El poder

 Deia Mirabeau: “els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.” I alguns republicans, i alguns federalistes, i alguns demòcrates, i alguns comunistes, i alguns... La història, aquella mestra.

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.

Línia 1 del Metro

 Ahir, a la línia 1 del Metro de Barcelona, una jove em va cedir el seient. Dec ser percebut ja com a vell. Altres vegades també m’havia passat, que em cedissen el seient, sobretot quan vaig estar operat del maluc i anava amb una crossa, però també en alguna altra ocasió que no em va alarmar.

Tanmateix aquella noia d’ahir em va mirar amb una convicció que no podia donar peu a equívocs: ja semble un vell, encara que em resistesca a creure-ho, encara que no me’n senta del tot. Som tal com ens veuen, o com ens veiem? Heus ací la qüestió. Moltes voltes, els de més edat ens queixem que els jóvens viatgen al metro o al tren de rodalies asseguts, sense alçar el cap del mòbil, i hi ha qui diu que ho fan per no mirar si hi ha gent gran per qui calga alçar-se. No ho crec, més aviat semblen atrapats per una xarxa invisible i prou, que ja és molt, que ja és massa i tot, per a ser tan jóvens.

Per això en veure aquella invitació tan amable vaig haver de pensar ràpidament mentre mirava els ulls que sobreeixien per dalt de la mascareta de la noia i prendre una decisió: “no em cal seure, li diré que no —fou el primer impuls—. Però si refuse el seient, no frustraré una persona amable que fa el que cal fer davant un vell? —Seguia pensat— I si la frustre, com se sentirà ella? Per ser jo amable, no semblaré, a més de vell, arrogant? A voltes, per un excés d’amabilitat, per declinar un oferiment tan generós, podem provocar un malentès, podem induir a la mala educació, a fomentar la descortesia.”

Això vaig pensar en un viatge curt, d’un dia a la capital, durant el trajecte entre tres o quatre estacions del metro, i vaig decidir que havia de seure. I és que una línia de metro, els formiguers urbans d’ara, malgrat la calor, les ventades, la gent, les olors, les músiques ocasionals i les mascaretes, és molt literària, ja ho deien els moderns del segle passat. 

Quan la palmera suporta el vendaval

Fa uns dies parlava d'aquest poema i de com vaig enregistrar aquestes imatges. Per si us ve de gust.

XIV

Quan la palmera suporta el vendaval,
despentinada en el seu vinclament,
capriciós, incomprès i voluble,
la solitud és visible de lluny.

Home ferit, presoner terra endins.
Fondes arrels fugen a l'infinit
tímidament, cercant amagatall
al mateix lloc on s'enterren els morts.

Demana calma el seu alt pensament,
afortunat d'esquivar l'intangible
malson sonor com una nit d'hivern.

Però el crit prové de la impotència,
de la mirada, de saber el dolor de
quan les palmeres suporten vendavals...

(De Palau de cendra. Barcelona. Columna, 2000)

Saben el que fan, les palmeres

Quan dilluns passat, finalment, vam tallar la palmera, vaig sentir com mai que la meua vida havia entrat en una etapa nova. En realitat en vam tallar dues, de palmeres; però l’altra, que també m’ha acompanyat tota la vida, sempre al costat de “la” palmera, no havia tingut la sort d’arribar als més de vint metres d’alçada, ni d’assolir el grau d’icona, de punt de referència per als qui venien a La Caseta de Blai i per als milers de transeünts que circulen cada dia per la carretera que va d’Ondara a Orba.

La palmera havia arribat a un vinclament espectacularment perillós. Nonagenària ja, cada any oferia menys resistència a la llei de la gravetat, era objecte de molts comentaris i centre d’interès dels experts que n’avaluaven constantment la salut. Deien que estava sana però no podien assegurar que resistiria, com fins ara, tots els vendavals que estan per venir. Als oasis i als palmerars -m’explicaven- les palmeres altes i velles, sanes o malaltes, acaben caient senzillament per a deixar lloc a les jóvens que van creixent a la seua vora. Així és la llei per la qual es regeixen, segurament sense dolor ni tristesa.

La meua veïna, de més edat que jo, es planyia, després del fet, que li costava de mirar cap al buit on la palmera s’havia enlairat tota la seua vida. A mi, que em va correspondre prendre la decisió de tallar-la, el dolor em venia de lluny, temia l’hora, temia el moment dràstic en què havia de truncar un creixement ininterromput des que el meu avi la va plantar amb la meua mare de pocs anys aguantant dret el plançó, agafant-lo pel plomall. De llavors ençà, cinc generacions de la meua família ens hem criat a la seua ombra, cinc generacions hem viscut de moltes maneres contemplant-la. Al llarg dels anys i de tan dilatada nissaga passen moltes coses i tothom, en moments bons i en moments amargs, crec que hem tingut com a icona o com a tòtem, conscient o inconscient, la palmera, el nostre pal de paller simbòlic.

Fa anys, vaig començar a acomiadar-me’n. “Quan la palmera suporta el vendaval” és un poema del meu llibre Palau de cendra. Moltes voltes havia vist aquesta escena. L’hivern passat, ara que un qualsevol du un mòbil a la butxaca, vaig filmar un minut d’aquelles envestides del mestral ferotge i el ball perillós de les altes i despentinades palmes. Encara no sabia que potser era la darrera batalla que lliuraven. I quan em van dir la data fatídica de la tala, vaig estar uns dies, a hores i llums diferents, fotografiant la palmera que ja tenia els dies comptats. En fotografiava el conjunt, amb la casa, l’entorn i Segària o el Cavall Verd al fons, aquell tronc que s’elevava i aquelles palmes tan altes, serenament obertes a la llum. Però sobretot vaig fotografiar la inclinació perillosa, l’angle creixent que l’havia sentenciada.

Em van explicar els tècnics que l’operació era difícil, que s’havia de fer amb una grua. La nit de la vespra vaig dormir poc, confiava en els operaris i sabia que m’havia de limitar a contemplar el seu treball i a fotografiar-ho tot, era una manera d’obligar-me a no perdre detall de res. A l’hora prevista, poc més o menys a dos quarts de set, arribaren el giny gegantí i els operaris. Fets els preparatius, un dels hòmens, equipat amb tot el que li calia, s’enganxà a la grua i començà a pujar fins a la corona de la palmera, passà al seu voltant, per sota, una cinta gruixuda i potent i la penjà al ganxo de la grua. Després començà a baixar fins a més o menys la meitat del tronc i, amb la serra mecànica, li féu un tall molt profund, però no serrà la soca del tot. 

Des d’en terra, jo encara vaig pregar una clemència impossible, ja era tard. Llavors la grua començà a roncar, la corona s’alçava, tota la palmera es redreçava, vencia la inclinació fatídica, formà un angle quasi recte amb la terra, tingué un darrer moment de glòria i vaig sentir un espetec. L’engany quedà al descobert, mitja palmera, brandant brandant, començà la davallada fins a tocar terra i quedar immòbil, estesa al llarg del camí.

Una estona més tard, finits tots els treballs, vaig mirar cap al no-res, cap al buit. No m’hi podia acostumar. Els talls encara dolien. Em pesava també molta història, moltes històries. Alguna cosa, però em reconfortà. Fa uns vint anys, potser trenta, la meua dona i jo vam plantar dues palmeretes  davant la vella palmera, perquè li feren companyia o perquè ens en feren a nosaltres, al nostre somni d’una vida harmoniosa a la Caseta de Blai. Durant tots aquests anys les hem cuidades, han crescut sense adonar-nos-en, a una li han eixit tres braços al voltant del tronc principal, l’altra diríem que gaudeix de la seua soca única i poderosa. Totes dues eren part secundària d’un tot i de sobte les he vistes altes, boniques, jóvens i protagonistes, amb futur. Saben el que fan, les palmeres.

Exigent

 

Només es pot ser legítimament exigent en tant que hom haja estat abans autoexigent.

Oda a l'esperança

 

Mentre esperem, tenim, encara.