Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 17 de desembre de 2014

Els altres "castellans"

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro (Proa), explica molt més que una història personal, tal com suggereix el títol. A partir del relat del nét que escarba en el passat de l'avi, un Villatoro andalús, de Castro —Còrdova—, il·lustrat, botiguer, republicà condemnat a mort pels feixistes durant dos anys, indultat després i emigrat a Terrassa als seixanta anys, el lector assisteix al relat èpic de l'aventura dels andalusos emigrats a Catalunya però també al País Valencia i potser també a altres territoris de l'estat.
Al voltant dels Villatoro, dels avantpassats, dels que van emigrar, dels que van morir pel camí o dels que es van quedar al poble, van teixint-se una sèrie d'històries que fan de contrapunt entre si i s'entrellacen amb altres aventures de supervivents, d'afusellats, de víctimes o d'assassinats, de fracassats o de triomfadors, de gent que canvia de pàtria, que torna a la seua després d'un periple o de gent que viu a cavall del passat i del present, de gent que se soterra en el silenci o d'altres que no callen i donen veu a l'autor per a anar reconstruint el trencaclosques de la vida de Vicente Villatoro Porcel i de la seua gent.
Un home que se'n va és, a més un llibre ple de saviesa, de la saviesa ancestral i de la saviesa que donen les vides llargues i agitades:

"[...] Què sé jo si l'avi Vicenç i la iaia Francisca podien necessitar els serveis d'un curandero vidente especialista en el amor. Aquestes coses no les saps, dels teus avis. I menys en aquell temps. Sí, esclar, deu haver-hi una història d'amor darrere tota aquesta relació de dècades, entre ells dos. Però ho sabien? N'haurien dit així? Potser, com a El violinista a la teulada, si l'avi hagués preguntat de sobte a l'àvia, en els anys quaranta, ≪m'estimes?≫, la iaia Francisca se l'hauria mirat com si hagués enfollit. Això són preguntes de novel·les roses, de pel·lícules del Fred Astaire i la Ginger Rogers. Res a veure amb la vida. Com a El violinista a la teulada, la meva àvia potser hauria respost: tenim dos fills, he aguantat la casa mentre eres a la presó, t'he esperat, he plorat, t'he acompanyat, he sortit al balcó per veure si et duien a la filera dels que pujaven al cementiri per afusellar-los de matinada, patim junts, comptem junts... M'estimes? No és la pregunta correcta. O potser tot això sí que n'és la resposta correcta, l'única possible. No en sabem res. No és possible saber-ne res." (Pàg. 535-36)

D'aquesta manera serena, sense arravataments, sense passions desfermades, amb equanimitat, posant sordina a la ràbia perquè és una ràbia heretada —no viscuda en primera persona— o potser perquè juntament amb la ràbia els perdedors transmeten la manera de contenir-la, Vicenç Villatoro, el novel·lista, supera la ficció i conta la realitat com si fos una novel·la d'aquelles que costen de deixar, de les que el lector lamenta que s'acaben, de les que presenten un món complex i ric de manera enciclopèdica.
Al fil de la lectura d'Un home que se'n va, hom va formulant-se preguntes i totes hi tenen resposta, totes les curiositats hi són satisfetes. Els catalans tots, receptors d'aquella onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, estem acostumats a pensar-la des d'ací. Aquella gent que venia eren castellans, ras i curt: castellans i prou, com nosaltres, valencians, mallorquins o catalans, som senzillament catalans a Sòria, a Lugo o a Cáceres. Vicenç Villatoro, un català amb arrels andaluses, ha viscut i ens explica les dues cares d'aquesta mateixa moneda humana.
Vist des de Terrassa, des d'Alcoi, des de Figueres o des de Santanyí, durant molts anys ens arribaven "castellans", venien sense res, amb una mà davant i l'altra darrere i ho havien d'aprendre tot: l'idioma, les formes de viure i també les formes de treballar. Eren "castellans", se'ls veia d'una hora lluny. Amb Un home que se'n va descobrim d'on venien aquelles persones i quines raons profundes i doloroses les empenyien a emigrar o a exiliar-se que, tal com apuntava Juanito Valderrama, són conceptes intercanviables i nosaltres no ho sabíem o no ho volíem saber.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada