Sembla que ara està de moda que les comissions dels llibrets de falles demanen col·laboracions amb unes regles més estrictes que abans. Ara ja no et diuen “escriu un article”, sinó “escriu un article sobre tal tema”. I d’on ve l’elecció del tema? Això voldria saber! M’han demanat escrits sobre molts temes però enguany, la falla Sagrada Família Corea de Gandia m’ha proposat el tema “bellum”, amb una explicació del significat del mot que ara no repetiré. Simplement l’article que em va eixir és la glossa d’una paraula que no ix als nostres diccionaris.
Bellum. D’on ve “bellum”?
Confesse que he buscat a diversos diccionaris la veu “bellum” —objecte, tema o títol del llibret que el lector té a les mans— i no l’he trobada. Afortunadament, en una carta explicativa adreçada als col·laboradors, l’equip convocant a aquesta participació en dona diverses definicions que no sé de quina acadèmia o diccionari valencià les han tretes. En vista que tenia un agafador tan insegur, he pensat si el suggerimient podia vindre de la paraula llatina “bellum” i de sobte m’he evocat, a mi mateix, als meus dotze o tretze anys, a l’institut, fent aquell “batxillerat elemental” de quatre anys que era el pla d’estudis anterior a l’EGB, en què començàvem a estudiar llatí a segon o tercer, és a dir en una edat molt tendra encara. Tan tendra que el professor de llatí ens feia traduir una llibre considerat fàcil: Bellum gallicum o De bello gallico, segons es vulga, de Juli Cèsar.
D’aquella experiència recorde poques coses, potser el començament del llibre: “Gallia est omnis divisa in partes tres”. Haig de recórrer a la consulta d’una edició d’aquesta obra per a saber com continua: “quarum unam incolunt Belgae, alliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua celtae nostra Galli aplellatur.” Ara em sona bonic, el llatí, però confesse que en aquells anys d’estudiant la meua relació amb aquest idioma no va ser precisament idíl·lica; confesse ara, de la mateixa manera, el meu penediment per no haver aprofundit quan tocava en el coneixement de la llengua de Ciceró i Virgili. D’aquells anys i d’aquella incipient incursió en la llengua clàssica, recorde també que l’objectiu era “traduir” i subratlle traduir perquè sembla que no n’hi havia cap altre, d’objectiu; calia reconèixer els casos en què estaven aquells mots desordenats, segons la nostra lògica romànica moderna, i reconstruir ordenadament la frase en castellà, naturalment en castellà perquè era “la lengua del imperio”. El significat de les paraules ja ens interessava menys, les buscàvem al diccionari bilingue i en copiavem la primera accepció que apareixia amb un resultat tan catastròfic, a voltes, que en l’idioma de Franco era tan inintel·ligible com en l’original suposadament escrit pel famós militar, polític i escriptor romà.
Ara em trobe en una situació similar. Em conviden a escriure, a divagar o a dissertar, segons em vinga la inspiració, a partir del títol d’un projecte de llibre, una paraula que ni tan sols apareix als diccionaris, i em cal tirar mà d’un Diccionari particular, és a dir de les definicions contingudes en una carta de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia per a traure clarícia del que em demanen, si no és que m’he equivocat jo en la cerca, anant d’un diccionari a un altre com un desesperat.
És clar que un fracàs inicial com el que descric és molt desmotivador, tant com el d’aquell xiquet que convertia el llatí de Cèsar en frases sense sentit perquè allò de la polisèmia dels mots era un concepte massa remot per a algú que amb prou faenes s’havia d’aclarir en una llengua apresa per a anar a escola i per a res més. L’altra, la pròpia, era l’habitual des que deixàvem de parlar al professor i ens adreçàvem, molt fluixet, que no ens sentira ningú, encara dins de classe, al company.
Incapaç, doncs, de pensar en res de què puga escriure a partit del suggeriment del mot “bellum”, faig meua la primera accepció que en dona el Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia:
“Esforç que fan dos invidius que, agafats cos a cos, tracten cadascun de tirar l’altre a terra”.
Deixe passar unes quantes setmanes i de nit i de dia pense en dos individus que s’esforcen per tirar-se a terra. Des que era adolescent o, si voleu jovenent, no he vist cap baralla. En aquell temps sí que els d’un poble i els del poble veí es trobaven al ball dels disssabtes o dels diumenges en una sala d’un poble neutral amb la sola intenció de barallar-se entre ells, jo no vaig participar mai en aquells enfrontaments, digueu-me covard, però no ho vaig fer. Podria jo ara contar la baralla del “Llosco” del meu poble contra un foraster que l’agafava pel coll i els dos redolaven per terra entre les parelles que ballaven i tractaven de trobar-se, l’un a l’altra i viceversa, les parts sensibles del cos. No ho contaré, tampoc no sé per què es van barallar, sols recorde que el Llosco em va dir: “ja no eres amic meu.” Jo li vaig preguntar: “per què?”. “Perquè m’has vist barallar-me i no has vingut a defensar-me.” Així anaven les coses però no recorde que l’anècdota tinguera més transcendència. Passen més setmanes encara i no trobe res que m’inspire. Fins i tot arribe a consultar uns quants cants de l’Infern de la Divina Comèdia per si trobe algun enfrontament entre florentins que fora digne de reportar ací. Però tampoc no hi trobe cap font d’inspiració.
D’aquell xiquet que ni sabia traduir Cèsar ni manejar un diccionari, ha eixit l’adult que soc ara viciós i avesat a consultar diccionaris (demane perdó una volta més per no haver trobat en cap el mot “bellum”). Ara ja sé que quan la primera accepció no explica el sentit adient del mot que consultem cal anar a la segona, en aquest cas:
“Esforç que fan per vencer l’un a l’altre, dos individus, dos pobles, dos partits, etc.”
D’això sí que podria escriure. Direu que és una mania meua però des de fa uns quants anys dedique molts esforços a estudiar i a escriure alguna cosa sobre la guerra de les Germanies, tants esforços i d’una manera tan insistent hi he dedicat que alguns amics pròxims ja no amaguen la preocupació per si em passa alguna cosa, per si tinc algun problema de salut mental. Jo crec que no, però no voldria fer-me pesat. Alce la vista mentre escric i tinc davant meu, en un prestatge, un exemplar de Tirant lo Blanc —una altra de les meues manies— i pense que hauria pogut escriure sobre la batalla d’amor entre el protagonista i la Princesa. En definitiva, una batalla d’amor, entesa com l’entenien els medievals, sí que s’ajusta a l’accepció que tractem. Tirant, l’enamorat, sosté una lluita ferotge per tal d’enderrocar les muralles del castell de resistència que li posa la seua amada i entrar victoriós per la porta de la glòria. Estaria bé, parlar d’això, però ara ja tinc gairebé l’article acabat i seria una bogeria, després de tants mesos de reflexions, tirar-ho tot a la paperera dels textos inservibles i començar-ne un de nou. No. No parlaré de batalles amoroses, ni de follies literàries.
Vaig enfilat en l’escriptura de l’article. Fa només unes hores em pensava que no l’escriuria, he estat temptat de fer un correu als amables autors del Diccionari particular de la Delegació del llibret de l’associació cultura “Falla Sagrada Família Corea” de Gandia i manifestar-los la meua incapacitat per a escriure res amb cara i ulls. Però no ho he fet; en lloc d’això, m’he posat a escriure, gairebé fent escriptura automàtica d’aquella amb què alguns avançats del segle XX pretenien subvertir l’ordre i la pulcritud clàssics en l’art de la ploma. Repasse el que tinc fet i m’adone que, si açò té un poc de trellat, probablement m’estic acostant a la tercera i darrera de les accepcions de l’esmentat diccionari:
“Acció que exerceixen l’una contra l’altra dues forces, dues tendències, etc.”
Clarament m’he vist enfrontat a mi mateix, l’infant que es perdia entre les pàgines d’aquell diccionari que té un nom ara políticament indicible i l’adult que no sap viure sense tres o quatre o cinc diccionaris oberts permanentment en diverses pestanyes del navegador; l’home perplex que vol escriure sobre un tema que desconeix, i l’irritat que està a punt de renegar del compromís de col·laboració en un llibret de falla; i finalment l’home indecís que no sap si açò que està a punt de signar té cara i ulls i “l’home fàcil” que veu molt difícil dir no a una amable invitació.
