L’Alba d’Enric Valor. Brindis d’enguany

 Com cada any, el 22 d’agost es commemora la data de naixement d’Enric Valor. Des de l’alt de Guisop, a la serra del Maigmó, molt a prop del mas de Planisses, que fou propietat del nostre escriptor, la gent valoriana brinda, llig textos, fa sonar instruments, canta i fa muixerangues en un acte tan emotiu com reivindicatiu, mentre el sol ix per la mar, més concretament per la mar d’Altea, majestuosament, invariablement.

Enguany he tingut l’honor de dir les paraules del brindis. Són aquestes, per si voleu brindar pel gran escriptor, per la llengua i pel país, com hem fet nosaltres.

Brindis 2025

Bon dia, amigues i amics del mestre Valor. Permeteu-me en primer lloc que m’adrece també a ell:

Senyor Valor, una volta em va escriure vostè una nota des de València dient entre altres coses: Quan torna per ací avall? M’agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou.”

I jo li responc:

Necessitem tant una conversa amb vostè, senyor Valor, que em veig obligat a tornar-li la pregunta: “Quan torna per ací avall? Ens agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou”, ens ha ajudat tant, i ens ajuda, el seu guiatge!

Senyor Valor: tenim males notícies però també en tenim d’esperançadores: ja sap vostè el que està passant a Alacant, aquella ciutat nostra de la qual vostè va defensar tant la catalanitat; però no m’estendré a contar els despropòsits d’ara. També sap el que està passant a València, on una gent coneguda i malintencionada pretén trencar el consens lingüístic i més encara: si poguessen esmicolarien i desprestigiarien la llengua fins a fer-la desaparèixer totalment. La llista de censures, de mentides, de prohibicions, de greuges i de maniobres perverses podria ser llarga, però tampoc no la farem ara.

Perquè no hem vingut a lamentar-nos, no hi ha temps per al lament, senyor Valor; sinó que hem vingut a celebrar que una gran majoria de famílies valencianes s’han manifestat perquè el nostre valencià, el català de tots —no ho oblidem, reivindiquem la unitat com vostè va fer sempre— siga la llengua vehicular de l’educació al País Valencià. I hem d’aprofitar aquest signe de vitalitat de la consciència lingüística de la nostra societat per a continuar el treball que vostè, seguint els seus mestres va continuar i nosaltres, seguint l’obra que vostè ens va deixar i el seu gran amor a l’idioma continuarem.

Què li he de dir, senyor Valor que vostè no sàpiga? Quina batalla haurem de lliurar que vostè no haja lliurat ja? Per més que els governs actuals, enemics dels valencians i dels catalans tots s’esforcen en la seua perversitat —no oblidem els nostres germans que pateixen tant com nosaltres a les Illes, els de la Catalunya Nord, víctimes del jacobinisme més ferotge, i els del Principat on les coses no són tampoc gaire còmodes—, no podran amb nosaltres, perquè ara som amos d’una llarga tradició de lluita i de defensa rigorosa de l’idioma i de la terra. Seguirem el seu exemple, senyor Valor, la seua insubornable tenacitat, el seu rigor i la seua autoexigència  en l’estudi, en l’ús i en la divulgació del català.

Sí, diguem-ho fort i clar, del català, perquè la unitat forma part del nostre patrimoni i ens fa més forts també des de la nostra estricta valencianitat. Ells també ho saben i per això l’ataquen. D’Elx, de Castallà, d’Alcoi, d’Alzira, de Borriana o de Vinaròs, però també de Les Borges Blanques, de Tamarit de la Llitera, de Verges, de Banyoles, de Mallorca o de Maó, de Perpinyà o de L’Alguer és la nostra llengua compartida. En definitiva, on diguem “bon dia” i ens contesten “bon dia”, és el nostre país tot.

I permeta’m, senyor, Valor, permeteu-me, amigues i amics, que contemplant, l’eixida del sol, els paisatges i “el moviment del personal” des d’on ho contemplava tot el so David; des d’ací on vostè de segur que va caçar més d’una perdiu, més d’un gaig i innombrables llebres, que brindem amb aiguardent fet d’herbes de la serra perquè els aromes i el licor fort ens facen més forts. Més forts com Esclafamuntanyes, més valents com Abella, més determinats com el mig pollastre, més astuts com Tonet, aquell que guanyà la partida a l’Home Roig, i més rebels com la Toneta la de les Alcoies, que va gosar desobeir perquè cal ser desobedients, a voltes, si volem ser lliures.

I així, senyor Valor, tenint presents les criatures que el poble li va donar i vostè va enaltir, guanyarem la partida. Per vostè per aquestes muntanyes que guarden la seua memòria, pel País Valencià i pel nostre valencià, el català de tots.

Brindem. Bon dia.

Una banda és un sentiment

 

Amb motiu del centenari de la Unió Musical de Beniarbeig

Publicat al Llibre de Festes de 2025

Que una banda és un sentiment admet pocs dubtes i molts matisos. Un sentiment per als músics i per als simples amants de la música. Ara fa vint-i-cinc anys, quan la nostra banda celebrava el 75è aniversari, la junta directiva va organitzar una trobada de bandes de la comarca amb l’objectiu de colgar de música, literalment, tot el poble. Tretze bandes van anar eixint carrer Major avall, una a cada tres minuts a fi de no barrejar les notes d’unes i altres, i van fer un ampli recorregut pel poble. L’objectiu que en un moment determinat tot Beniarbeig poguera sentir música de banda en viu es va acomplir, però voldria destacar que al pas de la nostra Unió Musical, seguida de la junta directiva de la qual jo tenia la sort de formar part, vaig veure molta gent plorant, hi havia qui estava a la porta de casa, dret, mirant els músics, obertament, però també hi havia qui amagava les llàgrimes darrere de la persiana. Què pensaven i en qui pensaven totes aquelles persones que no podien contenir l’emoció?

No sabria evocar ara com sonava la nostra banda en aquell moment, tinc una sensació de solemnitat en tot el que passava, crec que en cada nota que eixia de cada instrument pesava la responsabilitat de qui protagonitza un moment únic i irrepetible. M’hauria agradat poder mirar  els músics un a un als ulls i preguntar-los si enmig de tanta intensitat emocional podien traure les notes com ho fan habitualment. De segur que per a cadascú —músics o no— hi havia una evocació diferent, un record, un familiar, un moment, un dia, un pasdoble, una absència o per què no també una frustració perquè no ha pogut acabar els estudis de música i arribar a entrar a la banda. Qui sap? També algú, que un dia va deixar la banda per uns motius que poden ser tan diversos com persones hi ha, tenia dret a emocionar-se. Són tantes coses que per això podem dir que una banda és un sentiment.

Una banda és història també. En la memòria col·lectiva de la banda, ja siga perquè algú ho haja llegit o ho haja escoltat d’algú que també ho ha escoltat d’algú altre que ho va viure, perquè el temps va passant i els narradors no són eterns per desgràcia, hi ha la història del poble. Entre la primera interpretació de La entrada, del mestre Esquembre, aquell matí d’octubre de 1925, i la darrera, per ara, el passat 8 de juny, les vivències són infinites. Si pensem que aquell primer concert es va celebrar en temps de la dictadura de Primo de Rivera, que després van vindre una república, una guerrra, una llarga dictadura i l’actual monarquia parlamentària, podem deduir que el relat que recordem ha estat condicionat per les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques pròpies de cada moment: l’escassedat de la postguerra, per exemple, la precarietat de recursos, el redreçament d’aquella Juventud musical dels anys seixanta que encara conservava el nom original, la successiva arribada, juntament amb els canvis polítics, de directors amb uns mètodes i un bagatge formatiu particular, i l’entrada i l’eixida dels músics constitueixen un relat no només inacabable sinó també ric en punts de vista i en maneres de contar. A manera d’exemple, voldria recordar el cas d’un músic important en la història de la banda, que un dia em va contar que es retirava, ja tenia una edat, havia viscut en primera fila la recuperació de l’actual Unió Musical però ja havia arribat a una edat molt respectable i encara que veia amb bons ulls l’arribada de directors jóvens i amb ganes de treballar, va considerar que li havia arribat l’hora de l’adeu. “Mira —em va dir—, açò ha canviat molt, el director posa obres difícils i jo m’he fet vell, ara veig passar les notes i no arribe a hora de tocar-les, què vols que faça?” Un altre músic, amb motiu d’un homenatge pels cinquanta anys en actiu, va resumir molt bé la seua trajectòria: “jo, en estos cinquanta anys, he perdut molt d’aire”. Tant un com l’altre, músics exemplars, resumeixen perfectament el que és la música d’una banda de poble, la tradició de molts jóvens del segle passat que trobaven a l’ombra de la música un lloc on reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé.

Però els temps canvien. Els vells mestres de la música, com n’hem tingut al poble, han estat substituïts per les escoles de música i els conservatoris; el nivell musical, sense dubte, ha millorat, però les bandes no estan exemptes de competència. Els jóvens d’ara tenen molts estímuls per a “reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé”, però també en tenen d’altres per a reunir-se, no aprendre res de profit i continuar passant-ho bé. Tanmateix, afortunadament, la música sempre és un reclam molt atractiu. Tant de bo que continue igual.

Enguany, el del centenari, més que mai, el sentiment és ben viu. Passa el temps, els qui érem jóvens ara fa vint-i-cinc anys, ja som vells i recordem els vells que ens han precedit. Per això voldria acabar evocant el concert del passat dia 8 de juny. Les emocions no van faltar, tant a l’escenari com al pati de butaques; també hi eren entre els directors que tornaven i recuperaven el contacte amb la família que havien contribuït a crear, però sobretot m’agradaria destacar la il·lusió que vaig poder veure en les cares dels components més jóvens, el respecte als més vells, el sentit de l’ordre i de l’oportunitat, les ganes de futur, de preservar el sentiment que, en definitiva, és l’essència de l’art i, per tant, de la música, però sobretot, el sentiment de la identitat del poble de Beniarbeig. I tant de bo que d’ací vint-i-cinc o cinquanta o cent anys algú, a la manera dels temps que vindran, escriga de nou i amb més raó encara, que una banda és un sentiment.

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.

Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.

En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.

Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.

Joan Fuster, com un tennista

 Si fos afeccionat al tennis, m’agradaria jugar un partit amb Federer o amb Nadal o amb qui fos el millor del món —ara sembla que el rànquing està canviant molt—, a pesar que tingués la derrota assegurada. Perquè, ¿no seria motiu de gaudi veure jugar un gran campió des de l’altra banda de la pista, calibrar els seus gests, la forma de pujar a la xarxa, el colpeig en cada jugada, les mirades, les reaccions a cada pilota que fregués la ratlla, fins i tot la commiseració amb què acolliria un rival tan feble com soc jo? Tanmateix em confesse molt ignorant en aquest joc i no seguiré pel camí del símil, sinó que m'acararé al moll de la qüestió.

M’agrada llegir Fuster, sempre ho he fet amb resultats alliberadors, estimulants, “higiènics” —que diria ell mateix—. Entenc Fuster com un gran tennista de la paraula, del diàleg, del debat. Podríem parlar de la seua "versió" oral, de l’home que rebia a casa seua estudiants, professors, polítics, artistes o simplement jovencells intel·lectualment prometedors. Del número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, segons diuen, tothom n'eixia amb els deures posats: una novel·la a escriure, un estudi suggeridor, una acció cívica o potser política… “Ja sabeu aquell aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses" —ironitzava ell mateix.

Diuen, per altra banda, els qui en saben i és fàcil de comprovar, que quan Fuster escriu té sempre en compte el lector destinatari, se li adreça com si li estigués parlant en aquell moment, l'interpel·la, el fa dubtar i si cal respon per ell també. És com el tennista campió, que torna totes les pilotes i, en absència de l'adversari, canvia de camp a cada jugada i i la torna també per ell. I si el lector és bo i actiu i crític —com l'assagista volia—, no deixarà de seguir el consell fusterià: "poseu-hi objeccions, si més no us divertireu". Heus ací el joc, el noble esport del diàleg.

És en això que Fuster s'assembla al campió tennista. Jo tinc un amic que de jove practicava aquest esport i ens guanyava sempre, no regalava cap punt i ho deia; si li’n guanyaves un, era un punt guanyat, mai regalat.

Doncs així com el meu amic jugava al tennis, dialoga Fuster: sense regalar cap victòria dialèctica, i si no fos perquè els escèptics com ell són, per definició, parladors en el millor sentit de la paraula, jo diria que acarar-se a ell era jugar contra un adversari temible, immisericorde, capaç d'aprofitar les febleses de qui tingués davant per a assestar-li l'estocada definitiva. Tanmateix, saber-se vençut d’antuvi i lluitar —perdre, en definitiva— contra ell és una de les millors coses que intel·lectualment poden passar en la vida: no només la derrota es transforma en estímul sinó que també ens mostra les febleses que honestament hom faria bé de corregir-se i millorar.

A casa, hi ha sempre un Fuster a mà, perquè no se m’atrofie l’hàbit de pensar, i el cride de tant en tant; però tinc ara damunt la taula el Diccionari per a ociosos, per una qüestió que podríem dir “professional”, i consulte, només per la brevetat, l'entrada "Bellesa". M'agradaria glossar-la ara. Escriu Fuster:

"No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència". Algú, en alguna d'aquelles nits de Whisky i tabac Winston, degué portar-li el dilema a la ment, un contertulià, una lectura, un pensament, tant se val. L'afirmació, per a Fuster no mereix cap insistència argumental o millor dit: sí: "Això és una idea de vell o d'impotent". Entenc que cadascú és el que és, jove o vell, anacoreta o vividor, promiscu o impotent, i cadascú té dret a ser com és i a ser respectat en les seues qualitats. "De vell o d'impotent que es resigna a ser-ho", és clar, tampoc no hi ha res a objectar, la resignació és tan "camí" elegible com la rebel·lia, "ja t'apanyaràs", diu Fuster més d'una vegada a qui ha d'escollir una cosa o altra.

Ara bé, sacsegem una miqueta la qüestió. No oblidem que el doctrinari, si renuncia a la concupiscència és en favor de la virtut, de l'evitació del pecat, del camí desitjat de la puresa i de la santedat. Tornem doncs la pilota i vejam què hi dirà l'interlocutor, l'adversari, el lector:

"Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la 'concupiscència' que ens fa desitjar-lo ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten?" El lector de l'any 64 del segle passat, any en què es publicà la primera edició del Diccionari per a ociosos, havia estat, obligatòriament, client del la Primera Comunió, del "con flores a Maria que madre nuestra es" i ben probablement d'alguns exercicis espirituals d'aquells que esdevenien obligatoris per a qualsevol que s'hagués atansat a una església o a un centre educatiu en aquells anys "tenebrosos". Per tant, el lector, el primer lector d'aquest llibre de Fuster, havia de conèixer necessàriament el mateix "vocabulari d'extracció catequística" que empra l'autor per a tornar la pilota del respectable doctrinari antic. Dit d'una altra manera: aquell lector, tant com el doctrinari i tant com Fuster, sap que els pecats de la ira i de l'enveja mereixen a ulls del Jutge Suprem les mateixes flames de l'infern que el de la concupiscència. Fuster en posar-se al capdavant dels pecadors, adopta la mateixa actitud irònica, descreguda i distanciada que mostrà el dia en què va ser cremat en efígie a la Cavalcada del Ninot de València per haver afirmat que els suecans menjaven rates de marjal. "La concupiscència —diguen els moralistes el que vulguen— és la vida", conclou el savi de Sueca.

Però, totes les idees de Fuster i també les conclusions són "provisionals", la pilota ara mateix vola per damunt de la xarxa, la partida no s'ha acabat, podem encara tornar-la, ja que el nostre Nadal o el nostre Federer dialèctic ha renunciar a fer-ho potser perquè se n'ha cansat o perquè ha abandonat una partida avorrida que l'enfronta a un rival tan poc consistent. Se m'ocorren dues reflexions:

La primera és saber si, seixanta anys després que el Diccionari per a ociosos va veure la llum, el lector encara conserva aquell mateix vocabulari —de vegades volgudament amenaçador— a què respon Fuster amb les mateixes armes ben untades d’ironia i empeltades d’escepticisme. No ho crec, vivim un temps que li dona la raó: “la concupiscència és la vida”  i només cal eixir al carrer per a veure com se’n fan ressò els nostres jóvens i no tan jóvens, ja alliberats del temor a les calderes de Pere Botero. Fuster es guardaria prou de censurar-ho. Si visqués, centenari com seria, ja hauria arribat a la inapetència paorosa que temia i s’hi hauria hagut d’adaptar, probablement pecant d’ira, o d’enveja. O potser no tant: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un 'pecat mortal', i són les faltes d'ortografia" —afirmà en un altra moment.

Publicat a Homenatge a la paraula. Gandia, 2022

Joan Fuster, el Barça i el València

 D'ací unes hores el València i el Barça jugaran a Mestalla un partit de lliga, com cada any les passions seran les habituals. Algú ha dit que aquest és "el clàssic del corredor mediterrani" —eufemisme, em sembla, massa submís, massa "agenollat", per no dir "el clàssic dels Països Catalans", però això ara no ve al cas i al capdavall les paraules són responsabilitat de qui les signa.

El cas és que el 27 de febrer de 1971 hi hagué al mateix estadi i amb els mateixos equips protagonistes un altre partit. I segurament aprofitant l'avinentesa o per allò d'escalfar els motors, la Casa de Catalunya a València, que era llavors al digníssim carrer de la Pau, va organitzar una tertúlia a la qual van assistir en representació del club culer el president Agustí Montal i el directiu Armand Carabén, els quals convidaren Joan Fuster. Ho conta ell mateix en un article al Serra d'Or del mes següent. "Era una ocasió de trobar-hi alguns vells amics", comenta.

En aquell article, l'assagista de Sueca commença manifestant poc interès personal pel futbol, segueix amb diverses consideracions i observacions molt iròniques sobre la preferència per la tauromàquia d'alguns intel·lectuals valencians: Blasco, Almela i Vives, Duran i Tortajada, etc. i afirma: "més d'un poeta líric ha passat, sense quasi transició, de la contrabarrera a recitar la seua Flor Natural en els Jocs del Rat Penat." Continua Fuster parlant tan difusament com irònica del fil de debat i del públic assistent, divers i nombrós: "Hi ha tres vegades més gent que quan tu hi dones una conferència", diu que va dir al professor Joan Reglà, assidu segurament de la institució i també assistent aquella nit. I acaba amb algunes notícies més que copie directament perquè m'han resultat ben il·lustratives de d'un Fuster que, sense voler, "és la mesura de totes les coses":

"Quan es van calmar els esperits, Agustí Montal pronuncià unes clàusules d'estil ben mesurades, i repartí tres o quatre visques oportuns. Després vam anar a sopar. El pianista del restaurant ens va rebre amb una sardaneta. Era inevitable. "¿Vindràs demà al partit? Et reserve una tribuna", em diu l'Armand [Carabén]. "Home, no cal", li conteste. És segur que no hi comprendria res. Alguna volta, m'he parat a veure en la televisió escenes de futbol, i n'he tret una impressió estranya. De petit, encara acudia al futbol, els diumenges, en un camp rudimentari del meu poble, i en conserve una memòria ben nítida. En aquella època —fa tants anys, ja—, els futbolistes sabien jugar més que no els d'ara. Feien més coses mi més brillants, al camp, i fotien més gols. Em diuen que estic equivocat, i que allò era el palelític pur, i etcétera. Ho deixe córrer. He tornat a Sueca, i escric aquest article. Aquesta tarda, el Barcelona i el València s'han disputat els punts de la jornada. La ràdio informa que han empatat. Sóc incapaç d'apreciar els avantatges, per al València o per al Barcelona, de la peripècia. Ho lamente. Des d'un punt de vista profà i primari, m'hauria estimat més que hagués guanyat el Sueca."

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.

Fuster

Crec que ja ho he dit més d’una volta: a totes les cases deuria haver-hi sempre un fuster a mà.

"Forma part de la 'correcció política' saber quan s'ha de ser 'políticament incorrecte'. " (Joan Fuster, apòcrif)

Altrament hom serà "incorrecte, políticament".

"Tot lo meu mal serà vós no ver". Homenatge als pensionistes de Pego

El passat divendres vaig participar en un homenatge als membres de la Plataforma de Pensionistes de Pego que ens han deixat darrerament. Podeu llegir més avall el text de la meua intervenció:

 “Tot lo meu mal serà vós no ver.” Amb aquestes paraules anunciava Ausiàs March el dolor per la seua mort: tot el mal que tindré —venia a dir el poeta— serà no poder-te vore quan em moriré. Aquestes eren les seues paraules per a una dona de qui estava enamorat. No li importava el fet de morir-se, sinó el fet de deixar de veure-la.

Ausiàs March, l’home més enamorat del seu temps, va escriure molt sobre la mort, sobre la seua mort, que li havia de vindre per un excés d’amor no correspost; però la mort, amb amor o sense amor, és, sobretot i simplement, la mort.

Jo he cavil·lat moltes voltes, a la meua manera i més a mesura que els amics comencen a deixar-nos, el mig vers amb què he començat aquestes paraules: “Tot lo meu mal —em dic moltes voltes quan pense en Maria Dolors i en Femenia, amics de colla de tota la vida—, tot lo meu mal serà vós no ver”, no tornar-vos a veure.

I això mateix podem dir de Pepe Benissili, de Presenta, del tio Ximo Sala, amb els quals no he tingut tant de tracte personal; però els coneixia prou per a dir que de tots ells, de la seua presència a les nostres concentracions reivindicatives, de la tremendament admirable coherència en les seues formes de ser i de viure i fins i tot de la seua fidelitat a guardar la memòria dels seus avantpassats em sent admirador i els dic que tot lo nostre mal és no vore’ls més entre nosaltres.

Més afinadament, Joan Fuster també donava una definició de la mort: “morir-se deu ser deixar d’escriure” —va dir una volta—. No ho prenguem a broma, morir-se deu ser deixar de cultivar allò que ens fa feliços, allò que ens ha fet viure: estimar els nostres, el nostre proïsme, les nostres muntanyes, el nostre cel i la nostra mar, la feliç o a voltes trista convivència amb els amics, compartir les coses que ens agraden.

Però morir-se també és deixar-nos sols, als qui per un temps encara ens quedem ací:

Mor-te abans que jo
un segon abans que jo,
perquè no hages de fer, sola,
el camí de retorn a casa.

Aquest és un poema d’amor d’un poeta alemany, Reiner Kunze, que resumeix el que jo hauria volgut dir ací i que per més que ho intente no trobe unes paraules tan encertades. “fer sola, el cami de retorn a casa”.

Amb Femenia i Maria Dolors, m’unien moltes coses, no les detallaré: junts hem rigut, hem menjat i hem begut; hem conspirat, hem parlat i ens hem abraçat. I al marge de les diferències lògiques i evidents entre un i l’altra, a la seua manera, els dos estimaven la vida per damunt de tot.

“Resistirem”, solia dir Femenia quan li preguntaves com es trobava, no li agradava que li ho preguntaren. Maria Dolors, encara des de la clínica ens enviava fotos per WhastApp, sempre amb un toc d’humor, ben conscient ja del pas que estava a punt de fer.

Poc abans del desenllaç, encara a casa seua, uns amics de la colla la vam visitar i vam estar parlant amb tota la naturalitat que la situació ens permetia, ella ja es cansava molt. Quan ens acomiadàvem, li va donar a Xelo una planta, i ella la va reproduir perquè cadascú en tinguera una a casa. L’estiu que acabem de passar, la planta ha florit, han florit totes les plantes filles d’aquella i floriran sempre en memòria seua.

Ara, quan els amics de la Banda del Pinzell ens reunim, que és ben sovint, fem el que Femenia i Maria Dolors, amb la seua forma de viure i d’entendre la vida, deuen voler que fem: que quan el primer vi posat a taula òmpliga les copes, que les alcem i que cadascú de la manera que puga, diga: “per ells”. I així els recordem.

Hui, una volta més: “Per ells, per tots ells!”

Raimon, Ausiàs March i una capsa de sabates

Per a l'infant que jo vaig ser, Ausiàs March anava associat a una capsa de sabates. Pot semblar estrany, però la majoria de la gent dels pobles de La Marina Alta  anàvem a Gandia a comprar-nos les sabates i allà, a la vora de la parada dels autobusos, hi havia un monument amb un senyor a dalt i la llegenda "Ausias March". El vèiem en arribar a Gandia i el vèiem en tornar a l'autobús carregats amb una capsa de sabates. Però què volia dir "Ausiàs March"? Sabates!

És clar que això passava quan Espanya encara era oficialment "una unidad de destino en lo universal". Ja en aquell temps havíem escoltat "Al vent", "Cançó de matinada" o "El bandoler", per citar algunes mostres d'aquella Nova Cançó. Però Ausiàs March continuava sent la capsa que contenia unes sabates noves.

Edició de Martí de Riquer,  1969

Per això és tan important "Per destruir aquell qui l'ha desert", el disc de Raimon, que avui celebra el cinquantenari. "Així com cell qui es veu prop de la mort / corrent mal temps, perillant en la mar", "Veles e vents han mos desigs complir", "Desert d'amics, de béns e de senyor", etc. eren, amb música, versos que ens calia entendre, que ens incitaven a descobrir el "valencià antic" i a poc a poc, amb Raimon, ho vam anar fent. Per aquells anys, començaren a venir els llibres, en el meu cas el descobriment del Tirant, amb aquell llenguatge medieval, més entenedor que el de March, i ràpidament la relació entre aquell llenguatge dels clàssics i el parlar viu i genuí dels meus avis, tots de La Marina, que encara conservava molts arcaismes. I poc després, un viatge a Mallorca em va fer descobrir aquella variant balear que em va semblar tan exòtica com la veu del narrador Martorell. Exòtica i alhora pròxima, això intuïa l'adolescent que era jo.

I de tot allò, va venir la vocació de fer classes i de llegir i de fer llegir als meus alumnes Ausiàs March i Martorell en versió original, per no perdre ni la sonoritat original, ni la riquesa d'una llengua que no s'acaba mai. Tot això, aquest gust per l'idioma, el dec en gran part a aquests descobriments adolescents. Ausiàs March ja no era una capsa de sabates, era i és encara per a mi una capsa de sorpreses i d'estímuls i de plaers lectors que m'acompanyarà sempre.

Avui, 14 de maig, cinquanta anys després de la publicació del disc de Raimon, per més que per a molts encara siga vigent allò del "destino en lo universal", per a mi hi ha motius d'optimisme: "bollirà el mar com la cassola en forn", "Tot lo meu mal serà vós no ver"! Hem avançat tant, tenim tantes raons per a continuar avançant!

"Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March", va escriure Estellés cinc-cents anys després. On visqué Ausiàs March! No podiem tenir millors padrins, uns padrins tan irrenunciables.

Una contribució personal al "XXI Homenatge a la paraula"

Coberta del llibre

Amb l'espectacle "Diguem no!", celebrat a Gandia el passat 19 de desembre, el CEIC Alfons el Vell escenificava el seu tradicional "Homenatge a la paraula", ja en la XXI edició, enguany al voltant de la societat líquida en el sentit que Zygmunt Bauman ha encunyat el terme. El punt de partida de la posada en escena ha estat un llibre escrit per a l'ocasió amb divuit textos —articles, poemes o narracions— encapçalades esplèndidament per "La insuficiència de la Paraula" de Simona Škrabec, les respectives il·lustracions de cada col·laboració literària, i una presentació de Vicenta Llorca, coordinadora del treball.

Fa uns mesos vaig ser convidat a participar en el projecte i ací us deixe la meua contribució.

La meua “crisi” de contemporani de mi mateix

Enric Ferrer: "Torre de Babel"

Amb Homer al capdavant, els grecs antics sabien o van aprendre que les paraules eren “alades” i que es podien comparar amb les “fletxes que volen”. No hi ha epítets més exactes, la volatilitat i la capacitat feridora són inherents a “la paraula” i potser per això hem hagut d’inventar-nos una expressió per a donar fermança i bondat a allò que per definició no és ferm ni bo. Diem “donar la paraula” quan volem manifestar que adquirim verbalment un compromís seriós, l’incompliment del qual malmetria d’una manera o altra la reputació de l’adquirent. “La paraula és l’home”, diuen a més al meu poble per a responsabilitzar algú, aquell qui ha parlat, del compromís expressat amb “la paraula”. Tanmateix la dita popular ens adverteix d’una desconfiança ancestral quan ens recorda que “la millor paraula és la que està per dir”, és a dir que no hi ha paraula millor que el silenci deliberat. Pot semblar contradictori, però el silenci “sona” més a saviesa que no pas la paraula, l’instrument creat per a mostrar-la.

El tema és llarg i ha ocupat el centre de moltes reflexions. Però tal com em deia un amic l’altre dia i vaig haver de donar-li la raó, no és difícil el consens sobre l’associació de “paraula” i “mentida”, sembla que vagen tan agafades de la mà com l’ou i la gallina. La paraula, “l’ús de la paraula”, permet explicar la realitat en uns termes tan relatius com vulga l’orador. “La història, l’escriuen el vencedors”, diu la dita antiga i l'afirmació semblaria vàlida si no fos perquè igualment, tant vencedors com vençuts, malden des de la seua posició per escriure-la, ells i no els altres; els primers per a fixar-la i els segons per a canviar-la i començar a guanyar-la.

I és precisament l’actual relativisme dels relats el que fa més mal. Els egipcis o els medievals, per posar només un parell d’exemples, esculpien en pedra la seua veritat perquè la creien i la volien tan eterna com el poder a què anava lligada indissolublement i exclusiva. Calgueren segles perquè l’home comencés a ser conscient de la falsedat d’una tal creença. Fou potser amb el Romanticisme que vam començar a superar aquella ingenuïtat. Escrivia Shelley en glossar, potser amb dolor però no amb rebel·lia, la descoberta de la ruïna d’una estàtua de Ramsès II:

“Em dic Ozimàndias, rei de reis.
Contempleu les meves obres, poderosos, i desespereu.”
Res no roman. Al voltant de la decadència
d’aquesta immensa ruïna, il·limitada i despullada,
l'arena llisa i solitària s'estén fins a la llunyania.

La reflexió, era però massa individual encara. Més que no pas per la paraula, més que no pas per la civilització, el sofriment del poeta era de caire individual. Els Shelleys podien admetre que les civilitzacions anteriors eren efímeres, necessàriament efímeres, fins arribar a la seua eviterna contemporaneïtat, no gaire feliç, certament, però encara construïda sobre bases sòlides, sobre tradicions i veritats poc vulnerables per més doloroses que poguessen aparèixer a la vista d’un poeta turmentat, víctima del seu temps.

La liquidació de la història, el final del discurs tradicional amb què les avanguardes van acarar el nou segle va liquidar definitivament la pedra amb què en altre temps s’havia esculpit la paraula-veritat. És llavors quan els valors comencen a fer aigua i són “definitivament” proscrits. El canvi de perspectiva ex-nihilo, l’optimisme i fins i tot l’arrogància amb què s’enceta aquest discurs demolidor de la tradició pot ser comprensible a la llum dels condicionaments històrics d’aquell moment. Les conseqüències que comporta, a més, el traspàs del pes civil des de la vella urbs a la metròpoli han estat a bastament estudiades i ens acaren a un relativisme mai vist en la història. La democratització del discurs, el dret universal a la paraula, ajudat pel creixement imparable de les tecnologies, no ens assegura la capacitat de generar els anticossos necessaris per a acarar la nova etapa en què la informació, la paraula, la veritat malviuen en un caos que no ens pot fornir cap vacuna contra els riscos de la mentida epidèmica.

Malgrat tot, allò que dol, el màxim engany és el sentiment de vacuïtat cada vegada més àmpliament compartit. No és la primera volta ni l’última que la humanitat, l'occidental si més no, viu en aquest estat, però aquesta vegada ens afecta de ple, i això ja no és literatura. Mentre les paraules continuen sent “alades fletxes que volen” proferides en totes direccions, la mentida serà cada vegada més difícil de copsar; cal, com tota la vida, que ens ajudem amb el domini i la interpretació del gest, d’un llenguatge menys “humà” que la paraula, per a guanyar una certesa cada vegada més boirosa. Ens diem “informats” i potser només som víctimes d’una distracció disfressada i omnímoda. Davant d’això, és explicable l’angoixa, l’spleen universal, l’agnosticisme empíric i experimentat que necessita homenatjar “la paraula” perquè continuem creient-hi. Altrament, en què podríem creure?

Sobre el XXI Homenatge a la Paraula, visiteu: http://alfonselvell.com/xxi-homenatge-la-paraula/

En la mort de Bernat Capó. Parlament llegit al funeral.

Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:

"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.

Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.

Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:

“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”

Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.

I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:

“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”

I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:

“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]

Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”

I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:

“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]

La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”

I acabe. Vostès reconeixeran amb què:

“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”

Moltes gràcies.

Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."

Josep Carner: "Com les maduixes"

EL DIA DELS INNOCENTS. CELEBRACIÓ ALTERNATIVA.
Hi ha una altra manera de celebrar el dia dels Innocents. Joana —la meua néta— té l'edat que devia tenir Pandara, la més petita. Sabeu? aquella nena que collia maduixes a les maduixeres de Josep Carner, l'anoment Príncep dels Poetes, que algun poeta modern oblida. Per això jo he llegit per a la Joana i per a tots vosaltres "Com les maduixes", el poema sobre la innocència infantil d'Els fruits saborosos.

Dels llargs silencis

Primera pàgina del quadern

La imatge és nítida, no envelleix a pesar que és de quan jo era infant, als inicis de la segona meitat del segle passat: un dels casinos del meu poble ple de parroquians bevent i parlant al taulell i un home sol, assegut en una taula fullejant el diari. La seua cara em retorna amb una expressió de fàstic, de tristesa i de desintères per les notícies que devia llegir sense ganes. Eren anys de silenci i a mesura que aquell glaç es clivellava vaig saber per converses mig agafades al vol que aquell lector solitari era un dels qui més significativament havia perdut la guerra. A Beniarbeig no hi va haver cap mort per la contesa, ni abans ni durant ni després, només un desaparegut sense connotacions —segons les notícies que m’han arribat—, però com a tot arreu hi va haver  guanyadors i perdedors. Els primers, als anys seixanta, semblaven més nombrosos, els segons senzillament no existien i, com aquell home, llegien les notícies amb la remota esperança de trobar una escletxa al règim o, quan Franco parlava per la ràdio, en la intimitat de la cambra giraven el botó del volum per si així, abaixant-lo podien ofegar-lo un poc, però al carrer callaven tots i feien veure que no havia passat res. Així vaig percebre la postguerra fins que a poc a poc els xiquets dels meus anys  vam anar sabent allò que tothom ocultava.

De tot això, de les petites històries inserides en aquells temps tan convulsos, la bibliografia és inabastable i de tant en tant els novel·listes s’han servit de la tècnica del document trobat per a fer més creïble un relat de ficció. Jo he tingut la sort, però, d’haver pogut llegir un document real i encara tinc una imatge borrosa del seu autor avançant per l’interior de la botiga que posseïa. No és cap recurs el que dic sinó la gentilesa, que agraïsc, d’un amic, d’un veí, que fa més d’un any em va parlar d’uns escrits del seu avi on explicava la guerra que va viure, i em va prometre que me’ls deixaria llegir. Fa pocs mesos, el meu veí em va fer a mans els documents, una carpeta de la grandària d’una quartilla amb un rètol enganxat: “Operaciones de valores”, sense dubte un títol poc sospitós. El meu amic em confirma que va ser ell qui va descobrir la carpeta, ni el seu pare, fill de l’autor, en coneixia l’existència.

Jo esperava trobar-me uns papers mal escrits i mal endreçats, però m’equivocava: hi havia dos quaderns, escrits amb bona cal·ligrafia i un castellà acurat, i altres documents de l’època. Aquell home havia pogut estudiar malgrat la misèria i “la insuficencia alimentaria y la falta de higiene”. “En las escuelas de los pueblos apenas si había maestros que enseñaran otras cosas que no fuesen para rezar.” Però els seus pares, a pesar que eren de condició humil, ja sabien llegir i escriure i s’havien pogut independitzar del cacic, que esclavitzava els homes, i amb molt esforç van poder pagar-li un bon mestre particular “no de l’estat” —puntualitza— d’Ondara.

A poc a poc, el nostre autor va contant les peripècies de la seua vida, havia treballat en oficis diversos i en llocs diversos, havia tingut càrrecs de responsabilitat i havia retornat al poble on tenia el seu negoci. El relat és detallat i inserit en apartats ben clarificadors: l’Espanya monàrquica, l’Espanya sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Espanya republicana, l’Espanya en guerra i acabat el conflicte bèl·lic continua comentant l’actualitat de la Segona Guerra Mundial sense deixar de banda la seua peripècia i la de la seua família fins molts anys després. En el relat, hi ha noms propis, alguns qualificats sense embuts, i hi ha històries de traïdors, de testaferros, d’estafadors i de gent generosa que va saber arriscadament posar-se al seu lloc per a salvar vides. Tota la cruesa d’aquells moments escrita en un centenar i mig de pàgines, un document d’un valor incalculable. El segon quadern de la carpeta conté anotacions minucioses de l’administració familiar, que il·lustren perfectament la manera de viure de la gent d’aquells temps.

Quant van costar d’escriure aquestes pàgines? L’autor diu que ja era vell quan va començar el treball,  tot i que podem suposar diverses etapes de redacció, però en qualsevol cas caldria preguntar-se quants anys va esperar, rumiant, sense escriure, organitzant les vivècies en el record nu abans de posar-se amb llum de restriccions i lletra clara a relatar els fets terribles del seu temps. Siga com siga, aquell silenci degué ser etern, amarg i tan insuportable que en justícia ha pogut sobreviure, escrit, als seus protagonistes. L’autor afirma que escriu perquè els seus fills sàpiguen el que va passar, però no va gosar mai ensenyar-los el fruit d’aquelles nits solitàries. Fou el nét qui, casualment, va trobar la carpeta i m’ha fet el favor de posar-me al lloc del fill, ja difunt, d’aquell home sorprenent. No és la història en si el que volia comentar ací, sinó retre un homenatge a tantes persones anònimes que han estat condemnades a l’exili interior, al silenci. Se’n podrien contar moltes vides i molts sofriments, potser la del nostre home, tot i que és apassionant, és només una entre tantes, però ara mateix, en la seua monumental supervivència, ha rescatat i ha venjat un bocí de la memòria familiar i col·lectiva.