Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dijous, 28 de desembre del 2023

La rosa

 

Dir que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita”, només ho pot haver dit —i ho va dir— un literat que estava fent literatura.

dimecres, 27 de desembre del 2023

A la trinxera!

Repassant arxius antics m’he trobat aquestes notes que per la data de creació, segon l’ordinador, són de 2011 però poden ser anteriors. La pena, tanmateix, és que poden ser actuals encara i per molt de temps, per això, les recupere ací.

Fa unes setmanes vaig telefonar a la RENFE per reservar un bitllet de l’Euromed per anar de València a Barcelona. Em va atendre una senyoreta de nom Elena Molina i manteníem una conversa bilingüe, ella en perfecte castellà i jo en perfecte català fins que ella em va dir que no m’entenia la paraula “vuit” o “huit”, com la dic jo en el meu català del País Valencià. A partir d’aquell moment, la tal senyoreta Molina em va demanar que li parlés en castellà perquè no m’entenia. Però he de dir, en honor a la veritat, que ho va fer amb arguments ben contundents:
  1. a)  Si no li parlava en castellà no em podria atendre, aquest argument irrefutable me’l va repetir diverses vegades.

    b)  Que si algú li parlés en anglès faria el mateix poc esforç per entendre’l.

  2. c)  Que estava trucant a una plataforma “nacional” i, per tant, només s’hi podia parlar en castellà.

  3. d)  I final, que “estamos en España”.

L’anècdota a la qual ja estem més o menys acostumats pel simple fet de repetir-se massa vegades no passa de ser això, una anècdota. Però fa pensar que no n’hi ha prou de saber que l’única manera de guanyar per al català especialment al País Valencià− determinats àmbits d’ús és no claudicar davant les amenaces de persones com la senyoreta Molina en qüestió.

Les senyoretes molines també tenen ben apresa la lliçó: l’única manera de conservar àmbits d’ús per al castellà és no claudicar davant els pocs o molts irreductibles que s’entesten a usar llengües minoritàries que per a l’única cosa que serveixen és per a desintegrar la “nació espanyola”.

Fins ací les regles del joc són les que són i no hi ha més cera que la que crema. Però les senyoretes molines també saben que estan a punt de fer un pas més, que ja poden fer un pas més. Per un moment m’imagine la meua interlocutora penjant el telèfon i proferint cap a mi adjectius poc elegants. La incomoditat que deu suposar per a ella mantenir la seua actitud inflexible no deu ser menor que per als qui no diem per respecte a les persones a les molines també− els adjectius que de bona gana diríem si fóssem menys civilitzats.

Per això ja han posat en circulació el pas següent. M’explicava un amic coneixedor dels cercles dels voltants de la Plaça de Cánovas, a València, que allà, quan un parla en catalàvalenciàbalear, diuen: “Este aun está en la trinchera”. No entenc gaire de termes bèl·lics però em sembla que la trinxera és un recurs defensiu propi dels qui no estan en condicions de passar a l’ofensiva a baioneta calada. Ara bé, la qüestió en aquest cas rau en el fet de saber si som només nosaltres els qui estem a la trinxera i ells preparen l’atac definitiu o si per contra tots dos bàndols estem atrinxerats i desparant a tort i a dret per tal d’evitar el cos a cos. Per resoldre el dilema, els estrategs solen analitzar els moviments de l’enemic. Per la nostra banda observem que les senyoretes molines, de moment, es dediquen a repetir moltes vegades els seus arguments, com si no se’ls acabassen de creure del tot o com si els calgués encara engreixar el seu cos d’exèrcit. Per tant, podem deduir que elles, les molines, també estan a la trinxera i que la guerra, per ara, és una guerra de posicions on juga un paper molt important la poderosa artilleria en forma de telèfon de venda per telèfon de determinats missatges, de mitjans de comunicació i, de forma eficaç, la infanteria del boca a boca. La seua arma és la insistència.

Per això cal que nosaltres usem les mateixes armes i els engeguem els nostres arguments, moltes vegades, constantment, sense deixar que ens intimiden:

  1. a)  Si no em parla en català no li compre el bitllet i me’n vaig amb cotxe.

  2. b)  Allà vostè i la seua ruqueria de no voler aprendre idiomes. Que no sap que en

    Flandes se ha puesto el sol? En quin segle o en quina trinxera viu?

  3. c)  Ja sé que això és una plataforma “nacional”, però és que jo trucava des de

    l’estranger.

  4. d)  Ho sent, senyoreta Molina, però amb vostè, que no entén res, no hi ha arguments que valguen. Sàpiga que no ens fa cap por ni cap fàstic la trinxera. Fa tants anys que hi som!

diumenge, 13 d’agost del 2023

Música

 

Hi ha qui diu que la música són matemàtiques. Però jo, que no sóc ni matemàtic ni músic, entenc que la música és l’art de combinar l’exactitud i el sentiment. Adés escoltava Mendelsohn.

dijous, 3 d’agost del 2023

Política


 "Crec que tenim una idea” -va dir algú-. I va nàixer la política.

diumenge, 30 de juliol del 2023

Improvisació


La millor improvisació és la que es prepara —ja ho díuen els qui segurament en saben—, però la millor preparació ès la que comença per una improvisació.

dijous, 13 de juliol del 2023

Censura

 

Pitjor que la censura és l’autocensura.

En el dia de la data, Països Catalans. És la primera cosa que ens neguen els nostres enemics. Per alguna raó deu ser, que ens tenen tanta por si ajuntem les forces, no?

divendres, 2 de juny del 2023

Potser per a començar a agafar aire

 


“No és possible fer política des de tan lluny del centre del Poder: és el que va entendre Llorente i no va entendre Blasco. Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de “valencians” i com l’entenguen i la practiquen és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys.”

Joan Fuster: Un país sense política. Biblioteca Joan Fuster. Edicions Bromera, 1995

Crec que se m’entén la intenció, que s’entén aquest Fuster que apel·la a la praxi ciutadana i a una manera “valenciana” d’entendre-la. Què és aquesta “manera valenciana”? D’això, de com l’entenguem, depèn el nostre futur, en depenem com a poble i d’això m’agradari parlar aquests dies, explorar aquesta idea, i ho voldria fer sempre o gairebé sempre havent llegit Fuster.


diumenge, 7 de maig del 2023

Políticament correcte


 Quan un fet és “políticament correcte”, fins a quin punt pot arribar a ser també incorrecte?

diumenge, 30 d’abril del 2023

Coses de dos

 


“si un no vol, dos no es barallen”. Si un vol, dos no s’entenen.

dimarts, 25 d’abril del 2023

“La sort del ser valencians”, reflexions, també, per a un 25 d'abril

 

La falla Plaça i Natzarè de Pego em va demanar un article sobre “la sort de ser valencians” per al llibret de 2023, que era monogràfic sobre “La nostra sort”.
Vaig rebre l’encàrrec amb un cert escepticisme, quina sort? Però m’hi vaig posar i heus ací, a continuació, el resultat.
Els articles de llibret de falla solen tenir una vida efímera i una difusió curta, llevat de casos excepcionals. Perdoneu-me l’atreviment, però llegint aquest, un 24 d’abril, la vespra de la commemoració del mal que va venir d’Almansa, origen de la pèrdua dels nostres drets nacionals, crec que pot ser una reflexió oportuna. Us deixe amb ella.



La sort de ser valencians


Deien els antics —o potser només ho va dir un i els altres s’ho van creure i ho van anar repetint fins als nostres dies— que la sort ajuda els audaços. Això deu ser una veritat a mitges, perquè si fora veritat del tot no hi hauria ningú covard i tothom aniria pel món fent audàcies i, a voltes, tenint accidents. No sé si ho ha comprovat ningú però probablement ha mort més gent fent accions agosarades que retirant-se a temps davant el perill.

No huye quien se retira”, afirmava un heroi sovint tan audaç com desenfocat de la realitat,  de nom don Quijote, en un insòlit rampell de prudència o potser per pudor de manifestar la por que devia sentir davant un adversari temible. Diria que el seu exemple és l’altra cara de la mateixa moneda: la prudència o l’audàcia, que no hem de confondre amb la imprudència suïcida. Tot això, de tota manera, és tan confús que no admet cap mena d’acceptació universal.

Per alguna raó més encertada, els antics representaven la Fortuna, la sort en paraules menys solemnes, com una roda que gira. Els qui un dia són a dalt de tot poden esperar que en un moment o altre ocuparan un lloc a la part inferior de la roda i desitjaran que no pare de girar i que la davallada es torne un nou ascens. És llei de vida. Però què té a veure això amb una dosi o altra d’audàcia? Fins on, l’audàcia pot frenar o accelerar el moviment de la fatídica roda? Tampoc no ho podem saber. “A joc de daus vos acompararé”, diu Ausiàs March dels capricis de l’amor. I potser la comparança també és aplicable a les vel·leitats de la fortuna.

I tot aquests llarg pràmbul em serveix per a entrar en el tema que m’han demanat que tracte: “la sort de ser valencians”. Sí, no és difícil de creure que hem tingut sort de nàixer valencians. És clar que a la seua manera els suecs tenen sort d’haver nascut suecs o segurament els esquimals d’haver nascut esquimals, tothom té moments en què se sent afortunat de ser el que és.

I els valencians? Indiscutiblement vam tenir la sort de ser un poble amb acta de naixement. El rei Jaume I ens va portar a ocupar aquestes terres, ens va donar unes lleis pròpies i ens va constituir com a poble, com a una entitat política independent i federada amb els altres territoris de la Corona d’Aragó. Vingué després un temps en què junts vam constituir un imperi a la Mediterrània tan poderós que el cronista Ramon Muntaner arribà a afirmar que no hi havia peix que gosara anar per la mar sense dur les quatre barres vermelles de la nostra senyera pintades a la coa. Aquest va ser un dels nostres moments àlgids. N’hi ha hagut més: pense en els moments de més gloriosa literatura: aquell temps en que un poeta, Ausiàs March, parlava de l’amor com ningú a Europa; o el seu cunyat Joanot Martorell va ser capaç d’escriure una novel·la  d’amor i de guerra en què la princesa Carmesina i Tirant lo Blanc van viure una bellíssima història d’amor i l’heroi mentrestant va alliberar l’imperi grec del poder amenaçador dels turcs enemics de la cristiandat. I enguany, sense anar més lluny, celebrem l’any Joan Fuster, un dels pensadors europeus més destacats del segle XX. Són només uns exemples, però si aneu per València i passegeu per la renovada Plaça del Mercat podreu contemplar la Llotja o el Mercat Central, dos monuments junts, un cara a l’altre, que simbolitzen dos moments del nostre esplendor econòmic. També les pedres són testimonis del que hem sigut i som els valencians al llarg de la història.

Però la fortuna és una roda, ja ho hem dit. Els valencians, el poble valencià, no ha estat un poble fet per a guanyar guerres, més aviat les hem perdudes totes d’ençà de la Guerra de les Germanies d’ara fa cinc cents anys, i a cada derrota la repressió ha estat ferotge: després d’aquella guerra, vingué la de Successió, i fins i tot la II República va ser aixafada pel feixisme més cruel i sanguinari. Sempre, els valencians hem eixit perdent com a poble i sempre hem pagat els plats trencats de cada conflicte. També és cert que hem sabut refer-nos de les desgràcies, de la ruïna del comerç de la seda, de la desaparició del negoci del sucre i la canyamel, de la fil·loxera i de la pansa i ara, víctimes d’un món globalitzat i sotmesos a uns legisladors espanyols i europeus que ens van en contra, ens esforcem per a eixir de la crisi de la taronja. Però no podem trair els nostres avantpassats i no ens retirarem com el cavaller castellà. Som un poble amb capacitat de reacció, ho hem demostrat moltes voltes. Som, en definitiva, un poble audaç, audaç i treballador, i necessitem aquestes qualitats per a tornar a governar-nos de veritat, fent-nos lleis pròpies, manant de les nostres finances i dels nostres recursos, no deixant que ningú ho faça per nosaltres i parlant de tu a tu amb els altres pobles del món. Ens convé i necessitem creure per tant que la fortuna ajuda els audaços. Només això ens pot permetre ocupar un caduf ascendent de la roda de la fortuna i que tornem a un lloc preeminent en la història dels pobles que volen viure a la seua manera, que no és, segurament, ni millor ni pitjor que una altra; és senzillament la pròpia, en el cas dels valencians, la nostra.

dijous, 26 de gener del 2023

dimarts, 17 de gener del 2023

Una incoherència freqüent


Quan en una mateixa al·locució, hom parla repetidament de "persones sol·licitants", de "xiquets i xiquetes", de "pares i mares", etc. i tot seguit fa referència als "índexos" de natalitat, per exemple, i s'adreça a les "oientes", se li pot atribuir bona voluntat en la cosa social, indubtablement, però també un desconeixement palès del funcionament dels mecanismes de la llengua.

Viure

Viure. Com si no fóssem fets de fang.

dilluns, 9 de gener del 2023

“Política”

 


En diuen “política”, quan pretenen atacar-nos, menysprear el que fem i denigrar el mot amb què ho defineixen. Tot alhora. No saben que massa sovint la seua “política” els denigra, a ells, i els defineix. I una cosa semblant podríem dir de quan invoquen la “ideologia”.