Parlant, la gent s'entén

 

Es va fer hora de parlar, vam parlar i ens vam entendre. Va ser ahir, a mitjan matí, quan el Bar La Placeta tenia gent però no tanta com a les hores punta. Amb una (prohibida) encaixada de mans, una (també prohibida) abraçada, uns somriures (sota les mascaretes respectives), unes paraules i ganes d’enterrar l'incident, Iván i jo vam resoldre totes les diferències que van esclatar en el decurs d’un suggeriment amistós i d’un malentès o un mal moment. Ara ja està tot oblidat.

I si tot el problema ja s’ha esvaït, m’agradaria tractar d’esmenar el mal que hagen pogut fer les meues paraules. Per això em ratifique en les primeres línies del que vaig escriure: La Placeta Bistro Bar —ara ho dic bé— és “un local net i nou i [té una] clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment.” Si a això afegisc que està regit per bona gent, el client, doncs, l’eventual client, ja sap el que ha de fer i farà el que crega convenient.

I on queda ara i ací el tema de la carta que va encendre la disputa? És secundari. Entenguem-nos, secundari en relació a la voluntat de parlar, d’entendre’s i de fer les coses bé i a gust de tots. El bar La Placeta —Iván i Dorys— i jo hem obert un camí de col·laboració i tant de bo que siga llarg, fecund i positiu. Tant de bo que siga com en aquella pel·lícula de Casablanca “el començament d’una llarga amistat”.

I de la qüestió del dret que tenim els valencians a trobar el nostre idioma en un lloc preferent de la publicitat, de la judicatura, de la sanitat i dels negocis, dels mitjans de comunicació, de les cartes dels restaurants… d’això parlarem un altre dia. Avui, per respecte a les circumstàncies, no toca.