Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dilluns, 28 de desembre de 2015

Josep Carner: "Com les maduixes"


EL DIA DELS INNOCENTS. CELEBRACIÓ ALTERNATIVA.
Hi ha una altra manera de celebrar el dia dels Innocents. Joana —la meua néta— té l'edat que devia tenir Pandara, la més petita. Sabeu? aquella nena que collia maduixes a les maduixeres de Josep Carner, l'anoment Príncep dels Poetes, que algun poeta modern oblida. Per això jo he llegit per a la Joana i per a tots vosaltres "Com les maduixes", el poema sobre la innocència infantil d'Els fruits saborosos.

dijous, 12 de novembre de 2015

Les classes socials segons Rafael Martí de Viciana


Quan Viciana (1502-1582) explica el naixement de la Germania, narra el parlament entre el peraire Joan Llorenç i Guillem Sorolla, teixidor de llana, queixosos tots dos dels abusos que suporten els plebeus de part de "los regidores de la ciudad y de los officiales de la iusticia y caualleros y hombres poderosos [...] que nos supeditan como a cautivos". És llavors quan Llorenç estableix una diferència plàstica i sempre vigent: "porque vemos en ellos la costumbre que tienen los puercos que si vno gruñe todos corren a socorrerle, lo que es muy al reués de los plebeos que seguimos la costumbre de los perros, que si vno llora todos los perros corren a le morder" (Crónica IV, De cómo fue fundada la Germanía).
L'observació és diàfana i justifica del tot la necessitat d'interrogar la història per a entendre el present i no haver de repetir els errors passats. I no ho oblidem: una metàfora no és només una figura retòrica, val més que mil paraules i és medecina aplicable a molts mals i a tots els temps.

dimarts, 10 de novembre de 2015

Dels llargs silencis


Primera pàgina del quadern
La imatge és nítida, no envelleix a pesar que és de quan jo era infant, als inicis de la segona meitat del segle passat: un dels casinos del meu poble ple de parroquians bevent i parlant al taulell i un home sol, assegut en una taula fullejant el diari. La seua cara em retorna amb una expressió de fàstic, de tristesa i de desintères per les notícies que devia llegir sense ganes. Eren anys de silenci i a mesura que aquell glaç es clivellava vaig saber per converses mig agafades al vol que aquell lector solitari era un dels qui més significativament havia perdut la guerra. A Beniarbeig no hi va haver cap mort per la contesa, ni abans ni durant ni després, només un desaparegut sense connotacions —segons les notícies que m’han arribat—, però com a tot arreu hi va haver  guanyadors i perdedors. Els primers, als anys seixanta, semblaven més nombrosos, els segons senzillament no existien i, com aquell home, llegien les notícies amb la remota esperança de trobar una escletxa al règim o, quan Franco parlava per la ràdio, en la intimitat de la cambra giraven el botó del volum per si així, abaixant-lo podien ofegar-lo un poc, però al carrer callaven tots i feien veure que no havia passat res. Així vaig percebre la postguerra fins que a poc a poc els xiquets dels meus anys  vam anar sabent allò que tothom ocultava.


De tot això, de les petites històries inserides en aquells temps tan convulsos, la bibliografia és inabastable i de tant en tant els novel·listes s’han servit de la tècnica del document trobat per a fer més creïble un relat de ficció. Jo he tingut la sort, però, d’haver pogut llegir un document real i encara tinc una imatge borrosa del seu autor avançant per l’interior de la botiga que posseïa. No és cap recurs el que dic sinó la gentilesa, que agraïsc, d’un amic, d’un veí, que fa més d’un any em va parlar d’uns escrits del seu avi on explicava la guerra que va viure, i em va prometre que me’ls deixaria llegir. Fa pocs mesos, el meu veí em va fer a mans els documents, una carpeta de la grandària d’una quartilla amb un rètol enganxat: “Operaciones de valores”, sense dubte un títol poc sospitós. El meu amic em confirma que va ser ell qui va descobrir la carpeta, ni el seu pare, fill de l’autor, en coneixia l’existència.
Jo esperava trobar-me uns papers mal escrits i mal endreçats, però m’equivocava: hi havia dos quaderns, escrits amb bona cal·ligrafia i un castellà acurat, i altres documents de l’època. Aquell home havia pogut estudiar malgrat la misèria i “la insuficencia alimentaria y la falta de higiene”. “En las escuelas de los pueblos apenas si había maestros que enseñaran otras cosas que no fuesen para rezar.” Però els seus pares, a pesar que eren de condició humil, ja sabien llegir i escriure i s’havien pogut independitzar del cacic, que esclavitzava els homes, i amb molt esforç van poder pagar-li un bon mestre particular “no de l’estat” —puntualitza— d’Ondara.
A poc a poc, el nostre autor va contant les peripècies de la seua vida, havia treballat en oficis diversos i en llocs diversos, havia tingut càrrecs de responsabilitat i havia retornat al poble on tenia el seu negoci. El relat és detallat i inserit en apartats ben clarificadors: l’Espanya monàrquica, l’Espanya sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Espanya republicana, l’Espanya en guerra i acabat el conflicte bèl·lic continua comentant l’actualitat de la Segona Guerra Mundial sense deixar de banda la seua peripècia i la de la seua família fins molts anys després. En el relat, hi ha noms propis, alguns qualificats sense embuts, i hi ha històries de traïdors, de testaferros, d’estafadors i de gent generosa que va saber arriscadament posar-se al seu lloc per a salvar vides. Tota la cruesa d’aquells moments escrita en un centenar i mig de pàgines, un document d’un valor incalculable. El segon quadern de la carpeta conté anotacions minucioses de l’administració familiar, que il·lustren perfectament la manera de viure de la gent d’aquells temps.
Quant van costar d’escriure aquestes pàgines? L’autor diu que ja era vell quan va començar el treball,  tot i que podem suposar diverses etapes de redacció, però en qualsevol cas caldria preguntar-se quants anys va esperar, rumiant, sense escriure, organitzant les vivècies en el record nu abans de posar-se amb llum de restriccions i lletra clara a relatar els fets terribles del seu temps. Siga com siga, aquell silenci degué ser etern, amarg i tan insuportable que en justícia ha pogut sobreviure, escrit, als seus protagonistes. L’autor afirma que escriu perquè els seus fills sàpiguen el que va passar, però no va gosar mai ensenyar-los el fruit d’aquelles nits solitàries. Fou el nét qui, casualment, va trobar la carpeta i m’ha fet el favor de posar-me al lloc del fill, ja difunt, d’aquell home sorprenent. No és la història en si el que volia comentar ací, sinó retre un homenatge a tantes persones anònimes que han estat condemnades a l’exili interior, al silenci. Se’n podrien contar moltes vides i molts sofriments, potser la del nostre home, tot i que és apassionant, és només una entre tantes, però ara mateix, en la seua monumental supervivència, ha rescatat i ha venjat un bocí de la memòria familiar i col·lectiva.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Una definició del mal en una bona novel·la

"Atacs decidits amb els peus sobre la taula per quatre amics del president Bush fill amb el senzill discurs segons el qual no hi ha lloc per a les vacil·lacions amb qui no respecta els compromisos d'alcohòlic anònim recentment recuperat. I així va descriure l'eix del mal: l'Iran, l'Iraq. El mal és un absolut i qui l'encarna deixa de ser home, però aquesta és la creu; la cara és que qui pensa que l'adversari personifica el mal es predisposa a cometre la pitjor barbaritat per destruir-lo."
(Josep Maria Muñoz Pujol: L'experiment. Ed. 3i4. pàg. 24.)
La novel·la de Muñoz Pujol és l'obra d'un escriptor savi i capaç d'atrapar el lector des de la serenitat narrativa, la qual cosa és ben difícil en un món de demana ritmes trepidants. La clau, al meu parer, és el coneixement del món fascinant que descriu, un toc de gosadia en la construcció del discurs, frases com la que tanca el paràgraf que cite i, en general, una sintaxi rica en recursos, que obliga el lector a parar atenció a la riquesa de matisos que naixen d'una provocació, de la lectura potser casual o recuperada de les afinitats electives de Goethe i d'uns personatge obligats a jugar el joc de "la concordança de les sensibilitats que s'assemblen o volen assemblar-se i que, en trobar-se, tenen tanta connexió que el contacte és inseparable, 'com la tendència que tenen els àtoms a guanyar electrons', diuen els físics." L'experiment és servit.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Pinzellades docents. Des de la Transició a l’"Endemà"

(Reflexions que vaig fer a Sant Carles de la Ràpita, el passat 2 d'octubre amb motiu de La Nit de l'Enseyament, que organitzava l'Ajuntament)

Bona nit:
Quan el Regidor, Àlex Cervera, em va convidar a participar en aquest acte, em convidava també a retrobar-me amb amics, companys d’aquella època remota dels nostres inicis professionals i exalumnes que em recordaven, i tant de bo que jo puga recordar-los tots amb absoluta fidelitat. Siga com siga, al final d’una carrera docent tots conservem sensacions, sentiments, lligats a unes cares, a uns ambients, a uns estímuls i unes respostes que, en el meu cas, són del tot plaents especialment en aquells anys de l’etapa ampostina. Dec a totes aquestes interaccions una part fonamental de la meua formació.
Tanmateix, un altre sentiment es contraposava a l’alegria dels retrobaments. No sóc, ni de bon tros, una persona prou destacada en la història docent de la Ràpita i ni tan sols del Montsià: Pense en altres noms que han fet un treball molt més meritori i dilatat que el meu, noms que són referents inequívocs, també per a mi.
I finalment hi ha la consideració que m'ha fet acceptat el repte d'ocupar avui aquest seient: la gratitud. La meua família i jo coincidim en aquesta apreciació i ho diem moltes voltes: a la Ràpita vam passar els millors i més feliços anys de les nostres vides i això ho devem en primer lloc als amics que ens van acollir i a la manera de ser de la gent d'aquest poble.
Però de què podia parlar jo, atès el meu perfil? Àlex em va demanar un títol per aquelles exigències dels mitjans i li’n vaig dir un de prou ambigu perquè ningú no se sentís incòmode; ni els organitzador, ni vosaltres, ni jo mateix: “Pinzellades docents. Des de la Transició a l’Endemà”. Pensava que la meua reflexió havia de tenir en compte els anys viscuts entre vosaltres —els de l’anomenada “Transició”— i situar l’acció docent de la meua generació, la que començava llavors, en el decurs del procés d’afirmació nacional catalana que diumenge passat va marcar una fita de no retorn. Jo havia de parlar “l’Endemà” i només puc oferir-vos unes pinzellades, un enfilall d’impressions personals en el context del paper de l’escola i en el benentès que la història s’escriu amb passos lents i sempre en conflicte amb les impaciències puntuals de cada moment.
És doncs inevitable que comence evocant ni que siga breument la impressió que ens va produir el primer contacte amb Amposta —on vam anar a viure inicialment— i amb la Ràpita, des de dos punts de vista que ara ens interessen: la conciència de pertinença a un territori i la consciència lingüística, molt similars per altra banda a les que descriu Joan Francesc Mira en un dels seus treballs d’antropologia aplicada a les comarques veïnes de l’interior castellonenc. Tants anys de Dictadura havien desdibuixat els límits territorials als quals hom s’adscrivia conscientment: “Nosaltres som d’ací, d’estes muntanyes”, diu l’autor que contestava un pastor —i cite de memòria— quan se li preguntava què se sentia o d’on era i la resposta esperable podria haver estat castellonenc, valencià o qualsevol altra cosa més “limitable”. 
De manera semblant, mentre cercàvem pis a Amposta, parle de l’any 82, un veí va preguntar a un altre si “aquells catalans que vivien a tal pis ja l’havien deixat”, la qual cosa em fa pensar que en una proporció que desconec, en aquells anys, hi havia montsianencs que es pensaven més montsianencs que catalans o que potser reconeixien l'existència d’uns catalans més “catalans” que uns altres.
Per aquells temps, a una banda i altra del Sènia no era difícil sentir com la gent afirmava que “aquí parlem molt malament”. Potser encara hi haja qui ho diga, ben equivocadament. Fins i tot, a Amposta, una alumna que contestava una enquesta sobre la seua llengua familiar em va preguntar si havia d’escriure “català” o “ampostí”. 
Recordar ara els anys de les primeres reivindicacions per la llengua als nostres pobles, mort de feia poc el Dictador o, més reculadament encara, retreure avui la tasca d’aquells vells lluitadors pel català que en feien classes clandestinament i arriscant tot el que calgués hauria de ser motiu d’un homenatge que no hem vingut a fer avui i tant de bon que ens apleguem aviat per a fer-lo. Aquelles persones van viure “per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra.” Aquell somni d’aquelles persones, és ara més a prop que mai i descansa sobre els seus passos, sobre els que els van precedir i sobre els que hem pogut fer nosaltres fins ara.
Aquesta era, molt sumàriament, la situació que hom podia trobar-se en una comarca com aquesta, allunyada del nord metropolità, suposadament ric i modèlic, i limitada al sud per una frontera imcomprensible.
Però totes aquelles indefinicions van canviar ben rapidament gràcies a dos factors essencials: la CCRTV i l’escola. Com a valencià, sé bé de què parle quan dic que una llengua i un poble privats avui dia dels mitjans de comunicació audiovisuals té molt difícil la supervivència. I la llengua, no ho oblidem, és alhora una manera de veure i d’explicar el món. Quan no sé qui va dir a Sue Ellen —aquella dolenta de la sèrie Dallas, emesa per una joveníssima TV3— que s’havia passat la tarda “fent el pendó”, va sacsejar moltes consciències. Aquell insult a una dona també es podia dir en català i per la tele i el català va guanyar així un estatus desconegut des de feia segles. És un exemple només, però ben significatiu.
Per raons que ara no vénen al cas però que il·lustren el que vull dir, vaig passar el curs 84-85 a la Marina, en comissió de serveis a l’institut de Benissa. Quan vaig tornar el curs següent i em vaig instal·lar a la Ràpita, el canvi de mentalitat que s’havia operat en un any era ben significatiu. Per dir-ho ràpidament els moviments de defensa de la terra, i no estic al·ludint només l’MDT estricte, havien guanyat molts adeptes. De sobte, entre els joves, si més no, es podia sentir de tant en tant l’adjectiu “espanyol” com un insult. Tant havia canviat la forma de veure el món que “català” i “ampostí” o “rapitenc” ja no eren termes lingüísticament antagònics, sinó complementaris: parlar rapitent “ja” era per al comú de la gent d’aquí la nostra manera de parlar català.
Però hem vingut sobretot a parlar d’escola i d’ensenyament. En aquells temps tenia molta il·lusió i no ho pensava, però durant els vint-i-quatre anys que vaig treballar al País Valencià, més o menys una vintena dels quals sota l’administració de Partit que el maig passat vam desallotjar finalment de la Generalitat d'allà baix,  em vaig sentir impotent moltes vegades quan veia que a les escoles defensàvem unes actituds i uns valors lingüístics, socials i diria que d'actuació cívica que eren sistemàticament atacats, menyspreats, contrarestats i derrotats per un bombardeig continuat de missatges de sentit contrari procedents dels mitjans de comunicació afins o senzillament submisos al poder establert. També per un sector dominant de l'opinió pública, víctima de l'operació mediàtica. Puc dir que de la mateixa manera que és molt difícil viure amb la llengua segrestada, també l’escola demana esforços titànics quan es veu obligada a sobreposar-se a tanta adversitat.
I no ho dic com un lament, no hem vingut avui a lamentar-nos, ho dic a manera de rectificació  d’aquest sentiment tan pessimista. Ara diria que a l’escola també és aplicable allò que es diu de la venjança: que és un plat que se serveix fred. Efectivament, quan semblava que tot estava perdut, quan semblava que desapareixeríem sota el pes de tants anys d’una segona dictadura, la societat valenciana, en gran part educacada a l’empara d’una aplicació molt incompleta de la LUEV de 1983, ha dit prou a tanta negació hi ha protagonitzat un canvi polític i d’opinió que ni els més optimistes podien imaginar uns anys abans. I no només això, sinó que la generació política que governa els valencians, el conseller d’educació mateix, és en gran part un “producte”, ja, d’aquella escola que semblava derrotada.
Per això és tan important l'escola, malgrat que els ensenyants no ens n’adonem i malgrat que les nostres impaciències no ens permeten veure que allò que un dia pot deixar indiferent un infant o un adolescent se li pot transformar en una gran lliçó molts anys més tard, quan allò que va passar desapercebut esdevinga útil o necessari en un determinat moment de la seua vida. Potser estic parlant d’alguna cosa semblant a la famosa magdalena de Proust.
Tot això no se sap quan hom comença a fer de professor, tendim a parlar des de la nostra perspectiva d’avui, la d’un jubilat en el meu cas, però fóra bo fer l’exercici de situar-nos en els nostres orígens professionals i reconstruir l’escola que vam voler fer. Assajaré, doncs, uns punts que els qui formàvem part de la que anomenaré la “generació de la Transició” consideràvem bàsics.
En primer lloc, veníem d’una escola autoritària i d’una societat autoritària que aspirava a viure en llibertat. La transformació no era fàcil. Com es gestionava la llibertat en una classe? Llibertat per a qui, per al professor, per als alumnes? Com es repartien els papers en una aula que funcionava “en llibertat”? I què era la llibertat?
Crec que, en això, regnava una gran confusió. Els acords, en aquest punt eren difícils i com en moltes coses hi havia tants caps tants barrets. Alguns van entendre, o van voler entendre a conveniència seua que la llibertat era una mena de campi qui pugui que feia més còmoda la vida del professor, lliure d’aquesta manera de l’obligació de ser un guardià de l’ordre i fins i tot de subjectar-se a certes obligacions. El perfil d’aquest professor seduïa sovint els alumnes, que també se sentien lliures del jou de qui tradicionalment havia d’exercir l’autoritat. Però passats els anys no estic segur que aquestes actituds hagen donat bons resultats.
Hi havia, tanmateix, un grup de professors que no ho vèiem tan fàcil. Efectivament, l’exercici de la llibertat havia de passar per trobar la manera de combinar la desitjada llibertat i l’autoritat, tot fent una renúncia explícita a autoritarisme. El professor, sota aquest punt de vista, exercia el seu mestratge perquè era “reconegut” pels alumnes com a mestre i no perquè era “administrativament” i per decret el professor o el mestre —dit siga ara amb paraules de to menor—. Ve a tomb una reflexió que em va fer precisament Alejandro García, quan en una conversa va glossar el sentit de la paraula “mestre”. Per a ell —i per a mi també— “mestre” era més que “professor”. Mestre és qui exerceix un mestratge, no qui es limita a ensenyar allò que diu la llei que ha d’ensenyar, mestre aquell que guia l’alumne amb una actitud positiva i una dedicació absolutament sincera.
La meua generació ha donat grans mestres i perdoneu que no diga ara els noms que tots teniu presents. En aquells temps en què semblava que tot estava per fer, molta gent, però no tota, es va deixar la pell per l’ensenyament. No parlem de determinades actituds que encara pretenien gaudir d'un estatus obtingut amb les regles de joc de l'antic règim, ni de les que sota certes aparences eren obedients a una transició política feta en clau espanyola que ja ens feia aigua a alguns, ni d'aquelles altres que es revestien d'una liberalitat enganyosa i mancada de rigor, ni tan sols d'aquelles altres que cercaven uns privilegis personals que els instal·lessin com a nous privilegiats de la modernitat d'aleshores.
Sóc professor de literatura i tinc sovint la temptació de recórrer als arquetipus literaris per a explicar el que vull dir. I em ve al cap per tal d'il·lustrar el que estic dient aquell farmacèutic, monsieur Homais, de Madame Bovary, que no és capaç de traduir una temperatura de l'escala Reamur a Fahrenheit, que s'equivoca explicant certes reaccions químiques, que cita Shakespeare pensant que la frase és d'un periòdic o que aboca el doctor Bovary a una intervenció quirúrgica per a la qual no està preparat i tot acaba en catàstrofe. Tanmateix monsieur Homais és l'únic personatge de la novel·la que triomfa i ho dic amb ironia, és l'únic que aconsegueix el seu propòsit; ell, potser un dels personatges més estúpids i més fatus de la literatura universal, acaba sent guardonat amb la Creu d'honor.
No, el mestre, el bon mestre, els bons mestres de la meua generació que he conegut, no pretenien el guardó fàcil ni el privilegi personal, sinó exercir el seu compromís de servei als alumnes, a l'escola, a la societat i en definitiva a la llengua i al País; eren fills de les paraules del poeta, "allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble".
I crec que aquesta voluntat de servei va marcar el camí d'aquella generació activa i compromesa. L'any 1983 va tenir lloc a Tarragona el I Congrés de Llengua i Literatura Catalanes al Segon Ensenyament i els joves que començàvem vam rebre del doctor Joaquim Molas una lliçó que no vam oblidar: "el professor de català —i jo crec que tots els qui ensenyaven "en" català— ha de ser una mena de Gary Cooper, sempre a punt de treure les pistoles". Ho deia el veterà professor perquè defensar llavors la llengua exigia un plus de militància i de fermesa, una capacitat de reacció que potser no tenia precedents a casa nostra.
Fer de Gary Cooper ens va obligar també a estar oberts a aprendre de tothom. Potser tampoc no ho sabíem però sense saber-ho anàvem aprenent que el magisteri o més modestament la docència que volíem exercir, anava absolutament lligada a la pràctica d'una llibertat a les aules, gens diferent de la que podíem trobar en la convència i el respecte mutu als passadissos o en la vida quotidiana. L'autoritat era, doncs, la manera consensuada d'exercir cadascú el paper que la institució li assignava en el benentès que aquest model obtè els resultats òptims quan tothom té la humilitat d'aprendre d'altri i la generositat de compartir allò que sap amb el proïsme. El mestre, en això ha de ser capdavanter, potser el "professor", en el sentit que ho deia Alejandro, no.
El pas següent, desterrat l'autoritarisme i l'arbitrarietat que sovint l'acompanya, havia de ser i va ser la superació de la classe magistral com a única i potser més important eina per a l'ensenyament. Amb els mètodes tradicionals es pot aprendre qualsevol concepte, aquelles taules de química, les obres de Josep Maria Espinàs o la llista dels reis gots, però debatre sobre la validesa d'aquests mètodes ens portaria ara massa enfora. Per aquells temps, quan debatíem aquestes coses també a les aules, amb els alumnes, un em va dir textualment: "desenganya't, la letra, con sangre entra”. Però aquell mateix alumne era un dels que gaudia amb els mètodes participatius, on el diàleg, el debat i el descobriment personal induït ocupaven ja gran part de l'espai i el temps que en altres models models docents era reservat exclusivament per a l'oratòria del professor. I si aquell alumne em retreia aquella frase tan periclitada era perquè no era capaç en la seua inexperiència —major que la del professor— de fer-se càrrec de la importància de superar aquelles velles pràctiques.
La nostra generació també feia els seus descobriments, estava abocada a trobar altres maneres i a perfeccionar-les.  Crec, en aquest sentit que una de les troballes més productives, més boniques i més satisfactòries fou el traspàs del protagonisme del professor al del "jo" de l'aprenent. Fos qui fos, l'aprenent, com acabem de dir. Front al lluïment personal del professor, amb la seua oratòria, la seua veu i la seua perspectiva privilegiada, física i tot però no només —encara moltes vegades s'elevava sobre una tarima—, l'alumne es motivava amb la satisfacció de l'èxit personal en l'aventura inacabable de conèixer el món o, si voleu, d'haver conegut aquell dia una petita i potser inesperada parcel·la del món.
També, doncs, havia de canviar la perspectiva, i la correlació de privilegis. Aquella generació de mestres es caracteritzava per afrontar els reptes amb decisió. No s'hi valia tampoc a fer fer els deures o els treballs d'una determinada manera de vegades arbitrària, perquè s'havia de notar qui era qui manava a la classe. No, tampoc no era això. En primer lloc ningú que pensés de la manera que descric se sentia legitimat per demanar als alumnes una cosa que ell no fos capaç de fer i que hagués fet prèviament. En segon lloc, era el currículum, l'estil, la manera de fer del mestre allò que infonia seguretat en l'aprenentatge. L'aprenent se sentia segur perquè tenia al davant un guia que sabia on volia arribar, per què i per a què. I en tercer lloc, calia dir sempre la veritat, l'escola havia de ser un lloc de col·laboració i la col·laboració, o és franca o, altrament, es torna un entrebanc insalvable. I finalment, aquesta franquesa ens havia de portar inexorablement a respectar els temps i els ritmes individuals d'aprenentatge. Si no haguéssim convertit el "jo" en protagonista i destinatari dels actes docents i discents, hom podria haver acusat l'escola d'estafar les persones en favor d'una col·lectivitat abstracta que al capdavall no és res.
I em queda encara una darrera consideració al voltant de l'avaluació de les coses que feia aquella generació. Segurament molts de vosaltres deveu esperar que jo parle ara dels exàmens. I sí, en parlaré, però no d'aquells que es fan amb paper i bolígraf sinó d'aquells altres que es fan amb els ulls, amb les mirades. Mirant-nos a la cara, uns i altres, sabíem on era la sorpresa, el rebuig, la gratitud, l'afecte, l'èxit o el fracàs. Tot això ho vaig entendre molts anys més tard, quan ja era un professor que es jubilava, però la meua generació de mestres sabia que la mirada neta i franca és l'única cosa que no enganya.
Potser tot això que he dit són coses passades, potser de vell i tot que dóna bons consells perquè ja no pot donar mals exemples. No ho sé. Però tant de bo que no haja dit res de nou a les generacions que ara exerceixen la docència, i tant de bo que l'experiència d'aquells anys haja estat ja superada. Tant de bo.
I deixeu-me acabar parlant de mi, una mica només. A la Ràpita, vaig prendre el relleu de Teresa Sansa, un referent per a mi en tots els sentits, com a professor dels cursos de reciclatge de català que organitzava l'ICE. Vaig aprendre molt en aquells cursos. Vaig aprendre més llengua, que és el que jo havia d'ensenyar, però també vaig aprendre a conèixer una etapa educativa que m'era totalment desconeguda, però sobretot vaig aprendre de molts mestres que ho eren perquè tenien un títol i també i sobretot perquè exercien el magisteri amb actituds i dedicació exemplars.
També vaig ser a la Ràpita professor els cursos de català per a adults, i aquí vaig aprendre molt dels col·legues Josep Queral i Pepita Ferré, ells sabien millor que no pas jo com s'havien de fer les coses i jo els seguia. Però també vaig aprendre d'aquell grup de dones i homes que no només volien conèixer millor la seua llengua, sinó que la llengua era, a més, un pretext per a trobar-se, per a parlar, per a compartir lectures i inquietuds de les quals també se'n va beneficiar aquest professor.
Quan me’n vaig anar de La Ràpita, destinat a l’IES Enric Valor de Pego, aquell grup em va fer un sopar de comiat i em va regalar un vaixell, bonic, ben dissenyat, amb les veles hissades, una joia que tinc en un lloc preferent de casa meua. A la peanya que sosté aquell vaixell diu: "En record d'un temps agradable i profitós". Crec que res no podia resumir millor el sentiment que desprenien totes aquelles vivències. Moltes gràcies de nou.
"De la Transició a l'Endemà". Deixeu-me que torne al vaixell, ara que l'Endemà ja ha començat. Abans de venir me'l mirava, aquell vaixell, i a la impensada vaig xiuxiuejar aquella cançó marinera:
Bufa, ventet,
bufa ben fort,
hissem la vela
que anem a port.

Moltes gràcies.



dijous, 13 d’agost de 2015

Coses de l'idioma. Temes locals (2)

Finalment s'han aclarit les causes de la suposada "involució lingüística" de l'Ajuntament de Beniarbeig. No hi ha tal involució. La Comissió de Festes ha reconegut en una nota —publicada també com a comentari a l’entrada anterior d’aquest bloc— que havia rebut, com sempre, les “Salutacions” de l’Alcalde i de la Regidora de Festes en valencià i en castellà, però "per errada" s'havia imprès la versió castellana en la pàgina principal, tal com descrivíem i valoràvem. No es tracta, doncs, de cap responsabilitat imputable a la Corporació Municipal sinó a una innocent errada en la impressió.
En la mateixa nota els festers demanen disculpes i reconeixen que malgrat els esforços no poden controlar tot el que fan. Segurament tenen raó però el dany ja és fet per més que se n'arribe a reparar una part.
Tots podem equivocar-nos i ens honora el fet de reconèixer els errors, però les errades "d'impremta" solen ser les més tolerades i paradoxalment també molt més greus del que sembla perquè, com diu aquell proverbi llatí, "les paraules volen i l'escriptura roman".
Els llibres de festes són un tros importantíssim de la memòria col·lectiva dels pobles, el fragment més indestructible; quan d’ací vint, trenta o cent anys algú vulga saber el passat de les festes locals haurà d’anar als llibres, i què llegirà de les del 2015? Hi haurà res que explique l’errada que ara lamentem, o algú es tormarà a equivocar interpretant-la, com he fet jo?
Fa molts anys, quan vaig coordinar el dossier del número 1 de L'Aiguadolç, dedicat a Enric Valor, a qui vaig entrevistar, ens felicitàvem ell i jo perquè el número s'havia publicat finalment, i en un moment de la conversa li vaig fer notar la llàstima que hi hagués tantes errades "d’impremta". Ell, amablement, em va respondre sense deixar de somriure:
—És normal, això, es nota que vostè té poc costum de tractar amb impressors.
Potser perquè ell estava molt avesat a tractar amb aquests professionals, diuen que era implacable quan corregia unes galerades.
Si volem aprendre dels errors, faríem bé de parar molta més atenció al llegat escrit, l'únic que dirà als nostres descendents com érem, què pensàvem, què vam encertar i en què ens vam equivocar.

dimarts, 11 d’agost de 2015

Coses de l'idioma. Temes locals.

(Per a aclarir els fets, determinar responsabilitats i salvar l'honorabilitat de qui calga, pregue que llegiu els comentaris de la Comissió de Festes. Crec que ara mateix no puc fer res més)

En obrir el Llibre de Festes 2015 de Beniarbeig, m'emporte la sorpresa que l'Alcalde i la Regidora de Festes saluden el veïnat en castellà. Ja no sorprèn tant que ho faça el Rector de la Parròquia, perquè és sabut que l'Església valenciana fa com si Jesucrist hagués parlat als seus deixebles i seguidors en llatí —la llengua de l'Imperi— i no en hebreu, són coses que des del punt de vista evangèlic no s'entenen, però els conflictes entre fe i raó no vénen ara al cas.
El cas és que les autoritats civils democràticament elegides han canviat de llengua, se n'han passat al castellà i han relegat el valencià a una columna secundària, a la pàgina esquerra, al costat de les traduccions de la salutació a l'angès i a l'alemany. Feia molts anys que això no passava, potser vint-i-cinc o trenta ininterrompudament per dir alguna dada imprecisa —la primera volta que un alcalde es va dirigir en valencià als beniarbegins va ser l'any 1972—, i per això mateix sorprèn aquesta involució d'ara.
A què respon? Segurament no ho sabrem mai. Quan passen aquestes coses tothom fuig de donar explicacions, no resulta còmode admetre que, posem per cas, el fet siga la conseqüència d'alguna consigna partidista, la reacció a uns resultats electorals, la resposta a una confrontació o a alguna petició "influent" o vés a saber quina altra cosa. Tant és.
Siga com siga, les explicacions no sempre ho expliquen tot i més o menys sempre són discutibles per l'endret o per l'inrevés: un argument es pot contraposar a un altre. Diuen els experts que en matèria d'opcions lingüístiques tenen poca força justificacions que invoquen la tradició, el futur o els sentiments, en comparació amb una resposta irrefutable:
—Vostè per què parla —o escriu— en valencià?
—Perquè em dóna la gana.
Així va contestar Joan Fuster una pregunta semblant i va desarmar el seu adversari. Parlar en valencià, en francès, en xinès o en castellà "perquè em dóna la gana" és un dret inalienable i una responsabilitat exclusiva de la persona. No hi ha res a objectar.
Ara bé, sempre seran opinables les conseqüències d'una o altra opció lingüística i en un cas d'involució com el que ens ocupa dóna la mesura de la consideració que mereix per a l'usuari una o altra llengua: el castellà —para que lo entiendan todos— és l'idioma important, el que té projecció i futur, i els altres són secundaris, una graciosa concessió a les minories. Heus ací l'absurditat: imaginem que la Nit dels Quintos, la de la Presentació, el dia de les carrosses, a la processó o un dia de bous, la llengua majoritària que se senta pels carrers de Beniarbeig siga la que es parla a Burgos, a Jaén o a Buenos Aires i només una minoria de gent parle alemany, anglés o un valencià residual.
I ja no sé si hem de tornar a la fe, però crec que en el pecat porten alguns la penitència. Canviar d'idioma "para que lo entiendan todos" ofèn la intel·ligència de les persones, els idiomes s'entenen amb voluntat, amb paciència, amb cordialitat i amb un esperit universal. De la mateixa manera podem afirmar que els idiomes “no s’entenen" per ideologia, per intolerància i per reduccionisme imperialista i excloent.

Tant de bo, que el fet que ha motivat aquest escrit siga només un esvaró accidental, un "desliz" para que lo entiendan todos  i que la cosa no passe a majors.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Un conte meu en homenatge a Pere Calders

LA PROVA CONTUNDENT

A Toni Espí, que es va encomanar a Pere Calders, i a Gemma que tot ho suporta.

Estava endormiscat quan va sonar el timbre de la porta del carrer. Després d'una llarga jornada de treball, amb unes quantes classes amb devora quaranta alumnes i sobretot una CoCoPe interminable i un claustre avorridíssim, havia arribat a casa exhaust. La primera alenada, passat el llindar, em va fer venir al cap que la nit anterior havia dormit ben poc per culpa d'una forta discussió amb la dona a causa que, segons ella, una hipotètica guspira havia encès el foc de l'estufa sense que ningú no hagués fet res per encendre'l ni per atiar-lo. Aquella guspira no passava de pura fantasia particular de la meua dona perquè jo estava segur que al matí havia aspirat tota la cendra de l'estufa, no hi havia deixat ni rastre del foc del dia anterior i l'havia preparada amb llenya seca i bons encenalls abans de marxar a dinar a ca la sogra. Havíem passat la resta del dia fora de casa i, en tornar, el foc s'havia encès tot sol. Jo vaig ser la diana de totes les acusacions, hauria estat igualment culpable si en obrir la porta, la casa hagués estat freda i glaçada. Però en aquest cas se m'acusava de tot el contrari: l'ambient era d'allò més agradable i només jo havia manipulat cendra, llenya i estufa. Per tant, només jo era el responsable del prodigi.
La dona ja té una tirada a trobar un enemic exterior a ella, però aquesta vegada n'havia fet un gra massa fent-me pagar els plats trencats i m'hi vaig tornar amb una contundència verbal poc freqüent en mi, que sóc home més aviat de paraules mesurades, i la nit va ser horrorosa.
Em va despertar el timbre, vaig anar a obrir la porta i un homenet de poca estatura, cabell ben clenxinat —diria que engominat i tot— ulleres crec que de carei, la mirada penetrant i un somriure entre burleta i afable, em va mostrar un quadern i em va dir:
—Signeu aquí, si us plau.
Sóc home reflexiu, més donat al seny que a la rauxa —ja ho he dit— i poc confiat amb els desconeguts, però aquella vegada vaig obeir un estrany impuls i vaig signar. L'home m'allargà un telegrama i desaparegué sense deixar-me temps a veure per on. Feia molts anys que no en corrien habitualment, de telegrames, i allò em va anul·lar els instints. Gairebé ni recordava com s'obria aquell plec de paper blau amb el meu nom i la meva adreça impresos en una tira de paper enganxada a la coberta. Finalment el vaig poder llegir:
"Desconfieu sogra stop capaç encendre guspira." Signava "Pere Calders".
Si no fos perquè el meu amic Ezequiel desconeixia l'anècdota de la famosa espurna, hauria dit que el telegrama era la torna d'una altra burla literària que li havia fet jo amb motiu d'un famós error lèxic seu. No, allò tenia un fons més inexplicable i m'hi vaig capficar.
La dona té un mal horari a l'Institut on treballa i encara havia de trigar una bona estona. Crec que em vaig abaltir, potser vaig somiar i tot, esperant-la.
Poc després, ella va entrar a casa tallant claus dels alumnes de segon B, que no tenen principis, ni ells, ni els pares, ni les mares ni vés a saber si els avis en tenien, de principis. No els suportava i vés per on encara era a temps de demanar trasllat a l'Institut de Pego on diuen que la gent és noble i neta, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Era una cantarella habitual, que jo escoltava d'esma, com si no l'escoltàs, però aquell dia jo tenia un problema més greu i vaig esperar un silenci seu, com per respirar, i vaig prendre la paraula. No m'agrada tenir secrets amb la dona i crec que qui vulga gaudir d'una llarga vida conjugal ha de començar per contar-ho tot a la parella.
Li vaig donar el telegrama:
—Jas!
—Què és això?
—Tu mateixa.
—I qui és aquest Pere Calders?
Ja hi tornàvem a ser, hi ha gent que té tirada a fer preguntes ben innecessàries amb la intenció de treure veritats essencials.
—I qui vols que siga? Tota la vida fent classes de literatura i ara no saps qui és Pere Calders?
—Vull dir qui ho ha escrit, això, qui pot tenir interès a difamar la meua mare.
—No és cap difamació, només és un consell del senyor Calders —vaig respondre en to conciliador—, ja saps que de tant en tant li demane ajuda quan em trobe en un mal pas, i per una vegada que he rebut resposta no estic disposat a deixar-me aigualir la festa. Fa molt temps que he deixat de recórrer al santoral, jo.
—Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994 —afirmà amb contundència—. De llavors ençà ha plogut molt i no crec que el senyor Calders estiga ara per a anar enviant telegrametes.
Pere Calders
En el cos a cos sempre em sorprèn, la meua dona. Com si un talent ocult, un alè misteriós, li infongués les armes més mortíferes a cada moment; feia uns segons em preguntava qui era Pere Calders i tot seguit era capaç de recordar amb precisió suïssa la data de defunció de l'escriptor. "Quina sogra faràs" —vaig pensar però no ho vaig dir per no provocar-la més—. Aquesta vegada l'atot era meu i el vaig jugar de seguida, sense contemplacions:
—Ha vingut ell en persona a portar-me el telegrama.
La dona em va mirar amb els ulls encesos, es va enfurismar i va saltar com una lleona famolenca:
—Que n'ets de ximple. Com vols..., ell, fent de telegrafista?
—Te molts cops amagats, Pere Calders, i ha fet uns quants oficis, a la guerra per exemple va ser cartògraf i hi ha qui diu que va ser espia i tot, rere les línies feixistes. Ho hauries de saber, tu.
—Si hagués estat ell s'hauria presentat com a escriptor.
Aquesta vegada la tenia atrapada:
—Sembla mentida que ho digues, si hagués vingut amb el tarannà esperable d'escriptor hauria esta massa evident, ja saps que els morts poden prendre formes inesperades, i qualsevol menys tu hauria deduït que era una disfressa. El meu amic Ezequiel Torqui, per exemple, podria haver-se vestit de Pere Calders i venir a casa amb Invasió subtil sota el braç....
—El Torqui és més alt... —em va contraatacar ja amb la pólvora mullada— .
—L'he vist i hem parlat, tenia la seua cara. A mi no em pot enganyar, el senyor Calders,  després de tants anys.
—T'ho ha dit, que era ell?
—Ni una sola vegada, és massa astut.
Ens vam barallar, ella té molt mal perdre sobretot amb mi, i ens vam departir, sort que la casa és gran. Ella es va quedar al racó del foc i jo me'n vaig anar a llegir a la saleta de dalt i de poc vaig oblidar la controvèrsia.
Devia ser cap a la mitjanit quan va sonar el telèfon. El vaig despenjar i sense deixar-me-dir ni mitja paraula aquella veu va fer:
—Malfieu-vos de la sogra.

Era ell, vaig reconèixer aquella veu, no vaig saber què dir i vaig penjar el telèfon, per covardia o potser per timidesa. Ja refet, passe els dies esperant una trucada. Vós, senyor Calders, sabreu trobar el moment. Si us plau, que hi siga la dona —si pot ser—, i m'estalviareu discussions incòmodes.

dissabte, 18 de juliol de 2015

Tot té una primera vegada

Per primera vegada, ahir vaig contar a la Joana, la meua néta de dos mesos, una rondalla d'Enric Valor. Direu que faig cadufos d'avi amb aquesta dèria de la rondallística prematura i potser teniu raó, però deixeu-me que no us la done encara. Estic segur que a la Joana ni li anava ni li venia aquella història de Toneta la de les Alcoies que, desobeint les recomanacions de la mare i de les altres dones, va anar de nit a llavar a la font de Penàguila, aquella que trona pels seus canons, i es va trobar una criatura que tenia queixals, com els d'aquella vella "alta, molt alta, flaca, molt flaca" que amb els seus dits sarmentosos i lletjos llavava i esbandia finalment la roba al costat de la nostra protagonista i li va provocar un ensurt quasi de mort. Ai, quina metàfora més bonica conté aquesta meravellosa rondalla. Però, d'això, la Joana, encara no n'ha de fer res.
La Joana, ben estirada  al seu balancinet, movia sense parar els braços i les cames, girava els ulls en totes direccions i, de tant en tant, oh coincidència, em veia i em regalava aquells somriures angelicals de les criatures; després tornava a les seues curiositats més fonamentals mentre les paraules li acaronaven els sentits. Podria haver-li parlat d'altres coses, haver-li fet festes d'una altra manera potser més convencional, però jo li vaig contar una versió libèrrima de "I queixalets també", vaig continuar el joc amb "el dimoni fumador" i vaig acabar contant-li un "Bercoque" abreujadíssim, una de les rondalles que em contaven els meus avis fa ja més de mig segle. Què voleu que hi faça? Les paraules, el fil conductor del relat, les inflexions de veu, el gest, deuen estimular d'alguna manera —a la seua—  les criatures. A poc a poc vindrà la comprensió, la imaginació, la formació de la personalitat i el gust per parlar, escoltar i llegir —no sé si hauria d'afegir ací "escriure"—. Certament vivim en una època en què la imatge ho domina tot, però m'agradaria que l'omnipresent imatge no fos cap succedani del contacte més humà, sinó el complement i la continuació lògica de les coses. Ara sí: potser teníeu raó, això de fer d'avi a voltes fa perdre la xaveta.

dissabte, 4 de juliol de 2015

dimecres, 8 d’abril de 2015

PRIMERA LLEI



Després de pensar-hi molt, he arribat a la conclusió que la Història també pot anar millor del que va.

divendres, 27 de març de 2015

A la percaça de la felicitat.

Elvira Cambrils
A Elvira Cambrils, companya

Quan em van dir que havia de parlar avui, estava segur d’una cosa: a Elvira no li agraden els elogis, ni mesurats ni desmesurats. Per això no li’n faré cap ni un.
I encara faré una cosa pitjor: destrossar un poema que segur que li agrada per a dir el que vull dir. No haver-me convidat a parlar, sinó. Canviarem les persones gramaticals del poema, el punt de vista i l’ajustarem al nostre propòsit:
A l’atzar agraïm tres dons:
que hages nascut dona,
de classe baixa
i de nació oprimida.

I la teua manera de ser
tres voltes rebel.

Tres voltes rebel i una sola manera, la coherent, que es podria resumir en la formulació d’un sol objectiu, com a molt dos: trobar la felicitat i compartir-la.
Trobar la felicitat des de la teua condició de dona, explorant la trajectòria de dones com Maria Cambrils i de tantes altres amb noms ficticis i històries reals que ens han ensenyat la dignitat.
Tobar la felicitat pel camí. Sabem per tu, Elvira, que la felicitat potser és un viatge i, anant “cap a”, la trobem.
Elvira, la dona viatgera que ha respirat el Mediterrani per a anar a Sicília, a l’estret de Messina, a les illes gregues i ha conegut ítaca per ella mateixa de la mà del seu rei més famós i del poeta o rapsode que el va portar per totes les illes i per totes les mars, ens ha ensenyat que saber “sentir” ens humanitza, i quan en els seus relats ens ha posat davant un accident geogràfic, un paisatge, una aventura o un personatge —marginat o no— ens ha fet escoltar-los dir: “mira’m amor”; i en la mirada, en la mirada atenta i solidària, hi ha el germen de la felicitat.
En el seu viatge incansable, Elvira ha construït una metàfora més d’Ítaca, que sense deixar de ser el que és per a la humanitat sencera, per a Homer, per a Kavafis, per a Shiller, per a Lluís Llach, és també la nostra Sérifos particular.
Amb Elvira, Sérifós esdevé la metàfora de la felicitat, però no oblidem que sense rebel·lia no hi ha Sérifos possible. “Tot el que tinc per ballar amb tu” és un títol per a parlar molt, però només faré una pregunta: Com podem expressar la felicitat millor que amb un ball? Un ball són els cinc sentits posats a jugar i només els feliços són capaços de jugar.
I he dit abans que la seua manera coherent d’assolit el seu objectiu és “compartir” la felicitat.  Ho fa dins el seu àmbit personal i familiar, amb el seu poble mitjançant el treball continuat i un compromís cívic inqüestionable, ho fa amb els amics, amb les companyes i companys de treball i amb els alumnes.
Els darrers dies he sentit dir per Pego: “Ara se’n va Elvira”. I jo dic: “No, Elvira no se’n va. Fixeu-vos només en tot el que ens deixa.”
No li digueu “bon vent i barca nova”, que això es diu als qui volem que se’n vagen i que no tornen mai més, digueu-li:
“Bon viatge pels guerrers, que al seu poble són fidels.”
I pregueu:
“que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades d’estiu” que entre en un port —i torne a estrafer el vers— que els seus ulls ignoraven i que vaja a ciutats per a aprendre dels que saben.
Si fem això, després serà més fàcil que ens trobem en una Sérifos nostra i mirem què ens haurà portat Elvira del seu nou i volgudament llarg viatge. Torne al poeta: “articles excel·lents, corals i mareperles, ambres i ebens, tota mena d’olors voluptuoses”. És a dir que, sàvia com haurà tornat, més sàvia encara, seguirem dient que Elvira és la professora que hauríem volgut tenir i la companya que ens agrada tenir.
Res no haurà canviat, després de cada viatge seu. Elvira no serà mai la nostra professora, però continuarà sent la nostra companya i amiga, la nostra col·lega en el sentit més ampli de la paraula.
Benvinguda al club, molta sort i bon dia.

dilluns, 26 de gener de 2015

Camí de dolors

Avui he pagat una multa de trànsit i ho he fet per internet i amb un doble dolor. El passat 17 de gener, mentre anava a Vila-real a llegir L'Odissea, vaig cometre el fet punible de circular a 137 Km/h per l'autopista AP7. 17 km. d'excés tenen la culpa dels 50 €, amb reducció inclosa, que m'ha costat la broma.
El primer dolor d'haver de pagar és perquè, tot i reconèixer els fets, no vaig protagonitzar cap acció que amenacés la seguretat de ningú. Tothom sap i reconeix que en casos com aquests, i se'n donen a milers cada dia, la Guàrdia Civil fa el paper de recaptador subsidiari a fi i efecte d'engreixar les arques de l'estat; fins i tot hi ha qui diu —però no ho puc confirmar— que els agents poden ser incentivats en funció de la inflexibilitat amb què castiguen infraccions com aquesta, heus ací la raó per la qual molts actuen amb tanta traïdoria i deslleialtat cap als ciutadans, amagant-se en llocs recòndits i no necessàriament perillosos, amb limitacions obsoletes, mal senyalitzades i sovint molt difícils de complir.
I he pagat per internet, sense eixir de casa. Una comoditat ben grossa, si es mira bé. Ara, i aquesta és la segona part del dolor, he hagut de pagar en un castellà tan innegociable com la multa mateixa. Ni una sola concessió a l'idioma del "denunciat". S'ho podrien haver mirat i ser idiomàticament més amables amb el pobre "castigat", que no podria mai fer com certa senyora que va fugir de la policia i va arribar fins a casa seua encalçada segons la premsa i no estic en condicions d'afirmar si fou multada —tampoc no hi hagué dimissions per aquesta causa—.
Podria tractar d'elaborar unes conclusions per a rematar aquesta entrada, però crec que no cal. Només hi ha un pensament que no vull deixar-me al pap: el cost del meu viatge a Vila-real, amb l'increment de la multa, es desglossa en tres apartats: el combustible, la multa i el peatge. Si en lloc de viure on visc i d'haver anat on vaig anar aquell dia, hagués viscut, posem per cas a Minglanilla o a Castillejo de Iniesta i hagués anat a llegir L'Odissea al Tomelloso, m'hauria estalviat el peatge.
Sembla que això del peatge ja no fa mal, ens hi hem acostumat, en aquest país, després de tants anys de pagar ja forma part de l'hàbit. Però hi ha certs hàbits —i aquesta sí que és la conclusió— que no haurien d'arribar mai a ser percebuts com a habituals, perquè per més habituals que siguen, continuen fent mal i hi ha mals que s'endanyen i tenen unes conseqüències fatals.