Publicació dels Moros i Cristians 2025. Pego

El passat 7 de juny vaig tenir l’honor de fer de publicador de la festa de Moros i Cristians de Pego. Heus ací el vídeo amb gairebé tot el parlament i el text del parlament mateix:

Publicació Moros 2025

Bona nit. Abans de començar, deixeu-me que salude el Capità senyor Salvador Frau, de la filà Inquisidors, el seu ambaixador, senyor Fernando Morell, de la filà Feixucs, el senyor Enrique Moll, alcalde de Pego, que tinc a la meua esquerre, i la senyora Núria Gómez, presidenta de la Junta Local de Moros i Cristians de Pego, que tinc a la meua dreta, i totes les filaes:
Inquisidors, Al-hagamba Muza, Feixucs,
Almogàvers, Conqueridores, Beduïnes,
Templàries, Algarades, Ah-ben-Saïnes,
Al-Garrapets, Albardins, Coscolls i Alaçdrac.
 Sou l’essència de la festa.
I ara: Silenci. Falten dos minuts per a les set del matí. La nit ha sigut calorosa. Amb l’alba s’alça una brisa fresqueta que ve de la ja desitjada mar. La replaceta és un silenci fresc com de cisterna. Només se sent, fugaçment, un colom que bat les ales i vola baix. La gent va venint i s’acomoda a les baranes o a les voreres.
Fa un silenci de son encara. Els músics, tots amb camisa blanca, ixen de tot arreu i el matí es deforma reflectit a la campana lluent d’una tuba. Els moros de la Gamba preparen els trabucs i formen; uns altres moros, més enrere, es preparen. Allà baix es mesclen les bandes d’uns i altres en una germandat de do-re-mi-fa-sol. Si xarra algú, és fluixet, com si tinguera por de despertar el sol, que no gosa encara traure el cap per darrere les cases. Silenci. Un xiquet que menja pipes fa sonar un crec-crec-crec estrident i massa matiner. Molt de silenci encara. Calma, quietud, tensió. La replaceta és de cotó-en-pel. Algú mira el rellotge. Falten…
I només el net batall d’una campana parteix en dos el matí, i al so d’una marxa estudiada, els moros de la Gamba enceten el moviment ritual. Encara no caminen, només fan un balanceig inaugural. Música. Són les set i amb la Diana comença el dia. Aquell silenci és ara un aplaudiment sentit, familiar i respectuós. Va passant la filà i se’n forma una altra més avall: Feixucs? les Ah-ben-aïnes? Coscolls? Beduïnes? La que siga. Pego està en mans dels moros i dels cristians —dels moros—. Visca la festa!
Però reculem en el temps: la nit passada ha sigut per a alguns més llarga que calorosa. Han sopat en harmonia menús elaborats i ritmes festers. La commemoració de la guerra de cada any entre Jaume I i Al-Azrac va començar, si seguim reculant en el temps, amb “les voltetes”, cercaviles i entrades de bandes, marxes, reverències al capità i visites de cortesia; de càbila a càbila, d’amics a amics, encara que les gelabes siguen de colors diferents i els fesos marquen les diferències pacífiques entre uns i altres.
Contestant a la història, si Pego podia tancar la ruta de la vall cap a Alcalà i Alcoi en els temps d’aquells cabdills insignes, ara és un poble de portes obertes. Al ball d’anit, la vespra de la diana que hem evocat, cadascú va ballar amb qui va voler, va ballar i va beure i va parlar, si la música i l’atropell el deixaven. Tot Pego, moros i cristians —dels moros—, mores i cristianes —dels moros— era una batalla de besos i abraçades i fraternitats. I l’endemà —hui— i l’endemà passat i encara l’endemà passat l’altre, és a dir el diumenge, amb l’entrada jove, la música ressonarà per tot el poble; i tot el poble veurà com els moros triomfants i els cristians vencedors desfilaran orgullosos mostrant les seues armes i la seua imaginació guerrera, sense domini ni vassallatge, en una cordial demostració identitària de cadascú.
Totes les guerres haurien de ser una gran abraçada col·lectiva, sense bombes ni morts, sense injustícies ni prepotències, sense invasors ni envaïts, sense agressors ni agredits, sense perdedors ni vencedors. Aquesta guerra nostra és l’única del món en què tots guanyen. Preservem-la.
Però tot això encara no ha passat i és faena del publicador anunciar que passarà. I tinc l’honor d’anunciar-ho, de proclamar-ho, de publicar-ho als quatre vents: tot això passarà.
I ara aneu a sopar de bona gana. Que el vi córrega per les taules i que entre ferm als cossos del guerrers. I en endavant, endreceu les càbiles, proveïu-vos de les armes necessàries i de les bandes imprescindibles, no us oblideu de la carn per al putxero i de tota l’altra impedimenta sòlida i líquida i gasosa que haureu de necessitar per a la batalla. I després, que cadascú es mude com li pertoque i li agrade, que es pinte a la cara els colors més bel·licosos, que desfile al ritme de la millor marxa i que un terratrèmol de música somoga places i carrers i que Pego siga un poble que només guerreja al so de les marxes —mores o cristianes— més festives.
Visca el capità, visca l’ambaixador, visquen tots els moros sense distinció de raça ni de color, ni de llengua ni de sexe, visquen tots els cristians, que siguen bons, i visca Pego sencer i els seus moros i cristians.

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Amb aquestes reflexions, a manera de manifest personal, he respost a la invitació de la CAPPEV i de la Trobada d’Escoles en Valencià 2025 de la Marina Alta que té lloc al Ràfol d’Almúnia, als escriptors de la comarca de fer un gest de reivindicació col·lectiva de la llengua, ara que està patint gravíssimes agressions institucionals des del govern de Carlos Mazón. Ens cal l’esforç de tots per a combatre l’adversitat i superar-la, perquè com diu el poeta, “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Hi haurà una publicació col·lectiva, molts noms i una única demanda en favor del dret a viure en el nostre idioma. Us convide a llegir tots els textos i a compartir una aspiració innegociable: Pepa Guardiola, Jaume Noguera, Antoni Prats, Jovi Lozano, Pablo Nicolás, Lídia Santacreu, Elvira Cambrils, Rafa Gomar, Carles Mulet, Josep Antoni Ahuir i jo mateix us convidem a la tasca i a la satisfacció de guanyar el que és nostre. 

La meua llengua i jo, en defensa pròpia

Sense la lectura, jo no seria ara el Tomàs Llopis que potser coneixeu. Jo seria un comerciant fracassat, un llaurador sense faena o un senzill passejant, a la meua edat, sense haver trobat sentit a la vida que he viscut.

En altres llocs ho he explicat més detalladament: als meus quinze anys ja havia llegit com a l’obra mestra de la “meua” literatura nacional, és a dir la castellana —coses de l’escola i de la propaganda d’aquell temps— Don Quijote de la Mancha en una versió juvenil. Em vaig divertir llegint-lo, em va agradar molt el Quixot. Però la descoberta del català escrit —digueu-li “valencià”, si voleu— va anar lligada al Tirant lo Blanc i a la lectura de la correspondència entre Joanot Martorell i el seu cosí Joan de Monpalau. “E com no siau en Matoses, mas en la ciutat de València, vergonya deuríeu haver…”, escriu l’autor del Tirant al seu cosí. Una paraula, un topònim, Matoses —una partida del terme de Pedreguer on la meua àvia paterna tenia una terra— va enllaçar les meues arrels familiars amb els clàssics de la nostra —ara sí: nostra— literatura. I aquella sonoritat, aquella bellesa de la llengua de Carmesina i sobretot de Plaerdemavida, de qui em vaig enamorar per sempre amb un amor adolescent d’aquells que no s’obliden mai, em va marcar definitivament. Va ser llavors quan vaig descobrir un altre amor vertader, l’amor a la lectura, l’amor a la lectura perquè ja podia llegir en el meu veritable idioma. 

És un idioma sovint maltractat, oblidat, odiat, silenciat. Però contra tot això m’he alçat, enorgullit i digne, amb el meu poble, i m’he mostrat com soc, vivint com parle, no alienat pensant i parlant en una llengua, la meua, i canviant, agenollat i submís, a una altra quan algú —algun poder sobretot— s’esforçava per denigrar-la i ocultar-la.

Fa molts anys, un dia em va dir Enric Valor, un altre dels referents que estime, que “escriure (obviament en català) és com respirar”. I jo, reprenent les seues paraules, us dic que parlar el nostre valencià, escriure’l i defensar-lo és com respirar.

Els valencians aspirem a això: a respirar. No a respirar pel nas d’un altre, sinó pel nostre; no a mirar pels ulls d’un altre, sinó pels nostres; no a parlar amb la llengua d’uns altres, sinó amb la nostra. No a sentir amb el cor d’un altre, sinó amb el nostre, perquè una llengua és un sentiment, una manera col·lectiva i inalienable de sentir.

Des de "Amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar”, del Tirant lo Blanc, passant per “Veles e vents han mos desigs complir” d’Ausiàs March, fins arribar a “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”, d’Estellés, i a “T’estime, t’estimo, t’estim” de La gossa sorda, hem recorregut un camí molt llarg, però més llarg és el camí que ens queda. “Després del teu silenci estricte”, camina decididament.

TripAdvisor menysprea el català

 

Ahir, diumenge, vaig dinar en un restaurant de València i en acabant vaig publicar una ressenya del lloc en la platafarma del cercador on tothom ho cerca tot. El text deia això: 

"Kaikaya

València

Una experiència sorprenent

Bon menjar, a cada plat una sorpresa, un bon ambient i un servei molt amable que t'atén en un valencià molt correcte i és d’agrair.”

Vaig penjar la nota i algú em va suggerir que la podia enviar també a TripAdvisor i ho vaig fer amb el número 992758857, que la plataforma em va assignar. Unes hores després vaig rebre aquest correu:

Una llista que, com es pot veure, no inclou el català. Em vaig sentir insultat i menyspreat. Tot seguit vaig respondre amb el correu que segueix:

"En resposta al seu amable correu en què em diuen que no accepten el meu idioma com a llengua per a publicar i compartir la meua experiència, en aquest cas gastronòmica, he de puntualitzar-los: soc un valencià que parla, pensa, escriu i menja en català, una llengua que té uns dotze milions de parlants. Per altra banda, la meua col·laboració a TripAdvisor és totalment desinteressada i permet, com totes les altres, a la seua plataforma unes línies de negoci de les quals no obtinc cap benefici. Fins ací, estic disposat a col·laborar. Però quan en el temps de la IA i de la traducció automàtica TripAdvisor em diu que no admet el meu idioma com llengua d'ús, i que he de canviar d’idioma, em sent ofès i menyspreat, jo i tots els parlants del meu idioma.

Per tant, abans de fer ús de TripAdvisor com a plataforma de consulta, de reserva o de publicació d'experiències, només admetré una disculpa de TripAdvisor i un canvi de política lingüística que siga favorable al reconeixement del català. Em reserve, naturalment, el dret a publicar a les xarxes i als mitjans que crega oportuns la meua desagradable experiència amb la seua plataforma.

Atentament,

I això és el que estic fent. naturalment, la traducció del correu de TripAdvisor és obra de la configuració del meu correu. La qual cosa demostra que no s’ha de menysprear cap llengua, sinó afavorir la comunicació aprofitant les tecnologies de què disposem avui en dia.

Ah, sí, jo [també] el vaig conèixer, l’Estellés

 

Com cada any, el CEIC Alfons el Vell de Gandia ha celebrat l’Homenatge a la Paraula, enguany en la XXVIII edició, dedicada a homenatjar Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement. A la publicació commemorativa, un grup d’escriptors hem estat convidats a parlar de la nostra relació amb el poeta i el resultat ha estat ben divers i sempre atractiu. Cadascú de nosaltres hem contat una manera personal de fer nostre el poeta: Juli Capilla, Josep Lozano, Josep Tarrassó, Gràcia Jiménez, Ferran Garcia-Oliver, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Yaiza Ferrer, Raquel Molina, Cristina Marqués i Teresa Cháfer formen la nòmina d’un projecte tan inesperat.

Personalment, vaig rebre l’encàrrec pensant que a cadascú li havia de tocar parlar d'un aspecte diferent del poeta i vaig lamentar que m’hagués tocat precisament aquest acostament particular, que no vaig  considerar gens transcendent. Però de grat o per força vaig sucumbir a la temptació d’escriure sobre mi i sobre com vaig conèixer el poeta. I des d’aquesta perspectiva, “una entre tantes”, vaig ordir el text que segueix:

La meua relació amb Vicent Andrés Estellés

Soc un entre tants que poden fer seu aquell vers del poeta: “ah, sí, jo el vaig conèixer”. Però no tant. M’hauria agradat més parlar d’algun altre aspecte d’Estellés que no fos la relació que vaig tenir amb ell, gens intensa ni sovintejada, però unes exigències del guió m’hi han obligat. En aquells primers setanta de l’eclosió de l’anomenat per Fuster “fenomen Estellés”, jo era un jovencell acabat d’eixir del poble i arribat a la València universitària sense gaires referents de res. Va voler la casualitat que anàs a parar al col·legi Major Alejandro Salazar —nom de falangista màrtir—, escindit per causes fàcils de deduir del Col·legi Major Lluís Vives de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, que depenia directament de la Universitat. El curs següent, devia ser l’any 1972, la direcció del Salazar va canviar de mans i recaigué en un professor pròxim a la democràcia cristiana, la qual cosa va permetre que un grup de col·legials inquiets organitzàssem unes jornades sobre el País Valencià. Amb aquesta intenció vam a anar a veure Eliseu Climent i li vam explicar el pla, ell ens va posar en contacte amb uns quants experts en diverses matèries i amb Estellés, que va venir a llegir-nos els seus versos. Va ser la primera vegada que vaig parlar amb ell. El poeta feu el que havia de fer, però sembla que es va espantar amb tota la iconografia feixista que encara adornava aquelles parets i no va voler allargar gens la tertúlia.

Van passar els anys i vaig esdevenir professor dels cursos Carles Salvador que organitzava el llavors anomenat Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, futura Acció Cultural del País Valencià, i vaig poder portar Estellés a llegir versos en alguns dels cursos que impartia. Com feia molta gent llavors, el recollia amb el meu cotxe, ens solia acompanyar la meua dona, i anàvem a la lectura; pel camí Estellés parlava molt, contava anècdotes, de sexe preferiblement, però no vaig acoseguir mai que m’explicàs ni un sol vers seu, defugia les converses sobre la seua poesia. Un dia recorde que el vaig trobar a la Plaça del País Valencià de Picanya i tímidament li vaig dir: “Acabe de llegir Antibes i m’ha agradat molt”. Ell es va quedar parat un moment, pensatiu, i per tota resposta em va dir: “Ah, sí, aquell llibret” i va canviar de tema. Ara puc confessar que em va incomodar que qualifiqués un poemari tan delicat com a “llibret”, jo l’havia trobat deliciós. Potser en la mateixa conversa o en una altra, em va interrompre bruscament quan li vaig dir: “voldria escriure sobre…” —jo llavors encara no sabia si volia ser escriptor—, “escriu-ho”, va ser el seu consell que no oblidaré mai i procure seguir encara i ara més que mai.

Estellés, tenia una manera molt peculiar de ser discret. Recorde que a Ondara, devia ser l’any 78, hi hagué un sopar presidit per Joan Fuster, Sanchis Guarner, el senador socialista Josep Bevià i el mateix Estellés, hi vaig assistir de públic. En aquells moments els debats sobre el futur del País Valencià eren molt vius i de segur que en aquella taula se’n va parlar apassionadament. En acabant, vaig poder parlar una estona amb el poeta i li vaig preguntar sobre alguna cosa del suposat debat d’aquella nit: “Mira, et diré la veritat, em feia tant de mal la cama que no sé de què han parlat”. Certament Estellés va patir molt de les cames, però no descarte que aquella frase fos un recurs per a fugir d’estudi. En això de la simulació, l’autor del Llibre de meravelles, “és un lladre”, com diu un amic meu gran coneixedor de l’obra estellesiana.

Després ens vam veure encara a la Universitat Central de Barcelona, en un homenatge que li van fer al paranimf, hi vaig anar des de Solsona on treballava, i Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll recitaren aquella vesprada unes “Propietats de la pena” que esborronaven, va ser sublim. Crec que fou l’última volta que vaig parlar amb Estellés.

Perquè “un dia es va morir, com es mor tot el món”, tal com va escriure ell mateix d’Ausiàs March, però els seus versos no han deixat mai d’acompanyar-me. Estellés és per a mi com March, Martorell, Corella o Jordi de Sant Jordi per a ell —i també modestament per a mi—, l’amic que t’interpel·la, que et pregunta i et respon, que t’inquieta i t’arrela, que et fa somiar i et desperta astutament.

El temps no és circular. I ara que ell és mort, he de fer cas d’aquell consell: “escriu-ho”. Sí, he d’escriure de totes les nits que he estat pensant els versos d’Estellés per a explicar-los l’endemà als meus alumnes amb la màxima eficàcia pedagògica, literària i cívica possibles; de les moltes nits en què he recitat amb músics excel·lents els poemes del Llibre de Dénia, de l’Hotel París, d’El gran foc dels garbons, del Llibre de meravelles i de tantes altres obres d’Estellés davant d’un públic que vibrava amb les paraules del poeta. He d’escriure d’aquell dia en què vaig descobrir que la comparació: “la teua mà en la meua, com un grapat de terra” va més enllà d’aquella mà “com un ocell” que ell pren en un altre passeig per València amb la seua Isabel. He d’escriure de quan vaig entendre que “jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés” és una declaració, una fiblada que va a les fondàries d’un vers que no s’ha d’explicar sinó de sentir, arribada la seua pentecosta. He d’escriure de tantes coses… d’Estellés…

Vall Nou, l’evitern paradís

 

Si ho preferiu, podeu escoltar el text en aquest enllaç

El paradís

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.

(Ibn Kafaja d’Alzira, 1058-1138)

Amb aquestes paraules, un poeta àrab, que vivia a Alzira, a la vora del Xúquer, ara fa mil anys, cantava el seu paradís a la terra i exortava els valencians a gaudir de l’aigua, de l’ombra, dels rius i dels arbres, de la natura, en definitiva, que ens dona el major confort si la sabem aprofitar. Crida l’atenció la paraula “evitern” —gens usual— però defineix allò que té un començament però no tindrà fi. Això creu ell i un dia, segles més tard, tots els qui eren de la seua religió van ser cruelment expulsats del seu paradís i ja no els va quedar res més que una enyorança de segles per una terra que no van poder veure més.

“El Vall Nou”, com l’anomenen els seus propietaris, és un indret natural, fet amb el treball i el sacrifici de diverses ganeracions que han trobat en aquell paratge valors immaterials: el sentit del bon veïnat, de la cooperació, de la solidaritat i de l’harmonia entre les persones. Són valors que no es poden comprar ni vendre amb diners, però que es cobren amb sensacions úniques: el ventijol d’un capvespre d’estiu quan fa moure els canyars, la llum esmorteïda del sol quan a poc a poc va extingint-se entre els cants dels ocells, la contemplació d’uns reflexos rosats en unes sèquies netes on nada l’ànec i l’aigua corre plena de moltes altres vides minúscules, les vetlades sota una morera que va acollir fa anys els avis quan contaven coses de la guerra, el raïm d’una parra, el passeig matiner per uns caminals antics fets per anys i anys d’anar i tornar, de xafar aquella arena que a la vora de la mar és un muntanyar on cria el corriol i en la seua modèstia, amagat entre les plantes, espera el moment d’alçar el vol cap a l’aigua de la mar o cap al cel altíssim, sempre cercant el cuquet que l’alimente.

Sí, el Vall Nou, és un paradís per a qui el sap contemplar i entendre. Un paradís amenaçat, un paradís que podria no ser “evitarn” si forasters rics aconsegueixen anar retallant i trossejant horts, cases de sempre, sèquies necessàries, ullals, arbres de soques retorçudes per anys de fer ombra a les persones i als animals de casa.

Per això és important dir als invasors prepotents: podreu comprar terra, però no podreu comprar sentiments, els sentiments que ens fan forts i ens arrelen en allò que és nostre, que ha sigut sempre nostre i volem que siga per als nostres descendents.

I hui i sempre volem fer un homenatge a Pepita i Pepe, que van saber resistir l’ambició dels poderosos perquè se sabien més poderosos encara, poblant i conreant la seua terra, la seua i de ningú més. El seu exemple, la vista del seu “Marell” és un avís: “tot no es pot comprar amb diners”. I el seu llegat també ens fa forts i resistents, conscients que la terra es pot comprar i vendre, però després de la terra ja no hi ha res, ja s’ha acabat tot, ja no tornaríem a ser el que som i volem ser. La terra és la nostra vida i no està en venda.

Seguirem la lliçó de Pepita i de Pepe i mantindrem ben dretes i conreades les nostres cases damunt les nostres terres. Volem que el nostre paradís, com el del poeta, siga “evitern” i com diu Estellés “no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.

Notes per a una antologia necessària (Premi Joan Climent)

 Amb motiu de la commemoració dels 20 anys del premi de poesia Joan Climent, en qualitat de primer guanyador del certamen (2002), vaig rebre l’encàrrec de prologar una publicació commemorativa, una antologia dels poemes guanyadors. Les notes que segueixen són el text que vaig lliurar a l’edició. No calen més explicacions, crec que hi vaig dir tot el que volia i vaig callar allò que no hauria sabut fer, com ara un comentari dels textos antologats. El llibre s’ha publicat i opinions més expertes faran el balanç que pertoque. Jo, senzillament vaig cometre el pecat de parlar massa de mi mateix, de mi mateix i de les condicions en què naixia el premi Joan Climent.

NOTES PER A UNA ANTOLOGIA NECESSÀRIA

Crec que era el segon any que tenia l’encàrrec d’escriure els poemes a les reines de la Falla de Corea, quan es va convocar la primera edició del Premi Joan Climent. Uns anys abans, un conte meu havia guanyat el Premi Iaraní en la primera convocatòria. “No saps on t’has clavat”, recorde que em va dir el promotor de premi en donar-me la notícia. I m’havia clavat en aquella família fallera que parlava de literatura, de cultura i també de falles; i no recorde de qui va ser la idea d’encarregar-me en endavant la col·laboració poètica del llibret coreà, però fora qui fora tenia una voluntat de canvi i m’hi va saber engrescar.

Ara, més de vint anys després d’haver rebut també la primera estatueta que simbolitza el Premi Joan Climent, de nou em convoca l’editor d’aquesta antologia a presentar un balanç del que ha estat una aventura tan enriquidora i brillant com l’allau de poesia bona, escrita per les millors signatures, que ha acompanyat les reines gandianes gràcies al Premi Joan Climent. Vull confessar, abans de continuar, que vaig refusar de seguida l’oferiment d’escriure ací tot al·legant que m’hi feia sentir part interessada i massa privilegiada en relació als altres guanyadors. Tanmateix, de seguida vaig pensar que el fet de ser-ne el primer em donava un cert dret a explicar alguns detalls, inconfessables llavors, de la poesia que vaig escriure i per què la vaig escriure així. D’alguna manera crec que aquells versos, més enllà del valor literari que jo poguera haver-los donat, eren una poètica socialment o “fallerament” necessària. Per això escric les ratlles que segueixen. Tot siga dit, la primera confessió que he de fer és que sempre havia desitjat escriure-les, probablement perquè sentia la necessitat de justificar la meua “culpa”.

Val a dir que eren anys encara contaminats per les pseudofilologies secessionistes sempre lligades al conservadorisme estètic més ranci i, per tant, causants d’un profund distanciament entre els poetes diguem-ne consagrats i la literatura fallera. El remei va venir precisament de la mà del premi que ens ocupa: els poetes hi van guanyar un espai d’acostament al públic lector i els llibrets van millorar en qualitat literària. Aquest era el context i recorde que vaig escriure els poemes sense pensar en cap guardó ni en cap reconeixement. Son poemes incontaminats de qualsevol aspiració a premi, escrits abans de la convocatòria del Joan Climent, sense gens d’ambient faller als carrers, quan els escriptors de llibret viuen les falles al mateix temps que els ninots comencen a prendre forma al taller de l’artista. Conscientment, en aquells mesos, vaig fer un projecte poètic de transició, volia encetar un camí que s’obrira a la modernitat sense ser prou modern, i vaig decidir que no podia abandonar la forma més clàssica de la poesia, havia de fer sonets per a les reines majors i uns versos més lleugers — cobles en heptasíl·labs— per a les reines infantils. En segon lloc, encara no em va semblar oportú abandonar la idea de fer un retrat femení a cadascuna de les destinatàries, però havia d’eludir els tòpics més usuals de la retòrica fallera i assumir un punt de vista tan nou com em fora possible, dir a la jove dama coses que no sonaren idèntiques a les de la reina d’un altre any o d’una altra falla. I per a això necessitava acostar-me a la persona, conèixer-la sense importunar-la massa. Amb aquesta finalitat vaig fer arribar a les reines un petit qüestionari i els vaig demanar alguna foto, em calia veure’ls la cara, saber com miraven i com somreien, què agradava a cadascuna, què feien, quins projectes tenien; unes poques preguntes que em permeteren una base per a escriure. Tots aquests plantejaments i restriccions que em vaig fer, m’obligaven a treballar d’una manera ben particular per a trobar una poètica nova sense violentar la tradició. Per això em vaig esforçar molt acuradament en el ritme dels versos, que havien de sonar ben “clàssics”, en contrast amb un lleuger agosarament en les imatges i en altres recursos més innovadors.

I en aquest mateix sentit vaig decidir per exemple que la informació recollida de les enquestes no havia d’anar en el poema, havia de ser extrapoètica, i la vaig resumir al títol de cada composició. Abans de començar a llegir els versos, hom ja podia disposar d’una mínima informació contextualitzadora. I tota la resta, a poder ser, ja havia de ser “poesia”.

I el resultat va merèixer un premi que sempre agrairé, però tot ho vaig fer per elles, vull dir per aquelles reines, per la poesia i per les falles. En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, el que vaig fer era una opció, n’hi podia haver moltes altres que desconec. Jo em vaig limitar a gaudir de la sort d’estar en el lloc oportú i en el moment oportú per a esmenar la plana d’aquell aristòcrata sicilià que va parlar de canviar-ho tot perquè no canviara res. El meu joc va ser just el contrari: fer vore que no canviava res perquè canviara alguna cosa.

I han canviat moltes coses de llavors ençà. Després d’aquella primera convocatòria —com supose que degué passar abans—, els debats entre poetes i fallers, amb la presència de Joan Climent, que els presidia, i l’assistència dels successius guanyadors, van continuar durant uns quants anys, en soc testimoni i puc dir que van ser apassionants i molt enriquidors per a tothom. Com a conseqüència d’aquelles intenses tertúlies, podem afirmar que la poesia “fallera” dels llibrets d’ara ja no necessita adjectius, és poesia i prou, com la que hom pot llegir als millors poemaris. I gràcies a la continuïtat d’aquella iniciativa, la normalitat adquirida pel discurs poètic ha prestigiat la llengua mateixa; la societat valenciana que celebra les falles, ja no ha de pensar-se usuària d’una llengua empobrida, de segona, genuflexa i arcaïtzant, sinó de la llengua dels valencians que ve dels grans clàssics de la nostra literatura i arriba fins als nostres dies signada pels poetes cridats a ser els clàssics de demà. I no oblidem, finalment, que les llengües fan i diuen què són i com són els pobles, i el nostre és amic de l’art, de la bellesa, de l’emoció i de la música, com la bona poesia que cada any il·lustra els llibrets i fa honor a les reines i als fallers de cor.

AADD.: 20 anys del premi de poesia Joan Climent. Societat de Foment d’AIC de Gandia. Gandia, 2023.

Sobre novel·la històrica i ensenyament

Si admetem que la novel·la històrica no és un decorat anacrònic de cartró pedra, sinó una mirada al passat, una pregunta, per a entendre el present, Mujica Lainez ens ofereix una bona mostra del gènere. Llegim a Bomarzo:

"Después de todo, los escritores y los profesores, corona del humanismo, que, no obstante la retórica del miramiento, vivían eternamente postergados por los dueños de los señoríos, quienes los consideraban un poco como bufones y un poco como criados, en todo caso como miembros de una casta especial, aparte, a la que no había que tomar muy en serio porque entonces era capaz de volverse peligrosa (ya que los señoríos barruntaban que anhelaba usufructuar el poder, fundándose en presuntas razones de inteligencia), no lo pasaban mal en los caserones florentinos del siglo XVI."

El decorat i el temps són perfectes; la reflexió, adient i la frase, complexa i clara, tanmateix; però em fa l'efecte que, de llavors ençà, la funció docent, si no ha estat rebel, ha esdevingut una bufonada al servei del poder.