Gone with the wind

Anit, a casa, vam veure per enèsima vegada Allò que el vent s'endugué. Una cadena televisiva celebrava el 75è aniversari de la pel·lícula i l'emetia ininterrompudament.
Avui en parlàvem Xaro i jo i ella diu:
—Jo crec que Scarlett no està enamorada d'Ashley.
—No? —li dic.
—Jo crec que no. Ella, consentida i dèspota com és, el desitja perquè és el primer que la rebutja. Per a ella Ashley és allò prohibit, el caprici inabastable.

—I l'amor, no és una mena de caprici? —li dic.

—per a mi, ella està més enamorada de Rett, però amb ell ho té massa fàcil. És com ella, un personatge fort però més noble.

—De vegades l'amor, el joc amorós, el joc de la seducció ha estat entès com a una manera de guanyar més poder. No pot ser que Scarlett es mostre enamorada d'Ashley per a sentir-se superior a Melanie? —li retruque per afegir llenya.

—Melanie és l'antítesi de Scarlett...

I el debat continua i podria continuar hores i hores. Ningú no pot refutar definitivament les tesis de l'altre, les podrà considerar o menystenir però unes i altres poden ser acceptables sense que invaliden les contràries. Això és el que m'agrada d'un relat, que tinga la grandesa de deixar respirar el lector, l'espectador en aquest cas, i de deixar-li pensar que sempre té raó.