Desconfiança

 

La desconfiança sistemàtica consisteix a fer passar la realitat a través d'un tamís que li és aliè. I això, per sistema, no crec que siga un mètode fiable.

Apunt d’història

 

Els valencians dediquem carrers, passeigs i grans vies a l’Arxiduc Carles i a les Germanies, no a Felip V ni al comte de Mèlito; en definitiva tot l’honor és per als perdedors de les guerres més importants de la història del País Valencià. 

Que el poble i la tradició els atorguen el nomenclàtor urbà vol dir que els guanyadors no són popularment considerats “dels nostres”. I és cert. No ho són.  La història ho confirma i em fa l’efecte que, amb ells, a cada bugada hem anat perdent un llençol. Encara ara.

Sobre la tolerància. Encara Fuster

 Diu Fuster: "fer i deixar fer no va ser mai ben vist pels qui tenien la paella pel mànec. La burgesia, primera 'classe' que afirmava que 'tots som iguals' —en teoria, per descomptat— formalitzà la teoria de la 'tolerància'. He citat Erasme i Voltaire. Constitueixen una referència il·lustre. Les circumstàncies concretes varien geogràficament, segons el grau de 'modernització' o d'aburgesament de cada lloc. Entre nosaltres, encara estem sense 'prendre la Bastilla': encara no hem passat el tràmit de la 'revolució burgesa'. Ací hem passat del feudalisme a les multinacionals, com, segons don Santiago Rusiñol, els hispanoamericans havien passat del lloro al gramòfon. I així ens va..."

La citació és potser massa llarga, però l'he volguda deixar així per a contextualitzar la frase que vull destacar. La comparació entre el feudalisme i el lloro per una banda i de les multinacionals i el gramòfon per l'altra, m'ha fet gràcia. La humorística associació entre el pensament de Fuster i el de Rusiñol em sembla pròpia d’un gran escriptor capaç de convertir una idea vella en sorprenent.

Som conscients de fa temps que la penitència de no haver pres la bastilla és allargada però Fuster ja ho anunciava l'any  78, quan la democràcia era "acabada d’estrenar" i el sentiment de novetat, enganyosa o no, era legítim. Ara aquesta democràcia borbònica ja és vella. Si se’m permet la comparació, és com jo, llavors jove i novençà i ara, per dir-ho amb paraules de Josep Carner, amb "els queixals moments de senectud". En tot aquest temps ens hem tornat més vells i potser més tolerants, fins i tot amb els despropòsits i les mancances del sistema. Per això va bé que algú ens recorde de tant en tant que la tolerància pot ser en algun moment una insidiosa pedra a la sabata del progrés democràtic, que allò  del "tots som iguals" és només en teoria, i que no és convenient oblidar que el "tràmit" de la Bastilla no té succedanis. Tots els anys haurien de ser Any Fuster.