Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dissabte, 27 de febrer del 2021

El cava que vaig beure i els pastissos que em vaig menjar


 Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F. Aquell curs 80-81 treballava a l’IES Francesc Ribalta de Solsona i n’era el secretari. El 23F feia quatre dies que havia nascut la meua filla en una clínica de Manresa i aquella vesprada, després de dinar, tornàvem a casa, a Solsona, amb la xiqueta. Abans d’arribar-hi vaig passar per l’Institut per si calia signar algun paper i un company, crec que el Flavià Sanfeliu, em va fer un comentari: “uns paios han entrat al Congrés de Madrid i sembla que hi ha hagut trets”. La notícia no em va alarmar, vaig pensar que era cosa d’algun d’aquells aldarulls propis del temps que corria, però en cap cas vaig creure en res de molt greu.

Vaig deixar la família a casa i vaig anar a la pastisseria Massana, una de les millors del món en la meua modesta opinió, i vaig comprar pastissos i cava. En acabar les classes esperava a casa els companys de l’Institut: la Maria, la Nuri, el Pedro, l'Andreu, l'Àngel, el Joan, l'Anna Maria, la Marta, etc. A l’hora convinguda, la gent va anar arribant i va començar la festa, tothom estava molt content amb la nova “neboda”, érem com una família, aquell grup de professors. Però faltava un company, l’Andreu, que havia tingut un compromís i arribà a les nou de la nit, ens va informar del que passava i ens va deixar glaçats. Xaro i jo, amb una xiqueta de quatre dies, ens dèiem allò de “una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena.” Jo me la imaginava "passant la carena", vestida amb aquell camisó llarg que tenia, amb la xiqueta al braç, a llum de la lluna. La nit devia ser molt freda i ventosa. Vam posar la tele: feien “300 millones”, no l’informatiu habitual. Vam telefonar a la família, el cunyats, a València ens informaven que qui no hi cremava papers intentava fugir sense saber ben bé com ni cap a on. Vam anar a veure mossèn Ferran, de qui ja he parlat a Contra les aulesel director de l’Institut que vivia enfront, i ens va dir que a l’endemà tot estaria resolt. Era un savi sempre ben informat a pesar que no tenia ni telèfon. Una hora després, vam escoltar per ràdio el president Pujol que va dir més o menys aquelles paraules que ha glossat La Trinca: “Tranquil, Jordi, tranquil. És la guàrdia civil.”
La resta ja se sap, o potser no. El monarca no ens va dir reI de nou. De fet, molts detalls encara formen part del secret dels documents classificats. I ahir vaig llegir al llibre Matar Joan Fuster (i altres històries), de Francesc Bayarri, un capítol relacionat amb el tema que parla d'un cert home del maletí, que suposadament va entrar aquella nit al congrés de diputats i en va eixir tranquil·lament. Després diuen que va viure als Estats Units. Què hi havia en aquell maletí? Sense dubte informació més interessant que la que va dir el rei en aquella famosa al·locució.
I en el pla personal, si van mal dades -cal no descartar res-, sempre podré adduir que "Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F".

Fuster


Crec que ja ho he dit més d’una volta: a totes les cases deuria haver-hi sempre un fuster a mà.

dimecres, 24 de febrer del 2021

Ciència i ideologia


Des de la ciència es pot arribar a la ideologia. Des de la ideologia, difícilment es pot arribar a la ciència.

dimecres, 10 de febrer del 2021

Un consell que ara fa cinc-cents anys

 


Enguany se celebra el 500è aniversari del començament de la Guerra de les Germanies,  una efemèride que, tant de bo m'equivoque, els valencians potser no celebrarem amb la solemnitat merescuda, que és molta.

Siga com siga, convé recordar que un dels motius del conflicte —n'hi ha uns quants més— fou l'aspiració dels artistes i menestrals a entrar en el govern de la ciutat de València. Ho van aconseguir per primera vegada a l'elecció de jurats de 1520. El 28 de maig de l'any següent, dies després de la votació d'aquell any —cal recordar que els càrrecs es renovaven anualment—, Jaume Ros, jurat en cap, que també va arribar a ser capità general de l'exèrcit agermanat, pronuncià un discurs davant el Consell en què va ressaltar la responsabilitat de l’ofici de jurat i les obligacions dels consellers, i els recomanà:

 “Deliberar les coses que us seran proposades, havent memòria del passat, sciència del present, prudència en lo sdevenidor, e així sereu prudents e savis en deliberar, madurs e justificats en consellar, ferms e constants en perseverar en vostre consell...”

Llegint aquesta nota, he cregut que era una bona lliçó de prudència. Ara, en temps de titulars en lloc de discursos, d’opinadors professionals i d’imitadors dels opinadors professionals, sembla que no val res l'art de deliberar, és a dir de "pesar les raons" de les llurs opinions ni de calcular-ne l'abast prou honestament. Per això ens convé recuperar les paraules d'aquell governant que parlà amb saviesa. 

Acabada la guerra, Jaume Ros, que aconsellà tan bé, fou condemnat a mort i a la confiscació de tots els seus béns. Germana de Foix i la causa dels mascarats que representava fou implacable amb la Germania. La justícia no sempre és justa amb les paraules sàvies ni amb qui les diu.