Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dijous, 27 de desembre del 2012

Infern

No crec que la frase: "Tingues amics fins a l'infern" siga prou bon consell. Perquè on necessitarem més els "amics" que a l'infern? Em costa de creure que en un hipotètic paradís hi haja enemics, estafadors, falsaris, corruptes, iracunds, envejosos, golafres, traïdors... El meu consell, doncs, és un altre: "tingues amics, sobretot, a l'infern, a qualsevol infern."

diumenge, 23 de desembre del 2012

El saber no ocupa lloc

Potser és cert que el saber no ocupa lloc, però indiscutiblement ocupa temps. I com més temps hi esmerça hom, més li acreix el temor a la ignorància. Deu ser per això que hi ha tanta gent que, cercant la legítima felicitat, opta per viure sense por.

dissabte, 22 de desembre del 2012

La biblioteca: inventari de biografia

Aquests dies toca reorganitzar la biblioteca. L'espai no és infinit i cal jubilar alguns llibres, donar-los una altra ubicació més allunyada del lloc que han ocupat durant anys o incloure'ls en el trist inventari dels volums que cal donar a una o altra biblioteca, a un arxiu o senzillament predestinar-los a retornar a la seua condició de paper reciclable.
Perquè hi ha llibres eterns i llibres efímers el contingut dels quals caduca amb el temps. És el que passa amb la lletra, que roman de vegades més enllà de la seua actualitat i això, paradoxalment, suposa la condemnació inexorable de l'objecte que la conté.
I en l'entremig d'uns volums immortals i d'uns altres amb data de caducitat, hi ha els que gaudeixen del privilegi de poder seduir encara, segons uns criteris subjectius i difícilment explicables.
Però allò que comparteixen tots els llibres és el fet d'haver tingut el seu moment de glòria, l'instant en què van atreure l'atenció del lector, el moment en què van provocar en algú l'ànsia d'arribar a casa, de desembolicar el paquet i de seure a copsar amb la vista i amb el tacte i amb l'olfacte i amb una oïda mental el gust d'una història o d'un pensament que algú va deixar escrit.
I això és el que dol quan toca desprendre's de centenars de moments viscuts, de centenars d'inquietuds satisfetes o decebudes, de centenars de paquets, de centenars de píndoles de vida que ara veig amuntegats davant els prestatges que fins ara ocupaven.
Tant de bo que on vagen aquests llibres que ara em són una nosa dolorosa, troben un instant de renovada il·lusió, algú a qui encara li diguen allò a què jo he de renunciar tot culpant la manca d'espai, la impossibilitat de descobrir nous mons si no buide part d'aquest, o la inevitable finitud de tot allò que, com jo, va fent anys i se n'adona de sobte.

dilluns, 17 de desembre del 2012

diumenge, 16 de desembre del 2012

Sobre la llibertat

La llibertat (en el vers, per exemple), si volem que esdevinga art, també té les seues regles. 

dilluns, 10 de desembre del 2012

El diners

Els diners són una cosa pareguda a la matèria: potser es creen i es transformen però de segur que no es destrueixen, només canvien de mans.

dijous, 6 de desembre del 2012

Política

Tot és política: l'escola, la llengua, el Barça, el Madrid, el catecisme, l'Esperit Sant i aquesta frase que acabe d'escriure. I què passa, si parlem de política?
('M'han atacat molt dient que parlo de política. No parlo de política, defenso la nostra cultura i la nostra llengua.’ -Carles Puyol, 5-XII-2012-)

diumenge, 2 de desembre del 2012

14è Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular

BERNAT CAPÓ: L'HOME QUE APLANA CAMINS
Aquesta nit passada hem assistit a l'acte de lliurament de la 14a edició del Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular, un acte senzill, entranyable i sense escarafalls com pertoca en temps difícils, que ha comptat amb una magnífica actuació del quintet de metalls QuinMetall, els parlaments de rigor i una premiada, Teresa Lanceta, que s'ha emportat el premi, l'escultura de Ginestar i totes les felicitacions de tothom. Resumidament això és el que ha passat aquesta nit a L'Auditori Municipal de Dénia: que s'ha lliurat un important premi literari i hi ha hagut una gran guanyadora.
No obstant, vull remarcar dues frases de les diverses intervencions que hem escoltat. La primera, la del Diputat de Cultura de la Diputació d'Alacant que ha dit i cite de memòria: "en aquest temps, és difícil publicar un llibre, i més difícil  encara és publicar un llibre en valencià; i publicar en valencià un llibre de cultura popular ja és un miracle, un miracle que es produeix ací cada any." Efectivament, un miracle que es produeix gràcies a Edicions del Bullent, a l'Ajuntament de Dénia, al Museu Valencià d'Etnologia, a la MACMA, a l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta i a la Diputació d'Alacant. Durant molts anys hi va ser també Bancaixa que un dia va decidir abandonar el projecte, la qual cosa, passat el temps, podria ser considerat com un honor per al Bernat Capó de cultura popular.
La segona frase és del mateix Bernat Capó: "venint cap ací, pensava en Tarradellas quan va dir allò de 'ja sóc ací'. I jo us dic: 'encara sóc ací'". A la qual cosa cal contesar: per molts anys! Perquè el benisser il·lustre ha fet possible un altre "miracle" -ja sé que no hi creu, però tant se val-: anit i totes les tretze nits de les anteriors edicions dels Capó, havent passat anys i ajuntaments, com diu el poeta, aixoplugats sota aquest nom i per la cultura popular s'han aplegat amics i institucions municipals i supramunicipals administrades per persones de diversos partits i de diverses ideologies. Molts protagonistes i moltes representacions han anat canviant però totes han reconegut públicament el compromís amb la cultura popular del nostre país. Ho han reconegut així, amb naturalitat, amb generositat, sense escarafalls -com deia més amunt- i sense tenir en compte les disquisicions, ni les mediocritats, ni els sectarismes que massa sovint ocupen les planes dels diaris.
Crec que si tothom ha coincidit en el patrocini nominal de Bernat Capó és perquè ell és l'home que aplana camins: ha fet -i encara fa- la seua obra literària, ha posat les bases perquè els escriptors més joves hagen tingut plataformes estables des d'on escriure i publicar, i amb aquest premi aplana encara el camí cap a la normalitat cultural, no ho dic com a premonició, sinó com a una realitat que s'albira: vindrà un dia en què el món de la política entendrà que hi ha uns mínims de cultura que no són patrimoni de cap partit ni de cap institució, sinó de la societat a la qual serveixen. I això, anit, a Dénia, com ha passat des de fa catorze anys, ja ha ocorregut.

divendres, 30 de novembre del 2012

Joan Solà: "es tracta d'això: de la dignitat personal"

En el segon aniversari de la mort de Joan Solà, el lingüista sempre atent al batec de la llengua, les seues obres, com Estudis de sintaxi catalana (1972-73), A l'entorn de la llengua (1977), Lingüística i normativa (1990), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) i tantes altres, donen fe de la dedicació especialitzada d'aquest home de tracte fàcil i amable, tot i que sempre va conservar una sana intransigència i fins i tot mal geni amb qui maltractava d'una manera o altra aquest català nostre.
Tanmateix, l'especialista no renunciava a l'activisme cívic, fruit del qual són els nombrosíssims articles de divulgació que publicà a la premsa durant 36 anys. Com deia al seu darrer, publicat a l'Avui del 21 d'octubre de 2010, uns dies abans del seu traspàs: "La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues: però també m'ha impedir d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.) i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava."
És per això que, en evocar el personatge, he agafat el seu últim llibre publicat, Plantem cara (2009), el darrer recull dels seus articles, i l'he obert per una pàgina a l'atzar, precisament per  una "Carta oberta a Èric Bertran" (10-III-2005), aquell xicot que als seus catorze anys va ser acusat per la Guàrdia Civil d'un presumpte delicte d'amenaces terroristes per haver enviat un correu electrònic a uns supermercats demanant l'etiquetatge en català. De tot això, qui hi estiga interessat pot trobar tanta informació com vulga a la xarxa o a les hemeroteques, però n'hi ha prou de recordar ací les paraules que el mestre Solà adreçava al jove activista, talment com si les adrecés encara ara al lector actual: "Perquè, en definitiva i en síntesi, es tracta d'això: de la dignitat personal. Tu i jo i molts milions de persones que vivim per força en aquest Estat no som iguals que els altres ciutadans. Els altres poden anar pertot arreu del territori parlant la seva llengua, comprant en la seva llengua, veient cine en la seva llengua, llegint tota mena de revistes i llibres en la seva llengua, anant als Jutjats i a l'Exèrcit en la seva llengua, parlant al Congrés i al Senat en la seva llengua, examinant-se de conduir o de química o fent tota mena d'oposicions a qualsevol indret del territori en la seva llengua. Nosaltres, els bascos, els gallecs i els catalanoparlants no podem fer gairebé res de tot això: la nostra llengua és de segona o de tercera davant els poders constituïts. Pitjor, són llengües feroçment perseguides des de fa segles. I d'això se'n diu democràcia."
Especialista en sintaxi com era, els qui vam tenir la sort d'escoltar-lo alguna vegada podem certificar que parlava amb la mateixa claredat i contundència que esmerçava en els seus escrits.



dijous, 29 de novembre del 2012

Inici del viatge

"Si sapigueres, però, en el teu interior, quantes penes t’ha reservat el destí abans d’arribar a la pàtria, et quedaries ací al meu costat, a guardar-me la casa." Això diu Calipso a Ulisses, però malgrat les seues paraules i la promesa de la immortalitat, cal salpar sempre i posar rumb cap a l'Ítaca que els déus hagen reservat a cadascú.