Joan Fuster, el Barça i el València

 D'ací unes hores el València i el Barça jugaran a Mestalla un partit de lliga, com cada any les passions seran les habituals. Algú ha dit que aquest és "el clàssic del corredor mediterrani" —eufemisme, em sembla, massa submís, massa "agenollat", per no dir "el clàssic dels Països Catalans", però això ara no ve al cas i al capdavall les paraules són responsabilitat de qui les signa.

El cas és que el 27 de febrer de 1971 hi hagué al mateix estadi i amb els mateixos equips protagonistes un altre partit. I segurament aprofitant l'avinentesa o per allò d'escalfar els motors, la Casa de Catalunya a València, que era llavors al digníssim carrer de la Pau, va organitzar una tertúlia a la qual van assistir en representació del club culer el president Agustí Montal i el directiu Armand Carabén, els quals convidaren Joan Fuster. Ho conta ell mateix en un article al Serra d'Or del mes següent. "Era una ocasió de trobar-hi alguns vells amics", comenta.

En aquell article, l'assagista de Sueca commença manifestant poc interès personal pel futbol, segueix amb diverses consideracions i observacions molt iròniques sobre la preferència per la tauromàquia d'alguns intel·lectuals valencians: Blasco, Almela i Vives, Duran i Tortajada, etc. i afirma: "més d'un poeta líric ha passat, sense quasi transició, de la contrabarrera a recitar la seua Flor Natural en els Jocs del Rat Penat." Continua Fuster parlant tan difusament com irònica del fil de debat i del públic assistent, divers i nombrós: "Hi ha tres vegades més gent que quan tu hi dones una conferència", diu que va dir al professor Joan Reglà, assidu segurament de la institució i també assistent aquella nit. I acaba amb algunes notícies més que copie directament perquè m'han resultat ben il·lustratives de d'un Fuster que, sense voler, "és la mesura de totes les coses":

"Quan es van calmar els esperits, Agustí Montal pronuncià unes clàusules d'estil ben mesurades, i repartí tres o quatre visques oportuns. Després vam anar a sopar. El pianista del restaurant ens va rebre amb una sardaneta. Era inevitable. "¿Vindràs demà al partit? Et reserve una tribuna", em diu l'Armand [Carabén]. "Home, no cal", li conteste. És segur que no hi comprendria res. Alguna volta, m'he parat a veure en la televisió escenes de futbol, i n'he tret una impressió estranya. De petit, encara acudia al futbol, els diumenges, en un camp rudimentari del meu poble, i en conserve una memòria ben nítida. En aquella època —fa tants anys, ja—, els futbolistes sabien jugar més que no els d'ara. Feien més coses mi més brillants, al camp, i fotien més gols. Em diuen que estic equivocat, i que allò era el palelític pur, i etcétera. Ho deixe córrer. He tornat a Sueca, i escric aquest article. Aquesta tarda, el Barcelona i el València s'han disputat els punts de la jornada. La ràdio informa que han empatat. Sóc incapaç d'apreciar els avantatges, per al València o per al Barcelona, de la peripècia. Ho lamente. Des d'un punt de vista profà i primari, m'hauria estimat més que hagués guanyat el Sueca."