Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 29 de novembre del 2017

Una contribució personal al "XXI Homenatge a la paraula"

Coberta del llibre
Amb l'espectacle "Diguem no!", celebrat a Gandia el passat 19 de desembre, el CEIC Alfons el Vell escenificava el seu tradicional "Homenatge a la paraula", ja en la XXI edició, enguany al voltant de la societat líquida en el sentit que Zygmunt Bauman ha encunyat el terme. El punt de partida de la posada en escena ha estat un llibre escrit per a l'ocasió amb divuit textos —articles, poemes o narracions— encapçalades esplèndidament per "La insuficiència de la Paraula" de Simona Škrabec, les respectives il·lustracions de cada col·laboració literària, i una presentació de Vicenta Llorca, coordinadora del treball.
Fa uns mesos vaig ser convidat a participar en el projecte i ací us deixe la meua contribució.



La meua “crisi” de contemporani de mi mateix

Enric Ferrer: "Torre de Babel"
Amb Homer al capdavant, els grecs antics sabien o van aprendre que les paraules eren “alades” i que es podien comparar amb les “fletxes que volen”. No hi ha epítets més exactes, la volatilitat i la capacitat feridora són inherents a “la paraula” i potser per això hem hagut d’inventar-nos una expressió per a donar fermança i bondat a allò que per definició no és ferm ni bo. Diem “donar la paraula” quan volem manifestar que adquirim verbalment un compromís seriós, l’incompliment del qual malmetria d’una manera o altra la reputació de l’adquirent. “La paraula és l’home”, diuen a més al meu poble per a responsabilitzar algú, aquell qui ha parlat, del compromís expressat amb “la paraula”. Tanmateix la dita popular ens adverteix d’una desconfiança ancestral quan ens recorda que “la millor paraula és la que està per dir”, és a dir que no hi ha paraula millor que el silenci deliberat. Pot semblar contradictori, però el silenci “sona” més a saviesa que no pas la paraula, l’instrument creat per a mostrar-la.
El tema és llarg i ha ocupat el centre de moltes reflexions. Però tal com em deia un amic l’altre dia i vaig haver de donar-li la raó, no és difícil el consens sobre l’associació de “paraula” i “mentida”, sembla que vagen tan agafades de la mà com l’ou i la gallina. La paraula, “l’ús de la paraula”, permet explicar la realitat en uns termes tan relatius com vulga l’orador. “La història, l’escriuen el vencedors”, diu la dita antiga i l'afirmació semblaria vàlida si no fos perquè igualment, tant vencedors com vençuts, malden des de la seua posició per escriure-la, ells i no els altres; els primers per a fixar-la i els segons per a canviar-la i començar a guanyar-la.
I és precisament l’actual relativisme dels relats el que fa més mal. Els egipcis o els medievals, per posar només un parell d’exemples, esculpien en pedra la seua veritat perquè la creien i la volien tan eterna com el poder a què anava lligada indissolublement i exclusiva. Calgueren segles perquè l’home comencés a ser conscient de la falsedat d’una tal creença. Fou potser amb el Romanticisme que vam començar a superar aquella ingenuïtat. Escrivia Shelley en glossar, potser amb dolor però no amb rebel·lia, la descoberta de la ruïna d’una estàtua de Ramsès II:
“Em dic Ozimàndias, rei de reis.
Contempleu les meves obres, poderosos, i desespereu.”
Res no roman. Al voltant de la decadència
d’aquesta immensa ruïna, il·limitada i despullada,
l'arena llisa i solitària s'estén fins a la llunyania.


La reflexió, era però massa individual encara. Més que no pas per la paraula, més que no pas per la civilització, el sofriment del poeta era de caire individual. Els Shelleys podien admetre que les civilitzacions anteriors eren efímeres, necessàriament efímeres, fins arribar a la seua eviterna contemporaneïtat, no gaire feliç, certament, però encara construïda sobre bases sòlides, sobre tradicions i veritats poc vulnerables per més doloroses que poguessen aparèixer a la vista d’un poeta turmentat, víctima del seu temps.
La liquidació de la història, el final del discurs tradicional amb què les avanguardes van acarar el nou segle va liquidar definitivament la pedra amb què en altre temps s’havia esculpit la paraula-veritat. És llavors quan els valors comencen a fer aigua i són “definitivament” proscrits. El canvi de perspectiva ex-nihilo, l’optimisme i fins i tot l’arrogància amb què s’enceta aquest discurs demolidor de la tradició pot ser comprensible a la llum dels condicionaments històrics d’aquell moment. Les conseqüències que comporta, a més, el traspàs del pes civil des de la vella urbs a la metròpoli han estat a bastament estudiades i ens acaren a un relativisme mai vist en la història. La democratització del discurs, el dret universal a la paraula, ajudat pel creixement imparable de les tecnologies, no ens assegura la capacitat de generar els anticossos necessaris per a acarar la nova etapa en què la informació, la paraula, la veritat malviuen en un caos que no ens pot fornir cap vacuna contra els riscos de la mentida epidèmica.
Malgrat tot, allò que dol, el màxim engany és el sentiment de vacuïtat cada vegada més àmpliament compartit. No és la primera volta ni l’última que la humanitat, l'occidental si més no, viu en aquest estat, però aquesta vegada ens afecta de ple, i això ja no és literatura. Mentre les paraules continuen sent “alades fletxes que volen” proferides en totes direccions, la mentida serà cada vegada més difícil de copsar; cal, com tota la vida, que ens ajudem amb el domini i la interpretació del gest, d’un llenguatge menys “humà” que la paraula, per a guanyar una certesa cada vegada més boirosa. Ens diem “informats” i potser només som víctimes d’una distracció disfressada i omnímoda. Davant d’això, és explicable l’angoixa, l’spleen universal, l’agnosticisme empíric i experimentat que necessita homenatjar “la paraula” perquè continuem creient-hi. Altrament, en què podríem creure?

Sobre el XXI Homenatge a la Paraula, visiteu: http://alfonselvell.com/xxi-homenatge-la-paraula/

dimarts, 21 de novembre del 2017

Sobre la Història (amb majúscula)

Llegesc de vegades com qui espigola, cercant suports o incerlocutors per a les meues reflexions; i acabe de trobar-me aquest passatge que transcric:

"En qualsevol cas, els valencians tenim un «país històric»: amb un passat documentat, pares i orígens coneguts, llengua formal i literària, noms i dates, i vicissituds conservades  als papers dels arxius, en els llibres i en la pedra dels edificis. I sobretot, amb un passat polític (el subratllats són meus): un regne fundat i definit amb límits clars i estables, un Estat propi en temps medievals i moderns institucionalment establerts, un país «independent» amb sistema legal codificat i propi, i tot allò que cal per a no patir un gran «dèficit d'història».  La qüestió és que la història, no com a matèria acadèmica sinó com a fonament d'una comunitat moral, té valor i utilitat, és a dir «serveix» efectivament de ciment i material de cohesió, en tant que és història conscient: coneguda, sabuda, recordada com a «memòria» social o ensenyada i apresa." Joan Francesc Mira: La nació dels valencians. 2015.

Heus ací per què Espanya ens ha adoctrinat durant segles i voldria continuar fent-ho en l'oblit de la nostra condició de poble amb un passat polític i tots els trets identitaris que Mira esmenta ací, és a dir en i amb la negació de la possibilitat que els valencians tinguem un present i un futur polític propis. No ho oblidem.


dijous, 9 de novembre del 2017

Paràfrasi

Perdoneu la insistència:
Tot adoctrinament que no adoctrines tu, te l’adoctrinarà un altre en contra teua.