El per què de la festa de Sant Vicent

 

M’acabe d’assabentar que avui, dia de Sant Vicent, no és festa. Fa molts anys que no vaig a la Cova de Benidoleig a celebrar-la, però l’he celebrada en altres llocs i no he oblidat aquells anys jóvens meus, en un racó d’un o altre bancal, a prop de la cova, preparant una paella o cantant en colla amb una guitarra segurament desafinada,  respirant un aire carregat d’olor de centenars de paelles. Abans, però sobretot després de dinar una orquestreta convidava a ballar. I del ball, a una expedició cap a l’interior de la cova, si podia ser ben acompanyat, millor. Eren els anys dels primers amors i del descobriment del món. No m’hauria pogut creure que un dia així deixaria de ser festa.

Molts anys més tard, en escriure Hi ha morts que pesen cent anys, que s’ambienta en la segona Germania (1693), vaig trobar l’origen de la tradició d’anar de paella a la Cova de Benidoleig el dia de Sant Vicent: Els camperols de la Marina, cansats dels tributs abusius que els imposaven els senyors, es van reunir a la Cova de Benidoleig per a iniciar una expedició que desembocaria en la batalla de Muro. El crit de guerra era: “Visca el rei, muira el mal govern. Visquen els pobres, muira el mal govern!”. Així és com ho vaig contar a la novel·la:

Enllà del riu, a mà dreta, els tossals somreien, verds amb els primers raigs de sol, i Segària s'ho mirava amb complaença mentre de Sanet, de Benimeli, del Ràfol i de Sagra, de Tormos, d'Orba i d'Orbeta, de Laguar i de Benidoleig, i també de Gata i Xaló, de Llíber i d'Alcanalí s'anaven arreplegant les colles de segadors i jornalers armats amb forques, navalles i corbelles; alguns portaven ben amagades als sarrons armes de foc, terceroles i pedrenyals, preparades per a respondre a qualsevol atac de les tropes del rei.

Pels camins polsosos, aquell 9 de juliol de 1693 avançaven les gents, i en arribar uns i altres a la cova de Benidoleig, s'anaven retrobant algunes velles coneixences de pobles més o menys allunyats i parentius ja mig oblidats per la força del temps, i feien circular contalles de bandolers i d'hòmens que s'havien bastat sols per a castigar la injustícia. L'eufòria i la ràbia es confonien quan arribà Francesc Garcia muntat en un cavall; la gent enarborà ensenyes de sant Vicent Ferrer i va fer de nou i amb més insistència el crit convingut: “Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!” Garcia els féu callar. Les veus s'aquietaren, Bernat s'adonà que encara no havia vist el seu cosí Miquel i pujà dalt d'un penyot per veure-hi millor. Havia perdut també els seus companys Mengual i Boronat. El primer s'havia trobat un cunyat de Laguar i l'altre, més allunyat, parlava amb algú que Bernat no coneixia. Aquest s'incomodà en no veure el seu cosí entre la multitud. 

Francesc Garcia va prendre la paraula:

—Heu vingut ací a defensar el pa dels vostres fills i els drets sobre les nostres possessions, atorgats pels bons reis Jaume i Pere, son fill?

I les veus de tots els camperols van contestar:

—Visca el rei, muira el mal govern! Visquen els pobres, muira el mal govern!

Com un calfred, totes les goles alhora gitaven la ràbia que s'havia anat congriant en cada ànima, en cada casa, en cada poble i en tota la terra. Havia arribat el moment que no tenia marxa enrere. Aquells hòmens sabien que havien de morir, si calia, perquè més dolorosa que la fam pròpia només ho és la dels fills.

Molts no havien sentit les paraules de Vicent Garcia. No els calia, perquè les paraules no eren importants aquell dia. Sols comptava el fet de sentir-se forts per una causa comuna: acabar els abusos i, sobretot, poder menjar. Allò que no havien guanyat els síndics a València seria guanyat pels hòmens de la terra.

Algú va donar l'ordre de descansar i d'esperar noves arribades de gent; passaren unes hores sense que hi hagués cap ordre de marxar cap a un poble o un altre. Hom digué que els cabdills esperaven l'arribada d'alguns de Pedreguer i la dienda tranquil·litzà Bernat, car algú sabia que vindrien. I així fou cap al migdia; el beniarbegí s'havia endormiscat a l'ombra d'un garrofer i el despertà l'aldarull que s'havia format al voltant d'una gentada que venia per llevant. Eren els pedreguers i duien la notícia que a Vilallonga, a la Safor, el batle de Gandia havia arrestat quatre llauradors que no havien volgut partir els fruits amb el duc.

Allò encara escalfà més els ànims de la gent, atiada per la fúria dels nouvinguts; alguns dels quals havien patit uns mesos enrere els mètodes contundents de don Ventura Ferrer i no estaven disposats a tornar a suportar les detencions i les tortures.

—A Vilallonga! —exclamà algú.

—A Vilallonga! —va respondre un cor de camperols que esperaven una consigna.

I un exèrcit de forques, corbelles, garrots i barrets que volaven féu via primer cap a Pedreguer i després cap a Ondara i el Verger amb la intenció de fer créixer el nombre d'efectius disposats a enfrontar-se a les tropes del virrei. I per allà on passaven feien tocar a sometent i, mentre les dones eixien a encoratjar els valents i els xiquets jugaven i saltaven, alguns indecisos s'afegien a la comitiva cada vegada més nombrosa.