Camí de dolors

Avui he pagat una multa de trànsit i ho he fet per internet i amb un doble dolor. El passat 17 de gener, mentre anava a Vila-real a llegir L'Odissea, vaig cometre el fet punible de circular a 137 Km/h per l'autopista AP7. 17 km. d'excés tenen la culpa dels 50 €, amb reducció inclosa, que m'ha costat la broma.
El primer dolor d'haver de pagar és perquè, tot i reconèixer els fets, no vaig protagonitzar cap acció que amenacés la seguretat de ningú. Tothom sap i reconeix que en casos com aquests, i se'n donen a milers cada dia, la Guàrdia Civil fa el paper de recaptador subsidiari a fi i efecte d'engreixar les arques de l'estat; fins i tot hi ha qui diu —però no ho puc confirmar— que els agents poden ser incentivats en funció de la inflexibilitat amb què castiguen infraccions com aquesta, heus ací la raó per la qual molts actuen amb tanta traïdoria i deslleialtat cap als ciutadans, amagant-se en llocs recòndits i no necessàriament perillosos, amb limitacions obsoletes, mal senyalitzades i sovint molt difícils de complir.
I he pagat per internet, sense eixir de casa. Una comoditat ben grossa, si es mira bé. Ara, i aquesta és la segona part del dolor, he hagut de pagar en un castellà tan innegociable com la multa mateixa. Ni una sola concessió a l'idioma del "denunciat". S'ho podrien haver mirat i ser idiomàticament més amables amb el pobre "castigat", que no podria mai fer com certa senyora que va fugir de la policia i va arribar fins a casa seua encalçada segons la premsa i no estic en condicions d'afirmar si fou multada —tampoc no hi hagué dimissions per aquesta causa—.
Podria tractar d'elaborar unes conclusions per a rematar aquesta entrada, però crec que no cal. Només hi ha un pensament que no vull deixar-me al pap: el cost del meu viatge a Vila-real, amb l'increment de la multa, es desglossa en tres apartats: el combustible, la multa i el peatge. Si en lloc de viure on visc i d'haver anat on vaig anar aquell dia, hagués viscut, posem per cas a Minglanilla o a Castillejo de Iniesta i hagués anat a llegir L'Odissea al Tomelloso, m'hauria estalviat el peatge.
Sembla que això del peatge ja no fa mal, ens hi hem acostumat, en aquest país, després de tants anys de pagar ja forma part de l'hàbit. Però hi ha certs hàbits —i aquesta sí que és la conclusió— que no haurien d'arribar mai a ser percebuts com a habituals, perquè per més habituals que siguen, continuen fent mal i hi ha mals que s'endanyen i tenen unes conseqüències fatals.