Els grecs aquells

Potser no és gens gratuït afirmar que, de Sòcrates ençà, la pedagogia ha anat reculant en cercles concèntrics i retrobant-se, molt de tard en tard, amb Sòcrates.

Definicions possibles

"Animal racional", "Animal polític"... polític racional, polític animal, animal polític racional, animal polític animal, animal racional polític, animal animal animal... També en l'animalitat hi ha classes i matisos.

El bon mestre

A poc a poc, estic arribant a la conclusió -provisional- que el bon mestre no és qui "explica" bé, sinó aquell que fa llegir "bé".

Catecisme elemental

-Ets valencià?

-Sóc valencià per la gràcia... 
(Tallant)

-Què és ser valencià?

-Ser valencià és ser deixeble de Joan Fuster; si més no fill, en allò del seu escepticisme.

Delinquir

Convindria no oblidar que sovint el primer delicte és una llei parcial, una llei injusta.

Pedagogia

Digueu-li habilitats, digueu-li estratègies, digueu-li procediments, digueu-li competències, digueu-li com vulgueu; al capdavall tot es reduirà a ensenyar a fer una O sense canut.

Drets nacionals

"[Joan]Herrera avisa que els drets nacionals són indestriables dels drets socials"
(Vilaweb 14/12/2013)

Efectivament, que no són -o han de ser- "socials" també i inexcusablement, els drets nacionals? Pensem-hi. Quina nació gosaria proclamar-se contrària als drets fonamentals dels seus ciutadans?

Pensar

Pensar és perillós, però encara és més perillós no pensar.

Lliçó de cuina

"Un país és un plat de cocció lenta. Ho torne a dir: un país és un plat de cocció lenta." 
(Vicent Partal, 13-12-2012)

Òbviament, la Història (també la d'un país) és un plat de cocció tan lenta que no s'acaba de coure mai. I quan sembla que s'ha socarrat, potser és que està començant a millorar. Exemples? La Història mateixa.

"Escriu el present d'indicatiu..."

"Escriu els presents d'indicatiu i de subjuntiu del verb 'anar'". Heus ací l'enunciat, real, d'una tasca rutinària i no sé si asèptica en una classe d'un curs avançat d'ESO. L'alumne, un alumne o potser més d'un, diu a la professora que no entén el que se li pregunta. Fins ací, el cas. En endavant, unes possibles alternatives:

• La professora "explica" a tota la classe, per si hi ha més gent despistada, què vol dir "Escriu els presents d'indicatiu i de subjuntiu del verb 'anar'".
• La professora demana a l'alumne quina és la paraula que dificulta la comprensió de l'enunciat i no obté una resposta clara, de la qual cosa dedueix que per a l'alumne és tan indesxifrable "escriu" com "present", posem per cas, i potser totalment enigmàtica "subjuntiu"; llavors enfila una reflexió en veu alta sobre els conceptes bàsics que vénen al cas.
• La professora no explica res, dóna a l'alumne tot el temps del món perquè desxifre autònomament el sentit de l'enunciat i trobe els procediments per a fer les operacions que se li demanen.
• La professora supervisa els quaderns dels alumnes que van escrivint els presents d'indicatiu i de subjuntiu del verb "anar" mentre demana silenci a la resta de la classe.
• La professora medita sobre altres coses, per exemple sobre l'origen d'una tal suposada incapacitat del seu deixeble i les eines de què disposa, ella, per a resoldre el problema.
• De sobte la mirada se li'n va cap al suro que fa de tauler d'anuncis al fons de l'aula i es distreu un instant.
• La professora demana a tota la classe que miren el tauler d'anuncis i que es fixen en una paraula qualsevol. Tot seguit organitza uns grups reduïts i demana que pensen una història en què aparega la paraula en què s'hagen fixat i "vaig", "vas" o "vaja".

Tot això serà ignorat, com moltes altres circumstàncies, en unes hipotètiques o reals "Proves Diagnòstiques" que demostraran que l'alumne en tal no sap ni el present d'indicatiu del verb "anar". Punt final.

Tenim el govern que ens mereixem

"Tenim el govern que ens mereixem"? No compartisc aquesta opinió de penitent penedit. Alguns continuem fent mèrits per tenir el govern que ens mereixem. I que en donen gràcies els qui ja tenen el que es mereixen, altrament en tindrien un de pitjor.

Sobre les igualtats (2)

Tota igualtat concreta no passa de ser una tendència voluntària abstracta.

Sobre les igualtats

Totes les igualtats són imperfectes tret de les matemàtiques, i això perquè sols aquestes són exactament abstractes.

Joan Francesc Mira: La prosa més pròxima a la vida

El darrer llibre de Joan Francesc Mira, El tramvia groc, m'entusiasma. Sempre he considerat molt difícil fer una bona literatura del "jo" i Mira s'enfronta al repte des de la més absoluta honestedat, la que ve avalada per la intermitència de la memòria com a motor de l'escriptura. A partir d'aquest material personal i de la vasta cultura de l'autor, El tramvia groc és un relat escrit amb tremp, amb la tensió narrativa sostinguda pròpia d'un escriptor llargament experimentat, i una simfonia de detalls i de sorpreses sàviament sembrades a cada pàgina: l'harmònica dicotomia camp-ciutat tal com es vivia -o la vivia l'autor- en aquella València de la postguerra, l'elogi de l'art de l'agricultura tradicional valenciana, la descripció exhaustiva dels treballs i de les eines, i l'exacta enumeració de les plantes i dels accidents de la terra, la sensibilitat exquisida de l'enamorat d'allò que descriu  quan reviu i transmet l'evocació de les olors, els colors, l'ordre creat per la mà humana i la causa, o potser la conseqüència més immediata: els valors que tot això traspua. Hi ha lloc per al lament, un lament amarg, llargament reflexionat i fet paraula de l'home que se sap una baula més del temps que abans han viscut i han conreat altres pobles i altres cultures, totes elles amb el tret compartit d'haver passat pel camí que es veu des de la finestra de l'habitació de l'infant protagonista de l'evocació.

Aquesta nota precipitada és una invitació a entrar en el món del Tramvia groc, un llibre que no defrauda. Heus-ne ací un parell de mostres:

"Sabia l'olor de la terra llaurada i de l'herba segada, l'olor canviant dels adobs del femer produïts per les gallines i els porcs de la granja i escampats per la terra de l'hort, l'olor de la terra regada i de la vegetació mullada per l'aigua de pluja, l'olor de la palla i l'olor de l'alfals sec, l'alfals verd quan anava a segar-ne un cabàs per als conills i de l'alfals triturat amb una picoladora manual, l'olor de la verdolaga i de la corretjola tallades pel llegonet de birbar, l'olor intensa i groga de les tomateres quan les lligava a la barraqueta de canyes, l'olor de la terra torrada d'agost, l'olor dels camps de matí, a migdia i de nit. Als vuit anys sabia tot això, a més dels rius d'Espanya, la Història Sagrada i el catecisme de la primera comunió, tot sencer de memòria. I als deu, a més a més, ja sabia la conjugació llatina, els verbs francesos, viatjar sol amb tramvia i travessar l'hospital i els carrers de les putes." (pàg. 97)

"Com si haguera sigut impossible evitar tota aquella ruïna, com si aquell patrimoni no fóra una vella cultura que calia preservar amb tot l'amor, la dedicació, els plans i els recursos que hagueren fet falta. Però en aquest país  nostre -sobretot per als seus governants ignorants, d'esquerra o de dreta- invertir en cultura vol dir construir museus d'art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment sumptuosos i espectaculars. Així és com va, i qui no s'hi sotmet amb el cor i amb la ment és que no entén encara la modernitat. Com si la modernitat, el benestar, i tot això que en diuen progrés, hagueren de suposar necessàriament la destrucció d'un dels més singulars, bells i densos paisatges humans, allò que els valencians hem sabut produir com una cosa única i pròpia. I el triomf definitiu de la lletjor." (pàg. 101)

I arribats en aquest punt, crec que el millor elogi és no glossar els fragments reportats, són, simplement, ben representatius d'aquesta obra mestra, un esquer, només, per a qui li vinga de gust.

Guanyar ex-aequo.

Sempre he pensat que guanyar un premi literari, fins i tot guanyar-lo ex-aequo és millor que no guanyar-lo. Així ho he dit cada vegada que m'hi han fet parlar a propòsit dels Octubre de l'any passat en què la meua novel·la, Hi ha morts que pesen cent anys, va compartir guardó amb La Passió italiana de Josep Lluís Carod-Rovira.

Però no tots els ex-aequos són iguals: guanyar al costat d'un senyor que ha estat vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya i Conseller en cap,  a més de líder d'ERC, inclina molt a desequilibrar el reconeixement mediàtic de la igualtat en la qualitat literària que un jurat ha reconegut, inapel·lablement, en ambdues obres.

Potser escric açò i no deuria fer-ho, però acabe de llegir a Vilaweb la notícia del lliurament avui de l'edició dels Octubre d'enguany: 

http://www.vilaweb.cat/noticia/4152164/20131026/cent-dinou-obres-opten-xlii-premis-octubre.html, el darrer paràgraf de la qual diu textualment i tant de bo que s'arribe a rectificar:

"L'any passat es van endur el premi Josep-Lluís Carod-Rovira amb 'La passió italiana' en narrativa, Toni Cruanyes amb 'Un antídot contra l'extrema dreta' en assaig i Josep Anton Soldevila amb 'El Mur de Plank' en poesia."

Permeteu-me, finalment, aclarir que entenc el propòsit periodístic de destacar allò que puga atraure l'atenció dels lectors, i fins i tot entenc la precipitació de les immediateses; que felicite l'amic Carod-Rovira de la mateixa manera cordial que ell em va felicitar a mi, i que mostre la meua extensa gratitud a l'editorial pel seu magnífic treball i per la gran qualitat humana dels seus responsables. No hi puc, ni vull, fer cap retret, cap ni un. Simplement el fet m'ha fet pensar que cal desconfiar de certes igualtats. Els matemàtics ho saben molt bé. Potser només els matemàtics.

Nota final: Després d'escriure quasi a raig les reflexions anteriors, vaig enviar un missatge a Vilaweb i el text citat més amunt va ser rectificat unes hores més tard. N'estic sincerament agraït. Estic convençut que he parlat d'un accident sense conseqüències ni responsables conscients. Potser ara jo deuria eliminar aquesta entrada, però no ho faré. Em recordarà la necessitat de reflexionar sobre tot allò que ens és presentat com a "igual" en la vida i potser esmolaré l'instint que desvetlla les desigualtats subjacents entre les coses "iguals".

Ser de dretes

Ser de dretes deu ser obeir cegament algú que és més poderós que tu, algú que al seu torn obeeix allò que vagament anomenem "ordre establert". L'alternativa, però, no sempre és ser d'esquerres, sinó defensor de totes les llibertats, la intel·lectual també.

Equivocar-se en política

Hi ha gent que s'equivoca molt -i molt sovint- en analitzar l'actualitat política. Hi poden pesar les conviccions -els prejudicis-, les militàncies, els interessos, la butxaca -sobretot la pròpia, però no sempre- el talent o el que siga. L'error és un dret universal i irrenunciable definit a major glòria del proïsme.

Però la història, que és una roda o un tren que no s'atura, tard o d'hora posa cada passatger al vagó que li pertoca i jutja implacablement els analistes. Per això crec que és bo tirar-la llarga, analitzar el present reüllant el passat i apuntant a un futur llunyà, utòpic si cal. Així serà més difícil que un qualsevol ens puga desautoritzar, definitivament.

Sobre la sintaxi i don Martí

Diu Martí de Riquer en una entrevista publicada El Temps (24-09-2013):

"Són tants! He llegit tots els clàssics, catalans, castellans, francesos, italians, provençals. I no parlem del llatí i el grec. El llatí ajuda molt. Per això ara es comença a notar que ja no s'estudia el llatí. El llatí és la sintaxi positiva i expressiva. És la vella tradició. Són els models."

Immediatament he tingut por, he temut pels nostres estudiants d'educació secundària. Certament el llatí ja no ocupa el lloc de dignitat que hauria de tenir en un pla d'estudis pensat per a la formació humana i humanística que necessita aquest món dels nostres dies; però vist això, m'assalta el temor que una bona part del gremi professoral de la branca filològica, seguint les encertades reflexions del mestre, s'aboque a imposar l'estudi de la sintaxi: "qui no detecte correctament un complement predicatiu o un complement de règim verbal no és digne d'aprovar l'avaluació" -pot argumentar algú en una sala de professors qualsevol-.

Tanmateix, perdut el llatí per a la nostra jovenalla productora de missatges sincopats al WatsApp i refugiats en la matèria comptable dels errors i els encerts en l'anàlisi sintàctica, ens queda l'esperança d'allò que ha començat dient don Martí i que potser ja hem oblidat amb tanta xerrameca meua: la clau de la qüestió no rau en la sintaxi, ni en el llatí, sinó en el fet que abans de tot això, el filòleg diu que ha llegit. Caldrà doncs considerar primerament si els futurs batxillers, martellejats anualment per l'estudi de la sintaxi, tenen garantida la competència lectora per a poder comprendre i pensar sobre les aventures de Guillem de Berguedà o els amors de Petrarca, posem per cas. Més encara, si tenen educada la capacitat de gaudir i de vibrar amb les emocions que normalment provoca la literatura.

Personalment m'apunte primer al plaer i espere que el plaer em porte a la curiositat i la curiositat al rigor metodològic i el rigor metodològia a la necessitat de generar més plaers.

Brindis

El passat dissabte vaig assistir als casament de la meua neboda i a petició dels nuvis vaig fer aquest brindis amb un excel·lent acompanyament musical: Euge i Neus Saval, violins, Dario Herranz, viola, i Joan Mont, bombardí i autor de la partitura. Els convidats repetien els versos de tornada amb gran entusiasme. Va ser un moment inoblidable que deixe consignat ací i, si m'arriba un enregistrament, us el deixaré també ací. Proveu, mentrestant, d'aixecar una copa pel millor dels vostres somnis.

PETITA CANÇÓ PER A LES POSTRES

(Brindis de xampany fresc i brut amb lleugeres notes de violí callosí)

A Isabel i Jordi, nebots.

Alça el bull un somrís d’aurora,
tremolen els vels de la nit,
i un no sé què els ànims arbora:
el desig, com un gall, fa un crit.

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

Vent de la mar i olor de traca,
el jorn fa un xup-xup de canyella,
tast de llum que al Montgó s’atraca,
i desperesant-se es desvetlla.

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

Un callosí es vesteix de gala,
sota el castell fa avantsala,
Isabel ja puja l’escala
i, quan la veu, tot se li embala.

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

I consumat el ritual,
i fets els honors al menú,
que els millors vots de cadascú
ressonen amb força coral:

amunt les copes, que s’han casat,
llarga vida i felicitat.

Tomàs Llopis

Dénia, 14 de setembre de 2013

Sobre la veritat

"És la veritat en el que passa cada dia, en els esdeveniments quotidians, en la mesquinesa i les preocupacions de la vida de la immensa majoria de la gent o rau en els somnis que podem tenir per fugir de la nostra trista condició? Com es va aixecar l'home per fer el seu camí en el món: a través de les misèries i potineries diàries, o pels somnis lliures, sense fronteres ni límits?"

Jorge Amado:  Os velhos marineiros ou a completa verdade sobre as discutidas aventuras do comandante  Vasco Moscoso de Aragão, capitão de longo curso. Traducció catalana: Els vells mariners. Barcelona, 1988.

La cosa va de distrets

Un distret fa descarrilar un tren, un altre distret crema mitja Mallorca... Parem atenció, no ens distraguem pas. Al pas que anem, qualsevol distret, qualsevol dia, pot enviar al fons de la mar, els Països Catalans i Euskalerria.

Descarrilament del tren a Galícia (24-07-2013)

El sant Jaume més trist

El maquinista ha declarat: "Em vull morir." 

Crec que és bo recordar ací les paraules de don Toni de Bearn: "es cotxer no fa trabucar es cotxo per dolenteria sinó per imperícia." És clar que la imperícia en el cas d'un tren pot no ser del cotxer, sinó d'altres -fins i tot de dispositius mecànics-, i és llavors quan s'esborra la frontera entre la imperícia, la dolenteria i altres vicis contemporanis i coneguts.

Fer-se entendre

"Fer-se entendre" és cosa de dos. Oi que m'entens?

Els altres

Tots som "altres" per als altres. Cada "jo" demana un espai tan absolut que no pot deixar-se suplantar pel jo d'un "altre", pel jo de ningú més.

Simples definicions

L'aforisme és un poema bord.

El poema és un aforisme refinat, enriquit i de vegades ben acompanyat.

Justs per pecadors

En els temps que corren, és habitual ací que paguen justs per pecadors i això és molt perillós perquè, siga com siga, qui s'apuntaria voluntàriament al bàndol dels pagans?

Davant la Llei

És indiscutible que tothom és igual davant la Llei. Qui gosaria contradir un principi tan just? Una altra cosa és la "igualtat" amb què la llei tracta els blancs o els negres, els indígenes o els estrangers, els rics o els pobres, els homes o les dones, els vencedors o els vençuts... Perquè en això de la Llei, existeix la presumpció que qui la fa no la paga igual que "tothom".

Pecat Original

Després del Pecat Original, Déu va condemnar l'home a treballar per guanyar-se el pa. Quin déu, ara, i per quin pecat, l'ha condemnat a l'atur?

PREGUNTA INSIDIOSA (de geografia)

L'espectador fa temps, espera que comence el concert i llegeix el programa de mà; unes senyores, darrere seu, també. I una li diu a l'altra:

"Éstos, de dónde son, que escriben en valenciano?"

Era l'Orquestra clàssica del Conservatori Professional de Música "Josep Climent" d'Oliva i l'acte tingué lloc ahir, 17 d'abril a  la Catedral de València. 

Una frase de moda: "I tu, més"

-"I tu més!". 
-I tu més? Què vol dir "i tu més"? 
-Doncs això mateix: vulgues o no, que "i tu també".

Definició aproximada i tendenciosa de "lector"

Lector: individu disposat a deixar-se enganyar per la ficció de, posem per cas, una bona novel·la o l'exquisidesa d'un poema reeixit. Les estadístiques confirmen que les dones són més "lectores" que no pas els homes, la qual cosa demostra que elles tenen una major capacitat per a adaptar-se al medi; perquè, posats a triar, crec que és preferible deixar-se seduir per una realitat inventada amb la pretensió de fer art i, per tant, de fer-nos créixer humanament, que no pas ésser arrossegat pel bombardeig d'una realitat manipulada, mesquina i mal explicada que només serveix per a anestesiar les víctimes d'una dita inqüestionable: "la gallina de dalt sempre caga la de baix".

Sobre el poder

Tot "poder" tendeix a l'abús, altrament incorreria en una contradicció. Per això la vera honestedat del poderós rau en el contrapoder que altri puga exercir. I així anar fent. És la vida.

Els braus i la cortina

Cal prendre seriosament la polèmica entre els defensors i els abolicionistes de les curses de braus i les consegüents derivacions polítiques i cíviques. 
En altres temps, hom va necessitar disputes semblants per a arribar a la conclusió que les dones i els negres (perdoneu si l'expressió pot resultar ofensiva) eren en tot éssers iguals als hòmens i als blancs respectivament. Potser algun dia aprendrem, qui no en sàpiga encara, a mirar als ulls un gos, un gat, un cavall o un porc, una gallina o un bou i eixirem de dubtes sobre els seus sentiments.
Recíprocament, sabem per ara que quan un d'aquests animals ens mira a la cara no pretén enganyar-nos, ni distraure'ns, ni desviar la nostra atenció. En això és superior als humans que frivolitzen sobre la vida i la mort amb la sola finalitat de guanyar un vot o de fer oblidar que avui un home s'ha suïcidat perquè estava a punt de ser desnonat.

Onzè manament

Allò que una hipoteca va unir, que no ho separe ni un déu.

Avui, Tirant m'ha perdonat

Avui, Tirant m'ha perdonat. Involuntàriament li he trepitjat el peu. Quan acabava d'omplir-li la bevedora al safareig, he fet un pas enrere sense adonar-me que el tenia tan a la vora i el gruny ha estat instantani, li dec haver fet molt mal. Tirant ha fugit, s'ha aturat a un parell de metres de mi i m'ha mirat fixament, jo l'he cridat, m'he aponat i l'he tornat a cridar, ell ha entès el meu gest, ha vingut i li he fet unes quantes carícies. Junts hem anat a deixar-li la bevedora al seu lloc; abans d'arribar-hi, ell s'ha aturat potser amb desconfiança, he dipositat en terra el recipient i l'he cridat, ha vingut, l'he tornat a acariciar i ha iniciat una mena de ball al meu voltant celebrant la reconciliació, s'ha posat molt content. El perdó ha estat sincer i celebrat, per ell abans que per mi. La seua generositat m'ha donat una lliçó.

Memòria d'uns ulls pintats / Memoria de unos ojos pintados

Avui, casualment, al meu institut he vist que una estudiant portava la traducció espanyola de les Memòries d'uns ulls pintats i m'ha estranyat, és una persona que llegeix normalment i bé en català. No he pogut evitar-ho i li he preguntats com era que tenia el llibre en espanyol:

-És que a la llibreria no el tenien en català i me l'he hagut de comprar en castellà. Si no, l'hauria comprat en català, clar que sí.

No cal dir que hem comentat el fet:

-Jo no l'hauria comprat, si no el tenien en català -li he dit.

El fet es pot analitzar de moltes maneres: des de la llibertat que té qualsevol autor d'autoritzar la traducció de la seua obra a qualsevol idioma, des de la llibertat que tenen qualsevol editorial i qualsevol llibreria de fer funcionar el seu negoci de la manera més rendible, des de la llibertat que té el governant de fer la política lingüística que més li plaga després d'haver guanyat unes eleccions i també des de la llibertat que té qualsevol persona de comprar o no un o altre llibre en la llengua que vulga. Fins i tot es podria analitzar el fet des de la llibertat que hom té de comentar totes aquestes coses.

Ara bé, les autèntiques víctimes de totes les llibertats esmentades són les llengües, i especialment les llengües amenaçades, sempre a mercè de les actituds diverses que componen el trencaclosques de la vida.

És per això que no hi ha neutralitat possible, en aquests casos. Qualsevol decisió, qualsevol indecisió pot contribuir a decantar la balança en un o altre sentit. "Tant m'és", pot haver pensat algú sense aturar-se a calcular els efectes de la seua indecisió. I aquesta és potser l'actitud més reprovable. Ja Dante va destinar un cercle per als indecisos, per a aquells que havien passat pel món sense deixar petjada, "a aquests no els vol ni el paradís ni l'infern" -diu-. I els condemna a córrer nus i agullonats per les vespes i els tabals darrere una bandera que no significa res. I és que, és clar, passar per la vida sense haver tractat d'empènyer el món cap a un lloc o altre deu ser, mirant-ho bé, una perspectiva poc il·lusionant. Al capdavall, les ànimes dantesques arriben així a les portes de l'eternitat: tan nues com van venir al món.

Robar legalment

"El Dret Civil serveix perquè els rics puguen robar als pobres. El Dret Penal serveix per a impedir que els pobres puguen robar als rics." La frase, l'haja dita qui l'haja dita, potser és fàcil de refutar, tot és qüestió de codis i de retòrica; però l'experiència demostra que si hi hagués algun "dret" que impedís als rics de robar als pobres, els rics ja l'haurien canviat per un altre.

El cistell de les mentides

En aquest món de valors pervertits, moltes mentides barrejades amb unes quantes veritats són l’antimetàfora de la poma podrida al cistell de les pomes bones.

Mentir

Només el bon mentider és capaç de mentir amb la mateixa rotunditat de qui defensa la veritat. Però anem amb compte: la frase “una bona mentida val per una veritat”, encara que l'haja dita un famós solitari, és tan sols una veritat a mitges al gust i a la mesura només de qui vol fer-nos passar gat per llebre.

Sobre les follies

La qüestió se m’ha suscitat aquest matí en una classe de literatura universal. Diu Hamlet abans del combat definitiu amb Laertes: “La follia mateixa és l’enemiga del pobre Hamlet.” La frase pot semblar enganyosa però no n'és. En realitat és ambigua, perquè de quina follia parla? de l’evident que ell simula, o de la de Claudi i Gertrudis que cometen els actes forassenyats (no descoberts sense revelació) de l’assassinat i de l’adulteri? O potser cal pensar també en la follia desesperada d’Ofèlia que desencadena encara més dolor en Hamlet? On rau la primera culpa? Hi ha, doncs, follies simulades de conseqüències catastròfiques i hi ha follies ben dissimulades, i reals tanmateix, que satisfan les ambicions i atorguen la corona i la reina. D’aquestes, moltes s’oculten entre la grandesa, el soroll i el fum de l’engany d’un príncep indecís, potser la metàfora del ciutadà modern que viu a cavall de la farsa i de la follia; de la mentida compulsiva i malintencionada i del "vidre llançat, esmicolat als quatre vents de la ciutat", que és com el poeta defineix la veritat.

Sortir de l'armari lingüístic. Una anècdota d'avui

Avui he trucat a una coneguda agència de missatgeria. Una veu en off m'ha advertit, en correcte espanyol, que per motius de seguretat la conversa seria enregistrada.

Tot seguit, en el mateix correcte espanyol m'ha atès una amable senyoreta que m'ha demanat les dades personals pertinents. Jo li he parlat en correcte valencià i tot ha anat bé fins que li he dit la paraula "vuitanta-tres".

-Me lo puede decir en castellano? -em diu ella.

-Com? Clar que puc, però no és el cas. Que vostè no m'entén en valencià?

I ella argumenta amb irrefutable contundència, o això creia la xica:

-Es que yo no soy española.

"Dona, en això potser ens podríem entendre" (ho pense però no li ho dic).

-Senyoreta, la seua nacionalitat no és una cosa que m'afecte, en tot cas si hi ha un problema és seu i de la seua empresa, no meu -li retruque amablement (Supose que ha quedat enregistrat).

-Si quiere -diu ella-, le paso con una compañera que habla valenciano.

-Mire, li ho agrairé molt.

No se m'ha acomiadat, la pobra xica, i ho sent. S'ha fet un silenci, un parell o tres de segons potser, i:

-Bon dia, diga'm.

 Era una gentil operadora que s'expressava genuïnament en la bella llengua d'Ausiàs March i tot ha anat com una seda. Sense problemes. No és tan difícil.

El capital: heus ací l'enemic

És bo que de tant en tant el cinema incomode l'espectador. En aquest sentit podem dir que el gènere, determinades pel·lícules, vénen a subvenir el paper que tradicionalment ha fet la literatura. Sense els poetes d'estil punyent -o els novel·listes- que ens han acarat amb el dubte, amb l'angoixa o la culpa, amb la provocació, amb la dolorosa realitat, és ben segur que seríem més ingenus, encara.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras és un bon exemple d'això que diem. L'argument, basat en la novel·la homònima de Stéphane Osmont, narra l'acensió d'un jove financer a president d'un gran banc francès des d'on aplica els procediments de la banca moderna -molt allunyats del simple prèstec i del pla de pensions- amb el sol objectiu d'obtenir beneficis per a la seua entitat a costa del que calga, o siga del que, dit amb paraules d'un personatge, es pot resumir així: "els bancs robeu a la gent tres voltes: la primera als vostres empleats quan els feu fora encara que tingueu beneficis. La segona, als vostres clients sagnant-los amb els vostres crèdits. I la tercera destrossant l'estat del benestar perquè els països han de gastar-se tots els diners en deute, i ja no poden sufragar-lo." Un resum cruel, que potser algú pot prendre com a pamfletari ja que tot el que diu és cosa sabuda per la major part dels espectadors, si més no els que optaran per entrar a la sala on es projecte la pel·lícula i no en una altra on el programa siga més amable.

Tanmateix, allò que trobe més interessant d'aquest film és la descripció de la rebotiga bancària, dels seus mètodes i de la progressiva implicació del protagonista, ben conscient de la perversitat dels mètodes que aplica: "vostè es massa jove", diu a una antiga consellera seua experta en finances que voldria publicar els abusos de la banca internacional. "I trobe que vostè ha envellit massa de pressa", li respon ella. En temps de Molière, i potser també en temps de Plaute, el públic s'agradava de veure's representat en escena. El relat de Tourneil i Costa-Gavras no ens posa davant l'espil, sinó que el penetra i ens du a l'altra banda, ens situa entre les files de l'enemic. I això, en totes les guerres, ha estat una bona tàctica.

Quique Dacosta, sense prejudicis

No conec personalment Quique Dacosta, les tres estrelles Michelin que ostenta el seu restaurant m'imposen un gran respecte i m'inhabiliten per a escriure sobre el seu reconegudíssim art culinari, però els qui han tractat aquest pretigiós cuiner parlen d'un xicot llest, amable i molt solidari que, havent arribat al cim, no ha oblidat els seus orígens humils. "Sóc un fill de la fam", afirma en una entrevista a El País publicada el passat 16 de desembre. I continua: 
"Vaig arribar a Dénia amb 14 anys i mig i em vaig posar a escurar plats. Sóc de Jarandilla de la Vera (Cáceres) y vaig aterrar amb la meua mare al barri de pescadors. Mirava per les finestres i veia gent penjant peixos als estenedors, assecant pops i tonyines, parlant en valencià... Era com haver-me'n anat a l'exili. Estava en un altre país."
Amb quina naturalitat més encomiable explica aquest senyor això que molts polítics i tertulians mediàtics espanyols no reïxen a explicar i fins i tot trabuquen barroerament. És evident que una persona d'Extremadura, sense prejudicis ni conceptes previs, ha de trobar-se tan a l'estranger al barri mariner de Dénia entre gent que parla valencià, com a Marsella o a Liorna envoltada de mariners que parlen francès o italià. Les llengües són, en primer lloc, manifestacions de realitats, maneres d'explicar-les i de viure-les; però com a producte humà que són, no poden defugir la condició d'armes llancívoles que refrenden la famosa frase que Hobbes va prendre de Plaute: "Homo homini lupus est".