Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


divendres, 23 de febrer del 2024

Presentació de l’Obra Completa d’Estellés i un comiat

Ahir vaig assistir a la presentació al Centre Octubre de València dels volums IX, X i XI de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Era un acte important, organitzat per la Llibreria Fan Set, l’Editorial Tres i Quatre i Acció Cultural del País Valencià, que comptà amb l’assistència de la família del poeta i moltes personalitats de la cultura i de la política valencianes, i constituïa el tret d’eixida de la celebració de l’Any Estellés. De tot això i del contingut de l’acte, espere que podrem trobar en alguns mitjans àmplies i completes informacions. Els professors Irene Mira i Jordi Oviedo van descriure d’una manera amena i rigorosa tant el seu treball d’editors com algunes característiques de l’obra del poeta, i Borja Penalba va posar música i veu a alguns poemes estellesians.



Hi ha, a més, un detall personal molt important per a mi. Per un imprevist d’última hora, em vaig veure convidat a dir unes paraules de benvinguda en nom i representació de la Junta Directiva i dels socis d’Acció Cultural del País Valencià. Atès que el proper dia 2 de març cessaré en el meu càrrec de vicesecretari de l’entitat i em convertiré en un soci de base més, les meues paraules d’ahir van ser quasi amb tota seguretat les darreres que pronunciaré en representació d’una organització en la qual m’he format i he trobat els grans referents del meu valencianisme, als quals vull continuar sent fidel.


En la meua intervenció vaig tractar de valorar la importància de l’acte i em vaig referir una lectura llunyana meua segons la qual en tot procés de recuperació o d’enfortiment de la consciència nacional hi ha d’haver dos elements essencials: una formulació teòrica i ben fonamentada dels trets d’identitat, les bases de la qual en el nostre cas va posar Joan Fuster, i un estímul anímic, diría que irracional i tot, que moga quasi instintivament a la manifestació de la voluntat de pertinença a la col·lectivitat humana amb la qual hom comparteix el fet identitari i nacional. I aquesta és la gran aportació de Vicent Andrés Estellés, un poeta que des de fa anys convoca amb èxit molta gent a molts pobles del País Valencià i dels Països Catalans per a llegir els seus versos i per a sentir-se unida en una llengua i en un projecte nacional.


Vaig recordar llavors l’anècdota del dia en què, mentre el fèretre de Sanchis Guarner feia la volta al claustre de la universitat de València, Fuster va dir a Estellés a qui tenia al costat contemplant aquell homenatge al filòleg: “ara ja no diran que som la Santíssima Trinitat, ara diran que som el Duo Dinámico.”

Tot seguit vaig felicitar la Llibreria Fan Set per l’organització de l’acte, l’editorial 3i4 per més de mig segle de posar-nos a l’abast l’obra ingent del poeta de Burjassot i vaig fer esment que Acció Cultural del País Valencià ha estat, és i ha de continuar sent el vehicle de realització pràctica dels postulats que aquestes figures providencials de les nostres lletres al segle XX i encara al segle XXI ens van deixar com a guia per a la plena recuperació de la consciència nacional del País Valencià. Tant de bo que siguem dignes d’una herència tan gran i que en fem el millor ús.


dijous, 28 de desembre del 2023

La rosa

 

Dir que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita”, només ho pot haver dit —i ho va dir— un literat que estava fent literatura.

dimecres, 27 de desembre del 2023

A la trinxera!

Repassant arxius antics m’he trobat aquestes notes que per la data de creació, segon l’ordinador, són de 2011 però poden ser anteriors. La pena, tanmateix, és que poden ser actuals encara i per molt de temps, per això, les recupere ací.

Fa unes setmanes vaig telefonar a la RENFE per reservar un bitllet de l’Euromed per anar de València a Barcelona. Em va atendre una senyoreta de nom Elena Molina i manteníem una conversa bilingüe, ella en perfecte castellà i jo en perfecte català fins que ella em va dir que no m’entenia la paraula “vuit” o “huit”, com la dic jo en el meu català del País Valencià. A partir d’aquell moment, la tal senyoreta Molina em va demanar que li parlés en castellà perquè no m’entenia. Però he de dir, en honor a la veritat, que ho va fer amb arguments ben contundents:
  1. a)  Si no li parlava en castellà no em podria atendre, aquest argument irrefutable me’l va repetir diverses vegades.

    b)  Que si algú li parlés en anglès faria el mateix poc esforç per entendre’l.

  2. c)  Que estava trucant a una plataforma “nacional” i, per tant, només s’hi podia parlar en castellà.

  3. d)  I final, que “estamos en España”.

L’anècdota a la qual ja estem més o menys acostumats pel simple fet de repetir-se massa vegades no passa de ser això, una anècdota. Però fa pensar que no n’hi ha prou de saber que l’única manera de guanyar per al català especialment al País Valencià− determinats àmbits d’ús és no claudicar davant les amenaces de persones com la senyoreta Molina en qüestió.

Les senyoretes molines també tenen ben apresa la lliçó: l’única manera de conservar àmbits d’ús per al castellà és no claudicar davant els pocs o molts irreductibles que s’entesten a usar llengües minoritàries que per a l’única cosa que serveixen és per a desintegrar la “nació espanyola”.

Fins ací les regles del joc són les que són i no hi ha més cera que la que crema. Però les senyoretes molines també saben que estan a punt de fer un pas més, que ja poden fer un pas més. Per un moment m’imagine la meua interlocutora penjant el telèfon i proferint cap a mi adjectius poc elegants. La incomoditat que deu suposar per a ella mantenir la seua actitud inflexible no deu ser menor que per als qui no diem per respecte a les persones a les molines també− els adjectius que de bona gana diríem si fóssem menys civilitzats.

Per això ja han posat en circulació el pas següent. M’explicava un amic coneixedor dels cercles dels voltants de la Plaça de Cánovas, a València, que allà, quan un parla en catalàvalenciàbalear, diuen: “Este aun está en la trinchera”. No entenc gaire de termes bèl·lics però em sembla que la trinxera és un recurs defensiu propi dels qui no estan en condicions de passar a l’ofensiva a baioneta calada. Ara bé, la qüestió en aquest cas rau en el fet de saber si som només nosaltres els qui estem a la trinxera i ells preparen l’atac definitiu o si per contra tots dos bàndols estem atrinxerats i desparant a tort i a dret per tal d’evitar el cos a cos. Per resoldre el dilema, els estrategs solen analitzar els moviments de l’enemic. Per la nostra banda observem que les senyoretes molines, de moment, es dediquen a repetir moltes vegades els seus arguments, com si no se’ls acabassen de creure del tot o com si els calgués encara engreixar el seu cos d’exèrcit. Per tant, podem deduir que elles, les molines, també estan a la trinxera i que la guerra, per ara, és una guerra de posicions on juga un paper molt important la poderosa artilleria en forma de telèfon de venda per telèfon de determinats missatges, de mitjans de comunicació i, de forma eficaç, la infanteria del boca a boca. La seua arma és la insistència.

Per això cal que nosaltres usem les mateixes armes i els engeguem els nostres arguments, moltes vegades, constantment, sense deixar que ens intimiden:

  1. a)  Si no em parla en català no li compre el bitllet i me’n vaig amb cotxe.

  2. b)  Allà vostè i la seua ruqueria de no voler aprendre idiomes. Que no sap que en

    Flandes se ha puesto el sol? En quin segle o en quina trinxera viu?

  3. c)  Ja sé que això és una plataforma “nacional”, però és que jo trucava des de

    l’estranger.

  4. d)  Ho sent, senyoreta Molina, però amb vostè, que no entén res, no hi ha arguments que valguen. Sàpiga que no ens fa cap por ni cap fàstic la trinxera. Fa tants anys que hi som!

diumenge, 13 d’agost del 2023

Música

 

Hi ha qui diu que la música són matemàtiques. Però jo, que no sóc ni matemàtic ni músic, entenc que la música és l’art de combinar l’exactitud i el sentiment. Adés escoltava Mendelsohn.

dijous, 3 d’agost del 2023

Política


 "Crec que tenim una idea” -va dir algú-. I va nàixer la política.

diumenge, 30 de juliol del 2023

Improvisació


La millor improvisació és la que es prepara —ja ho díuen els qui segurament en saben—, però la millor preparació ès la que comença per una improvisació.

dijous, 13 de juliol del 2023

Censura

 

Pitjor que la censura és l’autocensura.

En el dia de la data, Països Catalans. És la primera cosa que ens neguen els nostres enemics. Per alguna raó deu ser, que ens tenen tanta por si ajuntem les forces, no?