La Butaca Teatre. Premi a la millor obra amb Mort de dama

Ahir vam celebrar amb una paella, aquesta de la foto, el premi a la millor obra guanyat amb Mort de dama al darrer Festival de Teatre Vila d'Oliva. Estalviaré tot comentari del resultat culinari. Oficiava Cèsar Monzonís, totpoderós director del grup escènic i ahir cuiner voluntari. Diuen que en el moment d'abocar l'aigua va fer deixament de les seues obligacions, va delegar o li van usurpar el lloc, i el resultat —afirma— no li és del tot imputable. No és la nostra intenció esbrinar els detalls de l'acció.
Però com que anem de celebració, encara no fa deu anys vam fer una altra paella, també la va voler fer el director, i se la van menjar uns de Dénia que passaven per allà i tenien més gana que nosaltres o potser un paladar no tan fi —el nostre és normalet, només—. Hi ha una millora evident entre aquesta paella i aquella altra, que no va merèixer ni una trista fotografia, pudorosos de mena com som.
En aquell temps, Cèsar era, a més, director de Ràdio Pego i fèiem un programa sobre ensenyament que es deia Paideia en què vam encabir una secció que es deia "Conversa amb els llibres". Cada dia jo seleccionava el fragment d'un llibre i el comentava una mica barrejat amb un tema d'actualitat.
El text que recupere a continuació correspon al programa emès el 24 de març de 2006, veníem de fer una paella i ETA acabava d'anunciar un alto el foc permanent. Aquestes són les paraules que va eixir per les antenes de Ràdio Pego:

"Amb la primavera, ens ha arribat la notícia esperançadora que fa anys esperàvem: ETA ha declarat l’alto el foc permanent. Ara caldran bones dosis de trellat polític i ciutadà perquè el procés, que s’endevina llarg i difícil, arribe a consagrar la pau definitiva i, com diu el segon comunicat etarra, el diàleg, la negociació i l’acord. Tant de bo que això siga, i que siga sense reticències de cap tipus.

(Música)

Però no ens correspon, ni ens creiem en condicions de donar receptes sobre el tema. Més aviat, feliços i esperançats com ens sentim, voldríem festejar l’esdeveniment a la manera valenciana, amb una paella. Sobre això, també els llibres tenen coses a dir. Josep Pla, un escriptor de paladar fi, ens diu al seu llibre intitulat El que hem menjat: “De paella, el que se’n diu paella, no n’hi ha més que una, que és la valenciana. Una paella a València o a la ciutat d’Alacant, en el paisatge de Castelló, en una casa de tradició del país, saturada d’amor al país –perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible–, és realment una cosa important. La seua falsificació en els àmbits forasters i internacionals, quin resultat pot donar si no és nefast?”

(Música)

Ja veuen vostès que el símil entre una treva i una paella és ben adequat, parlem de coses importants, si seguim Pla. Cal amor, amor al país, al paisatge i als productes de la terra perquè el plat resulte bo. Però no n’hi ha prou amb això, al voltant d’una paella, com al voltant d’una taula de negociació, cal que hi siguen tots convidats perquè l’harmonia i la llibertat siguen reals. Diu el prosista català:

(Música)

“Aquest plat [la paella] té una altra característica: conté tantes coses que agrada a tothom. Hi ha qui va darrere el pollastre, altres, de la costella [...] hi ha especialistes dels caragols que el plat conté; altres es projecten sobre els vegetals; els vertaders afeccionats iran darrere l’arròs, de l’arròs directe i sense cap altra presència.”

(Música)

Efectivament, així és la paella, com la convivència ciutadana, un espai on tothom se sent còmode i respectat pels altres, pels gustos d’altri, encara que siguen diferents dels propis, i sense sentir-se envaït per la cullera del veí. Però abans de seure a taula, abans de la festa gastronòmica, de la pau civil, cal aplicar-se a la recepta, seguir un full de ruta, un ordre en la manera d’anar posant els ingredients dins la paella o els temes dins el cercle màgic de la negociació. Permeteu-me seguir un moment més amb Pla:

(Música)

Primer de tot es fregeix la carn i s’hi afegeixen de seguida les bajoques i les carxofes. Quan tot això és a punt, s’hi afegeix la sal suficient i l’aigua. Quan aquest brou bull, s’hi addiciona el safrà, els llagostins [la recepta de Pla ve de Benicarló] i els cargols. Per cada dues tasses d’aigua, una d’arròs. Això és importantíssim: probablement és la clau del sabor d’aquest plat. Dos a un. No es pot oblidar. Després gran cop de foc.”

(Música)

No cal seguir, ja hem dit el que volíem, el final de la violència, com una paella satisfactòria per a tots, requereix un procés, amor a les coses, molta paciència i tots els ingredients necessaris en la seua justa proporció. Tant de bo que el paeller d’aquest esdeveniment històric, i tots els seus ajudants, el llenyater, el fogater, el tastador, l’encarregat de passar la bóta i tutti quanti tinguen la prudència necessària perquè l’arròs no es quede cru, ni massa emplastrat. Val més que tinga el punt just de socarrat i bon profit."