Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 17 de desembre del 2014

Gone with the wind

Anit, a casa, vam veure per enèsima vegada Allò que el vent s'endugué. Una cadena televisiva celebrava el 75è aniversari de la pel·lícula i l'emetia ininterrompudament.
Avui en parlàvem Xaro i jo i ella diu:
—Jo crec que Scarlett no està enamorada d'Ashley.
—No? —li dic.
—Jo crec que no. Ella, consentida i dèspota com és, el desitja perquè és el primer que la rebutja. Per a ella Ashley és allò prohibit, el caprici inabastable.
—I l'amor, no és una mena de caprici? —li dic.
—per a mi, ella està més enamorada de Rett, però amb ell ho té massa fàcil. És com ella, un personatge fort però més noble.
—De vegades l'amor, el joc amorós, el joc de la seducció ha estat entès com a una manera de guanyar més poder. No pot ser que Scarlett es mostre enamorada d'Ashley per a sentir-se superior a Melanie? —li retruque per afegir llenya.
—Melanie és l'antítesi de Scarlett...
I el debat continua i podria continuar hores i hores. Ningú no pot refutar definitivament les tesis de l'altre, les podrà considerar o menystenir però unes i altres poden ser acceptables sense que invaliden les contràries. Això és el que m'agrada d'un relat, que tinga la grandesa de deixar respirar el lector, l'espectador en aquest cas, i de deixar-li pensar que sempre té raó.

Els altres "castellans"

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro (Proa), explica molt més que una història personal, tal com suggereix el títol. A partir del relat del nét que escarba en el passat de l'avi, un Villatoro andalús, de Castro —Còrdova—, il·lustrat, botiguer, republicà condemnat a mort pels feixistes durant dos anys, indultat després i emigrat a Terrassa als seixanta anys, el lector assisteix al relat èpic de l'aventura dels andalusos emigrats a Catalunya però també al País Valencia i potser també a altres territoris de l'estat.
Al voltant dels Villatoro, dels avantpassats, dels que van emigrar, dels que van morir pel camí o dels que es van quedar al poble, van teixint-se una sèrie d'històries que fan de contrapunt entre si i s'entrellacen amb altres aventures de supervivents, d'afusellats, de víctimes o d'assassinats, de fracassats o de triomfadors, de gent que canvia de pàtria, que torna a la seua després d'un periple o de gent que viu a cavall del passat i del present, de gent que se soterra en el silenci o d'altres que no callen i donen veu a l'autor per a anar reconstruint el trencaclosques de la vida de Vicente Villatoro Porcel i de la seua gent.
Un home que se'n va és, a més un llibre ple de saviesa, de la saviesa ancestral i de la saviesa que donen les vides llargues i agitades:

"[...] Què sé jo si l'avi Vicenç i la iaia Francisca podien necessitar els serveis d'un curandero vidente especialista en el amor. Aquestes coses no les saps, dels teus avis. I menys en aquell temps. Sí, esclar, deu haver-hi una història d'amor darrere tota aquesta relació de dècades, entre ells dos. Però ho sabien? N'haurien dit així? Potser, com a El violinista a la teulada, si l'avi hagués preguntat de sobte a l'àvia, en els anys quaranta, ≪m'estimes?≫, la iaia Francisca se l'hauria mirat com si hagués enfollit. Això són preguntes de novel·les roses, de pel·lícules del Fred Astaire i la Ginger Rogers. Res a veure amb la vida. Com a El violinista a la teulada, la meva àvia potser hauria respost: tenim dos fills, he aguantat la casa mentre eres a la presó, t'he esperat, he plorat, t'he acompanyat, he sortit al balcó per veure si et duien a la filera dels que pujaven al cementiri per afusellar-los de matinada, patim junts, comptem junts... M'estimes? No és la pregunta correcta. O potser tot això sí que n'és la resposta correcta, l'única possible. No en sabem res. No és possible saber-ne res." (Pàg. 535-36)

D'aquesta manera serena, sense arravataments, sense passions desfermades, amb equanimitat, posant sordina a la ràbia perquè és una ràbia heretada —no viscuda en primera persona— o potser perquè juntament amb la ràbia els perdedors transmeten la manera de contenir-la, Vicenç Villatoro, el novel·lista, supera la ficció i conta la realitat com si fos una novel·la d'aquelles que costen de deixar, de les que el lector lamenta que s'acaben, de les que presenten un món complex i ric de manera enciclopèdica.
Al fil de la lectura d'Un home que se'n va, hom va formulant-se preguntes i totes hi tenen resposta, totes les curiositats hi són satisfetes. Els catalans tots, receptors d'aquella onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, estem acostumats a pensar-la des d'ací. Aquella gent que venia eren castellans, ras i curt: castellans i prou, com nosaltres, valencians, mallorquins o catalans, som senzillament catalans a Sòria, a Lugo o a Cáceres. Vicenç Villatoro, un català amb arrels andaluses, ha viscut i ens explica les dues cares d'aquesta mateixa moneda humana.
Vist des de Terrassa, des d'Alcoi, des de Figueres o des de Santanyí, durant molts anys ens arribaven "castellans", venien sense res, amb una mà davant i l'altra darrere i ho havien d'aprendre tot: l'idioma, les formes de viure i també les formes de treballar. Eren "castellans", se'ls veia d'una hora lluny. Amb Un home que se'n va descobrim d'on venien aquelles persones i quines raons profundes i doloroses les empenyien a emigrar o a exiliar-se que, tal com apuntava Juanito Valderrama, són conceptes intercanviables i nosaltres no ho sabíem o no ho volíem saber.

dilluns, 15 de desembre del 2014

La Butaca Teatre. Premi a la millor obra amb Mort de dama

Ahir vam celebrar amb una paella, aquesta de la foto, el premi a la millor obra guanyat amb Mort de dama al darrer Festival de Teatre Vila d'Oliva. Estalviaré tot comentari del resultat culinari. Oficiava Cèsar Monzonís, totpoderós director del grup escènic i ahir cuiner voluntari. Diuen que en el moment d'abocar l'aigua va fer deixament de les seues obligacions, va delegar o li van usurpar el lloc, i el resultat —afirma— no li és del tot imputable. No és la nostra intenció esbrinar els detalls de l'acció.
Però com que anem de celebració, encara no fa deu anys vam fer una altra paella, també la va voler fer el director, i se la van menjar uns de Dénia que passaven per allà i tenien més gana que nosaltres o potser un paladar no tan fi —el nostre és normalet, només—. Hi ha una millora evident entre aquesta paella i aquella altra, que no va merèixer ni una trista fotografia, pudorosos de mena com som.
En aquell temps, Cèsar era, a més, director de Ràdio Pego i fèiem un programa sobre ensenyament que es deia Paideia en què vam encabir una secció que es deia "Conversa amb els llibres". Cada dia jo seleccionava el fragment d'un llibre i el comentava una mica barrejat amb un tema d'actualitat.
El text que recupere a continuació correspon al programa emès el 24 de març de 2006, veníem de fer una paella i ETA acabava d'anunciar un alto el foc permanent. Aquestes són les paraules que va eixir per les antenes de Ràdio Pego:


"Amb la primavera, ens ha arribat la notícia esperançadora que fa anys esperàvem: ETA ha declarat l’alto el foc permanent. Ara caldran bones dosis de trellat polític i ciutadà perquè el procés, que s’endevina llarg i difícil, arribe a consagrar la pau definitiva i, com diu el segon comunicat etarra, el diàleg, la negociació i l’acord. Tant de bo que això siga, i que siga sense reticències de cap tipus.
(Música)
Però no ens correspon, ni ens creiem en condicions de donar receptes sobre el tema. Més aviat, feliços i esperançats com ens sentim, voldríem festejar l’esdeveniment a la manera valenciana, amb una paella. Sobre això, també els llibres tenen coses a dir. Josep Pla, un escriptor de paladar fi, ens diu al seu llibre intitulat El que hem menjat: “De paella, el que se’n diu paella, no n’hi ha més que una, que és la valenciana. Una paella a València o a la ciutat d’Alacant, en el paisatge de Castelló, en una casa de tradició del país, saturada d’amor al país –perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible–, és realment una cosa important. La seua falsificació en els àmbits forasters i internacionals, quin resultat pot donar si no és nefast?”
(Música)
Ja veuen vostès que el símil entre una treva i una paella és ben adequat, parlem de coses importants, si seguim Pla. Cal amor, amor al país, al paisatge i als productes de la terra perquè el plat resulte bo. Però no n’hi ha prou amb això, al voltant d’una paella, com al voltant d’una taula de negociació, cal que hi siguen tots convidats perquè l’harmonia i la llibertat siguen reals. Diu el prosista català:
(Música)
“Aquest plat [la paella] té una altra característica: conté tantes coses que agrada a tothom. Hi ha qui va darrere el pollastre, altres, de la costella [...] hi ha especialistes dels caragols que el plat conté; altres es projecten sobre els vegetals; els vertaders afeccionats iran darrere l’arròs, de l’arròs directe i sense cap altra presència.”
(Música)
Efectivament, així és la paella, com la convivència ciutadana, un espai on tothom se sent còmode i respectat pels altres, pels gustos d’altri, encara que siguen diferents dels propis, i sense sentir-se envaït per la cullera del veí. Però abans de seure a taula, abans de la festa gastronòmica, de la pau civil, cal aplicar-se a la recepta, seguir un full de ruta, un ordre en la manera d’anar posant els ingredients dins la paella o els temes dins el cercle màgic de la negociació. Permeteu-me seguir un moment més amb Pla:
(Música)
Primer de tot es fregeix la carn i s’hi afegeixen de seguida les bajoques i les carxofes. Quan tot això és a punt, s’hi afegeix la sal suficient i l’aigua. Quan aquest brou bull, s’hi addiciona el safrà, els llagostins [la recepta de Pla ve de Benicarló] i els cargols. Per cada dues tasses d’aigua, una d’arròs. Això és importantíssim: probablement és la clau del sabor d’aquest plat. Dos a un. No es pot oblidar. Després gran cop de foc.”
(Música)

No cal seguir, ja hem dit el que volíem, el final de la violència, com una paella satisfactòria per a tots, requereix un procés, amor a les coses, molta paciència i tots els ingredients necessaris en la seua justa proporció. Tant de bo que el paeller d’aquest esdeveniment històric, i tots els seus ajudants, el llenyater, el fogater, el tastador, l’encarregat de passar la bóta i tutti quanti tinguen la prudència necessària perquè l’arròs no es quede cru, ni massa emplastrat. Val més que tinga el punt just de socarrat i bon profit."

diumenge, 7 de desembre del 2014

Enric Ferrer: "Un coup de dés". Exposició. L'Atzúbia 5-14 de desembre de 2014


Enric Ferrer. Colors primaris. El començ: "Dia sisè"
Vaig presentar l'exposició d'Enric Ferrer Un coup de dés, a l'Atzúbia el passat 5 de desembre, amb aquestes paraules:
 “Al principi era la Paraula”, la Paraula nua i solitària; i la Paraula que ho relatava es va fixar en ella mateixa sense tenir en compte el caos que l’envoltava i la ignorava. 
Tanmateix el caos s’estimava a si mateix sense saber-se color, ni forma, ni alè, ni terra, ni ona, ni aire, ni matèria, ni història. El dit del caos amb què assenyalava les coses sense nom no tenia forma de dit ni les coses tenien forma de coses, ni la forma se sabia forma.
Fou llavors quan unes gotes de caos van caure sobre un altre pessic de caos que dormia plàcidament escampat sobre el no-res, que era més caos encara, i van quedar allà deixades anar, capriciosament.
De sobte, més gotes de totes menes i de totes mides, rodones, punxegudes, quadrades, botinflades, geperudes, galtaxuclades, verdes i madures, bufades, erectes, altes, xaparres o rabassudes, netes, opaques, brutes, translúcides, sonores, eixutes, nues, perfumades, sonores de veu somorta, sonores de puntes fulloses, que no sabien que eren gotes ni sabien que eren de totes menes i de totes mides, rodones, punxegudes, quadrades, botinflades, geperudes, galtaxuclades, verdes i madures, bufades, erectes, altes, xaparres o rabassudes, netes, opaques, brutes, translúcides, sonores, eixutes, nues, perfumades, sonores de veu somorta, sonores de puntes fulloses, es van posar a jugar i a córrer d’ací cap allà.
Enric Ferrer. Colors primaris. El festí: "Gota còsmica"
I fou llavors quan Enric va començar a atrapar aquell magma primigeni que la Paraula encara ignorava i es va convertir en la Paraula, en el gran principi ordenador del món. Diu que va emprar set dies i quatre nits però això no és veritat. Ja feia molts dies que esperava la revolució del caos, la seua ebullició còsmica, però feia més nits encara que Enric esperava el moment de llançar els daus i dir com el poeta no sé què de l'atzar. Al capdavall, quan Enric va llançar els daus la Paraula, si existia, era una: Enric.
El primer dia, Enric va crear la forma, l'individu, la cosa aïllada de la no-cosa, una espècie de bombonets de cosa, i va veure que allò estava bé.
El segon dia, el creador va mirar la cosa, l’individu, i va veure que ondulava sobre si mateix, era un batec incipient, embrionari, un aleteig hermafrodita que delatava un esquitx de vida interior. I quan Enric, la Paraula, va tocar aquella cosa objecte on germinava una vida interior, va descobrir la llum allà dins, ben endins de la cosa, i va veure que allò estava bé.
I la llum era alè, baf, esperit, caliu, i de sobte al tercer dia les coses van començar a aixecar-se i a surar. La Paraula, Enric, havia inventat la passió, la passió que havia de necessitar la primera nit que va nàixer diferenciada del dia. Tot va bollir en un pantaix inesperat i allò que tenia color d’aigua i no ho sabia, se’n va anar amb l’aigua perquè a l’endemà, el quart dia, cresqueren les plantes encara vermelles car no sabien cap dels colors del verd.
Més important fou la nit, sempre les nits han estat més importants que els dies en la vida eterna del creador, Paraula, Enric, que a la segona nit, a la primera oportunitat que va tenir, va crear el somni, la teranyina que va d’una cosa a una altra, d’una cosa a una no-cosa, d’una no-cosa a Enric o d’Enric al somni  i del somni a Enric perquè ell li done forma i nom.
El cinquè dia, Enric va crear la bellesa, l’estètica, la llum. I la llum se separà de la tenebra, l’aire encabí el reflex sense envair la cosa i la cosa va generar l’ombra de si mateixa perquè fos visible la duplicitat d’allò que és i allò que no és.
Enric Ferrer: Colors secundaris: Fòssils de guerra.
"Fòssil de Salamina"
Creada la bellesa, la tercera nit fou la de la contemplació, encara no era l’hora del descans, de tornar al no-res; una volta ordenat el caos. La tercera nit era la confirmació que la Paraula necessitava mirar per a donar nom a les coses: a la mar, a la llum, a les estrelles, a les muntanyes i als cossos.
El sisè dia no li calgué fer res a Enric, la Paraula, car tot bategava amb vida pròpia. Infinites vides pul·lulaven per l’univers bigarrat i paradisíac: els rius corrien per les seues lleres i no envaïen la terra, la terra sabia els seus límits i el cel era tan bell com el caos primigeni on tot era no-res. La ciència, el coneixement,  s’havia apoderat de la negació i res no era prohibit, car l’ordre era perfecte. Un ordre amb una prohibició és imperfecte, inacabat, és temor, feblesa, temor de si mateix.
La quarta nit nasqué l’amor. Què us diré de l’amor en aquestes hores de les vostres vides?
I al setè dia, ja ho diu la Bíblia, la Paraula va descansar.
I així fou com el món es va poblar de colors de totes menes, colors-nom quan sense color no serien ni cosa, colors-sensació, colors-nomdedona, colors-estil, colors-viatge, colors-introspecció o colors-sonors per no parlar de colors onírics o de colors oxidats o de colors objecte o de colors habitacle.
Només faltava el que va venir després: segurament hi ha també un color-temps que va corrent i transforma les coses en història, que sota l’aparença del principi ordenador del temps transforma les coses en colors-desastre: Salamina, Gaugamela, Otumba, Hiroshima són només alguns noms de la catàstrofe.
El caos encara no estava del tot ordenat, la fal·làcia dels set dies es revelà viatge, fugida enfora, paisatge i placidesa, paisatge i provocació, paisatge que no va ser, paisatge nord i paisatge sud.
"Rostritat". Suite Venècia.
"Walt Whitman"
I no m’allargaré més, el món continua sent món en la ment de creador que és capaç de transformar, només i exclusivament en connivència amb la fortuna com faria un jugador amb una tirada de daus o un poeta amb una gosadia provocadora, la màgia en realitat, en gust, en plaer o en fiblada a l’anima de l’espectador.
I si mireu tot el que podeu veure ací, els colors capriciosos, els noms donats als colors i a les formes perquè siguen alguna cosa, les textures emanades de les nits febrils, d’insomni i de vida, algú potser exclamarà:
—Enric està com una cabra.
— I Tomàs també (pot pensar, a més, algú altres després del que acabeu de sentir).
I jo no diré que no, que no ho sé, però sí que puc afirmar que el món, el de fora, el del carrer, està molt més com una cabra que l’autor d’aquestes figures màgiques, que ha sabut traduir la bogeria en sensualitat i en un somni que  voldríem infinitament més real que la realitat mateixa.
Bona nit.