Els altres "castellans"

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro (Proa), explica molt més que una història personal, tal com suggereix el títol. A partir del relat del nét que escarba en el passat de l'avi, un Villatoro andalús, de Castro —Còrdova—, il·lustrat, botiguer, republicà condemnat a mort pels feixistes durant dos anys, indultat després i emigrat a Terrassa als seixanta anys, el lector assisteix al relat èpic de l'aventura dels andalusos emigrats a Catalunya però també al País Valencia i potser també a altres territoris de l'estat.

Al voltant dels Villatoro, dels avantpassats, dels que van emigrar, dels que van morir pel camí o dels que es van quedar al poble, van teixint-se una sèrie d'històries que fan de contrapunt entre si i s'entrellacen amb altres aventures de supervivents, d'afusellats, de víctimes o d'assassinats, de fracassats o de triomfadors, de gent que canvia de pàtria, que torna a la seua després d'un periple o de gent que viu a cavall del passat i del present, de gent que se soterra en el silenci o d'altres que no callen i donen veu a l'autor per a anar reconstruint el trencaclosques de la vida de Vicente Villatoro Porcel i de la seua gent.

Un home que se'n va és, a més un llibre ple de saviesa, de la saviesa ancestral i de la saviesa que donen les vides llargues i agitades:

"[...] Què sé jo si l'avi Vicenç i la iaia Francisca podien necessitar els serveis d'un curandero vidente especialista en el amor. Aquestes coses no les saps, dels teus avis. I menys en aquell temps. Sí, esclar, deu haver-hi una història d'amor darrere tota aquesta relació de dècades, entre ells dos. Però ho sabien? N'haurien dit així? Potser, com a El violinista a la teulada, si l'avi hagués preguntat de sobte a l'àvia, en els anys quaranta, ≪m'estimes?≫, la iaia Francisca se l'hauria mirat com si hagués enfollit. Això són preguntes de novel·les roses, de pel·lícules del Fred Astaire i la Ginger Rogers. Res a veure amb la vida. Com a El violinista a la teulada, la meva àvia potser hauria respost: tenim dos fills, he aguantat la casa mentre eres a la presó, t'he esperat, he plorat, t'he acompanyat, he sortit al balcó per veure si et duien a la filera dels que pujaven al cementiri per afusellar-los de matinada, patim junts, comptem junts... M'estimes? No és la pregunta correcta. O potser tot això sí que n'és la resposta correcta, l'única possible. No en sabem res. No és possible saber-ne res." (Pàg. 535-36)

D'aquesta manera serena, sense arravataments, sense passions desfermades, amb equanimitat, posant sordina a la ràbia perquè és una ràbia heretada —no viscuda en primera persona— o potser perquè juntament amb la ràbia els perdedors transmeten la manera de contenir-la, Vicenç Villatoro, el novel·lista, supera la ficció i conta la realitat com si fos una novel·la d'aquelles que costen de deixar, de les que el lector lamenta que s'acaben, de les que presenten un món complex i ric de manera enciclopèdica.

Al fil de la lectura d'Un home que se'n va, hom va formulant-se preguntes i totes hi tenen resposta, totes les curiositats hi són satisfetes. Els catalans tots, receptors d'aquella onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, estem acostumats a pensar-la des d'ací. Aquella gent que venia eren castellans, ras i curt: castellans i prou, com nosaltres, valencians, mallorquins o catalans, som senzillament catalans a Sòria, a Lugo o a Cáceres. Vicenç Villatoro, un català amb arrels andaluses, ha viscut i ens explica les dues cares d'aquesta mateixa moneda humana.

Vist des de Terrassa, des d'Alcoi, des de Figueres o des de Santanyí, durant molts anys ens arribaven "castellans", venien sense res, amb una mà davant i l'altra darrere i ho havien d'aprendre tot: l'idioma, les formes de viure i també les formes de treballar. Eren "castellans", se'ls veia d'una hora lluny. Amb Un home que se'n va descobrim d'on venien aquelles persones i quines raons profundes i doloroses les empenyien a emigrar o a exiliar-se que, tal com apuntava Juanito Valderrama, són conceptes intercanviables i nosaltres no ho sabíem o no ho volíem saber.