La notícia que, a Beniarbeig, per primera volta a la comarca, l’Orquestra de la Marina Alta (OMA), amb vuitanta músics a l’escenari, oferirà el proper diumenge, 19 d’abril, un concert monogràfic dedicat a Richard Wagner, amb un programa molt ambiciós basat en fragments destacats d’Els mestres cantors de de Nuremberg, Tristany i Isolda, La Valquíria i L’ocàs dels deus, tot sota el títol genèric de La força de Wagner. La redempció: mort i amor és tot un esdeveniment que m’ha transportat a un record de joventut, del dia llunyà en què vaig escoltat Wagner per primera volta en la meua vida. Era un concert de la Unió Musical de Beniarbeig, que es va celebrar a l’església del poble i els músics van interpretar l’Obertura de Tannhäuser. Era un temps en què els tocadiscos encara eren escassos i servien més per a la festa casolana ballable que per a fomentar la debilitat pels grans compositors.
Anys més tard, també en relació amb Richard Wagner vaig envejar el poeta i crític Joan Maragall, en llegir les seues cròniques dels concerts del Liceu de Barcelona en aquells anys de final del segle XIX i de començament del XX: Por lo que hemos observado en la representación de Tristán e Isolda, y antes en las de de otras obras de Wagner dadas en nuestros teatros, creemos que existe entre el maestro alemán y los públicos de aquí una mala inteligencia…» escrivia en una crítica del 23 de novembre de 1899, referint-se a la dificultat que tenia el públic per a entendre els textos de les òperes del compositor de Leipzig. Per això ell mateix va traduir Tristany i Isolda:
Isolda
Oh, gent sense cor!
Borda nissaga!
¿A on, mare,
s’amaga el poder
que en el mar i el torb comandava?
Oh, art roí de màgia!
Sols per a fer brevatges et val!
El text resultant de la traducció maragalliana resulta encara interessant i grandiós, tal com es desprèn de la mostra, mínima, que acabem de reproduir. Però més que el relat dels tragics amors de Tristany i Isolda, esposa de l’oncle d’ell, m’agradaria aportar una opinió del poeta català sobre el compositor. Deia Maragall en una conferència pronunciada a l’»Associació Wagneriana» de Barcelona:
«Mes Wagner fou ensems un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció d’ambient, de moviment escènic, de qualitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical millor convenien, creà aquest admirable teatre, l’ànima del qual és la música; perquè en ell no és la invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó més aviat sembla que la composició musical simfònicament concebuda evoqui l’aparició, la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest és per a mi el pregon sentit de la denominació de drama musical: és a dir, que el drama naix en la música i consisteix essencialment en ella. I la plasticitat escènica és sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmosfera musical.»
Crec que l’assistència a aquelles òperes i concerts al Liceu de Barcelona deu ser comparable a poques experiències contemporànies nostres. Per això cal agrair a l’OMA que ens acoste tota aquesta màgia musical i la imaginació de l’ambient escènic wagnerià a un lloc, cada dia més emblemàtic i nostre com és l’Auditori de Beniarbeig.
