Si més no, iguals que els residents anglesos

 

Nota imprescindible per a abans de llegir l'entrada:

Avís important de rectificació: acabem de rebre per un intermediari una telefonada de l'establiment demanant disculpes per la mala resposta. Hem quedat que parlarem i espere que redreçarem les relacions. Per la meua part no he volgut altra cosa. Pregue que ho tingueu en compte a l'hora de valorar els fets. No he suprimit l'entrada perquè ha suscitat molta polèmica i la retirada podria perjudicar l'establiment, cosa que no desitge. Gràcies.

Anit, Xaro i jo vam sopar al Bar La Placeta de Pego. La vetlada prometia ser interessant: bona companyia —l’habitual dels dijous—, un local net i nou i clientela sempre nombrosa, cosa que indica la qualitat de l’establiment; res no feia pensar que tot s’espatlaria en un moment, el moment en què Iván, el propietari, ens va portar la carta i jo vaig veure que només estava escrita en castellà i en anglès.

Li ho vaig fer notar. El diàleg va anar així, en són testimonis tots els de la taula:

—Home, t’ho dic, amb voluntat d’ajudar, ara que tens l’establiment nou, sense intenció de molestar-te: que els anglesos estiguen millor tractats ací que nosaltres…

Em va tallar la frase:

—Millor tractats? Per què?

—Tens la carta en castellà i en anglès. I nosaltres els valencians no tenim carta?

Jo esperava una resposta més empàtica, una complicitat mínima, una disculpa amable tenint en compte qui era el client, però no. Sense pensar-ho, Iván em va amollar:

—És lo que hi ha. I a qui no li agrade, ja ho sap.

Ens va deixar estupefactes. Xaro jo no ens vam alçar de taula per respecte a la companyia. Vam continuar sopant, anunciant amb veu clara la publicació d’aquest escrit, sabent quina mena de persona regentava l’establiment i que era l’última volta que hi posàvem els peus, si més no jo.

Però el fet que un client deixe d’anar a un lloc és un detall imperceptible, insignificant i no mereixeria aquestes ratlles, passa cada dia a tot arreu. Allò que és important és el sentit i la intenció de la resposta: “els valencians com a tals no tenim dret a una carta en el nostre idioma, qui en té són els anglesos i els castellanoparlants, els valencians que parlem el nostre idioma no. Així de clar i de contundent”.

És clar que estem parlant d’un negoci privat on l’amo pot fer el que vulga i l’eventual client també. Però la qüestió és més profunda: com a valencians que parlem un idioma tan important com tots els altres —cal remarcar-ho sense complexos—, que a més és el nostre, estem disposats a renunciar-hi? En favor de què o de qui? Quin benefici ens reporta haver de canviar d’idioma a l’hora de llegir una carta? Estem disposats a acceptar-ho sense piular? Aquest és el valor que ens donem nosaltres  mateixos i al nostre idioma? És això “lo que hi ha”?

Torne a insistir amb voluntat constructiva: un detall amb el client com ara atendre’l, per escrit, en el seu idioma o com a mínim mostrar la voluntant d’intentar-ho no faria gens de mal a l’establiment i molt de bé a la societat i a l’idioma que usem cada dia. Ho veiem fer amb molts residents estrangers, per què no amb nosaltres mateixos?