentir part interessada i massa privilegiada en relació als altres guanyadors. Tanmateix, de seguida vaig pensar que el fet de ser-ne el primer em donava un cert dret a explicar alguns detalls, inconfessables llavors, de la poesia que vaig escriure i per què la vaig escriure així. D’alguna manera crec que aquells versos, més enllà del valor literari que jo poguera haver-los donat, eren una poètica socialment o “fallerament” necessària. Per això escric les ratlles que segueixen. Tot siga dit, la primera confessió que he de fer és que sempre havia desitjat escriure-les, probablement perquè sentia la necessitat de justificar la meua “culpa”.
Val a dir que eren anys encara contaminats per les pseudofilologies secessionistes sempre lligades al conservadorisme estètic més ranci i, per tant, causants d’un profund distanciament entre els poetes diguem-ne consagrats i la literatura fallera. El remei va venir precisament de la mà del premi que ens ocupa: els poetes hi van guanyar un espai d’acostament al públic lector i els llibrets van millorar en qualitat literària. Aquest era el context i recorde que vaig escriure els poemes sense pensar en cap guardó ni en cap reconeixement. Son poemes incontaminats de qualsevol aspiració a premi, escrits abans de la convocatòria del Joan Climent, sense gens d’ambient faller als carrers, quan els escriptors de llibret viuen les falles al mateix temps que els ninots comencen a prendre forma al taller de l’artista. Conscientment, en aquells mesos, vaig fer un projecte poètic de transició, volia encetar un camí que s’obrira a la modernitat sense ser prou modern, i vaig decidir que no podia abandonar la forma més clàssica de la poesia, havia de fer sonets per a les reines majors i uns versos més lleugers — cobles en heptasíl·labs— per a les reines infantils. En segon lloc, encara no em va semblar oportú abandonar la idea de fer un retrat femení a cadascuna de les destinatàries, però havia d’eludir els tòpics més usuals de la retòrica fallera i assumir un punt de vista tan nou com em fora possible, dir a la jove dama coses que no sonaren idèntiques a les de la reina d’un altre any o d’una altra falla. I per a això necessitava acostar-me a la persona, conèixer-la sense importunar-la massa. Amb aquesta finalitat vaig fer arribar a les reines un petit qüestionari i els vaig demanar alguna foto, em calia veure’ls la cara, saber com miraven i com somreien, què agradava a cadascuna, què feien, quins projectes tenien; unes poques preguntes que em permeteren una base per a escriure. Tots aquests plantejaments i restriccions que em vaig fer, m’obligaven a treballar d’una manera ben particular per a trobar una poètica nova sense violentar la tradició. Per això em vaig esforçar molt acuradament en el ritme dels versos, que havien de sonar ben “clàssics”, en contrast amb un lleuger agosarament en les imatges i en altres recursos més innovadors.
I en aquest mateix sentit vaig decidir per exemple que la informació recollida de les enquestes no havia d’anar en el poema, havia de ser extrapoètica, i la vaig resumir al títol de cada composició. Abans de començar a llegir els versos, hom ja podia disposar d’una mínima informació contextualitzadora. I tota la resta, a poder ser, ja havia de ser “poesia”.
I el resultat va merèixer un premi que sempre agrairé, però tot ho vaig fer per elles, vull dir per aquelles reines, per la poesia i per les falles. En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, el que vaig fer era una opció, n’hi podia haver moltes altres que desconec. Jo em vaig limitar a gaudir de la sort d’estar en el lloc oportú i en el moment oportú per a esmenar la plana d’aquell aristòcrata sicilià que va parlar de canviar-ho tot perquè no canviara res. El meu joc va ser just el contrari: fer vore que no canviava res perquè canviara alguna cosa.
I han canviat moltes coses de llavors ençà. Després d’aquella primera convocatòria —com supose que degué passar abans—, els debats entre poetes i fallers, amb la presència de Joan Climent, que els presidia, i l’assistència dels successius guanyadors, van continuar durant uns quants anys, en soc testimoni i puc dir que van ser apassionants i molt enriquidors per a tothom. Com a conseqüència d’aquelles intenses tertúlies, podem afirmar que la poesia “fallera” dels llibrets d’ara ja no necessita adjectius, és poesia i prou, com la que hom pot llegir als millors poemaris. I gràcies a la continuïtat d’aquella iniciativa, la normalitat adquirida pel discurs poètic ha prestigiat la llengua mateixa; la societat valenciana que celebra les falles, ja no ha de pensar-se usuària d’una llengua empobrida, de segona, genuflexa i arcaïtzant, sinó de la llengua dels valencians que ve dels grans clàssics de la nostra literatura i arriba fins als nostres dies signada pels poetes cridats a ser els clàssics de demà. I no oblidem, finalment, que les llengües fan i diuen què són i com són els pobles, i el nostre és amic de l’art, de la bellesa, de l’emoció i de la música, com la bona poesia que cada any il·lustra els llibrets i fa honor a les reines i als fallers de cor.
AADD.: 20 anys del premi de poesia Joan Climent. Societat de Foment d’AIC de Gandia. Gandia, 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada