Enric Ferrer: "Un coup de dés". Exposició. L'Atzúbia 5-14 de desembre de 2014

Enric Ferrer. Colors primaris. El començ: "Dia sisè"

Vaig presentar l'exposició d'Enric Ferrer Un coup de dés, a l'Atzúbia el passat 5 de desembre, amb aquestes paraules:

 “Al principi era la Paraula”, la Paraula nua i solitària; i la Paraula que ho relatava es va fixar en ella mateixa sense tenir en compte el caos que l’envoltava i la ignorava. 

Tanmateix el caos s’estimava a si mateix sense saber-se color, ni forma, ni alè, ni terra, ni ona, ni aire, ni matèria, ni història. El dit del caos amb què assenyalava les coses sense nom no tenia forma de dit ni les coses tenien forma de coses, ni la forma se sabia forma.

Fou llavors quan unes gotes de caos van caure sobre un altre pessic de caos que dormia plàcidament escampat sobre el no-res, que era més caos encara, i van quedar allà deixades anar, capriciosament.

De sobte, més gotes de totes menes i de totes mides, rodones, punxegudes, quadrades, botinflades, geperudes, galtaxuclades, verdes i madures, bufades, erectes, altes, xaparres o rabassudes, netes, opaques, brutes, translúcides, sonores, eixutes, nues, perfumades, sonores de veu somorta, sonores de puntes fulloses, que no sabien que eren gotes ni sabien que eren de totes menes i de totes mides, rodones, punxegudes, quadrades, botinflades, geperudes, galtaxuclades, verdes i madures, bufades, erectes, altes, xaparres o rabassudes, netes, opaques, brutes, translúcides, sonores, eixutes, nues, perfumades, sonores de veu somorta, sonores de puntes fulloses, es van posar a jugar i a córrer d’ací cap allà.

Enric Ferrer. Colors primaris. El festí: "Gota còsmica"

I fou llavors quan Enric va començar a atrapar aquell magma primigeni que la Paraula encara ignorava i es va convertir en la Paraula, en el gran principi ordenador del món. Diu que va emprar set dies i quatre nits però això no és veritat. Ja feia molts dies que esperava la revolució del caos, la seua ebullició còsmica, però feia més nits encara que Enric esperava el moment de llançar els daus i dir com el poeta no sé què de l'atzar. Al capdavall, quan Enric va llançar els daus la Paraula, si existia, era una: Enric.

El primer dia, Enric va crear la forma, l'individu, la cosa aïllada de la no-cosa, una espècie de bombonets de cosa, i va veure que allò estava bé.

El segon dia, el creador va mirar la cosa, l’individu, i va veure que ondulava sobre si mateix, era un batec incipient, embrionari, un aleteig hermafrodita que delatava un esquitx de vida interior. I quan Enric, la Paraula, va tocar aquella cosa objecte on germinava una vida interior, va descobrir la llum allà dins, ben endins de la cosa, i va veure que allò estava bé.

I la llum era alè, baf, esperit, caliu, i de sobte al tercer dia les coses van començar a aixecar-se i a surar. La Paraula, Enric, havia inventat la passió, la passió que havia de necessitar la primera nit que va nàixer diferenciada del dia. Tot va bollir en un pantaix inesperat i allò que tenia color d’aigua i no ho sabia, se’n va anar amb l’aigua perquè a l’endemà, el quart dia, cresqueren les plantes encara vermelles car no sabien cap dels colors del verd.

Més important fou la nit, sempre les nits han estat més importants que els dies en la vida eterna del creador, Paraula, Enric, que a la segona nit, a la primera oportunitat que va tenir, va crear el somni, la teranyina que va d’una cosa a una altra, d’una cosa a una no-cosa, d’una no-cosa a Enric o d’Enric al somni  i del somni a Enric perquè ell li done forma i nom.

El cinquè dia, Enric va crear la bellesa, l’estètica, la llum. I la llum se separà de la tenebra, l’aire encabí el reflex sense envair la cosa i la cosa va generar l’ombra de si mateixa perquè fos visible la duplicitat d’allò que és i allò que no és.

Enric Ferrer: Colors secundaris: Fòssils de guerra.
"Fòssil de Salamina"

Creada la bellesa, la tercera nit fou la de la contemplació, encara no era l’hora del descans, de tornar al no-res; una volta ordenat el caos. La tercera nit era la confirmació que la Paraula necessitava mirar per a donar nom a les coses: a la mar, a la llum, a les estrelles, a les muntanyes i als cossos.

El sisè dia no li calgué fer res a Enric, la Paraula, car tot bategava amb vida pròpia. Infinites vides pul·lulaven per l’univers bigarrat i paradisíac: els rius corrien per les seues lleres i no envaïen la terra, la terra sabia els seus límits i el cel era tan bell com el caos primigeni on tot era no-res. La ciència, el coneixement,  s’havia apoderat de la negació i res no era prohibit, car l’ordre era perfecte. Un ordre amb una prohibició és imperfecte, inacabat, és temor, feblesa, temor de si mateix.

La quarta nit nasqué l’amor. Què us diré de l’amor en aquestes hores de les vostres vides?

I al setè dia, ja ho diu la Bíblia, la Paraula va descansar.

I així fou com el món es va poblar de colors de totes menes, colors-nom quan sense color no serien ni cosa, colors-sensació, colors-nomdedona, colors-estil, colors-viatge, colors-introspecció o colors-sonors per no parlar de colors onírics o de colors oxidats o de colors objecte o de colors habitacle.

Només faltava el que va venir després: segurament hi ha també un color-temps que va corrent i transforma les coses en història, que sota l’aparença del principi ordenador del temps transforma les coses en colors-desastre: Salamina, Gaugamela, Otumba, Hiroshima són només alguns noms de la catàstrofe.

El caos encara no estava del tot ordenat, la fal·làcia dels set dies es revelà viatge, fugida enfora, paisatge i placidesa, paisatge i provocació, paisatge que no va ser, paisatge nord i paisatge sud.

"Rostritat". Suite Venècia.
"Walt Whitman"

I no m’allargaré més, el món continua sent món en la ment de creador que és capaç de transformar, només i exclusivament en connivència amb la fortuna com faria un jugador amb una tirada de daus o un poeta amb una gosadia provocadora, la màgia en realitat, en gust, en plaer o en fiblada a l’anima de l’espectador.

I si mireu tot el que podeu veure ací, els colors capriciosos, els noms donats als colors i a les formes perquè siguen alguna cosa, les textures emanades de les nits febrils, d’insomni i de vida, algú potser exclamarà:

—Enric està com una cabra.

— I Tomàs també (pot pensar, a més, algú altres després del que acabeu de sentir).

I jo no diré que no, que no ho sé, però sí que puc afirmar que el món, el de fora, el del carrer, està molt més com una cabra que l’autor d’aquestes figures màgiques, que ha sabut traduir la bogeria en sensualitat i en un somni que  voldríem infinitament més real que la realitat mateixa.

Bona nit.