Una banda és un sentiment

 

Amb motiu del centenari de la Unió Musical de Beniarbeig

Publicat al Llibre de Festes de 2025

Que una banda és un sentiment admet pocs dubtes i molts matisos. Un sentiment per als músics i per als simples amants de la música. Ara fa vint-i-cinc anys, quan la nostra banda celebrava el 75è aniversari, la junta directiva va organitzar una trobada de bandes de la comarca amb l’objectiu de colgar de música, literalment, tot el poble. Tretze bandes van anar eixint carrer Major avall, una a cada tres minuts a fi de no barrejar les notes d’unes i altres, i van fer un ampli recorregut pel poble. L’objectiu que en un moment determinat tot Beniarbeig poguera sentir música de banda en viu es va acomplir, però voldria destacar que al pas de la nostra Unió Musical, seguida de la junta directiva de la qual jo tenia la sort de formar part, vaig veure molta gent plorant, hi havia qui estava a la porta de casa, dret, mirant els músics, obertament, però també hi havia qui amagava les llàgrimes darrere de la persiana. Què pensaven i en qui pensaven totes aquelles persones que no podien contenir l’emoció?

No sabria evocar ara com sonava la nostra banda en aquell moment, tinc una sensació de solemnitat en tot el que passava, crec que en cada nota que eixia de cada instrument pesava la responsabilitat de qui protagonitza un moment únic i irrepetible. M’hauria agradat poder mirar  els músics un a un als ulls i preguntar-los si enmig de tanta intensitat emocional podien traure les notes com ho fan habitualment. De segur que per a cadascú —músics o no— hi havia una evocació diferent, un record, un familiar, un moment, un dia, un pasdoble, una absència o per què no també una frustració perquè no ha pogut acabar els estudis de música i arribar a entrar a la banda. Qui sap? També algú, que un dia va deixar la banda per uns motius que poden ser tan diversos com persones hi ha, tenia dret a emocionar-se. Són tantes coses que per això podem dir que una banda és un sentiment.

Una banda és història també. En la memòria col·lectiva de la banda, ja siga perquè algú ho haja llegit o ho haja escoltat d’algú que també ho ha escoltat d’algú altre que ho va viure, perquè el temps va passant i els narradors no són eterns per desgràcia, hi ha la història del poble. Entre la primera interpretació de La entrada, del mestre Esquembre, aquell matí d’octubre de 1925, i la darrera, per ara, el passat 8 de juny, les vivències són infinites. Si pensem que aquell primer concert es va celebrar en temps de la dictadura de Primo de Rivera, que després van vindre una república, una guerrra, una llarga dictadura i l’actual monarquia parlamentària, podem deduir que el relat que recordem ha estat condicionat per les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques pròpies de cada moment: l’escassedat de la postguerra, per exemple, la precarietat de recursos, el redreçament d’aquella Juventud musical dels anys seixanta que encara conservava el nom original, la successiva arribada, juntament amb els canvis polítics, de directors amb uns mètodes i un bagatge formatiu particular, i l’entrada i l’eixida dels músics constitueixen un relat no només inacabable sinó també ric en punts de vista i en maneres de contar. A manera d’exemple, voldria recordar el cas d’un músic important en la història de la banda, que un dia em va contar que es retirava, ja tenia una edat, havia viscut en primera fila la recuperació de l’actual Unió Musical però ja havia arribat a una edat molt respectable i encara que veia amb bons ulls l’arribada de directors jóvens i amb ganes de treballar, va considerar que li havia arribat l’hora de l’adeu. “Mira —em va dir—, açò ha canviat molt, el director posa obres difícils i jo m’he fet vell, ara veig passar les notes i no arribe a hora de tocar-les, què vols que faça?” Un altre músic, amb motiu d’un homenatge pels cinquanta anys en actiu, va resumir molt bé la seua trajectòria: “jo, en estos cinquanta anys, he perdut molt d’aire”. Tant un com l’altre, músics exemplars, resumeixen perfectament el que és la música d’una banda de poble, la tradició de molts jóvens del segle passat que trobaven a l’ombra de la música un lloc on reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé.

Però els temps canvien. Els vells mestres de la música, com n’hem tingut al poble, han estat substituïts per les escoles de música i els conservatoris; el nivell musical, sense dubte, ha millorat, però les bandes no estan exemptes de competència. Els jóvens d’ara tenen molts estímuls per a “reunir-se, aprendre alguna cosa de profit i passar-ho bé”, però també en tenen d’altres per a reunir-se, no aprendre res de profit i continuar passant-ho bé. Tanmateix, afortunadament, la música sempre és un reclam molt atractiu. Tant de bo que continue igual.

Enguany, el del centenari, més que mai, el sentiment és ben viu. Passa el temps, els qui érem jóvens ara fa vint-i-cinc anys, ja som vells i recordem els vells que ens han precedit. Per això voldria acabar evocant el concert del passat dia 8 de juny. Les emocions no van faltar, tant a l’escenari com al pati de butaques; també hi eren entre els directors que tornaven i recuperaven el contacte amb la família que havien contribuït a crear, però sobretot m’agradaria destacar la il·lusió que vaig poder veure en les cares dels components més jóvens, el respecte als més vells, el sentit de l’ordre i de l’oportunitat, les ganes de futur, de preservar el sentiment que, en definitiva, és l’essència de l’art i, per tant, de la música, però sobretot, el sentiment de la identitat del poble de Beniarbeig. I tant de bo que d’ací vint-i-cinc o cinquanta o cent anys algú, a la manera dels temps que vindran, escriga de nou i amb més raó encara, que una banda és un sentiment.