"Apiturisme", una oferta ben atractiva

 

D'alguna manera, tots tenim una magdalena que ens retorna els vells records, les olors quasi oblidades, les veus, les cares i els afectes que el temps s'ha emportat; una magdalena que ens recorda qui som i d'on venim.

Això em va passar fa uns dies quan un grup d'avis vam organitzar amb El Serralet de Segària http://www.elserralet.com/ una excursió per a dur els nets a veure la vida de les abelles, a conèixer una colmena per dins. Alguns s'estranyaran que use aquest mot ja documentat en català al segle XIII, però també hauria pogut dir "rusc", "arna", "buc", la llengua és rica i bonica.

El Serralet de Segària o El serralet del Fesol és una propietat al terme del Ràfol d'Almúnia on es pot fer apiturisme. Els actuals gestors de l'oferta són, si no vaig errat, la tercera generació d'apicultors en aquesta família, el pare dels quals, activíssim encara, dirigeix una bona explotació transhumant de ruscs i ho conta amb una vivacitat contagiosa.

Vam arribar al Serralet i vam començar amb una sessió teòrica per a descobrir què és una colmena, com viuen i s'organitzen les abelles, de quins instruments se serveix el colmener per a mirar les caixes i traure'n la mel: el fumall i la rasqueta són imprescindibles, entre altres. També vam veure com s'extrau el pol·len i fins i tot la mel, en aquest cas amb un aparell  anomenat "extractor" que centrifuga els quadres  amb les bresques plenes. L'explicació és molt completa i amena, Carles i Ester comuniquen perfectament la seua passió als oients.

Una passió que compartisc recordant que el meu pare també era un entusiasta de les abelles i no només va transmetre el gust per aquest ofici als seus fills sinó que no venia a casa cap amic que no fos convidat a veure en viu i de ben a prop el món de l'apicultura. Per això les explicacions de Carles i Ester, però també les de Juan Carlos, el pare, em van commoure tant, tornava a la infància i a l'adolescència, a quan no només vaig treballar durant les vacances al costat del meu pare, sinó que també vaig conviure amb companys seus d'ofici i m'hi vaig sentir identificat, i encara que la vida m'ha portat a dedicar-me a altres coses em reconec entre ells.

Però impressions personals a banda, l'excursió entrava en la part més interessant. Grans i menuts ens vam vestir d'apicultors, amb la careta, els guants i tota la protecció necessària, i vam poder veure uns quants ruscs en acció: les abelles obreres que de nit mouen les ales per a evaporar l'aigua sobrera que han portat durant el dia barrejada amb el nèctar de les flors, el procés de formació de les noves generacions d'abelles, des que la reina pon els ous fins que ixen de la cel·la perforant la cera que la segella, el trist paper dels mascles, els abellots, que quan ja han fecundat la reina jove estan condemnats a mort; fins i tot vam poder veure com una de les colònies es disposava a fer-se una reina jove segurament perquè la vella ja no era prou fecunda per a assegurar la supervivència de la colmena. Deixe ací aquests apunts ràpids, un esbós elemental de la riquesa que hom pot trobar en el món de les abelles, deixe aquesta invitació per a qui vulga fer-me cas.

La sessió va acabar amb una degustació de mels: de taronger, de frígola, d'acàcia, etc. Mels tastades amb una cullereta o directament menjades en una bresca, com fèiem d'infants, quan el pare tornava a casa i en portava un poal ple, regallant de dolçor i d'aromes de muntanya, però també dels afanys d'un ofici mil·lenari que hem de salvar de les absurditats d'un temps encara massa poc sensible a un dels grans motors de la vida.

El poder

 Deia Mirabeau: “els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.” I alguns republicans, i alguns federalistes, i alguns demòcrates, i alguns comunistes, i alguns... La història, aquella mestra.

Joan Francesc Mira, fill predilecte de València. Un amor, per fi, correspost?

 "El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost. De vegades, els amors no correspostos són els intensos."

(Adolf Beltran: entrevista a Joan F. Mira.  El País — Quadern | 27 de novembre de 2008)

Vaig saber la notícia que Joan Francesc Mira havia estat proposat com a fill predilecte de la ciutat de València a través d'una amiga, que em va passar la notícia publicada al Diari Degà. El text, així llegit, ja contenia unes gotes del reduccionisme simplista, reaccionari i mancat del més mínim rigor periodístic i cultural amb què l’autor i segurament la publicació, manifestaven el desacord pel reconeixement a tan il·lustre personatge. El mateix reduccionisme que ha servit a la trinitat de la caverna política per a desqualificar-se, en paraules del poeta, com a gent “noble i neta, culta, rica, lliure
, desvetllada i feliç” a què tothom deuria aspirar com a humà i no li faria mal.

Però no és d’això, del que volia parlar, sinó del significat del guardó que rebrà l’autor de Borja papa i d’una quarantena de llibres més —a banda d'alguns milers d'articles—, i de com d’orgullosos poden sentir-se els valencians de la ciutat que compta entre els seus conveïns amb un personatge tan eminent.

Vaig començar a admirar Mira quan els primers anys setanta del segle passat el vaig escoltar en una conferència sobre llengua i normalització lingüística, on vaig descobrir un orador brillant, pròxim a l'oient, amb sentit de l'humor i uns coneixements ja llavors admirables per al jovencell que era jo. Després van venir els llibres: El bou de foc, Els cucs de seda, El desig dels dies, Crítica de la nació pura…, n'he llegit molts, tants com he pogut,  i van venir els premis.

Parlar de premis, en el cas de Joan F. Mira no és només parlar dels atorgats per un jurat a una obra presentada en un concurs literari, d'aquests en té molts i dels més importants: Andròmina, Joan Fuster, Sant Jordi, etc.; sinó de premis honorífics, de reconeixement a una obra publicada: Joan Crexells, Lletra d'or, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Nacional de la Crítica, Premi Maria Àngels Anglada, i com que la llista es pot fer llarga em remet a les cerques habituals que hom pot fer a Internet. Però només per fer un repàs breu, una mena de visió de conjunt, m'agradaria esmentar encara premis d'aquells més grans, de reconeixement a tota una trajectòria cívica i intel·lectual, parle del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla de la Universitat de València, de la Medalla de la Universitat de Castelló i del títol de doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant, que rebrà pròximament. També per citar-ne només alguns dels més destacables.

Amb el pas del temps, aquell jovenet que s'embadalia escoltant una llunyana conferència de Mira, va tenir la sort de tractar-lo amb freqüència. Per això he pogut escoltar de viva veu la impressió que li va produir el fet de rebre la Medalla d'or de la ciutat de Florència i el Lauro Dantesco de Ravenna per la traducció de la Divina Comèdia. Tot això ho vaig poder recollir en una entrevista publicada. Després van seguir les altres grans traduccions, els Evangelis i l'Odissea, que han rebut i reben si més no el reconeixement de milers de lectors.

Per tot això que he mirat de resumir, la concessió del títol de Fill Predilecte és ja la reparació d'un deute immens que tenia la ciutat de València amb un dels seus fills més "enamorats". Repassaríem ara, i la faena seria llarga, els molts textos en què Joan Francesc Mira manifesta el seu amor i el profund coneixement que té de la ciutat que ara el premia. Però no és el lloc ni el moment. Que cadascú faça el que vulga o puga.

Jo m'he fet una celebració particular d'un premi tan merescut. Avui, diumenge, dia de tranquil·litat, he rellegit El tramvia groc, la delícia amb què Mira parla de les seues anades amb tramvia al col·legi dels escolapis, de tot allò que veia al barri dels velluters d'aquella València de la postguerra i de la seua infantesa al barri de La Torre. La celebració ha pagat la pena. Deixeu-me copiar un fragment del que he llegit:

"De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes, i si era possible alguna altra peça de vestir, en honor a la resurrecció del Senyor. El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí —eren temps de l’Església de Franco i de sempre—, tota vida mundana s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d’una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s’ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes; no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i assots. El nostres gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena; a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ja havíem complit amb l’Església." (Pàg. 285)

Podria haver triat moltes altres pàgines i fins i tot podria haver anar a altres llibres, però ací he trobat, com és habitual en el nostre autor, una atenció apassionada i lúcida cap a la nostra societat, cap a la nostra gent, cap a la tradició, la terra i sobretot l'essència del que ens caracteritza com a valencians. Voleu més mèrits encara? Potser són la teja i la mantellina allò que no deixa veure a alguns coses que són tan òbvies.