La falla Plaça i Natzarè de Pego em va demanar un article sobre “la sort de ser valencians” per al llibret de 2023, que era monogràfic sobre “La nostra sort”.
Vaig rebre l’encàrrec amb un cert escepticisme, quina sort? Però m’hi vaig posar i heus ací, a continuació, el resultat.
Els articles de llibret de falla solen tenir una vida efímera i una difusió curta, llevat de casos excepcionals. Perdoneu-me l’atreviment, però llegint aquest, un 24 d’abril, la vespra de la commemoració del mal que va venir d’Almansa, origen de la pèrdua dels nostres drets nacionals, crec que pot ser una reflexió oportuna. Us deixe amb ella.
La sort de ser valencians
Deien els antics —o potser només ho va dir un i els altres s’ho van creure i ho van anar repetint fins als nostres dies— que la sort ajuda els audaços. Això deu ser una veritat a mitges, perquè si fora veritat del tot no hi hauria ningú covard i tothom aniria pel món fent audàcies i, a voltes, tenint accidents. No sé si ho ha comprovat ningú però probablement ha mort més gent fent accions agosarades que retirant-se a temps davant el perill.
“No huye quien se retira”, afirmava un heroi sovint tan audaç com desenfocat de la realitat, de nom don Quijote, en un insòlit rampell de prudència o potser per pudor de manifestar la por que devia sentir davant un adversari temible. Diria que el seu exemple és l’altra cara de la mateixa moneda: la prudència o l’audàcia, que no hem de confondre amb la imprudència suïcida. Tot això, de tota manera, és tan confús que no admet cap mena d’acceptació universal.
Per alguna raó més encertada, els antics representaven la Fortuna, la sort en paraules menys solemnes, com una roda que gira. Els qui un dia són a dalt de tot poden esperar que en un moment o altre ocuparan un lloc a la part inferior de la roda i desitjaran que no pare de girar i que la davallada es torne un nou ascens. És llei de vida. Però què té a veure això amb una dosi o altra d’audàcia? Fins on, l’audàcia pot frenar o accelerar el moviment de la fatídica roda? Tampoc no ho podem saber. “A joc de daus vos acompararé”, diu Ausiàs March dels capricis de l’amor. I potser la comparança també és aplicable a les vel·leitats de la fortuna.
I tot aquests llarg pràmbul em serveix per a entrar en el tema que m’han demanat que tracte: “la sort de ser valencians”. Sí, no és difícil de creure que hem tingut sort de nàixer valencians. És clar que a la seua manera els suecs tenen sort d’haver nascut suecs o segurament els esquimals d’haver nascut esquimals, tothom té moments en què se sent afortunat de ser el que és.
I els valencians? Indiscutiblement vam tenir la sort de ser un poble amb acta de naixement. El rei Jaume I ens va portar a ocupar aquestes terres, ens va donar unes lleis pròpies i ens va constituir com a poble, com a una entitat política independent i federada amb els altres territoris de la Corona d’Aragó. Vingué després un temps en què junts vam constituir un imperi a la Mediterrània tan poderós que el cronista Ramon Muntaner arribà a afirmar que no hi havia peix que gosara anar per la mar sense dur les quatre barres vermelles de la nostra senyera pintades a la coa. Aquest va ser un dels nostres moments àlgids. N’hi ha hagut més: pense en els moments de més gloriosa literatura: aquell temps en que un poeta, Ausiàs March, parlava de l’amor com ningú a Europa; o el seu cunyat Joanot Martorell va ser capaç d’escriure una novel·la d’amor i de guerra en què la princesa Carmesina i Tirant lo Blanc van viure una bellíssima història d’amor i l’heroi mentrestant va alliberar l’imperi grec del poder amenaçador dels turcs enemics de la cristiandat. I enguany, sense anar més lluny, celebrem l’any Joan Fuster, un dels pensadors europeus més destacats del segle XX. Són només uns exemples, però si aneu per València i passegeu per la renovada Plaça del Mercat podreu contemplar la Llotja o el Mercat Central, dos monuments junts, un cara a l’altre, que simbolitzen dos moments del nostre esplendor econòmic. També les pedres són testimonis del que hem sigut i som els valencians al llarg de la història.
Però la fortuna és una roda, ja ho hem dit. Els valencians, el poble valencià, no ha estat un poble fet per a guanyar guerres, més aviat les hem perdudes totes d’ençà de la Guerra de les Germanies d’ara fa cinc cents anys, i a cada derrota la repressió ha estat ferotge: després d’aquella guerra, vingué la de Successió, i fins i tot la II República va ser aixafada pel feixisme més cruel i sanguinari. Sempre, els valencians hem eixit perdent com a poble i sempre hem pagat els plats trencats de cada conflicte. També és cert que hem sabut refer-nos de les desgràcies, de la ruïna del comerç de la seda, de la desaparició del negoci del sucre i la canyamel, de la fil·loxera i de la pansa i ara, víctimes d’un món globalitzat i sotmesos a uns legisladors espanyols i europeus que ens van en contra, ens esforcem per a eixir de la crisi de la taronja. Però no podem trair els nostres avantpassats i no ens retirarem com el cavaller castellà. Som un poble amb capacitat de reacció, ho hem demostrat moltes voltes. Som, en definitiva, un poble audaç, audaç i treballador, i necessitem aquestes qualitats per a tornar a governar-nos de veritat, fent-nos lleis pròpies, manant de les nostres finances i dels nostres recursos, no deixant que ningú ho faça per nosaltres i parlant de tu a tu amb els altres pobles del món. Ens convé i necessitem creure per tant que la fortuna ajuda els audaços. Només això ens pot permetre ocupar un caduf ascendent de la roda de la fortuna i que tornem a un lloc preeminent en la història dels pobles que volen viure a la seua manera, que no és, segurament, ni millor ni pitjor que una altra; és senzillament la pròpia, en el cas dels valencians, la nostra.
Encete aquestes “notes” des de la serenitat de saber que ningú no ens estalviarà uns anys de misèria institucional, desprès del sotrac de les darreres eleccions. L’endemà de l’escrutini vaig penjar a les xarxes socials la coberta d’Un país sense política, de Joan Fuster, no tant per a recomanar la lectura d’aquest llibre de títol tan adient per a la data, ni perquè crega que Joan Fuster haja de ser la veu que clama en el desert per a conduir el poble valencià a la terra promesa, sinó perquè la relectura del savi de Sueca sempre és estimulant. Ho crec absolutament i no descobrisc res, però tinc por que com a poble, com a societat amenaçada, ens oblidem de llegir els seus assaigs. Seré sempre breu, sempre he tingut un “Fuster” a mà i l’he visitat assíduament. Continuaré fent-ho i compartiré amb qui vulga alguns pensaments seus. Heus ací el que escrivia al final d’un capítol del llibre citat:
