Divisa

"De la por naixen els valents; del fracàs, el triomf; de l'infortuni, la felicitat." Plinio Apuleyo Mendoza: Gabo. Cartas y recuerdos.
"La Raó avança fent tentines perquè és ella mateixa qui té por de la veritat, té por de veure-hi clar." Simona Skrabec.


dimecres, 17 d’agost del 2022

Evocacions de fa seixanta anys: el dia de Sant Antoni, ecologistes abans dels ecologistes

 


No érem els únics, els de Beniarbeig, que celebràvem Sant Antoni d'aquesta manera. Des de Benimeli fins al Verger, tota la gent de tots els pobles de la falda sud de Segària s'aplegava als peus de la la llarga serra i la poblava tota. Més que el dia de Sant Antoni hauria valgut més que es digués el dia de Santa Segària. Però ho contaré més en primera persona, tal com jo ho vaig viure.

El meu avi patern, de nom Tomàs com el meu pare, com jo mateix i com molts avantpassats meus des del segle XVIII a Beniarbeig segons he pogut constatar, era fuster, caçador ocasional com tota la família masculina, més per necessitat de menjar carn a poc preu que pel vici de matar, i apicultor segurament per influència de mon pare, el qual —com solia ser habitual entre molts hòmens de la seua generació— coneixia bé la muntanya,  hi anava a caçar sovint, sabia trobar els cocons per a beure i en distingia els que eren per a les persones dels que hi havia al costat, més accessibles perquè hi beguessen els animals; coneixia, a més, totes les coves i tots els avencs, les sendes i els passos estrets; i com que la postguerra encara era viva em deia que sabia una cova on podria amagar-me en cas de necessitat i no em podria trobar mai ningú. No va arribar a ensenyar-me-la, tot siga dit, i per això soc sempre un home localitzable en un lloc o altre. Ho dic perquè quede clar que per aquesta banda de la família teníem als anys seixanta del segle passat, encara no fa ni un segle, una relació sovintejada amb la muntanya i sobretot amb Segària.

El meu avi Tomàs tenia una terra a la partida de Racons de Beniarbeig, al peu de la serra, molt a prop de l'avenc de Sigarra, que a la meua novel·la Hi ha morts que pesen cent anys, vaig canviar el nom —no recorde per què, ni ara ho tornaria a fer— per l'avenc de Driss, i cada any el dia de Sant Antoni hi anàvem de paella, com molta més gent que es reunia als respectius bancals de la zona, i ja abans de dinar, xiquets i grans, si no havíem de fer la paella, pujàvem muntanya amunt fins al portell i hi havia qui anava fins a la Cadireta del Rei Moro, que és com dir que feia el cim per aquella zona, i baixava a dinar. Havent dinat, la vesprada curteja al ple de l'hivern, tornava a haver-hi una pujada més a la muntanya. Aquesta volta cadascú portava la seua capsa de mistos a la butxaca.

Quan començava la davallada, tothom anava mirant coscolls i argelagues ben situats, treia els mistos i els pegava foc. Era una tria conscient, els majors ensenyaven als menuts quines mates es podien cremar i quines no per a evitar incendis massa grans. I així, encenent petits focs anàvem baixant muntanya avall, fins que arribàvem al peu de Segària i tornàvem ja quan fosquejava cap al poble. Els de Beniarbeig, els de Benimeli, els de Sanet, els d'Ondara i els del Verger, tots fèiem el mateix ritual, i en arribar als pobles respectius, Beniarbeig té en això una perspectiva privilegiada, tota la muntanya era plena de llumetes que s'anaven apagant a poc a poc i el paisatge tenia un aspecte de faula, de màgia, de bellesa natural, diria que d'invitació a la natura perquè es regeneràs de la mà de l'home fins l'any que ve.

Després les coses van canviar, com sap tothom. Les festes tradicionals i locals van deixar pas a un calendari festiu molt més estricte i més harmònic amb les modernes relacions laborals. Assistíem a un món nou i semblava que definitiu, i fins i tot aquells protectors del medi ambient, aquells ajudants del procés natural de la regeneració van deixar pas a una nova relació de deixament, d'abandó i d'oblit amb la natura i especialment amb la muntanya.

I juntament amb la relació respectuosa de l'home amb la muntanya va desaparèixer també la consciència que constituïa un matrimoni d'interessos: necessitàvem la llenya per a escalfar-nos i per a encendre el forn, i l'herba per a la pastura, tant com la natura necessitava la nostra mà per a regenerar-se. Però no li som imprescindibles, ella té els seus propis recursos, actuen més lentament però mai no han deixat d'actuar: la tronada d'estiu, el llampec encén a gran escala l’extensa làmpada de milers de bombetes que creàvem col·lectivament cada Sant Antoni per a anunciar la victòria de la vida i de la primavera. I quan hem deixat de fer-ho l'oratge ha recuperat del seu paper ancestral i ha actuat a voluntat sobre la garriga que ja no dominem. 

Hi ha massa problemes pendents en aquest punt, la solució és complexa i no demana receptes fàcils. En aquesta societat nostra, l'ecologia, la defensa del medi ambient, ha d'anar acompanyada d'una traducció econòmica. No parle de guanys —que també, segurament—, ni de diner fàcil ni d'especulació, sinó d'evitar pèrdues i desgràcies, de guanyar habitabilitat i cultura natural.

Els experts diran com s'ha de fer i els polítics hauran de fer cas dels tècnics i sobretot de la consciència, minoritària encara però creixent, que cal mirar cap a la muntanya, cap al medi rural i despoblat, i ajudar-lo en el seu desenvolupament perquè ens hi juguem molt. Tot això si la societat ho demana, si aprenem dels errors, si aprenem que les conclusions en calent, que les proclames a peu de flama, que les solucions ràpides i poc meditades no son mai les millors sinó de vegades són les que més indueixen a la desgràcia. Com en la natura, les solucions a llarg termini, constants, honestes i generoses, ens poden ser més favorables que la pluja quan hi ha foc a la muntanya.

dijous, 11 d’agost del 2022

Igualtat (2). Apunts per a una metàfora



És una constant en la història que el feble vol igualar-se amb el poderós o, si més no, obligar-lo que s’iguale amb ell a la baixa. I com que cadascú pot posar els exemples que li vinguen de gust, les meues darreres incursions narratives m’han dut a estudiar els moviments de la Primera Germania, quan els burgesos valencians, seguint una profecia d’Eiximenis que anunciava la desaparició de reis i de senyors
, pretengueren abolir el senyoriu. “Que ací en algun temps hi hagué senyors”, vol una dona de València que aprenga a recordar el seu fill, un dia en veure passar un cavaller, segons conta Viciana.

En aquell context, a començaments de l’any 1521, Bertomeu de Cas, sucrer i comerciant que feia negocis amb el comte d’Oliva i el duc de Gandia, encapçalà la revolta agermanada en aquesta darrera ciutat. El dia de Sant Jaume d’aquell mateix  any lluità al costat de Vicent Peris a la batalla del riu Vernissa contra el comte, el duc i el virrei, en la victòria agermanada més important de tota la contesa; i poques hores més tard entrà a sac al palau ducal.

Conten les cròniques que aquell dia, Bertomeu de Cas es va vestir amb robes del duc i es va proclamar nou duc de Gandia, mentre el duc destituït fugia cap a Dénia amb la seua família i altres nobles en una comitiva penosa que donava gràcies a Déu si podia salvar la vida. Final de la història. Final de la història si no fos perquè sabem que aquest punt "definitiu" només és un desig de qui s'hi acomoda en un moment donat.

"Així, en endavant, el tal Lenin serà el nou zar?" Pregunta a Doctor Givago un soldat de l'exèrcit bolxevic. Dèiem que la igualtat és inestable. És, però, l'alternança al capdamunt de la cucanya, allò que més se li assembla? Caldria primer determinar qui decideix els candidats a participar en el joc de la noble alternança. Perquè si algú n'és exclòs d'entrada, no voldrà obligar els altres a igualar-se amb ell a la baixa? Punt de partida. Si el soldat bolxevic no pot optar, ell, a ser el nou zar, no tindrà dret a irritar-se contra Lenin?


diumenge, 7 d’agost del 2022

Sobre la igualtat


Fa calor. Em captiven els detalls de la novel·la El mag, de Colm Tóibín, que estic llegint. Un dels molts passatges, que em fan aturar la lectura i pensar, narra la proclamació de l’Estat Popular de Baviera (1918-19) encapçalat per l’escriptor Kurt Eisner, un intent de revolució socialista del qual Alfred Pringsheim, sogre de Thomas Mann i membre d’una rica família bavaresa, diu: ”Prediquen la igualtat dels homes, cosa que vol dir que odien tothom que no sigui com ells.” I és clar, pense jo, com haurien de voler una igualtat que els obligués, a ells, a ser diferents de com són, ara que es creuen amb poder per a imposar la seua idea d’igualtat universalment i definitivament?

Però la igualtat sempre és més inestable que la desigualtat. Només se sosté amb la força i encara caldria preguntar-se si la força, l’exercici de la força, no és ja d'entrada una manera de desigualtat. En el fons, hi a alternatives abans d’arribar-hi. El respecte a la diferència n’és una. I arribats en aquest punt, no és això la igualtat? Els igualitaris més repatanis, o els privilegiats més entercs, serien els primers a negar-ho. Jo no soc tan agosarat.