Només es pot ser legítimament exigent en tant que hom haja estat abans autoexigent.

Oda a l'esperança

 

Mentre esperem, tenim, encara.

Sobre llengües i nacionalitats

 

Avui s'ha debatut al Congrés de Diputats una proposició no de llei sobre les llengües de l'Estat que demanava el compromís de l'Estat en el respecte a totes elles, posar fi a les discriminacions i especialment a la imposició legal exclusiva del castellà en la normativa estatal. Dit d'una altra manera i cite de memòria, els "espanyols" tenim l'obligació de conèixer el castellà i el dret a saber les altres llengües "pròpies", l'adjectiu ja és prou eloqüent: pròpies que no tenim obligació de conèixer, mentre que el castellà ens és propi per imposició i per tant per obligació. En fi, el tema és massa conegut per a estendre'ns ara a tractar-lo.

El cas és que l'esmentada proposició no eixirà endavant, per culpa dels vots en contra de VOX, PP, Ciutadans i PSOE (que per això també és espanyol). És a dir que els que tenim una llengua naturalment "pròpia", que no siga el castellà, seguirem discriminats.

I precisament avui, llegint la Correspondència  de Joan Fuster amb Vicenç Riera Llorca (exiliat a Mèxic), em trobe una carta de l'escriptor català datada el dia 3 de desembre de 1950 (fa més de setanta anys!) on diu això. Copie literalment:

"A Mèxic, un grup d'exiliats castellans —o de parla castellana— edita una revista político-literària, l'equivalent castellà de LNR (La Nostra Revista); els editors propugnen el reconeixement de les diverses nacionalitats de la península i en tracten els problemes amb bastant comprensió, encara que conserven més prejudicis dels que creuen tenir i de la missa no en saben ni la meitat —una certa bona voluntat— i fan la publicació més decorosa, en tots els aspectes, dels exiliats de llengua castellana. Darrerament, alguns dels seus redactors, socialistes independents que veuen amb simpatia la política de LNR, han manifestat el desig d'entaular converses amb nosaltres. La invitació ha estat feta d'una manera vaga, però insistent. Nosaltres esperem que ens precisin un xic més el que pretenen. Diuen que ens hauríem de posar d'acord per a un treball conjunt. Sembla que accepten la idea de la unió dels Països de Llengua Catalana i que, vist que LNR no és una revista de catalans, sinó de valencians, balears i catalans, ells deixarien de considerar  València i les Illes —com ja havien deixat de considerar Catalunya— camp d'acció seu. A canvi de què? No ens ho han dit encara i jo no tinc gaire pressa a saber-ho. De totes maneres, us he de confessar que aquest intent d'aproximació —tot i que l'acullo amb recel— em plau i el considero un petit èxit." (Joan Fuster. Correspondència. Vol. 15, pàg. 183-184)

De manera que fa més de setanta anys les coses estaven així. Però allò que em sobta d'ara no són els vots dels partits que van guanyar la guerra i van enviar els perdedors al paredó, a l'exili o al silenci, i les llengües a la paperera; sinó el vot dels hereus d'aquells vençuts que avui han votat amb els vencedors en   contra de l'ideari dels seus avis, que ho van donar tot per la llibertat i la democràcia.  

Sobre Fuster i el feminisme

Diu el mestre: "Els prejudicis pesen més que les lleis." A la qual cosa podem respondre: sí, però les lleis, si es compleixen, tenen un poder "educador" capaç de vèncer els prejudicis. Ara, dependrà de les lleis i dels "pre-judicis" del legislador—que també és fal·lible—, que la humanitat avance, o no, cap a una equitat desitjable.

Gràcies, Isidre Crespo Redondo per oferir-nos aquesta lúcida —com no podia ser d'altra manera— reflexió de Joan Fuster (http://elramellet.blogspot.com) sobre el feminisme, a partir de la qual jo m'he permès "assajar-me" mínimament i modesta.

El cava que vaig beure i els pastissos que em vaig menjar

 Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F. Aquell curs 80-81 treballava a l’IES Francesc Ribalta de Solsona i n’era el secretari. El 23F feia quatre dies que havia nascut la meua filla en una clínica de Manresa i aquella vesprada, després de dinar, tornàvem a casa, a Solsona, amb la xiqueta. Abans d’arribar-hi vaig passar per l’Institut per si calia signar algun paper i un company, crec que el Flavià Sanfeliu, em va fer un comentari: “uns paios han entrat al Congrés de Madrid i sembla que hi ha hagut trets”. La notícia no em va alarmar, vaig pensar que era cosa d’algun d’aquells aldarulls propis del temps que corria, però en cap cas vaig creure en res de molt greu.

Vaig deixar la família a casa i vaig anar a la pastisseria Massana, una de les millors del món en la meua modesta opinió, i vaig comprar pastissos i cava. En acabar les classes esperava a casa els companys de l’Institut: la Maria, la Nuri, el Pedro, l'Andreu, l'Àngel, el Joan, l'Anna Maria, la Marta, etc. A l’hora convinguda, la gent va anar arribant i va començar la festa, tothom estava molt content amb la nova “neboda”, érem com una família, aquell grup de professors. Però faltava un company, l’Andreu, que havia tingut un compromís i arribà a les nou de la nit, ell ens va informar de tot. L’alegria ens va passar a l’instant. Xaro i jo, amb una xiqueta de quatre dies, ens dèiem allò de “una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena.” Jo me la imaginava "passant la carena", vestida amb aquell camisó llarg que tenia, amb la xiqueta al braç, a llum de la lluna. La nit devia ser molt freda i ventosa. Vam posar la tele: feien “300 millones”, no l’informatiu habitual. Vam anar a veure mossèn Ferran, el director de l’Institut que vivia enfront i de qui ja he parlat a “Contra les aules”, era un savi sempre ben informat a pesar que no tenia ni telèfon, i ens va dir que a l’endemà tot estaria resolt. Una hora després, vam escoltar per ràdio el president Pujol que va dir més o menys aquelles paraules que ha glossat La Trinca: “Tranquil, Jordi, tranquil. És la guàrdia civil.”

La resta ja se sap, o potser no. El monarca no ens va dir res de nou. De fet, molts detalls encara formen part del secret dels documents classificats i ahir, vaig llegir al llibre Matar Joan Fuster (i altres històries), de Francesc Bayarri, un capítol relacionat amb el tema que parla d'un cert home del maletí, que suposadament va entrar aquella nit al congrés de diputats i en va eixir tranquil·lament. Després diuen que va viure als Estats Units. Què hi havia en aquell maletí? Sense dubte informació més interessant que la que va dir el rei en aquella famosa al·locució.

I en el pla personal, si van mal dades -cal no descartar res-, sempre podré adduir que "Jo vaig menjar pastissos i vaig beure cava el 23F".

Fuster

Crec que ja ho he dit més d’una volta: a totes les cases deuria haver-hi sempre un fuster a mà.

Ciència i ideologia

Des de la ciència es pot arribar a la ideologia. Des de la ideologia, difícilment es pot arribar a la ciència.