Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


divendres, 13 de juny de 2014

Deixe les aules

Avui m'he acomiadat, de facto, de les aules. Quan comence el proper curs, algú ocuparà el meu lloc sense que el fet tinga la menor transcendència. Tot passarà i en definitiva no passarà res.
Per això, i perquè les circumstàncies m'hi han portat, amb els alumnes de primer de batxillerat, hem dedicat unes sessions de les darreres setmanes a la lectura col·lectiva i comentada de Bearn o la sala de les nines, la novel·la que potser m'ha acompanyat més durant tots els anys de la meua vida docent. No va ser un suggeriment meu, sinó seu, que me'n van sentir parlar en algun moment que ja no recorde. Era lògic, doncs, llegir avui l'últim capítol de la novel·la, aquell que acaba amb el diàleg entre el capellà Joan Mayol i don Toni de Bearn, quan aquell volia confessar el moribund:

"—Es meus escrits, Joan, són sa meva confessió. No tenc por —afegí—. Déu és bo.
Record com si fos ara, el to de les seves paraules.
—S'existència de Vossà Mercè ha estat bella, malgrat es seus errors. Demani contritament perdó...
—Mira —interrompé incorporant-se—, m'acús d'haver tengut enveja d'en Jacob Collera.
Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort."

Don Jacob Collera, grandiloqüent i banal alhora, era diputat a Corts, passava per llatinista, arqueòleg i orador però don Toni "no el podia sofrir":

"—El conec perfectament. És més buit que un caragol."

I precisament per això aquest era l'únic pecat que requeria un acte de contrició: haver tingut enveja d'un estúpid, d'un beneit —com diuen a Mallorca—.

Per altra banda, pot semblar un anacolut però no ho és: no crec que hi haja un ensenyament neutre, llegir Bearn no és apolític; de fet no crec que hi haja discursos apolítics ni polítiques "apolítiques". És per això que he volgut dedicar les dues sessions anteriors —les altres dues d'aquesta setmana— a fer un repàs subsidiari de la nostra història recent de la mà dels cantautors catalans. Així, en dues hores, entre altres mostres, hem vist que "nosaltres no som d'eixe món", que "quan ella dorm, [...] passant per la finestra, sóc el vent", que "els reis de l'Orient no existien" —com ens va ensenyar la Teresa d'Alcoi—, que venim "d'un silenci" i anem a Ítaca, però també esperem "el jorn dels miserables", perquè "no era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors"; que, com Guillem Agulló, no hem de tenir por i que Obrint Pas es va acomiadar dels escenaris amb una emotiva Muixeranga.
De la vida, he après que les grans lliçons no tenen un efecte immediat, sinó que tornen capriciosament quan volen, quan no se sap per què esdevenen necessàries. Potser per això, el suggeriment de la lectura portava màgicament el desig de fer perviure la relació de confiança que s'arriba a establir entre un professor i els seus alumnes; una relació, aquesta, en què la història del nostre País feta cançó és també la història d'una generació, aquella que no ha sabut fer un món capaç de desterrar els vells cants amb què volia conèixer "on dorm la lluna blanca", però no hi va poder anar mai perquè "encara hi ha combat", encara. Aquesta és la darrera classe. Una lliçó més, tanmateix.

6 comentaris:

  1. Una vegada, una alumna em va donar les gràcies pel que havia aprés amb mi, no pel que jo li havia ensenyat directament, sinó pel que jo li havia ensenyat a aprendre. Crec que amb tu han aprés, i no només literatura.

    ResponElimina
  2. Tant de bo que siga veritat, és el que jo pretenia.

    ResponElimina
  3. I saps què, amic?, que demà, com cada dia, torna a començar la vida. Però ara la podràs, de veritat, recollir a mans plenes. Moltes felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu i jo, amic, som dels qui hem viscut la part bona de la docència com un luxe, com un privilegi que la vida ens ha donat. De l'altra, de la part dolenta i mediocre, no és ara el moment de parlar-ne. M'ho deia el meu mestre Tomás Hernández: allò que més dol és haver de perdre el contacte amb els alumnes. Aquest, només, és el preu de la llibertat que guanyem.

      Elimina
  4. L'abandonament de la tasca docent d'algunes persones, entre les quals te trobes, ve produint-me des de fa un temps un regust ambivalent. D'una banda, me n'alegre perquè, de debò, crec que hi ha molta bona vida fora del treball, per més que aquest ens agrade; d'altra banda, però, crec sou tan necessaris... En qualsevol cas, la meua enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pilar, de segur que encara podríem aportar experiència, coneixements i perspectiva a això tan complex que és l'ensenyament. Jo també tinc un sentiment ambivalent, però no vull pensar que els qui vindran han de ser pitjors que nosaltres. En qualsevol cas, des d'on estiguem, considereu-nos companys de compromís i compteu amb nosaltres.

      Elimina