Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dilluns, 18 de maig de 2020

Anar-hi (a les llibreries, per exemple)

Llibreria Fan Set. València
Sempre m’ha encuriosit la facilitat amb què les modes canvien: el vestuari, el pentinat, fins i tot les begudes que consumim canvien amb el pas del temps, de les estacions, dels anys. Algú, d’alguna manera, “decreta” que ara és moda tal o tal cosa i tothom el segueix. Cal tenir unes conviccions molt fermes per a no canviar els hàbits: sense protestar gens, qui duia el cabell llarg ara el durà curt, qui bevia cuballiure ara beurà gintònic, qui es vestia a ratlles ara es vestirà a quadres. Només els irreductibles s’aguanten ferms en llurs conviccions i ja sabem com costa de mantenir-s’hi.

Una cosa semblant passa amb les llengües, amb la manera d’usar les llengües, sobretot quan viuen en contacte o "en conflicte", que és el que sol passar, en societats molt barrejades com la nostra. Llavors la llengua dominant tendeix a imposar subtilment la "moda" de determinats vocables o de determinades estructures sintàctiques en detriment de les genuïnes de la llengua dominada o minoritzada, si és el cas. I quan passa això, els lingüistes apunten que comencem a fer passos imperceptibles cap a l'adopció de la llengua dominant. 

Baste un exemple. Llegia l’altre dia la frase següent:
  • “Algú em pot confirmar que hui totes les llibreries estan obertes i puc anar tranquil·lament a elles?”
El nostre inexistent parlant valencià incontaminat d'altres llengües de qui parlàvem l'altre dia, vull dir el personatge irreductible que no s'ha deixat seduir per les modes, hauria trobat estranya la segona part de la frase, aquella que podem substituir per un pronom, atès que ja hem dit quin és el complement: "les llibreries". Llavors la frase quedaria així:
  • “Algú em pot confirmar que hui totes les llibreries estan obertes i puc anar-hi tranquil·lament?
No em costa d'imaginar que l'autor de la frase reportada (autor real), una persona que va a les llibreries i que per tant llegeix, deu conèixer l'existència d'aquest pronom feble, però potser sense adonar-se'n —i aquest és el perill— ha caigut en la temptació d'escriure una estructura forastera, estranya al nostre idioma i, el que és més greu, ja l'ha trobada ben natural.

Els pronoms febles en català, com en francès, constitueixen un sistema extraordinàriament lògic i àgil que es pot recuperar amb una mica de pràctica, tal com anirem veient. Que no us facen por. Per ara, direm que, entre altres usos, el pronom hi substitueix parts de la frase que contenen informacions complementàries sobre el lloc, la direcció, la companyia, l'intrument etc. del fet, de l'acció, que volem explicar. Dit d'una manera una miqueta més tècnica: complements circumstancials no introduïts per la preposició "de". Vegem-ne alguns exemples i perdoneu la inevitable explicació. Si no us interessa, podeu saltar-vos-la:
  • Ja has anat a la llibreria? Si, ja hi he anat. (complement de lloc introduït per la preposició a i substituït pel pronom hi)
  • Vaig cap a València, el dia que vulgues anar-hi només m'ho has de dir. Complement circumstancial de direcció introduït per cap a i substituït per hi.
  • Jo viatge amb tren. Per què no hi viatges tu? (complement d'instrument introduït per amb i substituït per hi.
I voldria acabar amb una reflexió pràctica. Els pronoms febles substitueixen complements. Fixem-nos en el final del primer paràgraf, en què he usat ben conscientment el pronom hi per a no haver de repetir el complement "ferms en llurs conviccions":
  • Només els irreductibles s’aguanten ferms en llurs conviccions i ja sabem com costa de mantenir-s’hi.
El nostre benvolgut autor que no ha substituït genuïnament "les llibreries", potser hauria escrit calcant una construcció castellana:
  • Només els irreductibles  s’aguanten ferms en llurs conviccions i ja sabem com costa de mantenir-se així (és a dir "ferms en llurs conviccions").
No creieu que el nostre hi sona molt bé, és més precís i ens fa més elegants i més sintètics? Al meu parer, a voltes val la pena mantenir-se irreductibles.

2 comentaris:

  1. Sí, el nostre "hi" sona meravellosament bé i, a més a més, és útil. Si bé ho pensem, per què n'hauríem de prescindir?
    Moltes gràcies per aquestes receptes de llengua tan esclaridores.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No hi ha raons per a prescindir-ne. Hi ha, però, explicacions de per què tendim a prescindir-ne. I, doncs, opine que si sabem d'on ve el mal, ja tenim el començament de la solució. Ara cal aprofundir-hi.

      Suprimeix