 |
| Primera pàgina del quadern |
La imatge és nítida, no envelleix a pesar que és de quan jo era infant, als inicis de la segona meitat del segle passat: un dels casinos del meu poble ple de parroquians bevent i parlant al taulell i un home sol, assegut en una taula fullejant el diari. La seua cara em retorna amb una expressió de fàstic, de tristesa i de desintères per les notícies que devia llegir sense ganes. Eren anys de silenci i a mesura que aquell glaç es clivellava vaig saber per converses mig agafades al vol que aquell lector solitari era un dels qui més significativament havia perdut la guerra. A Beniarbeig no hi va haver cap mort per la contesa, ni abans ni durant ni després, només un desaparegut sense connotacions —segons les notícies que m’han arribat—, però com a tot arreu hi va haver guanyadors i perdedors. Els primers, als anys seixanta, semblaven més nombrosos, els segons senzillament no existien i, com aquell home, llegien les notícies amb la remota esperança de trobar una escletxa al règim o, quan Franco parlava per la ràdio, en la intimitat de la cambra giraven el botó del volum per si així, abaixant-lo podien ofegar-lo un poc, però al carrer callaven tots i feien veure que no havia passat res. Així vaig percebre la postguerra fins que a poc a poc els xiquets dels meus anys vam anar sabent allò que tothom ocultava.
De tot això, de les petites històries inserides en aquells temps tan convulsos, la bibliografia és inabastable i de tant en tant els novel·listes s’han servit de la tècnica del document trobat per a fer més creïble un relat de ficció. Jo he tingut la sort, però, d’haver pogut llegir un document real i encara tinc una imatge borrosa del seu autor avançant per l’interior de la botiga que posseïa. No és cap recurs el que dic sinó la gentilesa, que agraïsc, d’un amic, d’un veí, que fa més d’un any em va parlar d’uns escrits del seu avi on explicava la guerra que va viure, i em va prometre que me’ls deixaria llegir. Fa pocs mesos, el meu veí em va fer a mans els documents, una carpeta de la grandària d’una quartilla amb un rètol enganxat: “Operaciones de valores”, sense dubte un títol poc sospitós. El meu amic em confirma que va ser ell qui va descobrir la carpeta, ni el seu pare, fill de l’autor, en coneixia l’existència.
Jo esperava trobar-me uns papers mal escrits i mal endreçats, però m’equivocava: hi havia dos quaderns, escrits amb bona cal·ligrafia i un castellà acurat, i altres documents de l’època. Aquell home havia pogut estudiar malgrat la misèria i “la insuficencia alimentaria y la falta de higiene”. “En las escuelas de los pueblos apenas si había maestros que enseñaran otras cosas que no fuesen para rezar.” Però els seus pares, a pesar que eren de condició humil, ja sabien llegir i escriure i s’havien pogut independitzar del cacic, que esclavitzava els homes, i amb molt esforç van poder pagar-li un bon mestre particular “no de l’estat” —puntualitza— d’Ondara.
A poc a poc, el nostre autor va contant les peripècies de la seua vida, havia treballat en oficis diversos i en llocs diversos, havia tingut càrrecs de responsabilitat i havia retornat al poble on tenia el seu negoci. El relat és detallat i inserit en apartats ben clarificadors: l’Espanya monàrquica, l’Espanya sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Espanya republicana, l’Espanya en guerra i acabat el conflicte bèl·lic continua comentant l’actualitat de la Segona Guerra Mundial sense deixar de banda la seua peripècia i la de la seua família fins molts anys després. En el relat, hi ha noms propis, alguns qualificats sense embuts, i hi ha històries de traïdors, de testaferros, d’estafadors i de gent generosa que va saber arriscadament posar-se al seu lloc per a salvar vides. Tota la cruesa d’aquells moments escrita en un centenar i mig de pàgines, un document d’un valor incalculable. El segon quadern de la carpeta conté anotacions minucioses de l’administració familiar, que il·lustren perfectament la manera de viure de la gent d’aquells temps.
Quant van costar d’escriure aquestes pàgines? L’autor diu que ja era vell quan va començar el treball, tot i que podem suposar diverses etapes de redacció, però en qualsevol cas caldria preguntar-se quants anys va esperar, rumiant, sense escriure, organitzant les vivècies en el record nu abans de posar-se amb llum de restriccions i lletra clara a relatar els fets terribles del seu temps. Siga com siga, aquell silenci degué ser etern, amarg i tan insuportable que en justícia ha pogut sobreviure, escrit, als seus protagonistes. L’autor afirma que escriu perquè els seus fills sàpiguen el que va passar, però no va gosar mai ensenyar-los el fruit d’aquelles nits solitàries. Fou el nét qui, casualment, va trobar la carpeta i m’ha fet el favor de posar-me al lloc del fill, ja difunt, d’aquell home sorprenent. No és la història en si el que volia comentar ací, sinó retre un homenatge a tantes persones anònimes que han estat condemnades a l’exili interior, al silenci. Se’n podrien contar moltes vides i molts sofriments, potser la del nostre home, tot i que és apassionant, és només una entre tantes, però ara mateix, en la seua monumental supervivència, ha rescatat i ha venjat un bocí de la memòria familiar i col·lectiva.
