Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dissabte, 18 de juliol de 2015

Tot té una primera vegada

Per primera vegada, ahir vaig contar a la Joana, la meua néta de dos mesos, una rondalla d'Enric Valor. Direu que faig cadufos d'avi amb aquesta dèria de la rondallística prematura i potser teniu raó, però deixeu-me que no us la done encara. Estic segur que a la Joana ni li anava ni li venia aquella història de Toneta la de les Alcoies que, desobeint les recomanacions de la mare i de les altres dones, va anar de nit a llavar a la font de Penàguila, aquella que trona pels seus canons, i es va trobar una criatura que tenia queixals, com els d'aquella vella "alta, molt alta, flaca, molt flaca" que amb els seus dits sarmentosos i lletjos llavava i esbandia finalment la roba al costat de la nostra protagonista i li va provocar un ensurt quasi de mort. Ai, quina metàfora més bonica conté aquesta meravellosa rondalla. Però, d'això, la Joana, encara no n'ha de fer res.
La Joana, ben estirada  al seu balancinet, movia sense parar els braços i les cames, girava els ulls en totes direccions i, de tant en tant, oh coincidència, em veia i em regalava aquells somriures angelicals de les criatures; després tornava a les seues curiositats més fonamentals mentre les paraules li acaronaven els sentits. Podria haver-li parlat d'altres coses, haver-li fet festes d'una altra manera potser més convencional, però jo li vaig contar una versió libèrrima de "I queixalets també", vaig continuar el joc amb "el dimoni fumador" i vaig acabar contant-li un "Bercoque" abreujadíssim, una de les rondalles que em contaven els meus avis fa ja més de mig segle. Què voleu que hi faça? Les paraules, el fil conductor del relat, les inflexions de veu, el gest, deuen estimular d'alguna manera —a la seua—  les criatures. A poc a poc vindrà la comprensió, la imaginació, la formació de la personalitat i el gust per parlar, escoltar i llegir —no sé si hauria d'afegir ací "escriure"—. Certament vivim en una època en què la imatge ho domina tot, però m'agradaria que l'omnipresent imatge no fos cap succedani del contacte més humà, sinó el complement i la continuació lògica de les coses. Ara sí: potser teníeu raó, això de fer d'avi a voltes fa perdre la xaveta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada